Feliç 2018, lletraferits!

SOVINT ÉS ACONSELLABLE FER LECTURES CLANDESTINES

(MANUEL DE PEDROLO)

FELIÇ 2018, LLETRAFERITS!

Un projecte preciós. Quatre relats, una nova editorial, un enregistrament EnVeuAlta: Històries d'hivern, de Shaudin Melgar-Foraster

Avui us vull explicar un projecte magnífic en el qual ja portem força temps treballant en secret. Es tracta d'un llibre de contes escrits per Shaudin Melgar-Foraster i titulat Històries d'hivern. Són contes per llegir (i escoltar) tot l'any, encara que es desenvolupin en època de fred. En realitat, el volum pretén ser el primer d'una col·lecció que ens porti també a

relats d'estiu,

de primavera i de tardor.  

La història del volum és bonica i intensa. Va començar simplement amb un encàrrec que l'autora va fer a EnVeuAlta per tal que enregistréssim uns CD amb els seus textos. Ens va semblar fantàstic i ens hi vam posar de seguida, amb tot el fervor, les ganes i la il·lusió que ens caracteritzen

(i que us asseguro que són enormes).

Però tot plegat va resultar tan enormement engrescador i els relats són tan bonics, que al final la troca es va embolicar de tal manera que mireu com hem acabat. 

Hem acabat iniciant unes relacions precioses amb la Sílvia Prades i la seva editorial recent nascuda, Brins Edicions, que esperem que siguin per molt molt de temps. Brins Edicions s'està introduint amb molta empenta en el mercat dels llibres infantils i juvenils en català. Aquí us deixo l'enllaç amb la seva pàgina web, que encara és molt nova i està en construcció, però on ja hi podreu trobar els booktràilers d'Històries d'hivern. 

El llibre consta de quatre contes que han estat il·lustrats per dos artistes diferents: Kaffa i Pep Rius. Són uns professionals increïbles, amb estils molt personals i diversos, la qual cosa atorga al volum un valor afegit. El llibre es pot llegir, es pot contemplar i, evidentment, es pot escoltar (hi porta el CD enregistrat i també un codi QR). Tots els relats han estat enregistrats en àudio amb molta cura i poden fer les delícies de petits i grans. Perquè cal dir que les històries de la Shaudin són per a tots els públics. Jo les trobo absolutament precioses.

A la pàgina web de Brins hi trobareu les llibreries on es pot adquirir el volum de moment, i també podeu contactar directament amb la mateixa editorial.

Com us podeu imaginar, projectes com aquest fan que la vida valgui la pena. Conviure amb la gent que s'estima la literatura, les paraules, la cultura i l'art és un luxe que no té preu.

Des d'EnVeuAlta estem molt orgullosos d'Històries d'hivern. Les hem treballat a consciència, ens les sabem de memòria. Només desitgem que us agradin tant com a nosaltres. De passada, volem animar a escriptors, creadors i editors a confiar-nos els seus textos. Llegir per l'oïda pot esdevenir un enorme plaer.

I res més per avui, lletraferits.

Au, correu a buscar Històries d'hivern. Per a totes les edats. Us encantarà.   

Tot llegint Manuel de Pedrolo: "El principi de tot"

Dins del nostre recorregut pedrolià, avui us porto una autèntica joia. Una història breu, de 1957, intitulada El principi de tot. El text forma part del recull de relats Violació dels límits, on Manuel de Pedrolo reflexiona, des de posicions d'una indubtable modernitat, sobre l'absurd de la vida en societat, sobre certes situacions quotidianes amb les quals ens trobem (o podem trobar-nos).  

Amb motiu del centenari de l'autor, que ens arriba el 2018, l'Editorial Comanegra ha decidit reeditar alguns dels seus textos. Ja n'anirem parlant, però de moment parem atenció a aquesta meravella que és El principi de tot, un volum il·lustrat esplèndidament per Pep Boatella. Els seus dibuixos, les seves representacions, la seva interpretació de les paraules de Pedrolo esdevenen d'una bellesa irresistible. 

Què pensaríem nosaltres si de cop i volta un noi abillat amb uns pantalons estrafolaris comencés a donar voltes, de manera incessant, a l'illa de cases on vivim? Pensaríem que està boig, que ens vol prendre el pèl, que amaga alguna intenció oculta i estranya? Aquesta és la situació que ens planteja Pedrolo, una idea sorprenent que ens fa meditar i que ens col·loca sense embuts davant la nostra pròpia absurditat.

El relat m'ha recordat un altre text que vaig llegir fa temps, malgrat les seves diferències. Ambdós comparteixen la descripció d'un protagonista que no pot parar de caminar. Em refereixo a una novel·la breu, La història del senyor Sommer (1991), de l'alemany Patrick Süskind. També em va agradar molt. I tot i que segurament no va ser així, no puc evitar preguntar-me si Süskind, aclamat autor d'El perfum, en algun moment va llegir Pedrolo.   

No deixeu passar aquesta meravella, lletraferits. Pot ser un bon regal de Nadal per a lectors de totes les edats.    

El meu poema "No vull teixir bufandes" EnVeuAlta

Un cop més, els meus companys d'EnVeuAlta m'han fet un preciós regal. Aquesta vegada han enregistrat el meu poema feminista en prosa No vull teixir bufandes, que espero que us agradi tant com a mi. La veu de la Maribel Gutiérrez ha aconseguit una petita meravella (The future is female, ja ho sabem). Gràcies per enèsima vegada.

NO VULL TEIXIR BUFANDES

Hotel Lutecia, d’Empar Fernández

Si afirmo que Empar Fernández és a hores d’ara una de les meves autores de capçalera no crec que sorprengui ningú. Les seves tres darreres novel·les (negres o gris asfalt o com vulguem catalogar-les) em van semblar magnífiques, com sap tothom que segueix el meu blog especialitzat A l’ombra del crim. Tanmateix, amb Hotel Lutecia ha acabat de reblar el clau en l’escala ascendent de la meva consideració. Perquè Hotel Lutecia és una veritable joia, una delicatessen, una obra esplèndida que no podeu deixar de llegir. 

Com la gran escriptora que és, Empar Fernández ha aconseguit a Hotel Lutecia un registre ben allunyat del registre dels llibres de gènere. No és el primer cop. L’autora ja compta dins del seu corpus literari amb altres títols que no tenen res a veure amb la novel·la criminal. Hotel Lutecia és una història dura, una història de la postguerra de la postguerra, un bell relat de superació personal i col·lectiva, de dolor i de memòria, d’amor i de mort.  

Recolliré aquí una part del text que apareix en la contraportada del llibre:

Abril de 1945. Andreu Ribera, liberado del campo de concentración de Dachau, solo tiene un propósito: llegar a París y conseguir noticies de Rosa, su mujer. Allí, en el hotel Lutecia, la Cruz Roja asiste a los deportados y organiza cuanta información llega a la capital: interminables relaciones de muertos, de desaparecidos y, las más esperadas, de supervivientes.    

Julio de 1969. André, hijo de Andreu, viaja hasta el Poble Sec en busca de respuestas. De labios de su abuelo Andrés conocerá los turbios secretos de la familia Ribera. 

Una commovedora historia que nos llevarà del París liberado a la Provenza y de allí a la España franquista.

Hotel Lutecia és una novel·la de difícil etiquetatge, cosa que em fa molt feliç. Evidentment, cal incloure-la en el conjunt de la narrativa contemporània. Explica fets del passat, però no podem considerar-la una novel·la històrica. Més aviat es tracta d’una narrativa de personatges, on assistim als fets externs (de la vida, de la guerra, de la Història) a partir de les vivències i els sentiments dels protagonistes (i també dels secundaris). Anem de dins enfora, del particular al general.

El dibuix dels diferents tipus humans és un dels grans encerts de la novel·la. Empar Fernández excel·leix en aquesta tasca. Figures rodones, totes interessants, totes clarament desenvolupades, figures sense esperança que han hagut de suportar el rigor de la guerra (en alguns casos de dues guerres), figures que han experimentat la vexació, el pànic, la soledat, l’aïllament, la malaltia, el dolor físic i l’abús mental. I, per damunt de tot, la desolació de la pèrdua dels éssers estimats. Hi ha molts tipus de pèrdua a Hotel Lutecia. Però tots fan mal.     

Tanmateix, la novel·la està concebuda com un mecanisme capaç d’obrir una escletxa a l’esperança, a la recuperació. I aquesta escletxa, que creix de mica en mica no sense patiment, també prové de l’actuació dels personatges. Empar Fernández fa una proposta  que significa un raig de llum enmig de la foscor: la idea que les persones, en temps difícils, som el bé més preuat. Ens tenim les unes a les altres, ens podem convertir en la família extensa, aquella que supera els llaços de sang per lluitar pel grup des de l’empatia, la generositat, la compressió i l’amor.

Hotel Lutecia és una novel·la estilísticament molt bella. Amb un lèxic treballadíssim, una inusual utilització dels verbs i l’anteposició constant dels verbs als subjectes, tot el conjunt adquireix un aire retro que resulta deliciós. La cadència lenta sense extrems, la sinestèsia constant, les descripcions espectaculars de la natura, l’exaltació del color, de les flors, de la bellesa dels sentits: lenitius impagables contra la ràbia i la desesperació. Mentre llegim, quasi podem visionar els tons rogencs de les buguenvíl·lies, els extensos camps de lavanda de la Provença. I el que resulta més difícil: quasi en podem flairar l’aroma. Empar Fernández construeix ponts, amb aquests elements, per lluitar contra tot allò que ens destrueix i que no caduca mai: el passat, les absències, el drama indefugible de la memòria viva.    

El fred té un paper rellevant dins la novel·la. El fred descrit des de moltes posicions. Un fred atàvic, instal·lat dins del cor i del cos del protagonista, un fred roent, malaltís, destructor. També és interessant el contrast ciutat-camp. No només quan parlem de París, sinó sobretot quan, en la darrera part de la novel·la, un dels personatges visita la Barcelona del tardo-franquisme, els barris entristits, la foscor de les mirades, la misèria i la castració.

Podria estar escrivint molta més estona sobre Hotel Lutecia. Crec que la novel·la dóna molt de si, però seria excessiu per a una ressenya com aquesta. Tanmateix vull citar noms, els noms d’uns personatges que em serà molt difícil oblidar: Andreu, Blanche (esplèndida, generosa, altruista Blanche), Claudine, Serafín, Alain, Jérôme, Ginesa, André, Andrés. I també vull esmentar una escena, la meva preferida del llibre. L’escena d’un home assegut en un banc, un pobre home perdut com un animaló ferit sota la tempesta inclement de la ciutat de París. 

     

El meu relat "El pot de llauna" ara EnVeuAlta

Ara el meu relat El pot de llauna ha estat enregistrat en àudio, EnVeuAlta. M'ha fet, com sempre, molta il·lusió. És una altra manera d'apreciar la literatura. I la veu del meu estimat Miquel Llobera és inigualable. Si en teniu ganes, el podeu sentir tot pitjant damunt del títol, aquí sota. És breu, no patiu.

Espero que us agradi. Moltes gràcies a tothom!

EL POT DE LLAUNA

El meu relat, Instint, EnVeuAlta

Avui tinc el plaer de compartir amb vosaltres el meu microrelat Instint, enregistrat EnVeuAlta. Posar veu al llobató ha estat fantàstic, que bonic. Espero que us agradi, lletraferits.

Per sentir-lo, pitjar aquí sota, damunt del títol       

INSTINT

Tot llegint Manuel de Pedrolo: Trajecte final

Tot avançant-me a l'Any Pedrolo, que serà el 2018 -quan es compleixi el centenari del seu naixement-, estic rellegint gran part de la seva obra. Per motius de feina, no podré confegir llargues ressenyes a l'ús, però no vull deixar de consignar en aquest blog  totes les obres de l'autor que vagi llegint. Desitjo esperonar-vos per tal que vosaltres també el recupereu (si ja l'heu llegit) o us hi apropeu per primer cop (si no ho heu fet). És per això que avui em complau inaugurar la secció "Tot llegint Manuel de Pedrolo", que també funcionarà en el meu altre blog, A l'ombra del crim, quan es tracti de novel·la negra o policíaca.  

L'encetem amb Trajecte final, recull de 7 relats magnífics, de ciència-ficció, que s'inscriuen de ple dins de la tradició del gènere en el seu moment històric (la primera edició data de 1975), però que continuen fent les delícies del lector i, al meu entendre, no han deixat de funcionar en absolut. De fet, una de les històries tracta exactament el mateix tema que la famosa sèrie de televisió Fringe (l'existència de mons paral·lels i d'escletxes que ens permeten passar de l'un a l'altre) i una altra ens parla dels viatges en el temps, qüestió sobre la qual mai no s'ha deixat d'escriure.  

A la contraportada de l'edició que manejo, de 2009, s'hi pot llegir:     

Trajecte final és un conjunt de set relats de ciència-ficció, en els quals es parla d'éssers que poden canviar el seu aspecte a voluntat, d'escletxes entre mons i salts en el temps, però també s'hi parla, sobretot, de l'amor, la generositat i la confiança davant el desconegut. 

Doncs sí, és així, perquè la literatura de Pedrolo en cap moment pot resultar banal. Us recomano retrobar-lo, lletraferits, no us en penedireu.  

Una mirada interrogativa & altres textos errants, de Jaume Benavente

Vaig acabar amb plaer, fa pocs dies, la lectura de la darrera publicació de Jaume Benavente: Una mirada interrogativa & altres textos errants. Es tracta, tal com indica la contracoberta, del diari de l‘estada de l’escriptor a Xile, on va viatjar a presentar la seva novel·la Nocturn de Portbou i a fer una conferència sobre la seva obra a la Universitat Finis Terrae de Santiago. 

A banda del diari, el volum inclou la transcripció de la dita conferència i dos altres textos que hi tenen relació, on Benavente reflexiona al voltant de la tasca creativa, la importància de l’espai i l’atmosfera, les fronteres entre realitat i ficció i, per damunt de tot, sobre l’escriptura de viatges, sobre el viatge com a motiu, esperó i recurs en el seu recorregut literari. 

Per cloure el llibre, també hi trobem dos articles d’altres autors: Marcela Rivera i Àlvar Masllorens. El primer, un estudi molt personal al voltant de Nocturn de Portbou. El segon, una breu aproximació de conjunt a la producció benaventiana. 

No cal dir que he gaudit moltíssim de tot el volum. Els textos de Benavente (de ficció o no) són sempre elegants, intimistes, nostàlgics, amb una mirada personal i única, amb una sensibilitat extrema. De mica en mica m’hi he sentit integrada, com em va passar quan vaig llegir el seu Dietari de Porto, i de sobte m’he trobat passejant al seu costat pels carrers de Santiago o de Valparaíso.  

Hi ha dos aspectes que em subjuguen de l’escriptura dietarística de Benavente. D’una banda, la seva capacitat de fixar-se en els detalls (i de triar els adequats) per tal de fusionar realitat i ficció. D’una altra, la seva enorme sinceritat. De manera que, lluny de posicions impostades, Benavente es desmarca sense pudor de la temptació de crear un personatge, de la possibilitat de revestir-se d’una disfressa que no li pertoca. En el Benavente viatger hi descobrim en estat pur, desmaquillades, totes les pors, incerteses i inseguretats del Benavente persona. I això, sens dubte, honora l’escriptor i honora l’home. I, endemés, afavoreix que, com a lectors, ens hi puguem identificar.

La lectura d’Una mirada interrogativa & altres textos errants posseeix la virtut de reconciliar-nos amb nosaltres mateixos, amb la senzillesa de les coses essencials, amb el nucli fonamental de la vida. És difícil d’explicar. S’ha d’experimentar.  

Recomano aquesta lectura per aprendre coses, per la seva solvència. L’art de la sorpresa, de la ficció, de la creació, de l’honestedat. Textos pausats i lents, sovint tristos i boirosos, però a voltes brillants com una posta de sol. 

Feliç dia, lletraferits.  

L’enigma Perucho, de Jordi Cervera

Benvolguts lletraferits, 

Avui us porto l’Enigma Perucho, la darrera novel·la de Jordi Cervera. Publicada per Bambú amb la consideració de juvenil, al meu entendre és adequada per a tota classe de públic, dels 13 als 100 anys i encara més enllà. Personalment, l’he gaudit moltíssim. Cervera ens presenta una història ben narrada i molt àgil, curosa des de tots els punts de vista: estilístic, lingüístic i de contingut.    

Tot fent servir un embolcall que fusiona la novel·la d’aventures amb el fantàstic (monstre inclòs), la distopia futurista (l'acció transcorre entre els anys 2052-53) amb les històries clàssiques (on hi ressonen vivament les nostres lectures d’infantesa) i l’exotisme d’Orient (palaus, pedres precioses, or i robins) amb la narrativa occidental més actual (alta tecnologia inclosa), l’autor reusenc eleva un cant a la literatura i als llibres, ens parla amb tendresa de Barcelona i fa un homenatge i una reivindicació de la figura i l’obra del seu escriptor preferit, Joan Perucho. 

L’exercici és molt original. Un poti-poti que trenca els esquemes. Hom ha de fer una clara suspensió de la incredulitat quan enceta la novel·la. Deixar-se portar, llegir tranquil·lament i esperar amb paciència per veure per on aniran les coses, per veure què se li ha acudit al Cervera en barrejar aquella quantitat d’elements que poc semblen tenir en comú. La trama està teixida amb astúcia, a base d’algunes anticipacions sospitoses farcides de suspens. El lector ja sap que res no és el que sembla. Tot plegat té un aspecte delirant i estrany carregat d’ironia, però rere l’humor, l’amabilitat narrativa i el trencament d’expectatives, és evident que Cervera amaga intencions que no són banals, que no representen un simple joc. 

Estic segura que l’autor s’ho ha passat d’allò més bé escrivint la novel·la. Es veu d’una hora lluny. Ha fet el que volia, sense manies, amb una enorme imaginació i, alhora, sense deixar d’afegir-hi un toc autobiogràfic. Després, ha construït una distopia terrible motivada per la Guerra Poètica (quin oxímoron) que ha deixat el món occidental pràcticament deshabitat. Un nou Imperi otomà, que sembla sorgit dels relats de Sherezade, domina Occident i ‒poca broma‒ el símbol màxim de poder recau en la possessió de llibres. Qui disposi d’una biblioteca més gran, amb més volums, més ben nodrida, ostentarà el poder. No entraré en detalls, però ja podeu notar que la ironia del nostre Cervera no té aturador. Enmig d’aquest ambient, l’ambició del sultà turc Mehmed IX, que no coneix límits, motiva el conflicte que fa arrencar la novel·la. I aleshores assistim a un viatge cap a les Terres Bàrbares, cap a Barcelona, convertida en una ciutat fantasma habitada per uns quants escamots de guerrillers que han sobreviscut a la Guerra Poètica i tiren endavant com poden.    

No vull explicar res més de la trama, ja sabeu que odio destapar els esdeveniments. A banda, a l’Enigma Perucho és molt important mantenir el silenci. Tanmateix, a mesura que avancem en la lectura, se’ns va ampliant l’abast de la maniobra de Cervera. I descobrim que la distopia es converteix en utopia, que els plans fantàstics i justos funcionen, que les figures dels escriptors, en aquest cas Perucho, esdevenen símbols de cohesió i memòria, que la recuperació i la reconstrucció  encara són possibles si ens hi posem amb ganes. I hi reconeixem el bé i el mal, i el crim, i l’enamorament, i la nostàlgia, i la col·laboració, i l’ambició, i la traïció, i el passat i el present, i el convenciment que els llibres poden ser màgics, i la necessitat d’una construcció col·lectiva, i la bellesa de l’amistat, de la fidelitat i de la paraula. 

No sé si l’Enigma Perucho és una història d’aventures distòpica i fantàstica o un conte de fades, però evoca el regust de les lectures de sempre. I m’hi he sentit molt bé. M’agrada constatar que tenim autors que s’asseuen davant de l’ordinador i, amb el cor a la mà, escriuen allò que els dóna la gana. 

Saps què penso, Jordi? Doncs que, facis el que facis, sempre seràs un poeta.        

La filla esborrada, de Margarida Aritzeta

El passat dia 28 vaig tenir l’honor de presentar a la Llibreria Saltamartí de Badalona la darrera novel·la de Margarida Aritzeta, La filla esborrada. Un text preciós, de tall clàssic, carregat de ressons rodoredians, de la Víctor Català, d’un munt d’obres i autors que han fet les delícies de tots nosaltres i que es conjuminen amb mestria i maduresa en l’escriptura fantàstica de la nostra autora. No he pogut evitar pensar en aquelles lectures de Cims borrascosos, Jane Eyre o les novel·les de Jane Austen. També en textos sobre la guerra i la postguerra, en tot un bagatge de literatura d’alt nivell que La filla esborrada m’ha fet remembrar amb plaer. 

La trama del llibre no la revelaré. No em ve de gust fer-ho, no vull avançar res als futurs lectors i, d’altra banda, ja he vist que altres ressenyes i comentaris en diuen coses. Per tant, prefereixo parlar de sensacions, d’identificacions, del pur fet literari. Tècnicament, la novel·la es nodreix d’un ben treballat conjunt de recursos. D’entrada, tot el text és una enorme analepsi, construïda a partir de la història que explica una vella nonagenària des del llit de mort. Barrejant diverses veus narratives, diversos punts de vista, diversos temps verbals, La filla esborrada esdevé un exercici perfectament actual, que no invalida el regust de gran obra clàssica de la novel·la. 

El text és d’una bellesa estilística sense parangó, carregat de sensualitat, ple de sinestèsies, farcit de sensibilitat i delicades descripcions de la natura, les plantes, les flors, el bosc, els sons i les aromes, l’amor i el desig, el sexe i el dolor, la violència i la guerra. Ambientada en la primera postguerra (1945-1946), és un relat de maquis on també hi apareixen les conseqüències de la Segona Guerra Mundial, nazis fugitius inclosos. A partir de la ficció (per més que estigui inspirada en uns fets reals que Aritzeta indica al final del llibre), La filla esborrada ens condueix del particular al general, de l’individual al col·lectiu, i ens permet fer-nos càrrec d’allò que succeïa ‒i que sovint s’ha silenciat‒ en un moment molt dur de la nostra història. De fet, podríem dir que La filla esborrada és una història de silencis, de coses no dites, de mutilacions i repressions, de pors i vergonyes. Tanmateix, com ha de ser, l'autora es distancia de pamflets ideològics amb una asèpsia absoluta. 

Els personatges són cabdals i estan perfectament construïts. Ens sentim partícips dels seus patiments, dels seus problemes, de les seves mancances. Alguns són “tipus típics” de l’època, imprescindibles per al desenvolupament dels esdeveniments (el militar franquista, el pare autoritari de bona família, les senyores “bien”). D’altres resulten absolutament entranyables, com el petit Bru o els dos protagonistes, Laura i Gabriel. Tenim tot un estol de secundaris molt rodons, clarament dibuixats, des d’uns germans “feréstecs” al més pur estil de la Víctor a una tieta ex-monja l’evolució de la qual m’ha interessat molt. Les dones juguen un paper primordial a La filla esborrada. Són les que, al final, sempre toquen de peus a terra, sempre saben allò que convé, sempre sostenen la família i la vida.

No puc acabar aquesta ressenya (o el que sigui) sense esmentar de manera especial un dels preciosos fils conductors que recorren el text. Em refereixo a la música, al cant, a la bellesa de la veu humana, de les composicions clàssiques. En resum, de l’art. No és nou en les novel·les d’Aritzeta. Tots els seus textos posseeixen una particular banda sonora, sempre adequada al tema i a l’època, sempre a to amb la història que ens vol fer arribar. 

M’han agafat moltes ganes, en llegir la novel·la, de fer-ne un estudi en profunditat. Ara no tinc temps, però m’agradaria molt. És un text per a un públic ampli, amb molts nivells de lectura, però extraordinàriament profund si ens hi detenim amb calma. Res no està deixat a l’atzar. Tenim entre mans una obra de maduresa, bella i intel·ligent, que acaba fluint dins nostre com un riu cabalós i polit.        

Enxarxats, de Carme Torras

Enxarxats, publicada per Males Herbes, és la darrera novel·la de Carme Torras. La quarta, després de Pedres de toc (2003), La mutació sentimental (2008) i Miracles perversos (2011). Torras és també una  excel·lent contista i els seus relats han aparegut en un bon nombre de volums, revistes i antologies. No faré ara una llista dels premis que ha guanyat, que són molts, però sí que us recordaré que Torras pertany al selecte grup dels científics tocats per les lletres (que són molts més del que ens podem pensar). És llicenciada en Matemàtiques, doctora en Informàtica, professora d’investigació a l’Institut de Robòtica (CSIC-UPC), Membre de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona... I m’aturo aquí, perquè el seu currículum és tan llarg i impressionant que no acabaríem mai.

Com a escriptora, a mi m’agrada molt. És elegant, curosa amb la llengua, bona dosificadora del tempo. Amant de la ciència-ficció (i de la ciència-en-ficció), les seves obres resulten imaginatives i punyents. Difícilment poden deixar indiferent ningú. A Enxarxats (el títol no pot resultar més inequívoc), l’autora reflexiona al voltant de la nostra relació individual i col·lectiva amb Internet. Un univers encara nou i tendre que ha posat les nostres vides cap per avall. Ha trastocat les nostres formes de relació, la nostra visió del món, els nostres conceptes bàsics. Ens ha modificat els esquemes mentals d’una manera que encara no podem ‒no tenim prou recorregut‒ copsar totalment.

La novel·la està protagonitzada per dues dones, Ariadna i Júlia, que es veuran abocades a compartir un tret absolutament insòlit, que no revelaré. Dues professores i científiques de renom que acabaran tenint en comú molt més que la seva professió. La contraportada del llibre diu el següent:

Després d’haver passat uns anys en una universitat americana, la Júlia torna a Barcelona i li assignen el despatx d’una catedràtica que s’acaba de jubilar. S’endú una sorpresa majúscula quan a l’ordinador, que han reformatat, hi troba la correspondència i les contrasenyes de la professora. La temptació d’aprofitar-se’n és massa gran, i, a mesura que s’endinsa en webs exclusius i projectes secrets, se li obre un món que l’enlluerna i l’angunieja alhora. Més quan una icona en forma d’aranya se li instal·la a la pantalla i la bombardeja amb missatges que l’animen a resoldre dilemes morals i a documentar-se sobre tècniques d’influència en les xarxes socials. Fins i tot, aplicacions quotidianes, com l’horòscop del mòbil i els aforismes de l’estalvi de pantalla, ara li sembla que intenten manipular-la.

És una presentació engrescadora, sens dubte, però que no ens permet saber amb què ens trobarem. Confesso que jo, a l’estil de Miracles perversos, m’esperava més intriga, més suspens. No ha estat així, o almenys no tant com jo m’imaginava. En contrapartida, el text ens obre moltes vies, molts camins, moltes “potes” (picada d’ullet a la Carme) de reflexió. Fidel a la meva manera de fer, em resulta molt difícil explicar la novel·la sense caure en l’indesitjable spoiler. Ho evitaré, per tant. Però remarcaré que, situada en l’ambient de l’elit científica i universitària, la ficció d’Enxarxats ens aboca a una problemàtica complexa, una mena de teranyina enorme, que situa l’individu davant d’un bon nombre de dilemes morals.     

L’acció de la novel·la transcorre en la més absoluta contemporaneïtat, l’any 2017, però no deixa de ser una història d’anticipació, amb una dosi prou significativa de ciència-ficció especulativa. Inquietant, sorprenent, confegida en diversos plans narratius (que inclouen recreacions del passat i del futur en 3D, poca broma), Enxarxats explora les possibilitats negatives i positives de la nostra connexió globalitzada, així com les responsabilitats i implicacions que comporta. No oblideu en cap moment que l'autora, per la seva situació profesional, disposa d'informació privilegiada. I això fa una mica de por.

Farcida de citacions i referències literàries, cinematogràfiques, culturals i científiques (sense embafar, que quedi clar), la novel·la és un exercici molt personal. Cal entrar-hi i acceptar els jocs que proposa Torras. Després, ja em direu.  

I fins aquí puc comentar. Per a més aprofundiment, l’haureu de llegir.  

Feliç divendres, lletraferits.  

Hipermatrònic, l’hiperbreu que va sorgir de l’espai profund, de Sergi G. Oset

El darrer llibre de microrelats de Sergi G. Oset, Hipermatrònic, l’hiperbreu que va sorgir de l’espai profund, va acompanyat d’un subtítol: 111 minificcions per a freaks malalts del fantàstic. I aquest subtítol no pot tenir més correspondència amb la veritat. Jo, que sóc clarament freak però que no tinc prou bagatge en el gènere fantàstic, en puc donar fer. Perquè aquest és l’únic problema del llibre. Que el receptor no estigui prou preparat per entendre la totalitat de les històries. Això no és culpa de l’autor, de fet no és culpa de ningú. I tanmateix té un avantatge: t’obliga a visitar el senyor Google i a aprendre coses.

Ja em disculpareu que comenci la ressenya d’una manera tan poc canònica, parlant suposadament d’un problema del llibre. Però és que la resta que diré només són lloances. Ho he comentat altres vegades. Per exemple, podeu revisitar la meva ressenya d’El último vuelo del microraptor i entendreu què vull dir. Tot el que allà vaig remarcar ho subscric ara amb escreix. Sergi G. Oset continua essent capaç de sorprendre’m en cada ocurrència, en cada pensada, en cada nova idea que li passa pel cap. El conec de fa anys i encara em pregunto quants Paràsits mentals li recorren les neurones cada minut. 

El llibre és divertidíssim, intel·ligent, enginyós, mostra d’un profús bagatge cultural i d’una gratificant manca de reticències elitistes. La interacció entre gèneres (fantàstic, ciència-ficció, terror, negre), el diàleg entre llenguatges (literari, cinematogràfic, musical, televisiu), la barreja amb la realitat, l’humor, el vessant crític i social... Hi ha de tot una mica en aquest desafiament valent i personal. M’imagino en Sergi gaudint tant mentre escriu! S’ho deu passar tan bé ideant les picades d’ullet a personatges vius i morts i les seves generoses  dedicatòries!

Quan el llegeixes, has d’estar preparat per a sentir una emoció especial, que adquireix tints molt intensos i recurrents a causa de la brevetat dels relats. Perquè cada vegada que t’identifiques amb una història, cada vegada que hi reconeixes el referent de l’imaginari compartit, cada vegada que combregues amb allò que escriu Oset i et preguntes per què dimonis no se t’ha acudit a tu, tan fàcil com sembla un cop imprès, et sents embargat per un estat d’eufòria que et transporta. I llavors t’agafen ganes d’anar llegint els relats a tort i a dret a tothom que et vulgui escoltar. Anit em va passar això. Quin neguit sense aturador! Sort en vaig tenir de poder esbravar-me la fal·lera penjant alguns dels micros del volum a les xarxes socials.

Avui no puc acomiadar-me sense compartir-ne algun amb vosaltres. N’hi ha un que en Sergi ha tingut el detall de dedicar-me i que m’escau molt bé. M’agrada molt. També us en deixo un parell més, només per obrir boca.  

Servitud del cicle lunar de l’home llop (Per a Anna Maria Villalonga)

En aquelles nits en què esdevenia la transformació, ella, comprensiva, sempre l’acompanyava al pipicà.  

Visites que són segones parts

Segons els rumors, el fantasma de George Orwell es veu sovint passejant cavil·lós amb la llibreta d’apunts a les mans per les instal·lacions del CIE de Zona Franca. Es diu que s’està documentant sobre les conductes actuals més repressives per escriure la continuació del Gran Germà. 

Elucubracions adverbials (Per a Mercè Bagaria Mellado)

Els fantasmes de Peter Pan i del corb de Poe filosofen, a estones mortes, sobre conceptes com ara «mai més» i «res més».  

És la guerra! (Z)

‒Porteu Fusta! Més fusta! ‒udola, desencaixat, Groucho, mentre intenta apuntalar la porta que separa la cabina de passatges histèrics del vagó de zombis famolencs.

Visca la literatura breu! Que us ho passeu molt bé!

En Veu Alta es vol fer gran (i sostenible)

Ja ha passat més d’un any des que uns quants eixelebrats, romàntics i activistes lletraferits vam decidir tirar endavant un projecte molt bonic i engrescador. Com molts ja sabeu, es tractava (i es tracta) de promoure maneres diferents d’accedir a la literatura, de gaudir de la lectura, d’acostar-nos als textos. Estem segurs que a la nostra societat existeixen un munt de col·lectius i grups humans susceptibles de fruir extraordinàriament amb una iniciativa com la nostra: invidents, gent gran o malalta, professionals amb feines manuals, persones dislèctiques, nouvinguts que volen complementar el coneixement del nostre idioma, viatgers habituals (o accidentals) i també qualsevol de nosaltres quan simplement volem relaxar-nos, estirats als llit o arrepapats a la nostra butaca d’orelles, escoltant literatura sense cap esforç... Uns bons auriculars, tancar els ulls i deixar-se portar per la bellesa de la paraula.  

En realitat, la proposta no és nova, ja que en altres països funciona amb total normalitat. En canvi, a casa nostra no està gaire desenvolupada i té poca presència. Dit d’una altra manera, encara necessita dedicació, idees i ganes de treballar. Fan falta eixelebrats, romàntics i activistes lletraferits com nosaltres. 

Segur que heu deduït que ens estem referint a la literatura en àudio, “En Veu Alta”. Fer arribar els textos a través de l’oïda, amb una interpretació dramatitzada, professional i potent que no es limita a la lectura lineal, sinó que va molt més enllà. A hores d’ara ja comptem amb una bústia de veus molt significativa i amb un conjunt de gent que s’enfronta al projecte amb enorme il·lusió. Des de fa més d’un any ens hi estem abocant intensament. Hem presentat EnVeuAlta públicament, hem anat a programes de ràdio, hem participat en presentacions de llibres, hem muntat booktrailers de títols nous, hem fet promoció a les xarxes socials i a la premsa. I, per damunt de tot, hem volgut demostrar de què som capaços. Per això hem enregistrat de franc un relat setmanal i l’hem publicat cada divendres. A la nostra pàgina web hi tenim ara mateix més de 50 històries que podreu gaudir gratuïtament les vegades que vulgueu. Estan classificades per durada, gènere, idioma... per tal que hom pugui triar el relat més adequat per a cada moment.

Si ho heu fet algun cop, segur que us heu adonat de la feinada que això representa. Estem segurs que no podeu ni imaginar les hores de converses, esforços, repeticions, modificacions, retocs, recerca tècnica de músiques i efectes sonors, precisions fonètiques, muntatge, paperassa, reunions i confrontació d’idees i d’opinions que la tasca comporta. Segurament, si ho sabéssiu, encara us semblaríem més eixelebrats, romàntics i activistes lletraferits. 

Passat aquest primer any, però, considerem suficient la nostra etapa de promoció. Més de 50 relats en àudio avalen de manera clara allò que podem oferir als usuaris i clients interessats. Per això haureu observat que els darrers divendres no hi ha hagut històries noves. I és que creiem que ja és el moment de posar en valor la nostra feina, encara que sigui (com evidentment serà) a uns preus mòdics que es puguin assumir. 

Durant aquest any d’arrencada, hem topat amb una problemàtica que resulta bastant trista. Ja la coneixíem, no ens ve de nou, però ens sembla preocupant. Ens referim al poc valor que, en general, la nostra societat atorga a les tasques relacionades amb la cultura. Hi ha una mena de creença generalitzada segons la qual els insensats que lluitem, fem coses i esmercem el nostre temps en aquest sentit, ho hem de fer per amor a l’art. Tots sabeu que la quasi totalitat de revistes i diaris digitals no paguen res als seus col·laboradors, que la gent presenta llibres, fa conferències o participa en trobades sense cobrar, etcètera, etcètera. Ens preguntem quants sectors socials, fora del de la cultura, tenen aquesta manera de funcionar. Costa d’imaginar un fuster o un tècnic de la rentadora que vingui a casa per amor a l’art. 

Evidentment, EnVeuAlta fins ara ha fet una aposta. Ens hem ficat en aquesta aventura voluntàriament, perquè som eixelebrats i lletraferits i inquiets i treballadors i perquè ens estimem amb bogeria les paraules, la literatura i la llengua. Però també hem encetat una activitat que vol esdevenir mínimament sostenible. Són moltes hores de feina, sovint robades a la son i al cansament. El nostre projecte pretén contribuir de manera seriosa i professional a emplenar el buit de la literatura en àudio en el nostre món cultural. I, per fer-ho amb la qualitat que volem, necessitem recursos. Sense recursos, les coses mai no acaben d’assolir el nivell desitjable. 

Per tant, ens adrecem a autors, editorials, llibreries, associacions, escoles d’escriptura, publicacions en paper o en xarxa, a qualsevol que vulgui promoure, enregistrar, llegir o publicar per l’oïda. Creiem que ho hem de posar en valor. Si no ho fem nosaltres mateixos, qui ho farà? Els pressupostos seran ajustats, personalitzats, el que calgui. Però a partir d’ara ens agradaria considerar que, com espera tothom que treballa, el nostre esforç rebrà el retorn que necessita, encara que sigui per poder continuar oferint uns resultats de qualitat.      

Ja sabeu qui som. Maribel Gutiérrez, Miquel Llobera i Anna Maria Villalonga.

També sabeu on trobar-nos. 

A facebook: https://www.facebook.com/enveualta/

A Twitter: EnVeuAltacat

I especialment a la nostra pàgina web: http://www.enveualta.cat/ 

Us esperem amb il·lusió. El que més ens importa és la cultura. I ens encanta treballar en equip. Lluitar per projectes que poden esdevenir màgics ens motiva d'allò més.

La luna en las minas, de Rosa Ribas

De vegades, a la vida, t’arriben llibres.

Quan ets un lector empedreït i devot, sembla que això hagi de passar molt sovint, però no és veritat. Precisament perquè ets un lector empedreït i devot, et tornes més crític i més exigent. I, en conseqüència, no t’arriben tants llibres.   

Ara m’adono que segurament no m’he explicat prou bé. No estic parlant de l’entrada física d’exemplars a casa, com ja us podeu imaginar. Aleshores, què vull dir amb “De vegades, a la vida, t’arriben llibres”? Doncs això. Que de tant en tant tens la fortuna de topar amb un text (un poema, un relat, una novel·la) que de seguida saps del cert que mai no oblidaràs, que romandrà dins teu, que acabarà formant part indestriable de tu.   

És el que m’ha succeït amb La luna en las minas, la darrera novel·la de Rosa Ribas, guanyadora del Premi Letras del Mediterráneo 2017 en la modalitat de narrativa. L’autora ens ha ofert allò que considero una petita (gran) delicatessen. Una ficció preciosa i tendra, alhora que duríssima, que fusiona el fantàstic amb la recreació d’una realitat ben crua.  

Ribas, que fa més de vint anys que viu a Frankfurt, sempre ha mostrat interès per un tema que segurament, des d’Alemanya, es contempla d’una manera molt concreta. Em refereixo al drama de l’emigració de tants i tants espanyols durant la llarga nit del franquisme, homes i dones que havien de deixar la terra i la família per intentar buscar el seu futur en altres indrets: llocs sovint hostils, amb una llengua estranya, amb una manera de viure i un clima diferents, on massa vegades eren tractats com a simple material de feina, mà d’obra barata només útil per treballar. El tema ja l’havia tractat Ribas en altres novel·les. Per exemple a Entre dos aguas, que va suscitar una clarificadora conversa (posterior a la meva lectura) entre l’autora i jo (llegir aquí).  

A La luna en las minas, Rosa Ribas ha decidit afrontar el tema des d’una posició poc convencional. Segurament pretenia allunyar-se de la recreació purament mimètica, del típic retrat social estrictament referencial. I ho ha fet amb un encert encisador. És evident que a mi em tenia guanyada ja d’entrada: no és cap secret la meva afecció pels llops i pels homes llop, sobre els quals he escrit (i escriuré, això segur) reiteradament. Pel que sembla, i sense haver-ho comentat abans, Rosa Ribas i jo compartim aquesta flaca, la qual cosa m’acosta a ella de manera inevitable. Tanmateix, espero que m’atorgareu credibilitat si us dic (al marge de dèries comunes) que la novel·la és una meravella. Ribas dóna vida a un personatge inoblidable, que et roba el cor des de la primera pàgina del llibre.  

Lluitant contra la seva naturalesa de depredador, acompanyat per un conjunt de figures que l’envolten (algunes negatives, d’altres positives), el nostre home llop esdevé una preciosa metàfora del món i de la vida. Un cant a la bondat i a la companyonia, a l’amistat i a la generositat. Hi ha quelcom de viatge iniciàtic en la ingenuïtat d’aquest nen injustament maltractat pel destí i alhora tan ferm, tan sencer. Ribas es nodreix d’un amplíssim imaginari que tots nosaltres compartim. Llegendes antigues, supersticions, creences, obscurantisme. Poua en la fantasia per hibridar i fusionar el real i l’irreal; i ho fa amb una plasticitat envejable, amb un conjunt d’escenes que t’amaren per dins gràcies a la seva bellesa, amb un estil lingüístic i un joc retòric d’alt nivell, amb una gran delicadesa. Des d’aquesta posició, aconsegueix construir un relat també realista, encara que sembli mentida. Terriblement realista. I així assistim a la vida dels emigrants espanyols a les mines d’Alemanya, a la duríssima i perillosa feina, al seu desarrelament i desencís.

La novel·la conté expressions antològiques, que m’han entendrit profundament. “Hacer los ojos”, “hacer los ojos amarillos”. No puc dir més. Però la utilització poetitzada d’un imaginari típic del terror, reconstruït amb la sensibilitat a flor de pell, transgredit i renovat, m’ha colpit per sempre. El final de La luna en las minas (quin títol tan especial!) resulta d’una intensitat extrema. Podria ser aquest, podria ser un altre (no revelaré res, evidentment), però et deixa literalment sense alè. No exagero gens si confesso que, mentre m’enfrontava a la lectura de les darreres pàgines, quasi no podia respirar.  

Que la part fantàstica de la novel·la no espanti ningú, que sé del cert que encara hi ha gent carregada de prejudicis. La luna en las minas es pot llegir en clau absolutament realista i funciona perfectament.   

Moltes gràcies, Rosa. Amb La luna en las minas has aconseguit, a aquestes alçades de la meva vida, fer-me molt feliç.