Tot llegint Manuel de Pedrolo. Avui: Tocats pel foc

Avui li toca el torn a Tocats pel foc, una novel·la breu que Manuel de Pedrolo va escriure l'any 1959, però que Edicions 62 no va poder publicar fins el 1976. Resulta absolutament normal que en ple franquisme no passés la censura, ja que es tracta d'una mena de lliçó anticapitalista sense fissures. Literàriament, potser posseeix un to pamfletari fins i tot excessiu. Tanmateix, això és irrellevant, perquè el text respon a una intencionalitat clara, sens cap mena de dubte. 

L'acció transcorre íntegrament en una barraca del suburbi barceloní i cada capítol està enfocat des del punt de vista d'un dels protagonistes. La història va lligant així de manera continuada, amb un aire decididament teatral. Aquesta característica no és aliena a altres textos novel·lescos de Pedrolo, que es mouen en un context dialògic molt marcat. 

L'edició actual, de l'Editorial Tigre de Paper amb motiu de l'any Pedrolo, va encapçalada per un pròleg de Marina Garcés, a la qual també vaig sentir parlar en la presentació de la novel·la. Garcés ho explica amb claredat: 

Pedrolo ens fa escoltar, en aquesta llarga conversa a diverses veus, el que seria l'abecé d'una posició política radicalment anticapitalista i antiestatalista.     

Doncs això. Pedrolo en estat pur, en un intent gens subtil de fer-nos pensar i comprometre'ns. Marca de la casa, com ja sabeu. 

Bona tarda de diumenge, lletraferits. 

  

Tot llegint Manuel de Pedrolo. Avui: La terra prohibida (volum II)

Arriba avui el moment de comentar el segon volum de la tetralogia La terra prohibida, del nostre gran Manuel de Pedrolo. Si premeu AQUÍ hi trobareu l'enllaç a la meva ressenya del volum I, on vaig explicar la gènesi del cicle i tot un seguit de qüestions que ja no fa falta repetir. 

Les novel·les tercera i quarta de la tetralogia s'intitulen Les fronteres interiors i La nit horitzontal. Com en la primera part, es tracta de dos textos diferents però complementaris, que clouen un testimoni amarg i duríssim de la vida a la Barcelona de la postguerra, de la lluita clandestina pel país i per la llibertat, de la repressió franquista i de la impossibilitat de desenvolupar l'existència humana amb naturalitat, amb tranquil·litat, amb confiança, lluny de la misèria, la tortura i el dolor. 

Les quatre obres són, com ja he apuntat, prou diferents i diferenciables. Si la primera (Les portes del passat) i la tercera (Les fronteres interiors) s'ocupen més de l'individu, la segona i la quarta (La paraula dels botxins i La nit horitzontal) pouen més en els aspectes col·lectius. Totes estan relacionades, fan avançar la vida dels diferents personatges i ens mostren, com en un calidoscopi, el desgavell personal i social a què ens van conduir la guerra i la dictadura. Tanmateix, són la segona i la quarta les que exhaureixen les possibilitats històriques i narratives, les que van més enllà i ens deixen sense alè. Absolutament anorreats, ens deixen. 

Els estils també són diferents, però totes comparteixen un tret pedrolià indefugible: l'extraordinària capacitat de l'autor per reblar el clau de l'anàlisi dialèctica. Esmicola sentiments, ideologies, contingències, percepcions, possibilitats. Pedrolo ho toca tot des de posicions d'un existencialisme que no pot defugir. S'ho planteja tot, ho qüestiona tot, ho comprova tot. Una altra manera de dir-ho: no s'està de res, no s'acovardeix davant de res. Si a Les fronteres interiors construeix una història que fa la competència a la Lolita de Nabokov, a La nit horitzontal ens aboca a l'agònica (però alhora esperançada) lluita clandestina per la llibertat. És una excel·lent novel·la, amb molts trets del gènere policíac, que he gaudit gairebé sense poder respirar.

El primer volum va introduït per un pròleg preciós de la malaguanyada Patrícia Gabancho. Aquest segon volum culmina amb un epíleg no menys preciós de la Núria Cadenes. Cadenes, rere el títol El pols que encara bat, es despulla com mai. No diré gaire cosa perquè és imperatiu que el llegiu, només avanço que us colpirà profundament. Sí que em permetré, però, usar unes poques de les seves paraules. Ho faré per cloure aquesta senzilla ressenya que no puc allargar més  perquè el mateix Pedrolo, amb les obligacions que m'encomana sense saber-ho, m'ho impedeix. Diu Cadenes:

És l'art. El fons i la forma i la intenció i el punt d'inabastable que despassa la tècnica, encara que n'hi hagi, que despassa l'autor, encara que hi sigui, que depassa el moment i que perdura. 

I tant que sí. És això. La capacitat d'ésser, per sempre, de la matèria de la qual està feta la universalitat. 

No us perdeu la tetralogia. Al meu entendre, una obra magna, amb totes les lletres, de Manuel de Pedrolo i Sánchez de Molina.  

El meu relat "El cedre blau" ara EnVeuAlta

Un altre dels meus relats enregistrat EnVeuAlta. Es tracta d'El cedre blau, que descriu un indret real i molt estimat per mi. Ara mateix un lloc que m'emplena l'ànima de nostàlgia. Espero que us agradi. 

EL CEDRE BLAU

8 contes de Nadal, de Pere Calders

Fa dos diumenges vaig anar al Mercat de Sant Antoni. Recentment inaugurat després de tant temps d'obres, em feia molta il·lusió veure com havien quedat les parades de llibres vells. Evidentment, aquell sabor de lloc antic l'han perdut una mica, però, com a contrapartida, es poden visitar molt bé, són més espaioses i s'hi transita millor. D'altra banda, els comerciants són els de sempre, farcits de tebeos, còmics, revistes, llibres de tota mena. En fi, una meravella per als malalts com jo. 

Em vaig firar, naturalment. 5 llibres se'm van enganxar a les mans i em van acompanyar cap a casa. 5 petites (o grans) obres que se sumen al munt gairebé incomptable de volums que tinc pendents i que fan cua pacientment per tots els racons on troben un foradet. 

Un dels llibres al·ludits és del gran Pere Calders. No me'n vaig poder resistir, esclar. Es tracta de 8 contes de Nadal i els he devorat en un tres i no res (són breus), tot i que la calor que estem patint en ple mes de juliol contribueix molt poc a l'hora de crear l'ambient necessari. 

No faré ara la ressenya detallada dels 8 relats, que estan recollits en una edició de tapa dura, regal de la Diputació de Barcelona als usuaris de la Xarxa de Biblioteques el Nadal de 2007. L'exemplar que vaig comprar encara duia el revestiment de plàstic amb què anava protegit. Quina llàstima. Algú el va tenir a les mans i no el va destapar. No sap el que es va perdre. 

Les 8 històries, que tenen les festes de Nadal com a motiu central, són Calders en estat pur. Humor, ironia, desmitificació, ruptura, màgia, tendresa, delicadesa i bona escriptura. Van introduïdes per un pròleg del malaguanyat Jordi Castellanos. El pròleg s'intitula "El somriure com a bisturí". Amb això ja està tot dit. Ningú com Calders per furgar en l'ànima humana des de posicions que ens causen incomoditat i hilaritat a parts iguals. 

Amb la voluntat de deixar constància en els blogs de totes les lectures que faig, he volgut parlar-vos també d'aquesta. Per això i per un altre motiu: el plaer immens, sempre, de rellegir un monstre de la literatura com el nostre venerable Pere Calders. 

Bona dia i bona calor, lletraferits.