Sísifo enamorado, de Laura Mintegi
Un llibre peculiar, a mig camí entre la novel·la i el tractat reflexiu al voltant del sentiment amorós vist des de la psicoanàlisi. Es llegeix molt bé, és breu i entenedor (malgrat uns leismes insofribles), però no em convenç el to acadèmic que destil·la. O escrius un assaig o escrius una novel·la, però no pots escriure un assaig disfressat de novel·la amb un argument que serveix d'exemple o de cas clínic d'allò que en realitat vols explicar. La cosa no funciona així. I, amb tot, em genera contradiccions, perquè m'ha agradat llegir-lo. La seva autora, Laura Mintegi, és doctora en Psicologia i professora de Llengua i Literatura Basca a la Universitat del País Basc. Vet aquí la cosa.
El río del Francés, de Daphne du Maurier
Un llibre d'aventures. Ben bé una història de pirates escrita al segle XX, amb tot el que això comporta. És a dir, la mitificació de la figura del pirata com a símbol suprem d'independència i de llibertat. Daphne du Maurier capgira el concepte del bé i del mal i ridiculitza sense pietat la societat benpensant. El río del Francés és, per damunt de tot, una novel·la de reivindicació feminista. La seva protagonista, la Dona, esposa d'un aristòcrata anglés i mare de dos fills, no suporta viure tancada en una gàbia, encara que sigui d'or. I farà tot el que caldrà, amb valentia, per lluitar-hi en contra. Les descripcions del paisatge són superbes. T'hi sents absolutament transportat. El río del Francés, un altre registre d'aquesta gran escriptora que és Daphne du Maurier.
Els colors de l'incendi, de Pierre Lemaitre
La segona novel·la de la Trilogia dels Fills del desastre, iniciada amb Ens veurem allà dalt, amb la qual Pierre Lemaitre va rebre el Premi Goncourt. Els colors de l'incendi també m'ha agradat molt. Ja sabeu que en soc una fan, d'en Lemaitre. Aquí conjumina una història de revenja (ben ideada, millor travada) que li serveix de marc ficcional per parlar-nos de la història francesa i europea just abans de l'esclat de la Segona Guerra Mundial. Fantàstica traducció d'Albert Pejó.
Sabates de taló italià, de Magdalena Tulli
Una novel·la dura, complexa, que Magdalena Tulli escriu amb caràcter autobiogràfic. Un recorregut íntim per la dificultat de la vida a la Polònia de la Guerra Freda. Un camí des de la reconstrucció i el record narrat de manera críptica i de difícil accés. Tulli està considerada una de les millors escriptores europees contemporànies, amb un estil narratiu que no es troba a l'abast de qualsevol lector.
La festa, de Margaret Kennedy
Una novel·la que sens dubte és massa llarga i que no podem llegir amb mirada actual. Fa setanta anys que fou escrita, i així ho hem de veure. No crec que, com diu la contracoberta, tingui gaire en comú amb Daphne du Maurier ni amb Agatha Christie. Tanmateix, la novel·la m'ha mantingut vives les ganes de tirar endavant. Crec que, per damunt de tot, conté una encertada dissecció de l'Anglaterra dels anys posterios a l'acabament de la Segona Guerra Mundial. Les diferències de classe, el paper de la dona i dels joves i nens, la crueltat humana, els dibuixos de diferents personalitats femenines. L'autora m'ha semblat molt intel·ligent. Ara bé, només us recomano la novel·la si sou amants de les obres llargues. Si no, no.