En Veu Alta es vol fer gran (i sostenible)

Ja ha passat més d’un any des que uns quants eixelebrats, romàntics i activistes lletraferits vam decidir tirar endavant un projecte molt bonic i engrescador. Com molts ja sabeu, es tractava (i es tracta) de promoure maneres diferents d’accedir a la literatura, de gaudir de la lectura, d’acostar-nos als textos. Estem segurs que a la nostra societat existeixen un munt de col·lectius i grups humans susceptibles de fruir extraordinàriament amb una iniciativa com la nostra: invidents, gent gran o malalta, professionals amb feines manuals, persones dislèctiques, nouvinguts que volen complementar el coneixement del nostre idioma, viatgers habituals (o accidentals) i també qualsevol de nosaltres quan simplement volem relaxar-nos, estirats als llit o arrepapats a la nostra butaca d’orelles, escoltant literatura sense cap esforç... Uns bons auriculars, tancar els ulls i deixar-se portar per la bellesa de la paraula.  

En realitat, la proposta no és nova, ja que en altres països funciona amb total normalitat. En canvi, a casa nostra no està gaire desenvolupada i té poca presència. Dit d’una altra manera, encara necessita dedicació, idees i ganes de treballar. Fan falta eixelebrats, romàntics i activistes lletraferits com nosaltres. 

Segur que heu deduït que ens estem referint a la literatura en àudio, “En Veu Alta”. Fer arribar els textos a través de l’oïda, amb una interpretació dramatitzada, professional i potent que no es limita a la lectura lineal, sinó que va molt més enllà. A hores d’ara ja comptem amb una bústia de veus molt significativa i amb un conjunt de gent que s’enfronta al projecte amb enorme il·lusió. Des de fa més d’un any ens hi estem abocant intensament. Hem presentat EnVeuAlta públicament, hem anat a programes de ràdio, hem participat en presentacions de llibres, hem muntat booktrailers de títols nous, hem fet promoció a les xarxes socials i a la premsa. I, per damunt de tot, hem volgut demostrar de què som capaços. Per això hem enregistrat de franc un relat setmanal i l’hem publicat cada divendres. A la nostra pàgina web hi tenim ara mateix més de 50 històries que podreu gaudir gratuïtament les vegades que vulgueu. Estan classificades per durada, gènere, idioma... per tal que hom pugui triar el relat més adequat per a cada moment.

Si ho heu fet algun cop, segur que us heu adonat de la feinada que això representa. Estem segurs que no podeu ni imaginar les hores de converses, esforços, repeticions, modificacions, retocs, recerca tècnica de músiques i efectes sonors, precisions fonètiques, muntatge, paperassa, reunions i confrontació d’idees i d’opinions que la tasca comporta. Segurament, si ho sabéssiu, encara us semblaríem més eixelebrats, romàntics i activistes lletraferits. 

Passat aquest primer any, però, considerem suficient la nostra etapa de promoció. Més de 50 relats en àudio avalen de manera clara allò que podem oferir als usuaris i clients interessats. Per això haureu observat que els darrers divendres no hi ha hagut històries noves. I és que creiem que ja és el moment de posar en valor la nostra feina, encara que sigui (com evidentment serà) a uns preus mòdics que es puguin assumir. 

Durant aquest any d’arrencada, hem topat amb una problemàtica que resulta bastant trista. Ja la coneixíem, no ens ve de nou, però ens sembla preocupant. Ens referim al poc valor que, en general, la nostra societat atorga a les tasques relacionades amb la cultura. Hi ha una mena de creença generalitzada segons la qual els insensats que lluitem, fem coses i esmercem el nostre temps en aquest sentit, ho hem de fer per amor a l’art. Tots sabeu que la quasi totalitat de revistes i diaris digitals no paguen res als seus col·laboradors, que la gent presenta llibres, fa conferències o participa en trobades sense cobrar, etcètera, etcètera. Ens preguntem quants sectors socials, fora del de la cultura, tenen aquesta manera de funcionar. Costa d’imaginar un fuster o un tècnic de la rentadora que vingui a casa per amor a l’art. 

Evidentment, EnVeuAlta fins ara ha fet una aposta. Ens hem ficat en aquesta aventura voluntàriament, perquè som eixelebrats i lletraferits i inquiets i treballadors i perquè ens estimem amb bogeria les paraules, la literatura i la llengua. Però també hem encetat una activitat que vol esdevenir mínimament sostenible. Són moltes hores de feina, sovint robades a la son i al cansament. El nostre projecte pretén contribuir de manera seriosa i professional a emplenar el buit de la literatura en àudio en el nostre món cultural. I, per fer-ho amb la qualitat que volem, necessitem recursos. Sense recursos, les coses mai no acaben d’assolir el nivell desitjable. 

Per tant, ens adrecem a autors, editorials, llibreries, associacions, escoles d’escriptura, publicacions en paper o en xarxa, a qualsevol que vulgui promoure, enregistrar, llegir o publicar per l’oïda. Creiem que ho hem de posar en valor. Si no ho fem nosaltres mateixos, qui ho farà? Els pressupostos seran ajustats, personalitzats, el que calgui. Però a partir d’ara ens agradaria considerar que, com espera tothom que treballa, el nostre esforç rebrà el retorn que necessita, encara que sigui per poder continuar oferint uns resultats de qualitat.      

Ja sabeu qui som. Maribel Gutiérrez, Miquel Llobera i Anna Maria Villalonga.

També sabeu on trobar-nos. 

A facebook: https://www.facebook.com/enveualta/

A Twitter: EnVeuAltacat

I especialment a la nostra pàgina web: http://www.enveualta.cat/ 

Us esperem amb il·lusió. El que més ens importa és la cultura. I ens encanta treballar en equip. Lluitar per projectes que poden esdevenir màgics ens motiva d'allò més.

La luna en las minas, de Rosa Ribas

De vegades, a la vida, t’arriben llibres.

Quan ets un lector empedreït i devot, sembla que això hagi de passar molt sovint, però no és veritat. Precisament perquè ets un lector empedreït i devot, et tornes més crític i més exigent. I, en conseqüència, no t’arriben tants llibres.   

Ara m’adono que segurament no m’he explicat prou bé. No estic parlant de l’entrada física d’exemplars a casa, com ja us podeu imaginar. Aleshores, què vull dir amb “De vegades, a la vida, t’arriben llibres”? Doncs això. Que de tant en tant tens la fortuna de topar amb un text (un poema, un relat, una novel·la) que de seguida saps del cert que mai no oblidaràs, que romandrà dins teu, que acabarà formant part indestriable de tu.   

És el que m’ha succeït amb La luna en las minas, la darrera novel·la de Rosa Ribas, guanyadora del Premi Letras del Mediterráneo 2017 en la modalitat de narrativa. L’autora ens ha ofert allò que considero una petita (gran) delicatessen. Una ficció preciosa i tendra, alhora que duríssima, que fusiona el fantàstic amb la recreació d’una realitat ben crua.  

Ribas, que fa més de vint anys que viu a Frankfurt, sempre ha mostrat interès per un tema que segurament, des d’Alemanya, es contempla d’una manera molt concreta. Em refereixo al drama de l’emigració de tants i tants espanyols durant la llarga nit del franquisme, homes i dones que havien de deixar la terra i la família per intentar buscar el seu futur en altres indrets: llocs sovint hostils, amb una llengua estranya, amb una manera de viure i un clima diferents, on massa vegades eren tractats com a simple material de feina, mà d’obra barata només útil per treballar. El tema ja l’havia tractat Ribas en altres novel·les. Per exemple a Entre dos aguas, que va suscitar una clarificadora conversa (posterior a la meva lectura) entre l’autora i jo (llegir aquí).  

A La luna en las minas, Rosa Ribas ha decidit afrontar el tema des d’una posició poc convencional. Segurament pretenia allunyar-se de la recreació purament mimètica, del típic retrat social estrictament referencial. I ho ha fet amb un encert encisador. És evident que a mi em tenia guanyada ja d’entrada: no és cap secret la meva afecció pels llops i pels homes llop, sobre els quals he escrit (i escriuré, això segur) reiteradament. Pel que sembla, i sense haver-ho comentat abans, Rosa Ribas i jo compartim aquesta flaca, la qual cosa m’acosta a ella de manera inevitable. Tanmateix, espero que m’atorgareu credibilitat si us dic (al marge de dèries comunes) que la novel·la és una meravella. Ribas dóna vida a un personatge inoblidable, que et roba el cor des de la primera pàgina del llibre.  

Lluitant contra la seva naturalesa de depredador, acompanyat per un conjunt de figures que l’envolten (algunes negatives, d’altres positives), el nostre home llop esdevé una preciosa metàfora del món i de la vida. Un cant a la bondat i a la companyonia, a l’amistat i a la generositat. Hi ha quelcom de viatge iniciàtic en la ingenuïtat d’aquest nen injustament maltractat pel destí i alhora tan ferm, tan sencer. Ribas es nodreix d’un amplíssim imaginari que tots nosaltres compartim. Llegendes antigues, supersticions, creences, obscurantisme. Poua en la fantasia per hibridar i fusionar el real i l’irreal; i ho fa amb una plasticitat envejable, amb un conjunt d’escenes que t’amaren per dins gràcies a la seva bellesa, amb un estil lingüístic i un joc retòric d’alt nivell, amb una gran delicadesa. Des d’aquesta posició, aconsegueix construir un relat també realista, encara que sembli mentida. Terriblement realista. I així assistim a la vida dels emigrants espanyols a les mines d’Alemanya, a la duríssima i perillosa feina, al seu desarrelament i desencís.

La novel·la conté expressions antològiques, que m’han entendrit profundament. “Hacer los ojos”, “hacer los ojos amarillos”. No puc dir més. Però la utilització poetitzada d’un imaginari típic del terror, reconstruït amb la sensibilitat a flor de pell, transgredit i renovat, m’ha colpit per sempre. El final de La luna en las minas (quin títol tan especial!) resulta d’una intensitat extrema. Podria ser aquest, podria ser un altre (no revelaré res, evidentment), però et deixa literalment sense alè. No exagero gens si confesso que, mentre m’enfrontava a la lectura de les darreres pàgines, quasi no podia respirar.  

Que la part fantàstica de la novel·la no espanti ningú, que sé del cert que encara hi ha gent carregada de prejudicis. La luna en las minas es pot llegir en clau absolutament realista i funciona perfectament.   

Moltes gràcies, Rosa. Amb La luna en las minas has aconseguit, a aquestes alçades de la meva vida, fer-me molt feliç.