De vegades penso que és ben cert allò de “més val caure en gràcia que ser graciós”. Si no, no m’acabo d’explicar l’entusiasme suscitat per una novel·la com La dona que es va perdre, de Marina Espasa. En general, no acostumo a consultar les opinions d’altri respecte a les obres que ressenyo. D’una banda, per manca de temps, literalment. D’una altra, perquè no m’agrada sentir-me mediatitzada, ni per bé ni per mal. En aquest cas, però, he fet una excepció. En veure que la novel·la em costava tant d’empassar, vaig decidir informar-me una mica. Us asseguro que vaig quedar astorada davant de l’allau d’elogis amb què em vaig topar.
No és el primer cop que m’adono d’aquest fenomen. Aquest país nostre té la tendència a agafar dèries inexplicables. Quan un llibre, una pel·lícula, un programa de televisió, una sèrie, un discurs públic o el que sigui se surt una mica de la norma, o ens el carreguem o el posem en un pedestal. Per contra, sovint no cal fer ni una cosa ni l’altra. Només hem de situar-lo en el lloc que li pertany i judicar-lo amb imparcialitat. Per sort, no tots perdem el seny. Em temo que avui aquesta meva ressenya haurà de navegar contracorrent, però, com que vull ser absolutament equànime, intentaré elaborar una argumentació justa.
La novel·la té virtuts. És imaginativa, original i sorprenent. Ambientada en una Barcelona que es reconeix fàcilment però que no s’esmenta mai, s’emmarca dins d’una mena de gènere fantàstic (mig ciència-ficció), que alguns sacrílegs han volgut comparar amb la literatura de Pere Calders (res a veure, ja us ho dic). La ficció està amanida de picades d’ullet literàries i cinematogràfiques. Destaca l’al·lusió a La rosa púrpura del Cairo, de Woody Allen, que juga un paper en la trama. I, sobretot, resulta cabdal l’explícita reinvenció (potser massa explícita?) d’Alícia al país de les meravelles de Lewis Carrol (fins i tot la protagonista també es diu Alícia). Marina Espasa ha pretès compondre una faula moderna, al·legòrica i lleugera (però no trivial), al voltant de la societat actual, de la vida a les grans ciutats, de la rutina de l’existència, dels tòpics, de les banalitats que ens sustenten. Emparant-se en un recurs tan literari com la inversió dels mons i l’efecte mirall, ha intentat lligar metàfores per qüestionar el món en què vivim i els fràgils límits de la realitat tangible.
Fins aquí, molt bé. El problema és que no se’n surt. O no del tot. La novel·la està dividida en tres parts, absolutament desiguals. Com acostumo a fer, no desvetllaré res. Això ho tinc clar. Però si que us puc dir que la primera part és simplement suportable, sense enganxar (jo vaig continuar només per veure si millorava); la segona, la més fantàstica (té lloc en la societat dels talps que viuen sota terra) és pesada com una mala cosa (no vaig plegar de la lectura encara no sé ben bé perquè). De manera que la novel·la només se salva a la tercera part, precisament quan la fantasia minva i recuperem l’ambient realista (o, per dir-ho millor, un “pèl més realista”). A moments tot plegat m’ha semblat un calaix de sastre desorganitzat i mal explicat, on l'autora hi ha col·locat totes les seves paranoies, sense tenir en compte que algunes no lligaven. I, per a postres, no m’ha agradat el final. Com diuen en castellà: “para este viaje no hacían falta tantas alforjas”.
Els diàlegs també fluctuen. N’hi ha de bons, ni ha de dolents. En general, el to excessivament col·loquial i despreocupat els perjudica, perquè no s’adiu del tot amb els fragments descriptius i perquè frivolitza una història més aviat tètrica. Però el pitjor són algunes de les surrealistes circumstàncies (mal travades i poc justificades) que l’autora es treu de la màniga. Quan entendran els creadors de fantasia que en el gènere no hi cap tot, que, ben al contrari, requereix una escrupolositat mil·limètrica? La fantasia ha de ser absolutament coherent amb ella mateixa. Si no, els forats, les incongruències i els fets gratuïts esdevenen molt pitjors que en una novel·la realista. Esdevenen imperdonables, perquè semblen una presa de pèl.
El meu ànim en enfrontar-me a la lectura de La dona que es va perdre ha estat tan fluctuant i desigual com el llibre. I hi he posat bona voluntat, us ho asseguro. Però he passat de trobar-la, a moments, una novel·leta simpàtica i curiosa a considerar-la en altres instants un garbuix pretensiós. Vull pensar que en part el problema és meu. Amb una obra d’aquestes característiques hi has de connectar. El lector s’ha de submergir en l’univers que proposa. Si no, està perdut. Evidentment, jo no ho he aconseguit.
