Cròniques
de Kaneai, de l’autora pirinenca (ara veïna del Maresme) Raquel
Picolo, és un recull de contes publicat per l’Editorial Voliana. Per qüestions
de salut (la grip no perdona) no vaig poder participar en la seva presentació el
dijous passat, dia 9. Em va disgustar molt, perquè ho teníem emparaulat des de
feia molt de temps. Què hi farem. En qualsevol cas, he sabut que tot va anar
molt bé.
Abans de res, vull destacar
un cop més que és una meravella trobar petites editorials com Voliana, amb aquest preciós nom que vol dir “papallona”,
disposada en els temps que corren (i no sols disposada, sinó militant) a
publicar relats.
El recull consta de set
històries, el 7 és el número màgic per excel·lència, que es mouen entre la
realitat i la fantasia. N’hi ha que s’acosten al gènere fantàstic només de
resquitllada, n’hi ha que el treballen de ple, però en els dos casos amb la
personal veu de Picolo, que sempre inclou la referència als seus orígens
muntanyencs, a les Valls d’Àneu. La natura i la vida rural solen tenir en la
seva ficció un paper destacat. Aquest factor, d’una manera curiosa, atorga a la
prosa resultant dos ressons que semblen contraposats, però que no ho són: un
regust clarament poètic i pastoral que conviu sense contradicció amb uns trets durs,
feréstecs i aspres.
Picolo utilitza en el
recull dos fils conductors que m’han semblat principals. D’una banda, la música,
tractada i emprada amb una delicadesa absoluta. D’una altra, el recurs del
somni. Des de la realitat onírica, hom pot explicar i justificar moltes coses i
no forçar la màquina. És quelcom que la literatura ha dut a terme des de temps
immemorial. Amb tot, personalment m’han funcionat millor els contes més
senzills, els més realistes, els menys experimentals. Potser perquè jo, malgrat
el meu tarannà d’urbanita impenitent, he acabat trobant-hi una afinitat més
gran.
Enhorabona, Raquel. I
vigila amb les katanes i altres andròmines
japoneses. Que poden fer molt mal!
