Lectures i més lectures

 

Reprenem la tasca de consignar la llista de les meves lectures. Allà va, lletraferits. 

Consumits pel foc, de Jaume Cabré

La darrera i controvertida novel·la de Jaume Cabré, de difícil catalogació. La lectura és agradable, té coses que enganxen, però no m'atreveixo a emetre un veredicte ferm. Em va descol·locar, no tinc clar on situar-la. En qualsevol cas, el meu Cabré continua essent el de Viatge d'hivern. 

Una història real, de Kate Reed Petty

Una novel·la diferent que m'ha interessat i agradat. Els recursos narratius (variats i inesperats) la doten d'un aire particular i fresc. Hi trobem una mica de tot (gènere epistolar en forma de correus electrònics, escenes de cinema, diverses persones narratives inclosa la segona, punts de vista canviants). La història també m'ha agradat, explicada d'aquesta manera tan poc convencional. Endavant si la voleu llegir.

No-res, de Janne Teller

En acabar la novel·la, em vaig sentir trasbalsada, just després de moments d'emprenyamenta i incomoditat durant la lectura. Em sentia molesta, sorpresa i colpejada. I pregunto: No era el que deia Kafka, tanmateix? Que la bona literatura ens ha de colpejar? Doncs això.  

Un amor, d'Alejandro Palomas

Darrera novel·la de la trilogia de Palomas (les anteriors: Una madre, Un perro). La vaig acabar amb el cor encongit. Per la mort de la protagonista, Amalia, que no havia succeït quan Palomas escrivia la novel·la. La seva mare. La de debò. No em malinterpreteu: com sempre, vaig riure molt llegint el llibre. Vaig riure molt i em vaig emocionar molt. No és un llibre trist, és un llibre intens, però ple de coincidències i premonicions. Un plaer immens, sempre, llegir l'Alejandro. Un home que destil·la tendresa per tots els porus de la seva pell. Me l'estimo molt. I parla dels sentimens amb tanta profunditat i franquesa que representa un model d'honestedat.  

Carrer de les botigues fosques, de Patrick Modiano

Feia temps que estava a la pila, esperant. Premi Goncourt 1978. M'ha semblat estrany que li atorguessin el premi. El llibre està com a mig fer. Li he trobat a faltar el cop de puny. La història que explica, que és punyent i ben travada, tenia a priori tots els ingredients per convèncer (i molt). Però està narrada des de tanta distància, tan allunyada del sentiment, aprofundint tan poc en la interioritat del protagonista, que m'ha deixat freda. No puc dir que no m'hagi agradat, però... no l'hi regalaria a ningú. 

L'amor d'Erika Ewald, d'Stefan Zweig

Una petita joia d'aquestes que ens col·loca Viena Ed. davant del nas. Entres a una llibreria, la veus i no pots no endur-te-la. Una història pausada, plena de desencontres, trista. Amb la bellesa de les paraules i la música de contrapunt, el lector no pot deixar de plantejar-se quantes dones, al llarg de la Història, han viscut les renúncies que viu Erika Ewald. Quantes dones, per un encotillat sentit de la moral, de la decència i del deure, han malbarat la seva vida sense remei. I quants homes, des de la seva posició de privilegi, hi han contribuït. Un text breu, escrit en la joventut de l'autor. Però ja ho sabeu, Zweig és sempre Zweig.

L'estranya desaparició d'Esme Lennox, de Maggie O'Farrell

Vaig acabar la novel·la amb un nus a la gola. Les darreres pàgines són espectaculars. Ho són com tot el text, en realitat. Un text que va in crescendo, destil·lant de mica en mica informació i sentiment. La delicadesa narrativa, a moments gairebé poètica, no ens ha d'enganyar. La història que conté la novel·la és terriblement dolorosa i injusta, brutalment anorreadora, i per això el cor et va a cent mentre la llegeixes i l'acabes, i mentre constates que tot allò que sospitaves és cert i et preguntes quantes dones, quantes, han viscut al món, en tots els indrets i totes les èpoques, situacions com aquella, i et respons que segurament moltes, moltíssimes, i la resposta fa mal. No deixeu de llegir aquest llibre.  

Satèl·lits, d'Elisenda Solsona

Un llibre de difícil definició: 8 contes que acaronen el fantàstic, l'insòlit i el meravellós. Rere l'eix vertebrador d'un fet tan inaudit com la desaparició de la lluna, les vuit històries ens remeten al conflicte i al patiment de les relacions humanes. Són textos marcadament humans, però alhora indiscutiblement màgics i originals, on res no és el que sembla. Com a lectors, ens generen la mateixa atracció que pot generar la lluna absent. Pensava que eren relats de ciència-ficció més pura. Després he vist que són molt més personals. I molt interessants.   

El festí de Babette, d'Isak Dinesen

Isak Dinesen, pseudònim de l'autora danesa Karen Blixen, una de les escriptores més reputades de Dinamarca i coneguda especialment per les memòries de la seva estada a Kenia, signa aquesta autèntica delicatessen que és El festí de Babette, que gairebé tothom coneix gràcies a la fantàstica pel·lícula de 1986 dirigida per Gabriel Axel. Viena Ed. ens torna a temptar amb aquesta delícia. No trobo una altra paraula. Delícia. Viena ens tempta i nosaltres hi hem de caure. Només cal recordar allò que deia el gran Oscar Wilde: "La millor manera de véncer la temptació, és caure-hi". Doncs vinga.    

Piranesi, de Susanna Clarke

M'ho vaig passar genial. No podia parar de llegir. Un text fantàstic, que et manté en tensió, amb una veu narrativa extraordinària. Una primera persona que sorprèn pel seu to (no vull revelar res més) i que ens aboca a reflexions profundes. Una novel·la amb un important rerefons filosòfic, però que es llegeix en un sospir. Té molts nivells de lectura, la qual cosa només succeeix amb les obres bones. Recomanada a tothom, amants i no amants de la ciència-ficció. Humanista, clara, original. No us la perdeu. 

 

Toca un resum de lectures

 

Ja som al juliol. I des de les lectures de 2020 no havia tornat a fer cap post. Ja toca. Però, com sempre, la feina m'aclapara. Ara he trobat un foradet. No m'allargaré massa, però almenys quedarà constància de tot de títols que estaven pendents. 

Som-hi!  

Neko Cafè, d'Anna Sólyom

Una petita meravella d'amor i empatia envers els gats i envers les altres persones. Un llibre d'amistat i ajuda escrit per l'autora hongaresa resident a Barcelona Anna Sólyom. El vam llegir en un dels meus clubs de lectura virtuals, Amb D de Dona, i vam poder comptar amb l'autora el dia de la posada en comú. Un encant de persona, com la seva novel·la. 

 Una madre, d'Alejandro Palomas

Què puc dir de l'univers de l'estimat Alejandro Palomas que no sapigueu? Una madre és la primera novel·la de la trilogia que continua amb Un perro i Un amor. Jo vaig llegir primer la segona. Ara ja estic en ordre i em falta la tercera. Ningú com Palomas per reflectir de manera autèntica i franca els sentiments humans, les relacions familiars, les contradiccions i les pors que tots portem dins. Ningú com ell per escriure la veritat des de la veritat. La lectura d'Una madre em va resultar especialment agredolça. Jo sabia que la mare de Palomas estava molt greu, i finalment va morir mentre jo gaudia de la novel·la. Aquestes coses que té la vida. 

 El violí d'Auschwitz, de M. Àngels Anglada

Un clàssic català modern que han llegit diverses generacions perquè fa temps que forma part dels plans d'estudi de l'ensenyament secundari. Una novel·la preciosa, qui sap si un cant a la redempció personal des de la música. La feina de lutier que salva el protagonista mentre està tancat al camp de concentració d'Auschwitz. La potència del record amb el pas del temps. Les coses que el temps no pot esborrar. Bellesa. 

 Flush, de Virgina Woolf

Una delícia. Senzillament, una delícia. Un llibre de Virgina Woolf que, inexplicablement, no havia llegit. La traducció de l'edició de l'Avenç l'ha fet en Jordi Fernando, i és absolutament extraordinària. La veu de Virginia Woolf, magistral, sempre crítica, ressona amb uns tons molt diferents dels acostumats. La tendresa, l'amor incondicional d'un gos i la seva mestressa, la poetessa britànica Elizabeth Barrett. El llibre porta un subtítol: Una biografia. I sí, és la biografia del gos, no pas la de Barrett. A través dels ulls i les vivències d'aquest cocker spaniel entranyable, contemplem la vida i els costums d'una època que ja no hi són. No us la perdeu per res del món, lletraferits. 

De pedra i os, de Bérengère Cournut

Una novel·la insòlita, diferent, que explica la vida d'una dona inuit i la seva comunitat des de dins. És un text dur i sorprenent. Una obra amarada de poesia, de llegendes, de veus que ressonen, d'éssers que ja no hi són. Resulta corprenedor comprovar que, en aquest planeta, hi ha comunitats per a les quals la vida consisteix, simplement, en aconseguir sobreviure. Envoltats de perills, assetjats pel rigor del clima i de la natura, cada dia viscut és una batalla guanyada. Una lectura que ha esdevingut una gran sorpresa. Una petita delicatessen, podríem afegir. 

La casa de la veranda cega, de Herbjorg Wassmo

La casa de la veranda cega és el primer llibre de la dita "Trilogia de la Tora", de l'autora noruega Herbjorg Wassmo. És un dels primers títols publicats per la nova editorial Nits Blanques, que ha assumit la tasca de publicar en català els grans autors de la literatura nòrdica. La novel·la és molt dura. Ens acosta als primers anys de la Tora, la protagonista, que viu un infern a mans del seu padrastre enmig de la inclemència d'un petit poble en un fiord del nord de Noruega. La veu de l'autora és especial, ens acosta a la realitat de manera molt plàstica. La realitat terrible de les criatures com la Tora, filla d'una dona noruega i d'un soldat alemany (els alemanys van ser al país molt de temps durant la Segona Guerra Mundial), que han de suportar el rebuig i el menyspreu dels seus conciutadans. Molt interessant, i ens ajuda a conèixer circumstàncies de les quals en sabem molt poc. 

La pomera i altres contes, de Daphne du Maurier

Al llarg de la història de la literatura, han existit autors que han escrit novel·les memorables. Aquestes novel·les, si han fet molta fortuna, de vegades han eclipsat la resta de la seva producció, sovint injustament. Penso que tal vegada és el cas de Daphne de Maurier amb Rebecca. Per això he llegit aquests contes amb tanta atenció i amb tant delit. I no he patit cap decepció. Són una autèntica meravella. Misteri, ambigüitat, suspens, fantasia i realisme a parts iguals, situacions inexplicables, crims. He xalat com una boja.   

  Hamnet, de Maggie O'Farrell

Un llibre que ha tingut un gran èxit arreu del món. L'autora s'aproxima a la vida privada de William Shakespeare des de la seva intimitat. El nom del seu fill dona títol a la novel·la. Els fets no són reals, tret d'alguns trets i qüestions, perquè se sap molt poc de la vida de Shakespeare. O'Farrell recrea tot un univers, a mig camí de la realitat i la ficció, que enganxa el lector des de la primera pàgina. Paga moltíssim la pena. Una manera diferent de tractar les relacions entre la dimensió privada i la pública d'un geni. 

   Tres dones, de Lisa Taddeo

Es tracta d'un enorme treball periodístic, narrat en forma novel·lada. Les vivències, inquietuds i patiments de tres dones molt diferents en relació amb l'amor, el sexe, el desig, els silencis, els homes, la família, etc. Un dels casos m'ha interessat i agradat molt. Els altres dos no tant. L'he trobat una mica llarga. I és molt americana. M'ha funcionat més bé si m'ho prenia com una novel·la. Quan pensava que era veritat, em sentia més deslligada del relat. Em cansa una mica la importància que atorguem al sexe en aquesta societat. 

Fins a la pròxima tongada, lletraferits    

Les darreres lectures de 2020 (i un any per començar)

Aquí detallo les darreres lectures de l'any que acabem de tancar. Per falta de temps, només les definiré amb una frase, però como a mínim quedaran recollides. I ara tornem a tenir tot un any per llegir!   

A propósito de nada, de Woody Allen 

M'ho he passat pipa. Imprescincible per als fans d'en Woody.

Un perro, d'Alejandro Palomas

Una meravella, una delícia. Un llibre intel·ligent i ple de sensibilitat. És la segona entrega d'una trilogia. Vaig començar pel mig. Enguany ho recuperaré. 

 Ens veurem allà dalt, de Pierre Lemaitre

Curiosament, tenia pendent la novel·la que li va atorgar el Goncourt. Fantàstica, no cal dir-ho. 

Nit, de Joan Maria Arenas

Ciència-ficció, massa llarga en l'inici, massa expeditiva en el final. La idea és molt bona, però no m'ha entusiasmat. 

La Companyia Nòrdica, d'Albert Villaró

A mig camí entre la novel·la històrica i el fantàstic, una de les "coses" tan especials que és capaç de fer l'estimat Villaró. Cada obra seva és una sorpresa. 

La taxidermista d'emocions, de Mariló Álvarez Sanchis

Una novel·la especial, per a tots els públics, que toca el tema fascinant i obscur de la taxidèrmia. He après moltes coses. 

Niños que muerden a perros, d'Andreu Martín

Un recull de relats diversos i diferents, que he tingut l'honor de prologar. Foscos, no tan foscos, sorprenents i amb humor. 

Càmfora, de Maria Barbal

Una gran novel·la, llegida per al club de lectura de dones que coordino. Em va causar un sentiment agredolç. Li reconec tots els mèrits, però em va interessar poc. Potser no era el moment. 

Estimades màquines, de Carme Torras

Un conjunt de relats relacionats amb les màquines que ens envolten, les del passat, les del present i les del futur. Ja sabeu que Carme Torras és una experta en robòtica, a més d'una escriptora que us fascinarà.

 

Un secret, d'Alejandro Palomas

La meva flaca per Palomas és enorme, però després de llegir aquesta meravella ha esdevingut directament immensa. Per a tots els públics. No us la perdeu. 

Somnis de Valparaíso, de Jaume Benavente

El darrer Premi València Alfons el Magnànim de Narrativa. Una nova joia d'un dels millors escriptors que tenim, sens cap mena de dubte. La meva darrera lectura de 2020. Sensacional.