Tot llegint Manuel de Pedrolo. Avui: Crucifeminació.

Continuant amb les lectures pedrolianes d'aquest intensíssim any del Centenari, avui li arriba el torn a un text extraordinàriament sui generis. Em refereixo a Crucifeminació, una novel·la de 1986 que es belluga entre la distopia, l'experimentació, la ciència-ficció futurista i la crítica anticlerical ferotge. Pertany a la darrera etapa narrativa de Pedrolo, que va morir només quatre anys després, el juny de 1990. Crucifeminació es troba plenament inserida dins del seu període més experimental, on juga amb el textualisme, el llenguatge novel·la i els jocs tipogràfics al mes pur estil d'autors com Apollinaire o Mallarmé, que Pedrolo coneixia a la perfecció.  

Manuel de Pedrolo va ser sempre un escriptor tocat pel desig d'innovar. D'una banda, per la seva voluntat de dotar la literatura catalana de tot allò que li mancava. D'una altra, perquè creia fermament que la creació literària no pot tirar endavant si no és enmig d'una constant evolució. Abominava de l'immobilisme, el provincianisme i l'estretor de mires. Per això, entre d'altres coses (unes quantes), no va rebre el reconeixement que es mereixia, com ja sabeu.     

A Crucifeminació, Pedrolo basteix una història delirant, amb un humor negre finíssim i una ironia d'alt nivell. Amb la primera part del text, no he pogut evitar riure a cor què vols. L'enginy que el nostre autor palesa no té parangó. Tanmateix, la novel·la no és humorística, evidentment. Ateu convençut i sempre preocupat pel paper nefast de la religió i l'Església en la nostra societat, Pedrolo narra la segona encarnació de Déu a la Terra, el naixement en circumstàncies al·lucinants d'un nen anomenat Definitiu. La crítica és descarnada, absoluta. I el llibre imaginatiu, rupturista i molt revelador. 

No explicaré res més. Ho haureu de llegir vosaltres. Afortunadament, l'Editorial OrcinyPress, en el marc del significatiu gruix de publicacions que s'estan produint amb motiu de l'Any Pedrolo, ha reeditat el text. El recomano moltíssim, sobretot a tots aquells que xaleu amb les propostes agosarades. Però també el recomano a la resta. Descobrireu astorats la magnitud de l'obra pedroliana. Deixareu de pensar de manera definitiva que Pedrolo era l'autor de quatre novel·les negres i del Mecanoscrit del segon origen. 

Feliç jornada, lletraferits. 

   

El conte de la Serventa, de Margaret Atwood

Em disculpareu que avui no escrigui una ressenya detallada ni a l'ús. Tinc massa feina per poder-hi dedicar el temps que la novel·la es mereix. D'altra banda, això no té cap importància, perquè el llibre (de 1985) torna a estar de moda gràcies a la sèrie televisiva, de manera que hi ha un munt de ressenyes i comentaris per tot arreu. Se n'ha parlat molt i segurament jo no hi afegiria res d'essencial. 

Sí que vull deixar constància, però, de les sensacions que m'ha causat. No he vist la sèrie perquè he preferit llegir el llibre abans. I aquest llibre, que sabia especial, m'ha deixat en xoc. No perquè sigui el més dur que he llegit, ni tan sols perquè m'hagi sorprès, ja sabia de què anava. Simplement m'ha interpel·lat de tal manera que m'ha produït un desassossec descomunal. He anat avançant en la lectura per pura disciplina, amb el desig i la necessitat de saber com acabaria la cosa, però decididament a contracor.    

No deixa de resultar estrany. Quina mena de gaudi és aquest? No ho sé. El gaudi del cop de puny a l'estómac, de la ràbia a les vísceres, de saber que, malgrat que estàs llegint una distopia inventada, tot el que hi succeeix ja ha succeït abans, està succeint ara mateix i continuarà succeint. No de la mateixa manera, els detalls són la matèria de la literatura. Però sí en el fons. 

El debat de gènere, l'anorreament de la dona, la supremacia del mascle, de les classes dominants i dels col·laboracionistes, la destrucció de la pròpia identitat, la degradació implacable, l'estratificació, el totalitarisme, la repressió portada a l'extrem, la violència, el crim, la superstició religiosa més acèrrima, el terror. I, com a contrapartida, la necessitat de fer servir tan sols el silenci, la mirada i les paraules. Les paraules, gravades maldestrament al fons d'un armari: NOLITE TE BASTARDES CARBORUNDORUM. Una broma macabra. 

M'ha semblat superb el final de l'obra, el testimoni futurista en clau antropològica que permet respirar al lector quan ja no pot més. També el pròleg de l'autora ens resulta molt útil i esclaridor, si més no per fer-nos arribar les seves premisses, referències i intencions. L'he hagut de rellegir un cop finalitzada la novel·la, naturalment. Només així he pogut copsar-lo en tota la seva dimensió. 

Ara sí que, així que pugui, miraré la sèrie. M'han dit que és bona, tot i que, com sempre, la primera temporada és la que correspon realment a la novel·la. La resta se l'han inventat per no matar la gallina dels ous d'or. Que inoportú, quan s'entesten a fer aquestes coses. Els diners, sempre, abans que l'art. Els humans no tenim remei.   

Bona nit calurosa d'estiu, lletraferits.