El fil d'Ariadna (II), un laberint de somnis per a lletraferits de tota mena

diumenge, 29 de gener de 2012

J.V.Foix: 25 anys de la mort d'un poeta a qui enamorava el vell i exaltava el nou


Avui fa 25 anys que ja no és amb nosaltres el gran poeta de Sarrià Josep Vicenç Foix, nascut el 28 de gener de 1893 i traspassat el 29 del mateix mes de l’any 1987, tot just quan acabava de complir 94 anys.
M’agraden molt les iniciatives blocaires que ja comencen a adquirir estatus de tradició de retre homenatge a les figures de la nostra cultura a través de la xarxa. Com en altres ocasions, em fa molt feliç participar-hi. Les efemèrides poden resultar, a banda de nostàlgiques, extraordinàriament útils. Ens serveixen d’excusa per mantenir viva la flama dels grans escriptors. En tenim la responsabilitat.
Tanmateix, també penso, i ho he dit sempre, que no li trobo gaire sentit a escriure un article que reculli la biografia de l’autor o les nocions més significatives sobre la seva obra. Les enciclopèdies i els treballs d’investigació ja ens ofereixen tota aquesta informació (i encara més). En canvi, m’agrada aprofitar aquestes avinenteses per explicar alguna anècdota personal que sigui escaient. Sempre n’hi ha alguna. Ens anem fent grandets i, per bé i per mal, això significa anar atresorant vivències.


Per tant, he decidit que avui quedarà bé que us expliqui una situació una mica insòlita que, en relació amb l’actual família Foix, els hereus del poeta, vaig viure fa uns anys.  

En un moment d’impàs entre dues feines, vaig treballar fent classes de català en diverses acadèmies de Barcelona, una d’elles al bell mig de Sarrià. Era un negoci petit i familiar, on no em pagaven malament però que resultava una mica asfixiant, tal era el control de la mestressa (un xic malcarada) en tots els afers.
El cas és que el primer dia em va presentar una noia filipina, menuda i primeta, de carona tímida (gairebé espantada), a qui jo havia d’ensenyar la nostra llengua. La noia, de la qual no en recordo el nom (tot i que tant se val, ja que des del primer moment em va resultar absolutament impronunciable), parlava anglès i un pèl de castellà, però ni un borrall de català. Havia arribat feia poques setmanes a la recerca d’una vida millor, deixant al seu país el marit i una criatura.  
La mestressa de l’acadèmia (és curiós, però tampoc no recordo com es deia) em va fer cinc cèntims de la situació. La noia filipina era la minyona dels amos de la famosa pastisseria Foix, de Sarrià. Hereus del gran poeta, aquests senyors tenien el prurit que tots els seus empleats, del primer a l’últim, parlessin perfectament la llengua catalana. Abans de la primera classe, vaig tenir una conversa amb el Sr. Foix. Em va confirmar, molt amablement però amb fermesa, aquest desig. A la família tant els feia que la minyona sabés castellà. Ells volien que aprengués català. Que fos capaç d’usar-lo a les botigues, quan contestés el telèfon, quan es dirigís a ells. Total, que vaig haver de submergir la noia en una immersió catalanística molt intensa, perquè arribar a aquest nivell d’ús, sense tenir cap coneixement previ d’una llengua, no s’aconsegueix d’avui per demà.

Crec recordar que fèiem classe dos o tres cops per setmana. Cada sessió era de 3 hores seguides, la qual cosa resultava absolutament esgotadora, tant per a ella (voluntariosa, complaent, espavilada), com per a mi (que sortia d’allà feta un nyap: suposo que tots els qui heu fet classes particulars d’aquest estil entendreu de què parlo). El cas és que, amb mil estratègies, la noia va anar progressant força adequadament. Es tractava que, sobretot, adquirís comprensió oral i pogués respondre de moment a les qüestions de la vida quotidiana que li plantejaven a casa dels Foix.
Ella no en tenia ni idea, com us podeu imaginar, de l’existència d’un poeta insigne, avantpassat dels “senyors”, de gran prestigi a Catalunya. Però li sobtava que a la biblioteca de la casa hi hagués un nombre tan extraordinari de llibres d’algú que, curiosament, tenia el mateix cognom que els seus “senyors”. Un dia m’ho va plantejar, amb la seva mitja llengua a penes intel·ligible. Què significava allò? Va resultar difícil entendre-la, però us asseguro que fou un instant encantador, perquè em va semblar que aquella curiositat pels llibres de la biblioteca deia molt a favor d'ella.
Vaig dedicar la classe a presentar-li la figura de J.V. Foix. Li vaig parlar de poesia (precàriament, s’entén) i vaig intentar que comprengués (no ho acabava de copsar)  que, segurament,  la insistència dels “senyors” per fer-la aprendre català sorgia de la militància lingüística. No debades arrossegaven el llegat d’aquell gran autor, un símbol. Crec que aquella tarda, fructífera i molt divertida, va desvetllar moltes incògnites en el cervell de la noia filipina sense nom.
A la següent classe, li vaig portar un poema. El vam llegir en veu alta. Ella no va entendre res, però m’escoltà amb atenció, mirant-me amb respecte i somrient tímidament. Per a mi, tot plegat va representar un exercici insòlit. No sempre tenim l’ocasió  de  fer unes classes com aquelles davant d'un desconegut que acaba d'arribar. 
Vaig pensar que era un senyal poder explicar a aquella nouvinguda que al gran poeta J.V. Foix, que avui fa 25 anys que ens va deixar, l’enamorava el vell, però també l’exaltava el nou.
   
Em plau d'atzar, d'errar per les muralles
 
Em plau, d'atzar, d'errar per les muralles
Del temps antic, i a l'acost de la fosca,
Sota un llorer i al peu de la font tosca,
De remembrar, cellut, setge i batalles.

De matí em plau, amb fèrries tenalles
I claus de tub, cercar la peça llosca
A l'embragat, o al coixinet que embosca
L'eix, i engegar per l'asfalt sense falles.


I enfilar colls, seguir per valls ombroses,
Vèncer, rabent, els guals. Oh mon novell!
Em plau, també, l'ombra suau d'un tell,

L'antic museu, les madones borroses,
I el pintar extrem d'avui! Càndid rampell:
M'exalta el nou i m'enamora el vell.
 


divendres, 13 de gener de 2012

Una petita gran tragèdia


  Aparador d'una llibreria a Estocolm. Foto: Mireia Mora.


Ja sabeu que no acostumo a compartir en els blocs la meva columna setmanal del diari CatalunyaPress. Només ho faig quan crec que hi té molta relació i que pot resultar interessant. Com que avui em sembla que la relació és enorme i evident, he pensat que era una bona ocasió. Al final de l'article acompanyo un vídeo fantàstic. Per si algú encara no havia entès que els llibres, els nostres estimats llibres, tenen vida pròpia.
Gràcies, lletraferits.  

Una petita gran tragèdia

En els darrers mesos, enmig d’aquesta tempestuosa crisi que estem estoicament suportant, hem anat assistint, com en un macabre degotall, al tancament d’un bon nombre de llibreries. A la ciutat, als pobles. Algunes amb una trajectòria de molts anys, absolutament emblemàtiques. D’altres més noves. 

Sempre que desapareix un espai de cultura, es produeix una petita (o gran) tragèdia. La cultura sembla el primer que tothom es veu capaç de retallar, el primer que les sàvies ments que ens governen consideren prescindible. No pensen en l’avenir, és clar. Si ho fessin, s’adonarien que no invertir en investigació i en cultura, no protegir l’estudi i el saber, significa malbaratar el futur. 

Però no és d’això que avui vull parlar (ja ho he fet en altres ocasions). Avui vull centrar-me en la trista desaparició de les llibreries. Em ve al cap Tens un e.mail, aquella intranscendent pel·lícula de Meg Ryan i Tom Hanks, remake de la fantàstica El basar de las sorpreses d’Ernst Lubitsch. L’argument gira al voltant de la competència entre un gran centre comercial de venda de llibres (que no llibreria) i una petita botiga familiar amb una llarga tradició. La petita llibreria, especialitzada en literatura infantil, acaba fagocitada sense remei per la gran cadena. No és res personal, només són negocis, manifesta reiteradament el protagonista. I, emparat rere aquesta màxima (d’evident adscripció al més ferotge capitalisme), devora sense escrúpols la petita botigueta. Ah, i com a cirereta del pastís –incongruències made in Hollywood–, enamora la seva mestressa, la noia de la pel·li, de la manera més impune.

Sens dubte, la pressió dels grans centres comercials és un dels principals motius de la fallida dels negocis petits, però no l’únic. Es tracta d’un tema complex, que inclou el preu dels llibres, la possibilitat de llegir a través d’Internet, la sortida al mercat del llibre electrònic i l’escassetat sempiterna del nombre de lectors. Evidentment, hi ha molta gent que llegeix. I llegeix molt. Però, en contrapartida, existeix una massa majoritària que no ho fa mai (o gairebé mai). En qualsevol cas, també les polítiques editorials hi tenen molt a veure. Els criteris basats en la comercialitat i en les xifres de vendes no afavoreixen, lògicament, un desenvolupament normal del mercat del llibre, com tampoc no ho fa la potenciació de certes modes passatgeres en detriment d’altres gèneres o, simplement, en detriment de la qualitat. Malgrat això, no puc deixar de reconèixer l’existència d’un grapadet d’editorials molt dignes que, a casa nostra, lluiten cada dia per millorar la situació. 

Però repeteixo que avui m’interessa reflectir un altre tema. M’interessa compartir amb vosaltres, estimats lectors, la tristor profunda que em produeix la desaparició d’una llibreria. D’una banda, perquè s’esfuma, físicament, un espai de cultura, un temple per als lletraferits. D’una altra, perquè el tancament de les petites llibreries comporta alhora, irremissiblement, la desaparició d’un ofici que és tan antic com la invenció de la impremta. 

M’estic referint a la magnífica feina del llibreter de veritat, aquell home que en els inicis de l’ofici era també impressor i editor. Aquell home que llegeix sense parar, que domina  tota l’oferta del mercat, que és un pou de coneixements, que sap què cal recomanar exactament a cada client, que s’ha empassat tots els catàlegs, que coneix els gèneres, els autors, les èpoques. Aquell assessor ple de bon criteri que, quan li fas una consulta, entén perfectament què vols. Aquell expert, venerador dels llibres i d’allò que ens ensenyen. Aquell ésser quasi màgic envoltat de saviesa i de bon gust.  

Ara, aquesta espècie humana gairebé no existeix. Si en resta algun testimoni, és una veritable peça de museu. 

Quina ràbia em fan els grans locals –farcits d’expositors llampants– on un estol de dependents (no són una altra cosa, venen llibres com podrien vendre calçotets, i no és culpa seva) pul·lulen com ànimes en pena sense conèixer mai la resposta a les preguntes del públic. Pobres ombres que no han rebut cap formació, que no saben que un llibre és un objecte preciós i que han de consultar-ho tot a la base de dades del seu ordinador. Si els treus d’aquí, ja estan perduts.  

No anem bé, estimats lectors, no anem bé.  

Com he dit al començament, la desaparició d’una llibreria és una petita gran tragèdia. I en aquests temps que corren, ja n’han desaparegut masses. Per tant, proposo tornar a comprar a la llibreria del barri, a l’establiment especialitzat, a l’amic llibreter de sempre. Em sembla un dels oficis més gratificants del món! Jo vaig treballar durant un temps en una petita llibreria i ho recordo com una de les èpoques més felices de la meva vida (li vaig dedicar aquest article).   

Vull dedicar aquest article als llibreters que encara resisteixen. No defalliu, amics. Sou el darrer reducte d’una humanitat que encara sabia somniar.  


 

dijous, 5 de gener de 2012

Instint: Un relat propi, regal de Reis per a lletraferits de totes les edats

Instint

Tomba l’horabaixa i el sol, necessitat de pau, fuig a descansar. El cel s’engalana amb mil colors i la brisa de la tardor mormola pregons misteris entre les branques dels arbres.
Ell resta aliè a tanta bellesa. Encara és petit. Només vol divertir-se, jugar a totes hores a fet i amagar amb els seus germans. Enriolat, els persegueix feliç, les potes desmanyotades, tot saltant emocionat entre el rocam de la carena.     
De sobte, de cua d’ull beslluma alguna cosa que li crida l’atenció. S’atura un moment i observa, atent i sorprès, el seu davant. Per darrere la muntanya més llunyana, lentament, treu el nas una immensa bola blanca. Brillant, rodona, plena. No pot apartar-ne els ulls. La bola blanca el tempta amb una claror desconeguda, esplèndida.
El cel ja s’ha enfosquit i ell no deixa de mirar. La lluna posseeix una majestat de reina. No sap perquè ho fa. Només està segur que ho ha de fer.
Aixeca el cap amunt, en un gest atàvic, i llença a l’aire un perllongat lament que retruny contra les pedres i retorna esmicolat en mil bocins de joia.
Ha udolat per primer cop. No hi ha cap dubte. Ara, ja sap qui és.    




Aquest vídeo, que he descobert tres dies després de penjar el relat, demostra que la meva imaginació no està tan lluny de la realitat. No us el perdeu. Fixeu-vos en el gest del caparró del llobató mentre escolta. És el primer udol d'un ésser, que, de sobte, descobreix qui és.  

diumenge, 1 de gener de 2012

Inici d'any: recompte de posts



Si vaig acabar l'any fent un recompte dels llibres llegits, avui m'ha semblat que una bona manera de començar el 2012 era fer-ne un altre, de recompte. Estic parlant dels posts (articles, ressenyes, notícies, cròniques, crítiques, relats, comentaris, etc.) que he publicat al llarg del 2011 en els meus tres blocs: un és aquest, com sabeu, El Fil d'Ariadna, espai dels lletraferits. L'altre, el meu bloc més veterà, El racó de l'Anna, el lloc dels cinèfils. I el tercer i més recent, però el més fructífer actualment, A l'ombra del crim, el paradís dels negrots.




Doncs bé, agafeu-vos a la cadira perquè jo mateixa he quedat garratibada quan m'he posat a fer el càlcul total. Entre tots tres blocs, he penjat ni més ni menys que... 210 entrades!
210 entrades en 365 dies. Poca, poquíssima broma!
Això em porta novament a haver d'agrair a molts de vosaltres la perseverança, la paciència i la fidelitat. Perquè si jo els he escrit, vosaltres els heu llegit.
I tot això sense comptar amb els articles setmanals a CatalunyaPress, que representen una cinquantena més de textos.
He de dir que si amb això contribueixo encara que sigui mínimament a la difusió de la nostra literatura, a la normalització de la llengua catalana a la xarxa i, de pas, us faig contents a alguns de vosaltres, em dono per més que satisfeta.
Algú em va dir l'altre dia que és difícil que la gent normal poguem contribuir als grans canvis del món, però que, per contra, és clar que incidim força en el nostre entorn més proper i que, des d'aquest punt de vista, podem fer moltes coses.
Això espero jo, estimats, a partir de la docència, l'escriptura i la divulgació.
Tanmateix, he de confessar una cosa. Els blocs són una addicció que, com he escrit en altres ocasions, abracen no només l'acte d'escriure, sinó també el de buscar i triar les imatges, crear un disseny que resulti atractiu, trobar temes al nostre voltant. És tota una aventura a la qual, de moment, no penso renunciar. Al cap i a la fi, sóc jo (n'estic convençuda) qui més es diverteix.

Per tant, aquí continuarem. Gràcies per tot i bon any nou, estimats lletraferits, cinèfils i negrots.
Que sigueu molt feliços!