El fil d'Ariadna (II)

Ja tornen a ser aquí: Premis Ictineu 2012

2012-02-23T19:12:00.002+01:00

Lletraferits, ja hi tornem a ser. El temps passa volant i ja ha sortit la llista dels aspirants als Premis Ictineu de l'any 2012.

No sé si recordareu que l'any passat hi vaig tenir dos relats nominats, un dels quals (Qüestió d'olors) va arribar a finalista (de fet va quedar tercer). El cas és que enguany en torno a tenir dos, Excés de feina i Isabel, ambdós publicats a "La lluna en un cove".

Però no és d'això que us vull parlar ara, sinó de l'existència d'aquests premis tan interessants, sobretot perquè són absolutament transparents i perquè hi participen totes les publicacions de gènere fantàstic, terror i ciència-ficció en llengua catalana de l'any corresponent (novel·les originals, relats originals, novel·les traduïdes i relats traduïts).

Com us podeu imaginar, es tracta d'una manera més de potenciar tots els gèneres en la nostra llengua i de posar-los en valor. De cercar la normalitat literària a tots els nivells.

Aquí us enllaço la pàgina oficial dels Premis Ictineu per tal que pogueu consultar les bases, les llistes de participants, el funcionament de les votacions, etc. Però us recordo que en la primera fase, en la qual ens trobem ara mateix, hi podeu votar tots.
Au, animeu-vos. Cada any està més difícil. Novament competiré amb el meu germà Elies (lluita fratricida), però també amb escriptors de la importància de Jordi de Manuel, Shaudin Melgar-Foraster i Salvador Macip. Nivelazo. Només per aparèixer amb ells, ja paga la pena.

Més endavant us penjaré un enllaç on podreu llegir els contes per si els voleu votar.

Fins aviat, lletraferits. I visca la literatura catalana fantàstica, de terror i de ciència-ficció!

El cant de les dunes, de Jordi de Manuel

2012-02-19T14:07:00.007+01:00

L’any 2006 Jordi de Manuel va publicar l’obra de ciència-ficció El cant de les dunes, concebuda com a primera entrega d’una trilogia que malauradament encara no ha completat. Es tracta d’una novel·la breu (no arriba a les 200 pàgines), clarament susceptible de posseir una extensió superior. La darrera part del llibre podria haver estat més detallada. Si més no, jo m’he quedat amb les ganes de llegir més. Suposo que quan De Manuel ens n’ofereixi la continuació (tant de bo arribi aviat aquest moment), podré rescabalar-me d’aquest desig.

L’obra unifica un nivell de lectura propi del gènere –imaginatiu i molt entretingut– amb un altre nivell compromesament reflexiu. Aquest doble vessant no és aliè a la literatura de Jordi de Manuel, ni tampoc no ho és a gran part de la literatura considerada de gènere. Sovint els gèneres aprofiten les seves convencions (compartides per emissor i receptor) com a vehicle per confegir seriosos al·legats al voltant de temes punyents. En aquest cas, Jordi de Manuel basteix un cant en contra de la colonització, que ja apareix apuntat a l’inici de l’obra:

La coexistència de dues espècies amb un cert grau d’intel·ligència és altament improbable; fenòmens de competència provoquen l’exclusió i l’aïllament reproductiu d’una de les dues, fins que s’esdevé inevitablement l’extinció.

La trama, com podeu intuir, té relació amb la colonització d’un territori, en aquest cas del planeta Mnèsia. Un planeta habitat per uns éssers de gran intel·ligència, als quals els humans pretenen destruir. Els humans, nosaltres, no som les víctimes. Jordi de Manuel ha subvertit el joc i ha invertit els papers. Si el gran imaginari de la ciència-ficció sovint preveu l’arribada d’extraterrestres malignes que envaeixen la Terra, en aquest cas l’enfocament s’ha capgirat. Els invasors destructius i despietats som nosaltres. Els éssers anihiladors que volen arrabassar el seu món als legítims habitants, som nosaltres.

Lògicament, la reflexió està servida. Quin dret té ningú a apoderar-se d’un lloc que no li pertany? A disposar en benefici propi (per més justificat que sembli) de la vida, els béns i els avenços d’altres pobles?

Plutó i Caront

De bracet amb aquest transcendental interrogant, òbviament gens trivial, la novel·la conté tots els ingredients per fer les delícies dels amants del gènere. Tenim robots, androides de darrera generació, viatges a través de l’espai, naus sofisticades, virus estranys. De Manuel conjumina perfectament els seus coneixements com a biòleg, el seu imaginari particular i la seva capacitat d’inventar amb tot el nostre bagatge col·lectiu al voltant de la ciència-ficció. Ressons del cinema i de la literatura m’han assaltat periòdicament mentre passava les pàgines de la novel·la. He pensat en Pedrolo i El mecanoscrit del segon origen; en El Planeta dels simis; en La pell freda; en Star Trek. He recordat Jules Verne i he recuperat imatges perdudes de tota una vida de lectora i cinèfila (amb un pare i un germà, endemés, molt afeccionats a les bones pel·lícules de ciència-ficció).

De Manuel excel·leix en els detalls, perfectament lligats. Tot resulta absolutament versemblant: fet cabdal, com ja sabeu, en relació amb el gènere. Si la versemblança és necessària en qualsevol tipus de recreació artística (literària, teatral, cinematogràfica) en la ciència-ficció esdevé absolutament bàsica. Sense versemblança res no pot rutllar. I tingueu ben clar, lletraferits, que quan parlo de versemblança no em refereixo a la rèplica mimètica de la realitat més estricta, sinó a la coherència interna dins de l’univers de la pròpia ficció.

Com acostumo a fer, no penso desvetllar cap més detall de l'argument. Tanmateix, no puc acabar aquesta petita ressenya sense destacar dues o tres coses. D’una banda, la capacitat poètica de Jordi de Manuel, sempre capaç d’escriure amb una sensibilitat i una delicadesa extremes quan resulta necessari. D’una altra, el seu tractament acurat i proper dels personatges, siguin quins siguin. I, finalment, les seves magnífiques descripcions de la naturalesa, que respecta i admira per damunt de tot.

Només cal que ens fixem en el títol de l’obra, El cant de les dunes, i mirem el vídeo que encapçala aquesta ressenya. Hi ha res més bonic?

A gaudir-ne, amics. I, sisplau, Jordi... volem la segona i la tercera part!

Això no es fa, poetessa: ha mort Wislawa Szymborska

2012-02-02T18:32:00.004+01:00

Avui ha mort la poetessa Wislawa Szymborska (Polònia, 1923), Premi Nobel de Literatura l'any 1996. He de reconèixer (i no em fa vergonya, perquè sóc plenament conscient de tot allò que no sé) que conec poc la seva obra. Va ser el meu amic i també poeta Oriol Prat qui, sense avisar-me de res, me la va fer avinent una tarda qualsevol, amb un dels seus gestos habituals: passar-me des de l'altre cantó de la taula un poema imprès en un full de paper. El poema era Un gato en un piso vacío. Em coneix bé, l'Oriol. Vaig llegir, encuriosida, els versos que em brindava i les paraules de Szymborska m'arribaren tan endins que, per sempre més, va deixar de ser una estranya.

I no és això la poesia? La comunió perfecta? No ens cal conèixer la vida i miracles del poeta. Ni tan sols no necessitem saber el seu nom. Es tracta simplement de deixar-nos arrossegar per la bellesa. Si un poeta és bo, n'hem de tenir prou amb les seves paraules.

Avui ha marxat, per sempre. I m'ha sabut molt greu. Sé que la seva poesia completa està traduïda al castellà i m'hi sento compromesa. La buscaré. Vull endinsar-m'hi. Ella i jo ens ho mereixem.

Descansa en pau, màgica Szymborska. Ens has deixat orfes. Pobres gats solitaris en un pis buit.

Un gato en un piso vacío

Morir, eso no se le hace a un gato.
Porque qué puede hacer un gato
en un piso vacío.
Trepar por las paredes.
Restregarse entre los muebles.
Parece que nada ha cambiado
y, sin embargo, ha cambiado.
Que nada se ha movido,
pero está descolocado.
Y por la noche la lámpara ya no se enciende.

Se oyen pasos en la escalera,
pero no son ésos.
La mano que pone el pescado en el plato
tampoco es aquella que lo ponía.

Hay algo aquí que no empieza
a la hora de siempre.
Hay algo que no ocurre
como debería.
Aquí había alguien que estaba y estaba,
que de repente se fue
e insistentemente no está.

Se ha buscado en todos los armarios.
Se ha recorrido la estantería.
Se ha husmeado debajo de la alfombra y se ha mirado.
Incluso se ha roto la prohibición
y se han desparramado los papeles.
Qué más se puede hacer.
Dormir y esperar.

Ya verá cuando regrese,
ya verá cuando aparezca.
Se va a enterar
de que eso no se le puede hacer a un gato.
Irá hacia él
como si no quisiera,
despacito,
con las patas muy ofendidas.
Y nada de saltos ni maullidos al principio.

J.V.Foix: 25 anys de la mort d'un poeta a qui enamorava el vell i exaltava el nou

2012-01-29T00:02:00.011+01:00

Avui fa 25 anys que ja no és amb nosaltres el gran poeta de Sarrià Josep Vicenç Foix, nascut el 28 de gener de 1893 i traspassat el 29 del mateix mes de l’any 1987, tot just quan acabava de complir 94 anys.

M’agraden molt les iniciatives blocaires –que ja comencen a adquirir estatus de tradició– de retre homenatge a les figures de la nostra cultura a través de la xarxa. Com en altres ocasions, em fa molt feliç participar-hi. Les efemèrides poden resultar, a banda de nostàlgiques, extraordinàriament útils. Ens serveixen d’excusa per mantenir viva la flama dels grans escriptors. En tenim la responsabilitat.

Tanmateix, també penso, i ho he dit sempre, que no li trobo gaire sentit a escriure un article que reculli la biografia de l’autor o les nocions més significatives sobre la seva obra. Les enciclopèdies i els treballs d’investigació ja ens ofereixen tota aquesta informació (i encara més). En canvi, m’agrada aprofitar aquestes avinenteses per explicar alguna anècdota personal que sigui escaient. Sempre n’hi ha alguna. Ens anem fent grandets i, per bé i per mal, això significa anar atresorant vivències.

Per tant, he decidit que avui quedarà bé que us expliqui una situació una mica insòlita que, en relació amb l’actual família Foix, els hereus del poeta, vaig viure fa uns anys.

En un moment d’impàs entre dues feines, vaig treballar fent classes de català en diverses acadèmies de Barcelona, una d’elles al bell mig de Sarrià. Era un negoci petit i familiar, on no em pagaven malament però que resultava una mica asfixiant, tal era el control de la mestressa (un xic malcarada) en tots els afers.

El cas és que el primer dia em va presentar una noia filipina, menuda i primeta, de carona tímida (gairebé espantada), a qui jo havia d’ensenyar la nostra llengua. La noia, de la qual no en recordo el nom (tot i que tant se val, ja que des del primer moment em va resultar absolutament impronunciable), parlava anglès i un pèl de castellà, però ni un borrall de català. Havia arribat feia poques setmanes a la recerca d’una vida millor, deixant al seu país el marit i una criatura.

La mestressa de l’acadèmia (és curiós, però tampoc no recordo com es deia) em va fer cinc cèntims de la situació. La noia filipina era la minyona dels amos de la famosa pastisseria Foix, de Sarrià. Hereus del gran poeta, aquests senyors tenien el prurit que tots els seus empleats, del primer a l’últim, parlessin perfectament la llengua catalana. Abans de la primera classe, vaig tenir una conversa amb el Sr. Foix. Em va confirmar, molt amablement però amb fermesa, aquest desig. A la família tant els feia que la minyona sabés castellà. Ells volien que aprengués català. Que fos capaç d’usar-lo a les botigues, quan contestés el telèfon, quan es dirigís a ells. Total, que vaig haver de submergir la noia en una immersió catalanística molt intensa, perquè arribar a aquest nivell d’ús, sense tenir cap coneixement previ d’una llengua, no s’aconsegueix d’avui per demà.

Crec recordar que fèiem classe dos o tres cops per setmana. Cada sessió era de 3 hores seguides, la qual cosa resultava absolutament esgotadora, tant per a ella (voluntariosa, complaent, espavilada), com per a mi (que sortia d’allà feta un nyap: suposo que tots els qui heu fet classes particulars d’aquest estil entendreu de què parlo). El cas és que, amb mil estratègies, la noia va anar progressant força adequadament. Es tractava que, sobretot, adquirís comprensió oral i pogués respondre –de moment– a les qüestions de la vida quotidiana que li plantejaven a casa dels Foix.

Ella no en tenia ni idea, com us podeu imaginar, de l’existència d’un poeta insigne, avantpassat dels “senyors”, de gran prestigi a Catalunya. Però li sobtava que a la biblioteca de la casa hi hagués un nombre tan extraordinari de llibres d’algú que, curiosament, tenia el mateix cognom que els seus “senyors”. Un dia m’ho va plantejar, amb la seva mitja llengua a penes intel·ligible. Què significava allò? Va resultar difícil entendre-la, però us asseguro que fou un instant encantador, perquè em va semblar que aquella curiositat pels llibres de la biblioteca deia molt a favor d'ella.

Vaig dedicar la classe a presentar-li la figura de J.V. Foix. Li vaig parlar de poesia (precàriament, s’entén) i vaig intentar que comprengués (no ho acabava de copsar) que, segurament, la insistència dels “senyors” per fer-la aprendre català sorgia de la militància lingüística. No debades arrossegaven el llegat d’aquell gran autor, un símbol. Crec que aquella tarda, fructífera i molt divertida, va desvetllar moltes incògnites en el cervell de la noia filipina sense nom.

A la següent classe, li vaig portar un poema. El vam llegir en veu alta. Ella no va entendre res, però m’escoltà amb atenció, mirant-me amb respecte i somrient tímidament. Per a mi, tot plegat va representar un exercici insòlit. No sempre tenim l’ocasió de fer unes classes com aquelles davant d'un desconegut que acaba d'arribar.

Vaig pensar que era un senyal poder explicar a aquella nouvinguda que al gran poeta J.V. Foix, que avui fa 25 anys que ens va deixar, l’enamorava el vell, però també l’exaltava el nou.

Em plau d'atzar, d'errar per les muralles

Em plau, d'atzar, d'errar per les muralles
Del temps antic, i a l'acost de la fosca,
Sota un llorer i al peu de la font tosca,
De remembrar, cellut, setge i batalles.

De matí em plau, amb fèrries tenalles
I claus de tub, cercar la peça llosca
A l'embragat, o al coixinet que embosca
L'eix, i engegar per l'asfalt sense falles.

I enfilar colls, seguir per valls ombroses,
Vèncer, rabent, els guals. Oh mon novell!
Em plau, també, l'ombra suau d'un tell,

L'antic museu, les madones borroses,
I el pintar extrem d'avui! Càndid rampell:
M'exalta el nou i m'enamora el vell.

Una petita gran tragèdia

2012-01-13T10:23:00.019+01:00

Aparador d'una llibreria a Estocolm. Foto: Mireia Mora.

Ja sabeu que no acostumo a compartir en els blocs la meva columna setmanal del diari CatalunyaPress. Només ho faig quan crec que hi té molta relació i que pot resultar interessant. Com que avui em sembla que la relació és enorme i evident, he pensat que era una bona ocasió. Al final de l'article acompanyo un vídeo fantàstic. Per si algú encara no havia entès que els llibres, els nostres estimats llibres, tenen vida pròpia.

Gràcies, lletraferits.

Una petita gran tragèdia

En els darrers mesos, enmig d’aquesta tempestuosa crisi que estem estoicament suportant, hem anat assistint, com en un macabre degotall, al tancament d’un bon nombre de llibreries. A la ciutat, als pobles. Algunes amb una trajectòria de molts anys, absolutament emblemàtiques. D’altres més noves.

Sempre que desapareix un espai de cultura, es produeix una petita (o gran) tragèdia. La cultura sembla el primer que tothom es veu capaç de retallar, el primer que les sàvies ments que ens governen consideren prescindible. No pensen en l’avenir, és clar. Si ho fessin, s’adonarien que no invertir en investigació i en cultura, no protegir l’estudi i el saber, significa malbaratar el futur.

Però no és d’això que avui vull parlar (ja ho he fet en altres ocasions). Avui vull centrar-me en la trista desaparició de les llibreries. Em ve al cap Tens un e.mail, aquella intranscendent pel·lícula de Meg Ryan i Tom Hanks, remake de la fantàstica El basar de las sorpreses d’Ernst Lubitsch. L’argument gira al voltant de la competència entre un gran centre comercial de venda de llibres (que no llibreria) i una petita botiga familiar amb una llarga tradició. La petita llibreria, especialitzada en literatura infantil, acaba fagocitada sense remei per la gran cadena. No és res personal, només són negocis, manifesta reiteradament el protagonista. I, emparat rere aquesta màxima (d’evident adscripció al més ferotge capitalisme), devora sense escrúpols la petita botigueta. Ah, i com a cirereta del pastís –incongruències made in Hollywood–, enamora la seva mestressa, la noia de la pel·li, de la manera més impune.

Sens dubte, la pressió dels grans centres comercials és un dels principals motius de la fallida dels negocis petits, però no l’únic. Es tracta d’un tema complex, que inclou el preu dels llibres, la possibilitat de llegir a través d’Internet, la sortida al mercat del llibre electrònic i l’escassetat sempiterna del nombre de lectors. Evidentment, hi ha molta gent que llegeix. I llegeix molt. Però, en contrapartida, existeix una massa majoritària que no ho fa mai (o gairebé mai). En qualsevol cas, també les polítiques editorials hi tenen molt a veure. Els criteris basats en la comercialitat i en les xifres de vendes no afavoreixen, lògicament, un desenvolupament normal del mercat del llibre, com tampoc no ho fa la potenciació de certes modes passatgeres en detriment d’altres gèneres o, simplement, en detriment de la qualitat. Malgrat això, no puc deixar de reconèixer l’existència d’un grapadet d’editorials molt dignes que, a casa nostra, lluiten cada dia per millorar la situació.

Però repeteixo que avui m’interessa reflectir un altre tema. M’interessa compartir amb vosaltres, estimats lectors, la tristor profunda que em produeix la desaparició d’una llibreria. D’una banda, perquè s’esfuma, físicament, un espai de cultura, un temple per als lletraferits. D’una altra, perquè el tancament de les petites llibreries comporta alhora, irremissiblement, la desaparició d’un ofici que és tan antic com la invenció de la impremta.

M’estic referint a la magnífica feina del llibreter de veritat, aquell home que en els inicis de l’ofici era també impressor i editor. Aquell home que llegeix sense parar, que domina tota l’oferta del mercat, que és un pou de coneixements, que sap què cal recomanar exactament a cada client, que s’ha empassat tots els catàlegs, que coneix els gèneres, els autors, les èpoques. Aquell assessor ple de bon criteri que, quan li fas una consulta, entén perfectament què vols. Aquell expert, venerador dels llibres i d’allò que ens ensenyen. Aquell ésser quasi màgic envoltat de saviesa i de bon gust.

Ara, aquesta espècie humana gairebé no existeix. Si en resta algun testimoni, és una veritable peça de museu.

Quina ràbia em fan els grans locals –farcits d’expositors llampants– on un estol de dependents (no són una altra cosa, venen llibres com podrien vendre calçotets, i no és culpa seva) pul·lulen com ànimes en pena sense conèixer mai la resposta a les preguntes del públic. Pobres ombres que no han rebut cap formació, que no saben que un llibre és un objecte preciós i que han de consultar-ho tot a la base de dades del seu ordinador. Si els treus d’aquí, ja estan perduts.

No anem bé, estimats lectors, no anem bé.

Com he dit al començament, la desaparició d’una llibreria és una petita gran tragèdia. I en aquests temps que corren, ja n’han desaparegut masses. Per tant, proposo tornar a comprar a la llibreria del barri, a l’establiment especialitzat, a l’amic llibreter de sempre. Em sembla un dels oficis més gratificants del món! Jo vaig treballar durant un temps en una petita llibreria i ho recordo com una de les èpoques més felices de la meva vida (li vaig dedicar aquest article).

Vull dedicar aquest article als llibreters que encara resisteixen. No defalliu, amics. Sou el darrer reducte d’una humanitat que encara sabia somniar.

Instint: Un relat propi, regal de Reis per a lletraferits de totes les edats

2012-01-05T14:19:00.008+01:00

Instint

Tomba l’horabaixa i el sol, necessitat de pau, fuig a descansar. El cel s’engalana amb mil colors i la brisa de la tardor mormola pregons misteris entre les branques dels arbres.

Ell resta aliè a tanta bellesa. Encara és petit. Només vol divertir-se, jugar a totes hores a fet i amagar amb els seus germans. Enriolat, els persegueix feliç, les potes desmanyotades, tot saltant emocionat entre el rocam de la carena.

De sobte, de cua d’ull beslluma alguna cosa que li crida l’atenció. S’atura un moment i observa, atent i sorprès, el seu davant. Per darrere la muntanya més llunyana, lentament, treu el nas una immensa bola blanca. Brillant, rodona, plena. No pot apartar-ne els ulls. La bola blanca el tempta amb una claror desconeguda, esplèndida.

El cel ja s’ha enfosquit i ell no deixa de mirar. La lluna posseeix una majestat de reina. No sap perquè ho fa. Només està segur que ho ha de fer.

Aixeca el cap amunt, en un gest atàvic, i llença a l’aire un perllongat lament que retruny contra les pedres i retorna esmicolat en mil bocins de joia.

Ha udolat per primer cop. No hi ha cap dubte. Ara, ja sap qui és.

Aquest vídeo, que he descobert tres dies després de penjar el relat, demostra que la meva imaginació no està tan lluny de la realitat. No us el perdeu. Fixeu-vos en el gest del caparró del llobató mentre escolta. És el primer udol d'un ésser, que, de sobte, descobreix qui és.

Inici d'any: recompte de posts

2012-01-01T13:45:00.004+01:00

Si vaig acabar l'any fent un recompte dels llibres llegits, avui m'ha semblat que una bona manera de començar el 2012 era fer-ne un altre, de recompte. Estic parlant dels posts (articles, ressenyes, notícies, cròniques, crítiques, relats, comentaris, etc.) que he publicat al llarg del 2011 en els meus tres blocs: un és aquest, com sabeu, El Fil d'Ariadna, espai dels lletraferits. L'altre, el meu bloc més veterà, El racó de l'Anna, el lloc dels cinèfils. I el tercer i més recent, però el més fructífer actualment, A l'ombra del crim, el paradís dels negrots.

Doncs bé, agafeu-vos a la cadira perquè jo mateixa he quedat garratibada quan m'he posat a fer el càlcul total. Entre tots tres blocs, he penjat ni més ni menys que... 210 entrades!

210 entrades en 365 dies. Poca, poquíssima broma!

Això em porta novament a haver d'agrair a molts de vosaltres la perseverança, la paciència i la fidelitat. Perquè si jo els he escrit, vosaltres els heu llegit.

I tot això sense comptar amb els articles setmanals a CatalunyaPress, que representen una cinquantena més de textos.

He de dir que si amb això contribueixo encara que sigui mínimament a la difusió de la nostra literatura, a la normalització de la llengua catalana a la xarxa i, de pas, us faig contents a alguns de vosaltres, em dono per més que satisfeta.

Algú em va dir l'altre dia que és difícil que la gent normal poguem contribuir als grans canvis del món, però que, per contra, és clar que incidim força en el nostre entorn més proper i que, des d'aquest punt de vista, podem fer moltes coses.

Això espero jo, estimats, a partir de la docència, l'escriptura i la divulgació.

Tanmateix, he de confessar una cosa. Els blocs són una addicció que, com he escrit en altres ocasions, abracen no només l'acte d'escriure, sinó també el de buscar i triar les imatges, crear un disseny que resulti atractiu, trobar temes al nostre voltant. És tota una aventura a la qual, de moment, no penso renunciar. Al cap i a la fi, sóc jo (n'estic convençuda) qui més es diverteix.

Per tant, aquí continuarem. Gràcies per tot i bon any nou, estimats lletraferits, cinèfils i negrots.

Que sigueu molt feliços!

Recompte de lectures: un balanç de final d'any

2011-12-29T14:17:00.003+01:00

Vaig prometre a alguns lletraferits que a final d’any faria un recompte del total de les meves lectures del 2011. Aquesta promesa té a veure amb la quantitat de vegades que la gent se sorprèn dels llibres que van passant per les meves mans. I jo responc: no debades em diuen activista literària! I afegeixo: i no debades parlo sempre de la meva compulsió!

El resum ha estat extremadament fàcil de fer. Només m’ha calgut resseguir aquest bloc i A l’ombra del crim, atès que de cada lectura, sense faltar-ne ni una de sola, també n’he confegit una ressenya. El total és... (imagineu-vos ara un repic de timbals...!)...

de... (segon repic)... 49 llibres!

A aquest nombre hem d’afegir-hi el número 50, que el tinc a mitges ara mateix i que pot caure fàcilment abans no arribem a demà passat, darrer dia de l’any. També hi hem d’afegir un munt de contes solts que he picotejat d’aquí i d’allà (Blocs d’amics, Relats en català, Catarsi, La Lluna en un cove, etc.) i una novel·la inèdita que he corregit per a un amic molt estimat (YG).

Jo no sé si és molt o poc. A mi no em sembla suficient, us ho asseguro. Però faig tantes coses que no disposo de més temps. Ah, i tampoc no podem oblidar tot allò que he llegit en relació amb la meva activitat docent. Evidentment, m’he empassat articles, rellegit textos i tot el que vulgueu i més.

En fi, el balanç és aquest. He tingut la temptació de transcriure la llista, però resulta una feinada i vosaltres també podeu, tot ficant-vos en els blocs i tirant enrere, consultar cada un dels títols. Feu alguna cosa, sisplau!

A veure qui em guanya de tots vosaltres, lletraferits. És el repte que us proposo per al 2012.

Apa, comenceu ja!

Una abraçada ben forta. Feliç any i feliç lectura!

Darrera classe a la Universitat de l'Experiència, però potser el principi d'una gran amistat

2011-12-24T11:51:00.000+01:00

Ahir vaig fer la meva darrera classe d’enguany a la gent de la Universitat de l’Experiència, un projecte de la UB adreçat a persones majors de 55 anys que tenen ganes d’invertir el seu temps en aprendre coses noves. Són jubilats o prejubilats plens d’empenta i “marxa” (així m’ho van dir ells: “Anna, tenim molta marxa nosaltres”) que provenen d’àmbits professionals molt diferents i de tots els indrets de Catalunya. Un col·lectiu afamat de cultura que es lleven abans que surti el sol per tal de poder arribar a classe amb puntualitat (amb problemes de la Renfe inclosos, poca broma).

Hem compartit 7 sessions de 2.30 hores cadascuna, si no em descompto, i han estat unes estones absolutament magnífiques. No hi ha res més gratificant que sentir el caliu sincer de persones com aquestes, que agraeixen tot allò que els expliques, que tenen veritable set d’aprenentatge, que encara són (malgrat tota una vida viscuda) capaces de meravellar-se i de fruir extraordinàriament amb les coses noves que van descobrint.

Era normal que jo m’hi sentís identificada. Qui em coneix realment ja sap que, tot i que adoro la docència, el meu estat natural és ser estudiant. Considero que hi ha tant que desconec, que mai no hauria de deixar els bancs d’una aula. Tanmateix, en aquest cas no sé qui ha après més. Segurament jo. Al cap i a la fi, jo tan sols els he transmès algunes nocions de literatura. Ells, en canvi, m’han donat una lliçó d’amabilitat, reconeixement, esforç, interès, educació i simpatia. Quan dues senyores, molt emocionades, van dir-me ahir que se sentien absolutament felices i que creien que la Universitat estava resultant per a elles allò que havien desitjat sempre a la vida, la meva felicitat també va esdevenir total.

Són genials. Catalans lletraferits i incansables que s’estimen la llengua i la literatura.

Ahir havíem planejat una petita festeta d’acomiadament, però el resultat va superar totes les expectatives, com veureu a les fotos. Tothom hi va col·laborar, fins i tot molta gent va cuinar expressament. Ens ho vam passar la mar de bé i jo vaig rebre unes mostres de “carinyo” tan càlides, que no sé què dir. No vaig plorar de miracle, perquè em vaig proposar no fer-ho.

En qualsevol cas, els hi vull dedicar aquestes paraules amb tota la meva admiració. Ens hem creuat els correus, òbviament. Per sort, l’era internàutica ens permetrà no perdre el contacte. És per això que penso que les classes van acabar... però tot plegat pot ser el començament d’una gran amistat.

No canvieu mai. Bon nadal per a tots vosaltres, amics. I moltes gràcies.

Un relat propi: "Dante" (regal de Nadal per als lletraferits)

2011-12-22T10:53:00.002+01:00

Hi ha relats que els escrius amb ganes de compartir-los. Frises per donar-los a conèixer i saber què n'opinen els possibles lectors. N'hi ha d'altres, en canvi, que sense motiu aparent esdevenen només teus, únics i especials com el fill més estimat. I no es tracta que siguin millors ni pitjors. Simplement t'han quedat tan endins durant el procés de creació que deixar-los anar és com perdre'ls, trair-los, abandonar-los sense protecció a la seva sort. Això em passa amb Dante, un senzill conte eminentment descriptiu que no he publicat mai, malgrat que el vaig compartir en veu alta amb els amics de "Poesia Viva" ja fa un temps. Té més de dos anys i avui he decidit que ja n’hi havia prou. Que la fidelitat que em demostreu dia rere dia es mereixia un present important. Regalar quelcom que resulta dolorós té doble mèrit. Espero que Dante us agradi. Però si no és així, no hi ha problema. Per a mi continuarà essent una preuada joia.

Que passeu un Nadal molt feliç, lletraferits. I que, malgrat tots els problemes, puguem tirar endavant amb companyonia l’any que és a punt d’arribar.

Amb tot l’amor,

Anna

DANTE

Ell tan sols mira.

Ahir els llums de Nadal van inundar de sobte carrers i places. Van esclatar de cop, com una riuada imparable que tot ho nega. Els aparadors, els portals, les finestres. Serps de bombetes de colors enganxades als vidres entelats de neu falsa, enormes boles daurades que pengen dels balcons glaçats i grisos, avets assedegats guarnits amb un excés que atempta contra el respecte a la natura. La gent, atrafegada, entra i surt de les botigues carretejant amb dificultat bosses de paper i de plàstic, plenes. Bosses enormes amb dibuixos llampants. Les dones, atabalades, prenen les mans dels nens amb força. Que no se’ls empassi la multitud o desapareguin engolits per un trànsit crispat de botzines.

Ell no demana res. Observa.

La cridòria, a l’hora punta de la tarda, és gairebé insuportable. Els cotxets dels bebès s’entrebanquen els uns amb els altres enmig de la vorera repleta. Les mares somriuen, la nerviositat continguda. És Nadal, paciència. Ja se sap que les rodes dels cotxets són molt grosses. Un home disfressat de Pare Noel, testimoni viu de costums importats, reparteix publicitat d’una botiga de joguines en una cantonada ventosa. No fa un posat alegre. Per cridar l’atenció dels vianants, a estones ha de fer dringar una campana que du a la mà dreta. El so es perd sense remei dins del tràfec de gent. L’home es mira els peus amb estranya atenció i mou el cap d’un cantó a l’altre.

Ningú no en sap el nom, però li diuen Dante. Algú va descobrir que venia d’Itàlia.

La tarda decau lentament i la foscor s’escola amb una pàtina boirosa. Sense avís previ, un altaveu afònic llença a l’aire una nadala repetitiva. Jingle bells, jingle bells. Jingle all the way. La música retruny amb un ritme equivocat, que s’allarga en el temps i trenca l’harmonia. Una noia amb botes de taló altíssim passa molt de pressa, aliena a l’enrenou que l’envolta. Porta uns petits auriculars a les orelles i camina molt recta, concentrada i altiva. A prop seu, una dona gitana que ha plantat una manta sobre les llambordes irregulars, ofereix moneders d’imitació a preus irrisoris.

El gos jeu als seus peus fet un garbuix. Ell treu la mà de la butxaca de la jaqueta i l’acarona amb delicadesa. L’animal, tranquil, alça la mirada i s’acomoda millor damunt les seves sabates.

La nit ja ha caigut. L’obscuritat és la reina i senyora. Es fa fosc molt de pressa a aquestes alçades de l’any. Dos avis que passegen s’emboliquen la bufanda amb més força i apressen el pas. Les parelles joves amb nens petits s’afanyen a tornar a casa. Els cambrers del restaurant del davant, silenciosos, treuen el cap per la porta a l’espera del primer client. Algunes botigues, sorollosament, abaixen les persianes. Les persianes es queixen quan algú les toca. La música de la nadala encara ressona, però aviat decau amb un gemec llarguíssim i agònic. Dues dones que discuteixen són engolides per la boca del metro. La gitana comença a recollir. No ha venut gairebé res. Sospira. S’hi ha posat massa tard. Demà serà un altre dia.

Ell s’aixeca a poc a poc, amb les cames gelades. Té la barba espessa i els ulls cansats, i un munt de petites arrugues al voltant dels llavis. Es bufa una estona les puntes dels dits i s’espolsa els arnats pantalons amb parsimònia. Amb un sospir profund, mou el cap d’un cantó a l’altre, mirant a terra.

- Tothom perdut.

Dóna uns copets suaus al cap del seu gos i l’animal quasi li somriu amb la llengua fora.

- Au, anem, que fa fred. A veure si trobem oberta la porta d’algun caixer automàtic.

Presentació de "Criatures fantàstiques", una nova festa dels Relataires en català

2011-12-19T18:26:00.004+01:00

Dissabte dia 17 va tenir lloc a la Biblioteca Tecla Sala de l’Hospitalet de Llobregat la presentació del llibre de contes Criatures fantàstiques. És el quart volum que publica l’ARC (Associació de Relataires en Català) juntament amb l’Editorial Meteora. Els anteriors foren Garbuix de contes, Barcelona, t’estimo i Tensant el vers.

En aquesta ocasió (justament quan es complia un any de la presentació del primer), jo ja hi vaig anar com a membre de ple dret de l’Associació. Tanmateix, també em vaig sentir molt feliç d’exercir novament d’ambaixadora i representant de Shaudin Melgar-Foraster, que té un relat inclòs dins del recull (Màgia d’una nit d’estiu) i que, com sabeu, viu a l’altra punta del món, estremida ara mateix pel terrible fred de les terres canadenques.

A Criatures fantàstiques, llibre adreçat a un públic de totes les edats, els relataires més joves hi han jugat un actiu paper. Hi trobem la poca broma de 14 històries escrites per menors d’edat, canalla eixerida i amant de la lletra que posa en el projecte tota la seva il·lusió. Resulta gairebé inevitable, atès el títol del volum, no caure en el parany d’establir-ne un paral·lelisme d’identificació. És un recurs fàcil, ho reconec, però el cert és que als relataires en general i als relataires joves en particular els escau perfectament aquesta denominació. No hi ha dubte que tots ells són “criatures fantàstiques”, creatives i plenes d’imaginació.

La presentació va ser un èxit: entranyable, càlida, alegre, curulla de companyonia i d’entusiasme. Sílvia Romero, com a presidenta de l’ARC, va iniciar els parlaments. Què en podem dir de la seva energia i del seu inesgotable i personal sentit de l’humor? Doncs que resulta magnífic i encoratjador. La Sílvia és un esperó insubstituïble per als relataires. No canviïs mai, presidenta.

Després li va tocar el torn a Núria Gausachs, tan propera, simpàtica i activa com sempre. Va advocar per la recuperació del costum de llegir contes als nens, independentment que els nens ja sàpiguen llegir solets. Va manifestar que és una manera inigualable de sentir les històries, capaç de crear vincles inoblidables per a tota la vida. Quan va llançar la pregunta al vent: oi que tots recordeu molt la persona que us explicava o us llegia contes de petits?, el meu pensament va volar de seguida cap a la meva àvia. I vaig adonar-me’n que sí, que era impossible d’oblidar el valuós lligam que, a través de la literatura i de la seva veu, havíem establert.

Dos nens relataires, l’Arnau Soler i en Marc Arencón, també van formar part de la taula de la presentació. Em va semblar molt bona idea el sistema emprat per a la seva intervenció. En lloc de pronunciar uns discursos que els podien posar nerviosos, van respondre preguntes dels presentadors adults. No cal dir que van representar una alenada d’aire fresquíssim i que ens van demostrar un cop més el seu amor per la literatura, per la lectura, per l’escriptura. Quan ens van fer cinc cèntims del seu procés d'inspiració i creació, em vaig sentir molt bé. Amb ells, el futur de les nostres lletres està garantit.

La darrera intervenció fou la de Pilar Navarro, sempre una mica tímida, sempre adorable. També va remarcar la importància dels lligams que la literatura pot establir entre petits i grans, com ja Garbuix de contes i ara Criatures fantàstiques demostren clarament.

En acabar l’acte, creuament de signatures, enrenou, rialles, fotos amunt i avall, més crits dels que haurien de ser permissibles en l’àmbit de silenci que s’escau a una biblioteca. Però què voleu que us digui? Els relataries som així, sorollosos. Ens domina l’emoció i l’amistat. Per acabar, un grup ben nombrós vam compartir un dinar molt alegre que es va allargar fins ben tard. Tot plegat, festa grossa, una entranyable i gran trobada que esperem poder repetir ben aviat.

Aix, perdó, que em deixava una cosa. L’any passat, a la presentació de Garbuix de contes, jo m’havia llençat a la palestra sense pensar-m’ho dues vegades. Tot amb la bona voluntat de saludar tothom, micròfon en mà, en compliment del desig de la Shaudin. Tanmateix, no vaig calibrar l’efecte que la meva irrupció causaria, atès que ningú no m’havia vist mai ni em coneixia de res. Pel que sembla, la cosa va impactar força i enguany, ves per on, ho trobaven a faltar. Hi mancava alguna cosa: l’espontània. O sigui, jo. Per tant, Shaudin, estigues ben tranquil·la. Dissabte, un cop més, tots els presents van tornar a comprovar que, malgrat no ser-hi en cos, hi eres en esperit.

Acte filològic a la Universitat de Barcelona: 2011 L'any de la Paraula Viva

2011-12-15T18:00:00.004+01:00

Ahir al matí, a la Capella de l’Edifici Històric de la Universitat de Barcelona (on tinc l’honor i el plaer inigualable de treballar) vam assistir a un acte entranyable en el marc de les celebracions de “L’any de la Paraula Viva”: a l’aixopluc de la teoria de Joan Maragall, i aprofitant que el pròxim dia 20 es compliran 100 anys del seu traspàs, l’Institut d’Estudis Catalans i la Institució de les Lletres Catalanes han volgut celebrar enguany una gran festa del català, tot commemorant també el centenari de la històrica Secció Filològica de l’IEC.

Naturalment, el Departament de Filologia Catalana de la Universitat de Barcelona (al qual pertanyo) ha volgut sumar-se a aquesta celebració. No podia ser d’una altra manera, atès el compromís que ens uneix a tots plegats en defensa de la nostra llengua i de la nostra literatura.

Pati de Lletres de l'Edifici Històric de la Universitat de Barcelona

L’acte, inaugurat amb les paraules sempre lúcides del Cap del Departament, Albert Soler, va comptar amb una conferència de l’escriptor Ramon Solsona (no gaire endreçada, però molt emotiva) i amb la intervenció final del President actual de la Secció Filològica, Isidor Marí.

I com a contribució creativa de tota la comunitat filològica de la UB, el plat fort va consistir en dos preciosos muntatges audiovisuals dels alumnes del Grau de Filologia Catalana. Absolutament tots han estat o són ara mateix alumnes meus. Amb poemes de Blanca Llum Vidal i de Maria Cabrera (aquesta segona és l’única que no he tingut d’estudiant i ara ja és professora associada del Departament), els vídeos em semblen dues petites joies que personalment m’omplen d’orgull.

Són breus, no patiu. Us convido a veure’ls. Estic segura que tant els poemes com la resta us encantaran. Demostren l'alt nivell de creativitat i d'implicació dels nostres estudiants. I garanteixen el relleu, la continuïtat d'un conjunt de gent que s'ocuparà de mantenir viva la flama de la nostra llengua i de la nostra literatura.

Encara en faltaran dos més, de vídeos, que en aquests moments es troben en procés d’elaboració. Així que els tingui, us els faré arribar.

De moment, aquí hi trobareu l’enllaç dels primers. Els poemes s'intitulen Talaiot, de Blanca Llum Vidal, i Salms i paràbola de la memòria pròdiga, de Maria Cabrera.

http://stel.ub.edu/filologiacatalana/2011-any-de-la-paraula-viva

I aquí l’enllaç de la pàgina web del Departament, que us pot resultar d’interès per conèixer totes les nostres activitats:

http://stel.ub.edu/filologiacatalana/

Moltes gràcies, lletraferits.

Mig pa i un llibre

2011-12-09T18:40:00.002+01:00

Avui he decidit compartir aquí, al bloc dels lletraferits, l'article que he publicat a CatalunyaPress, a la meva columna setmanal "Compulsió crònica". No ho faig sovint, com sabeu. Només quan penso que, com en aquesta ocasió, és realment adequat. D'altra banda, atès que l'article es basa en un text poc conegut de García Lorca, més avall us hi copiaré aquest text per si us interessa llegir-lo complet. De fet, us ho recomano vivament. Visca la cultura, lletraferits!

Mig pa i un llibre

No sólo de pan vive el hombre. Yo, si tuviera hambre y estuviera desvalido en la calle, no pediría un pan; sino que pediría medio pan y un libro.

Federico García Lorca

Blanca Llum Vidal, poetessa, estudiosa, rapsoda i aquest curs i circumstancialment alumna meva, em va fer ahir un regal preciós. Jo estava tan enfeinada com sempre, amb la cabòria afegida d’haver d’escriure avui aquest article i no tenir gaire idea del tema a tractar. I no perquè no n’hi hagi, de temes. Ja sabeu que d’això en sobra. Sinó perquè no sempre és fàcil trobar un camí que conjumini l’opinió, l’actualitat i la finalitat cultural d’aquesta columna.

El cas és que, a mitja tarda, m’arribà un correu. Blanca Llum m’enviava un text de García Lorca que jo no coneixia i que, òbviament, em va encuriosir. L’acompanyava amb una sola expressió: “Visca! Visca en Lorca!”. I és que, en realitat, no calia res més. Després de llegir les paraules del poeta, amb l’emoció a la gola, jo també vaig murmurar un visca! contingut en la solitud del meu despatx.

El text, intitulat Medio pan y un libro, correspon a l’al·locució pronunciada pel poeta el mes de setembre de 1931 a Fuente Vaqueros, el seu lloc de naixement, amb motiu de la inauguració de la biblioteca del poble. Eren temps de república i, encara, la cultura jugava en la societat un paper destacat. Lorca va confegir un discurs lúcid i preclar, amarat de sensibilitat poètica, on advocava per la importància cabdal de la lectura, de la literatura, de la formació de l’ésser humà com a únic mitjà de superació.

Sabeu que he defensat aquesta posició, en aquests meus articles, fins a l’avorriment. Us deu sonar moltíssim la meva recurrent afirmació: “només la cultura ens pot salvar”. Per això em temo que, des d’aquest punt de vista, avui no seré especialment original. Tanmateix, em va estremir el clam d’en Federico. A l’inici de la Segona República, amb una posició de compromís que li va costar la vida, el gran poeta demanava la cultura (la cultura, la cultura sempre, amb majúscules i per a tots) amb la il·lusió de la gent entusiasta que encetava un nou projecte.

Setembre de 1931. Després, el negre pou del franquisme i el forat imperfecte d’una transició malgirbada i d’un món global de futur incert. Ara, desembre de 2011. Han passat 80 anys i, tristament, hem de repetir el clam. I cridar ben fort. Les retallades que devem a la sagnant avarícia dels taurons de la banca i de l’economia mundial s’acarnissen amb el feble i passen les tisores per on fa més mal. La sanitat (salut del cos) i l’ensenyament i la cultura (salut de l’ànima). No ens volen sans i savis. Ens volen malalts i ignorants.

Doncs no. Lluitarem pel no. Ahir em van arribar a l’ànima les paraules del gran poeta i avui, a més de recordar-lo, a més d’agrair a la Blanca Llum que pensés en mi i m’enviés el text, vull recuperar la seva vigència. Tant de bo no hagués de ser així. Tant de bo poguéssim parlar-ne, simplement, amb el respecte que es mereix un vestigi del passat. Però em temo que no serà possible. Encara podem sentir a la pell l’actualitat dels mots, la projecció ineludible que els aboca envers l’obscur esdevenidor. I, per damunt de tot, la nostra obligada responsabilitat a l’hora de perpetuar-los.

Gracias, Federico.

Y yo ataco desde aquí violentamente a los que solamente hablan de reivindicaciones económicas sin nombrar jamás las reinvindicaciones culturales, que es lo que los pueblos piden a gritos. Bien está que todos los hombres coman, pero que todos los hombres sepan. Que gocen todos los frutos del espíritu humano porque lo contrario es convertirlos en máquinas al servicio de Estado, es convertirlos en esclavos de una terrible organización social.

Anna Maria Villalonga, desembre 2011

MEDIO PAN Y UN LIBRO

(text complet de Federico García Lorca, setembre 1931)

"Cuando alguien va al teatro, a un concierto o a una fiesta, si es de su agrado, recuerda y lamenta que las personas que quiere no se encuentren allí. Ésta es la melancolía que yo siento, no por la gente de mi casa, sino por todas las criaturas que por falta de medios y por desgracia suya no gozan del supremo bien de la belleza que es vida y es bondad y es serenidad y es pasión.
Por eso no tengo nunca un libro, porque regalo cuantos compro, y por eso estoy aquí honrado y contento de inaugurar esta biblioteca del pueblo, la primera seguramente en toda la provincia de Granada.
No sólo de pan vive el hombre. Yo, si tuviera hambre y estuviera desvalido en la calle no pediría un pan; sino que pediría medio pan y un libro. Y yo ataco desde aquí violentamente a los que solamente hablan de reivindicaciones económicas sin nombrar jamás las reivindicaciones culturales que es lo que los pueblos piden a gritos.
Bien está que todos los hombres coman, pero que todos los hombres sepan. Que gocen todos los frutos del espíritu humano porque lo contrario es convertirlos en máquinas al servicio de Estado, es convertirlos en esclavos de una terrible organización social.
Yo tengo mucha más lástima de un hombre que quiere saber y no puede, que de un hambriento. Porque un hambriento puede calmar su hambre fácilmente con un pedazo de pan, pero un hombre que tiene ansia de saber y no tiene medios, sufre una terrible agonía porque son libros, libros, muchos libros los que necesita y ¿dónde están esos libros?
¡Libros! ¡Libros! He aquí una palabra mágica que equivale a decir: ‘amor, amor’, y que debían los pueblos pedir como piden pan o como anhelan la lluvia para sus siembras.
Cuando el insigne escritor ruso Fedor Dostoyevsky, padre de la revolución rusa mucho más que Lenin, estaba prisionero en la Siberia, alejado del mundo, entre cuatro paredes y cercado por desoladas llanuras de nieve infinita; y pedía socorro en carta a su lejana familia, sólo decía: ‘¡Enviadme libros, libros, muchos libros para que mi alma no muera!’.
Tenía frío y no pedía fuego, tenía terrible sed y no pedía agua: pedía libros, es decir, horizontes, es decir, escaleras para subir la cumbre del espíritu y del corazón. Porque la agonía física, biológica, natural, de un cuerpo por hambre, sed o frío, dura poco, muy poco, pero la agonía del alma insatisfecha dura toda la vida.
Ya ha dicho el gran Menéndez Pidal, uno de los sabios más verdaderos de Europa, que el lema de la República debe ser: ‘Cultura’. Cultura porque sólo a través de ella se pueden resolver los problemas en que hoy se debate el pueblo lleno de fe, pero falto de luz".

El llibre de la Marató de TV3, diversos autors

2011-12-05T20:54:00.006+01:00

Se equivoca en Sergi Pàmies quan afirma que ningú no llegeix el recull de contes de la Marató de TV3. Diu que la gent el compra tal com toca, per solidaritat, però que després el llibre està destinat a morir-se de fàstic en una lleixa. Doncs segur que molta gent ho farà així, no ho dubto. Però no és el meu cas ni el d’algunes altres persones que conec. Jo me l’he cruspit en un parell d’hores i, seguint el meu modus operandi habitual, tampoc no me’n puc estar de dedicar una petita estona a fer-ne una ressenya.

Com tots sabeu, enguany la Marató de TV3 s’ocuparà de recollir fons per a projectes de recerca relacionats amb “la regeneració i el trasplantament d’òrgans i teixits”. Un tema delicat i punyent, amb molts agents en joc, que ja ha estat tractat àmpliament, des de punts de vista molt diversos, en el cinema, la literatura i la televisió. Em ve al cap, sense anar més lluny, la pel·lícula d’Almodóvar que més m’agrada, Todo sobre mi madre.

També és una qüestió que a mi m’afecta doblement. D’una banda, sóc filla d’una receptora, ja que la meva mare ha estat -dues vegades- trasplantada de còrnia. D’una altra, tinc una amiga molt estimada en llista d’espera per a un ronyó. El primer trasplantament va fracassar, de manera que no hi ha un altre remei que tornar a intentar-ho. Jo ja fa molts anys que sóc donant. És una cosa que tinc claríssima. Tanmateix, no som aquí per parlar de medicina, ni tampoc d’ètica. Per tant, potser serà millor que parlem de literatura.

Una de les moltes iniciatives que es duen a terme amb motiu de la Marató és la de publicar un llibre, un recull de textos d’autors coneguts que participen desinteressadament en el projecte. En aquesta edició, es tracta d’onze col·laboracions, des d’un preciós poema de Joan Margarit (Cançó del donant) a una historieta de Juanjo Sáez, Arròs covat, que ja des del títol m’ha semblat, amb la seva finíssima ironia, del millor del volum.

La resta està format per nou històries en prosa, totes ben diferents. Molt desiguals, diria jo. Tal vegada ja és d’esperar que sigui així en una publicació d’aquestes característiques, però el cas és que hi ha alguns relats magnífics i d’altres que no ho són tant. Alguns m’han confirmat percepcions que jo ja tenia. Em refereixo, per exemple, a la prepotència altiva i antipàtica de Sergi Pàmies. El seu article Fetge amb ronyons (no és de ficció sinó més aviat un text periodístic on parla d’ell mateix i critica els altres), no m’ha agradat gens. I no perquè jo no sigui amant del sarcasme i de la broma àcida (qui em coneix, ja ho sap), sinó perquè no suporto la impostura premeditada com una posició davant la vida. No me’l crec mai, en Pàmies. Ja ho vaig escriure a la ressenya de La bicicleta estàtica. Em treu de polleguera aquest seu to d’estar per damunt de tot, quan en realitat forma part de l’establishment més reconegut.

Tampoc no m’ha entusiasmat el relat de Joan Barril, innecessàriament sexista i -diria- poc treballat. En canvi, superant la prevenció que em generava un autor tan mediàtic com Albert Espinosa, he d’admetre que el seu text Delfino, de clara intenció metafòrica, m’ha semblat senzill i ingenu, però alhora ple de tendresa i de bona voluntat.

Algunes històries resulten una mica previsibles, però cal reconèixer la dificultat d’escriure sobre un tema prefixat. Potser és el cas de Mirall de l'ànima, de Flavia Company. He trobat molt interessant el relat de Teresa Solana, Lliçó d’anatomia (en la seva línia negra i crítica, explícitament crítica, i no exempta d'un humor també una mica fosc); molt dur La suite albanesa d’Eduard Márquez; agradable de llegir el But not too late de Care Santos i molt bonic el relat Ronyó de Jordi Puntí.

Però cap conte tan colpidor com la història de Joana Martos, Cinc vides, el testimoni real, que raja com un torrent, d’una mare que l'estiu de 2009 va decidir donar els òrgans d'en Sergio, el seu fill de disset anys mort en un accident de trànsit. No hi ha cap comentari literari a fer, perquè el relat no conté aquesta pretensió. Simplement hem de llegir i sentir. I suportar el nus a la gola i l’esgarrifança a la pell.

Lletraferits, sé que molts de vosaltres comprareu el llibre. Per tant, que en Pàmies no tingui raó. Ja que els autors ens ofereixen la seva feina, no deixem el volum mort de fàstic a la lleixa. En tots els casos estic segura que els relats no us deixaran indiferents.

"Tensant el vers", una altra bonica realitat de l'Associació de Relataires en Català

2011-11-27T20:15:00.003+01:00

Ahir, a la Biblioteca del Vapor Vell (al meu estimat barri de Sants), va tenir lloc la presentació d'un nou llibre de l'Associació de Relataires en Català. Un altre engrescador projecte col·lectiu que es fa realitat, el recull de poemes Tensant el vers (oi que el nom és molt suggeridor?).

Malauradament, per culpa de les coincidències que semblen perseguir-nos en aquest món, jo no hi vaig poder ser físicament. Era al lliurament dels Premis Ictineu. Tanmateix, vaig pensar molt en els companys relataires i en vaig parlar molt. Us puc assegurar que hi era en esperit. I avui he sabut que la presidenta de l'ARC, Sílvia Romero, va tenir, endemés, el detall de fer-me un bonic regal, que m'ha deixat sorpresa i que m'honora profundament.

Estic molt contenta i emocionada, i amb moltes ganes de la pròxima trobada, que, si no passa res, serà el proper mes de desembre.

Gràcies a tots i, sobretot, gràcies Sílvia.

Toni Arencón, a "Lo Cantich" ha fet una bonica crònica de l'acte. Allà hi podreu llegir a quin regal em refereixo i també veure-hi un reportatge gràfic.

Endavant, relataires. I visca la literatura!

Poemari presentat a Sants: Cloc!, d'August Bover

2011-11-15T10:53:00.002+01:00

Encara que amb una mica de retard, aquí trobareu, lletraferits, la crònica de la presentació a Sants del poemari Cloc!, d'August Bover, amb il·lustracions de Pere Capellà. La nostra amiga Patrícia Acevedo, assistent a l'acte, ha estat tan amable de fer-nos arribar les seves impressions. Moltes gràcies, Patrícia.

El passat divendres 04/11/11 es va celebrar al Casal independentista “Jaume Compte” de Sants, la presentació del llibre poemari d’August Bover Cloc!, amb la presència de l'autor i de l’il·lustrador del llibre Pere Capellà Simó.
La presentació va anar a càrrec de l’escriptora i professora de Filologia catalana de la UB, Anna Maria Villalonga.
Tot i que, a causa de la pluja, el públic assistent no va ser tan nombrós com podíem esperar, va ser molt entusiasta i vam poder gaudir d’una estona molt agradable en companyia de tots tres.

La presentació va estar emmarcada en un ambient intimista i “familiar”. Tant la introducció de la presentació de l’autor per part de l’Anna Mª, com d'en Pere Capellà, varen resultar plenes d’anècdotes personals i familiars que feien referència a com havien conegut anys enrere l’autor i que justificaven la col·laboració mútua entre els uns i els altres, tant en la realització del llibre (August i Pere), com en la seva presentació.
Es varen llegir diversos poemes de Cloc! i Pere Capellà va fer una breu explicació dels diferents personatges que apareixen en el llibre i que han servit per il·lustrar els poemes. Com va dir el jove pintor, el poeta es dedica a fer "malabarismes" amb les paraules .
El públic va poder-ne ser testimoni directe gràcies a les plaents lectures a les quals vam tenir el privilegi d'assistir.
Llibre molt aconsellable per aquells que volen gaudir amb la seva lectura com si fos un joc i veure totes les possibilitats que ens ofereix la llengua.

Microhistòria de llops

2011-11-14T20:49:00.000+01:00

El petit llop somriu content quan sap que a Barcelona, una gran ciutat allunyada de la natura, una dona en pijama diu d’ell coses boniques des del teclat d’un ordinador.

Homenatge blocaire: 20 anys sense Montserrat Roig

2011-11-10T00:02:00.001+01:00

Tots tenim mancances i buits en la nostra formació i he de reconèixer que la literatura de Montserrat Roig és una carència en la meva. No perquè no l’hagi conegut i llegit, però sí pel fet que m’he centrat en el seu vessant periodístic. Les seves magnífiques entrevistes a altres escriptors m’han servit de guia i de base per a molts treballs acadèmics, però sempre al voltant dels entrevistats. En canvi, tinc pendent l’assignatura d’estudiar-la a ella i de pouar en la seva tasca creativa.

Recordo molt bé quan vaig sentir a la ràdio, de manera casual, la notícia de la seva mort. No m’ho podia creure. Sí que sabia que estava malalta. L’havia vist en alguna imatge a la premsa o a la tele, amb aquells inequívocs cabells –massa curts per resultar naturals– que no presagiaven res bo. Però no em podia imaginar que el final fos tan imminent.

I avui ja fa vint anys d’aquell disgust. Vint anys de la marxa d’algú que era massa jove per deixar-nos, d’algú que encara tenia massa coses a dir.

Recordo molt clarament la seva dimensió combativa, lluitadora. El seu tarannà de dona que reclama els seus drets, d’intel·lectual compromesa, planera i accessible. A casa, amb el meu germà, l’associem amb una anècdota que, atès que fa referència a una situació quotidiana i recurrent, remembrem cíclicament. Una vegada, parlant de la seva faceta de mare, Montserrat Roig va explicar que, quan els seus fills li volien encolomar els abrics i les jaquetes (cosa que els nens fan sovint, com tots sabeu), ella els contestava: “porta’l tu, el teu abric! Jo sóc la teva mare, no sóc un penjador ni un armari!”.

I vam pensar que tenia molta raó. Que els nens bé es podien fer responsables de les seves coses i que les mares o pares no som armaris, ni perxes, ni res de similar. A partir d’aquell moment, el meu germà i jo vam intentar posar en pràctica (no sempre amb èxit) aquesta idea. I és el motiu que a la meva família, per raons gens literàries, Montserrat Roig hi surt de tant en tant.

Cada cop menys, però, perquè els fills van creixent.

Em fa molta il·lusió –i alhora una estranya tristor agredolça– sumar-me avui a aquesta justa i bonica iniciativa. 20 anys de la mort d’una gran dona i d’una gran escriptora. Per sort, podem estar segurs que, mentre la llegim i la recordem, no marxarà mai.

IN MEMORIAM

Un invent revolucionari per als lletraferits del món

2011-11-06T12:36:00.000+01:00

Lletraferits,

Aquest diumenge ha estat per a mi absolutament bàsic. Un invent revolucionari ha vingut a canviar per sempre la meva vida. És tan senzill i alhora tan ple de riquesa que no puc comprendre com no l'he descobert abans. Per això no me'n puc estar de compartir-lo ràpidament amb vosaltres. No us perdeu el vídeo. Us garanteixo que, un cop vist, res no tornarà a ser igual.

Una història de Hyde Park

2011-11-04T11:41:00.004+01:00

Amics lletraferits,

Feia temps que buscava aquest conte, que estava colgat entre papers. Ahir el vaig trobar i he decidit compartir-lo amb vosaltres. És un relat absolutament verídic, una experiència que vaig viure personalmente a Londres el gener de 1998. Primer vaig pensar de traduir-lo, ja que el vaig escriure en castellà, però després he decidit no fer-ho. Les llengües, per sort, estan per damunt de les persones que les parlen. Per tant, m'ha semblat que transgredia l'autenticitat del text si el traduïa. Així em va sortir i així us el transmeto. Espero que us agradi.

Una historia de Hyde Park

Pasear por Londres significa caminar por una ciudad fascinante y única que, para el forastero poco iniciado, se diría el centro del mundo. Su opacidad contrasta con su colorido, su monumentalidad victoriana con su radicalidad vanguardista y la mezcla de razas, herencia de un pasado colonial y decimonónico, con el clasicismo y la rigidez británica. Es una ciudad profundamente cosmopolita, testigo mudo de incontables hechos históricos, llena de turistas en todas las épocas del año y aquejada de un clima horrible que, sin embargo, la dota inequívocamente de sus especiales señas de identidad.

Como contrapunto, deambular a solas por Hyde Park en una nebulosa y fría tarde de invierno representa un ejercicio de interiorización fuera de lo común, una experiencia personal e intransferible difícil de explicar. Creo que la típica niebla londinense no existe, pertenece a la leyenda, a los tiempos antiguos de las novelas de Dickens. Algo he oído de los humos de las viejas fábricas, que se condensaban bajo el cielo en pesadas formas brumosas. La realidad es que en el parque no hay niebla, sólo un hálito helado que emerge de la hierba en partículas de una humedad gélida y casi palpable. Las extensiones de verde césped parecen inacabables, intensificado su color por la semioscuridad del crepúsculo. El parque nunca está desierto, pero los solitarios que, como yo misma, se pierden en sus caminillos entrecruzados, parecen figuras miniaturizadas por la distancia. Tales son las dimensiones de la verde isla, pedazo de naturaleza viva en el corazón de la ciudad.

Las figurillas caminan con las manos enguantadas dentro de los bolsillos, bufandas arrolladas al cuello y gorros de lana hundidos hasta las cejas. El frío es intenso, se filtra hasta los huesos, y el silencio resulta abrumador. Los pasos resuenan atenuados por la hierba siempre húmeda y el aliento al respirar genera pequeñas nubecillas de humo que se mezclan con el aire y se extinguen despacio.

Todo es gris y, sin embargo, los pájaros abundan en el parque. Hay cuervos muy negros dando saltos en el césped y gaviotas menudas que conviven con las palomas y los patos en la ribera del lago, La Serpentina, con su vaivén de formas redondeadas que atraviesa el verde rizándose con el viento y fundiéndose con la humedad. Siempre hay gente al borde de La Serpentina, alimentando a las aves o sentada en los mojados bancos de madera. Gente ajena a la helada, a la oscuridad, gente que desafía el rigor del clima, gente capaz de gozar de la soledad y del entorno en un intransferible ejercicio de repliegue interior.

No hay nada más tierno ni más hermoso que las pequeñas ardillas de Hyde Park. Siempre había creído que, como los osos y otros animales, se aletargaban en su madriguera durante el invierno, pero estaba equivocada, porque yo las he visto en pleno mes de enero bajo un frío glacial. Las descubrí de forma casi mágica cuando hallé a una anciana –que parecía recién extraída de las páginas de un cuento infantil– con la cabeza cubierta por un enorme pañuelo oscuro, vestida totalmente de negro y calzada con unos pesados zapatones de cordones muy apretados. Llamaba a las ardillas con una monótona cantinela repetitiva, agitando las manos para atraer su atención:

- ¡Hallo! ¡Hallo! ¡Hallo!

Las ardillas la contemplaban desde las ramas peladas de los árboles y luego, con pasitos cortos y rápidos, descendían a toda velocidad hasta que sólo unos centímetros las separaban de ella. Con sus morritos húmedos moviéndose sin cesar, la miraban con ojillos inquietos y la anciana, abandonando su grito de reclamo por unos instantes, lanzaba un cacahuete, uno solo, a cada una de ellas. Las ardillas se deshacían de la cáscara y engullían el tesoro rápidamente. Luego, volvían a la rama del árbol agitando sus colitas en una loca explosión de jubilosa glotonería. Las colitas eran impresionantes, translúcidas, etéreas, tan suaves que parecía que iban a desintegrarse con el viento y la prisa de sus dueñas.

La anciana repitió la operación varias veces, hasta que se percató de mi presencia, parada y tiesa a su lado, con la cara helada y la boca abierta, embobada como una niña ante el espectáculo sin precedentes que se me deparaba de manera tan casual. La mujer rió por lo bajo y, tomando mi mano sin pedir permiso, la llenó de cacahuetes. Luego, inició de nuevo su grito gangoso:

- ¡Hallo! ¡Hallo! ¡Hallo!

Y cuando las ardillas bajaron, fui yo la que dejó caer el preciado tesoro entre sus patitas trabajadoras y ligeras.

- ¡Very good, lady! – aprobaba la anciana - ¡Very good!

No me podía creer aquella escena de cuento de hadas. Fascinada, alimenté a las ardillas por un prolongado momento, mientras la oscuridad descendía sobre nuestras cabezas y las partículas de humedad se convertían en una lluvia fina que empapaba mi rostro. La vieja se embutió en sus trapos y, despidiéndose con un gesto mudo, enfiló un camino hacia Kensington Palace. Las ardillas treparon a los árboles y yo me demoré aún un rato, un rato largo, entreteniéndome despaciosamente en contemplar la verde hierba y en disfrutar del momento único que el parque, generosamente, me ofrecía.

No importa la lluvia, ni la humedad, ni el viento. El encanto de Hyde Park, el encanto de Londres, quedarán siempre en el ánimo de quien se ha sentido partícipe, aunque sea fugazmente, de su latido fascinante.

Set de llops, de Jordi de Manuel

2011-10-02T20:04:00.002+02:00

Molts coneixeu a Jordi de Manuel per les seves magnifiquesi personals novel·les negres, però l’autor barceloní, doctor en biologia iprofessor des de fa molts anys, també haconreat altres gèneres. Entre ells, el relat breu adreçat al públic juvenil. Ésen aquest àmbit que podem situar el volum que ressenyem avui, Set de llops, un recull de set històriesamb un fil conductor comú: el protagonisme dels llops, aquests nobles animalsque han jugat (i encara juguen) un paper tan pervers en el nostre més arrelat imaginari.

Jordi de Manuel utilitza un gènere tan tradicional comel conte per capgirar la visió del llop heretada de la rondallística de tota lavida, de les faules xiuxiuejades en veu baixa a la vora del foc, de les creencesantigues que han tractat injustament aquests animals esplèndids. Des de tempsimmemorial, les llegendes entorn dels llops no han deixat de situar-lo al bellmig de les més ancestrals històries de por. I és que, cal reconèixer-ho, no hiha res pitjor que la ignorància, perquè és capaç de desfermar un terror atàvici irracional que poc té a veure amb la realitat.

Tot això és el que De Manuel es proposa desmitificar iabolir. I, així, teixeix set precioses històries amarades de tendresa i decomprensió. Personifica els llops i s’hi apropa amb la ment oberta, convertint-losen éssers curulls de vida i de qualitats. Éssers que poden ser amics fidels, quepateixen i estimen. De Manuel poua en el nostre més pregon bagatge cultural iel sacseja, de manera que tot esdevé possible. I trobem llops que es transformenen persona quan hi ha lluna plena o d’altres que són capaços de fer de mascoteso de tenir cura dels ramats.

Darrere de la seva aparença blanca, els temes de Set de llops no són gens banals. Sense caureen una posició didàctica ni moralitzant, els contes adquireixen una gran voladaen el seu propòsit d’exaltar la natura i el bosc, reparar la injustícia, criticaractituds humanes com la d’abandonar els animals domèstics, mostrar l’amor i elrespecte envers els avis o reflectir la possible empatia entre espècies,inclosa la nostra. Els joves poden aprendre molt llegint el recull, en especiala obrir la ment per adonar-se que totes les coses del món permeten lecturesdiferents.

Tanmateix, no patiu, lectors. A Set de llops també hi trobareu un nivellde lectura que us remetrà al conjunt de llocs comuns que tots, no ens enganyem,maldem per reconèixer. Així, hi haurà udols a cor què vols, atacs al bestiar iboscos frondosos farcits d’animals salvatges i de misteri. Fins i tot indissioux hi trobareu. Què més podeu esperar?

Els relats, plens de fantasia, adopten un llenguatgeperfectament adequat als seus destinataris primers (la professió de De Manueles nota), però també poden fer les delícies del lector adult. Jo n’he gauditmolt, i no només per la meva coneguda fascinació pels llops, sinó perquè elsrelats s’ho mereixen de ple.

I ja no desvetllo res més. Simplement, si teniu fillso parents jovenets, aquest és un bon regal d’aniversari o de Reis. I, si no, obsequieu-vosel llibre a vosaltres mateixos. Estic segura que no us en penedireu.

París i Colette

2011-10-02T10:50:00.002+02:00

Recordareu, estimats lletraferits, que l'amic Emili Gil va visitar París fa uns mesos i ens va portar algunes fotos de la tomba de l'escriptora Sidonie Gabrielle Colette. Aquesta atenció per part seva va motivar que jo em decidís a explicar aquí l'origen del nom de la meva gata, que tots coneixeu.

Ara, l'Emili ha tornat a París (quina enveja (insaníssima) que em fa!) i ens ha portat, amablement, un altre regalet: les fotos de la plaça de la capital francesa dedicada a aquesta escriptora. Ja que tots esteu implicats en aquesta qüestió, m'ha semblat una bona idea compartir-les amb vosaltres. També, al final, m'he decidit a posar-vos els enllaços d'alguns relats de Colette que són a la xarxa i que, quan en tingueu ganes, podreu llegir tranquil·lament.

Moltes gràcies, Emili. I que passeu un feliç diumenge, lletraferits.

Relats de Colette: Noche blanca Canción de la danzarina Ensueño de año nuevo Los zarcillos de la vid

Novel·la curta: La gata

La nevada del cucut, de Blanca Busquets

2011-10-01T11:47:00.002+02:00

La nevada del cucut, de Blanca Busquets, és la novel·la distingidaenguany amb el “Premi Llibreter de narrativa”. Com ja sabreu, aquest és unreconeixement sense dotació econòmica convocat pel Gremi de Llibreters deBarcelona i de Catalunya. A partir de les obres publicades l'any anterior, enqualsevol llengua, el jurat en selecciona les finalistes i n’escull laguanyadora. Per a mi, després d’haver literalment devorat La nevada del cucut, el guardó no presenta cap misteri. Elconsidero absolutament merescut, perquè Lanevada del cucut és una novel·la esplèndida.

BlancaBusquets no se n’amaga quan reconeix que escriu sobre el lloc dels seusorígens, Cantonigròs, a la comarca d’Osona (malgrat que, òbviament, canvia elsnoms de les localitzacions geogràfiques). També queda ben clar que una part dela ficció abeura en les seves arrels i en les històries de família i veïns. Lesseves tietes, Montserrat i Maria Dolors, a qui dedica el llibre, van representarper a l’autora dues valuoses fonts d’informació. Busquets tampoc no amaga elseu profund bagatge literari, de manera que la novel·la, en un meravellósexercici d’intertextualitat, conté no només la referència explícita a CaterinaAlbert, sinó també moltes altres influències que, sens dubte, provenen de l’universde les lectures de Busquets.

La nevada del cucut, rere una aparent senzillesa que a l’horade la veritat resulta absolutament falsa, és una novel·la profunda i rica querecull amb èxit un important conjunt de temes i motius. Estructurada a partirde dues línies narratives que acaben confluint (com el lector sap des delcomençament), se centra en la història de dues dones de la mateixa família que,malgrat el temps que les separa, tenen molt en comú. Utilitzant com a correlatun antic quadre que es manté, no sense misteri, en el si de la família, ellector assisteix als fets de la vida de les dues dones (l’una del tombant del seglexix al xx i l’altra de l’actualitat) i participa dels seus patimentsi de les seves esperances. A l’estil dels impressionants Drames rurals de Caterina Albert, Busquets recrea les terribleshistòries que, a l’aixopluc de la impunitat closa que regnava (o tal vegada encararegna) en els pobles aïllats, han sacsejat durant segles la vida dels seushabitants. Drames dels quals, sens dubte, les dones n’han estat les principalsvíctimes.

Busquetsfa un homenatge explícit a Caterina Albert, que li serveix de mesura i d’inspiració.Solitud i Mila, la seva protagonista,els ja esmentats Drames rurals i el poblenatal de la insigne escriptora, L’Escala, juguen un paper important a La nevada del cucut. D’una banda, com a representació d’aquesta literaturarural que Busquets recrea. D’una altra, com a testimoni reeixit (no sense un tint de reivindicació) de la capacitatde les dones per fer literatura d’alt nivell. Les dues protagonistes de La nevada del cucut, Tònia i Lali, sentenen la pell la crida de la lectura i de l’escriptura. La primera, que escriu d’amagattota la vida, quasi mor cremada per salvar els seus papers. La segona, que pateixuna adolescència torturada, se n’acaba sortint gràcies a l’escriptura i esconverteix en una autora d’èxit.

M'ha agradat comprovar que, malgrat l'emmirallament en el passat, la trama defuig alguns tòpics. El capellà lletraferit i avançat al seu temps o el delicat tractament d'alguns dels personatges masculins (Miquel i Jordi, que en realitat també representen l'alter ego l'un de l'altre en un paral·lelisme similar al de les protagonistes femenines) en són la prova. Res no és el que sembla i tot ho és. La vida és cíclica, circular. O potser no. Potser amb esforç hom pot trencar algun punt del cercle.

Lesreferències literàries de Busquets m’han semblat molt adients. El lectorassisteix a la vida de Tònia gràcies als seus papers, en una narració enprimera persona que es debat entre el “Jo protagonista” més típic i el “Jotestimoni” a l’estil de la Colometa de la Plaça del Diamant. Tònia narra totallò que li succeeix, esdeveniments terribles en una vida essencialmentdolorosa (on l’única salvació la representa la literatura), amb undistanciament molt ben mesurat. Busquets posa en pràctica una intel·ligenttècnica, basada en els constants salts temporals dins del mateix relat deTònia. D’aquesta manera, el personatge, amb la serenitat que inevitablement imposael pas del temps, és capaç de convertir-se alhora en protagonista i en testimonide la seva pròpia existència.

Amb Lali,en canvi, Busquets capgira la tècnica. Aparentment en tercera persona, lahistòria acaba adoptant la veu narrativa de Lali mitjançant, sobretot, el seupensament, la seva interioritat. No es tracta d’un monòleg interior ni del fluxde la consciència, però tot gira al seu voltant i, mitjançant els mateixossalts cronològics que en el cas de Tònia, Busquets aconsegueix que el lector esmantingui sense respiració, esperant allò que ja sap que ha succeït però que, en les pàgines del llibre,encara no s’ha explicitat.

Lareferència al conegut mite de la “terra baixa” i la “terra alta” sobrevola desde l’inici la ficció novel·lesca. Lapuresa de la terra alta, que esdevé el lloc de l’amor, del silenci, delssecrets ben guardats. El lloc on, fins i tot, hi creix sorprenentment la vida.El lloc on, d’una manera o d'una altra, les dues heroïnes de la novel·la coneixenla felicitat. Tanmateix, a la muntanya també hi ha dolor. N’hi ha a Solitud i n’hi ha a La nevada del cucut, on el personatge d'en Ciri, clau en la trama,representa les més baixes passions de l’ésser humà. He sentit la veu de Guimeràal llarg de tota la narració, de manera que no m’ha sorprès quan BlancaBusquets ha encapçalat el darrer capítol amb les paraules de Manelic: Sí, anem-hi, sí, que allà es perdona tot;que no és com aquí baix, on tot es corromp. Quin fàstic. Que allà dalt, Marta,fins els cossos en la neu es conserven; ves què faran les ànimes.

La nevada del cucut ens parla de moltes coses. Del sofrimenthumà, especialment de la submissió i el maltractament que les dones han hagutde patir al llarg de generacions i generacions; de la dificultat d’aquestesmateixes dones a l’hora de posar en pràctica les seves capacitats artístiques;de l’oposició món rural-món urbà; de la injustícia; de la foscor de l’ànimahumana (manetes i ferros, dos símbols del calvariparticular de les protagonistes); de la incomunicació; dels prejudicis; de laguerra. De la necessitat de llibertat, de la natura. Tanmateix, la novel·la no és només això.Perquè, tal vegada per damunt de tot, destaca esplendorosament pel seu vessantd’homenatge a la nostra literatura i per la seva voluntat estètica emparada enun lloable exercici metaliterari. I, sobretot, per l'amor que l'autora destil·la envers la terra de les seves arrels.

Notinc per costum explicar l’argument de les obres que ressenyo. Ja prou que hofan algunes editorials per captar lectors. Però vull acabar remarcant que lanovel·la, plena de delicadesa i alhora terriblement dura, s’amara d’amor pelsllibres, per la cultura, per l’avidesa de transmetre mitjançant l’escripturatot allò que la vida és en realitat. La redempció a través de les lletres, de l'art. Per tant, estimats lletraferits, no hi hacap dubte que no només m’havia d’agradar, sinó que m’hi havia de sentir moltidentificada.

Moltes gràcies, Blanca.

Orgull de raça

2011-09-25T13:32:00.003+02:00

Tota la setmana he vist un munt de gent que es bellugava al meu voltant, clavant-me la mirada amb curiositat i admiració. Alguns comentaven:

- Es un ejemplar magnífico. Y va a tener mucha suerte. Pasará a la historia.

I uns altres afegien:

- Sí, pero por desgracia. Nunca pensé que llegaría este momento.

Jo no sabia de què parlaven, però em sentia honorat per aquelles paraules. I una mica espantat. Em semblava que estaven carregades d’una responsabilitat que jo no acabava d’entendre.

Avui som diumenge. Fa una tarda assolellada i tèbia. He pogut entrellucar-ho de gairell a través d’aquesta reixa que em manté en penombra. Pel ritual que celebren, solemne i grandiloqüent, endevino que ha arribat l’hora. Els altres han sortit abans. Un darrere l’altre. Els seus crits m’esgarrifen. I m’estremeix comprovar que mai no tornen. Començo a sospitar allò que m’espera, però no podria explicar en què consisteix. Per més que hi penso, no ho acabo d’entendre. Tot és molt estrany.

De sobte, m’obliguen a travessar un passadís estret. Tremolo una mica. Em fa molta por el desconegut. I sentir-me tan sol, sense ningú. Ja no hi ha cap company. He quedat l’últim.

Quan surto a la llum, els ulls em fan mal. El sol em fereix i un bram indefinible em retruny a l’oïda. Tremolo més fort i miro amunt, astorat. Milers d’ulls em devoren, cares esborronades de boques obertes, cossos tirats endavant amb expressió àvida. Descobreixo un home palplantat al meu davant, que de sobte em crida l'atenció amb unes ganyotes que no entenc. No sé què haig de fer, estic desorientat. Em sento totalment perdut enmig de la cridòria.

La Vanguardia, 26 de septiembre de 2011

A raíz de la prohibición aprobada por el Parlamento catalán, ayer tuvo lugar en la mítica plaza Monumental de Barcelona la última corrida de toros de su historia. La jornada, sin embargo, se distinguió por un final mucho más trágico del que los cientos de aficionados congregados en ella podían esperar. El toro, llamado Justiciero, de quinientos quilos, embistió inesperadamente, a poco de salir a la arena, al aclamado matador que cerraba la tarde, JJ. El diestro, de treinta años, sufrió un desgarro mortal de la arteria yugular cuando fue atravesada sin piedad por el pitón izquierdo de la bestia. A pesar de la rápida llegada de los servicios médicos, nada se pudo hacer por su vida y el torero falleció en la ambulancia, poco antes de ingresar en el Hospital Clínico. Desde aquí, queremos expresar nuestras más sentidas condolencias a la familia. El mundo de la fiesta está hoy de luto. En medio de tanto dolor, los antitaurinos se han hecho eco de la noticia en todas las redes sociales: "Lamentamos la muerte de JJ, pero Justiciero pasará a la historia por ser algo más que el último toro masacrado en la Monumental".

Una de bibliotecaris

2011-09-16T00:05:00.000+02:00

Bona nit, lletraferits!

Avui he parlat a "Compulsió crònica" (ja sabeu, la meva columna setmanal del diari digital CatalunyaPress) de la important feina que fan els bibliotecaris. Era un tema que tenia pendent en aquest bloc, on sempre ens ocupem del llibre i del seu entorn. És per aquest motiu que m'ha semblat una bona idea compartir aquí l'enllaç, la qual cosa no vol dir que la qüestió estigui exhaurida. L'article només representa un avançament de tots els aspectes que pot abraçar una temàtica tan àmplia. En qualsevol cas, espero que sigui del vostre interès.

Fins ben aviat.

Compulsió crònica: Una de bibliotecaris

D'allò que visqué l'autora d'aquest bloc: una anècdota lingüística amarada d'humor i absolutament verídica

2011-09-11T13:09:00.004+02:00

He estat meditant sobre com celebrar en aquest bloc la diada de l'11 de setembre. No volia caure en les típiques recurrències històriques (que ja prou que les explico als meus alumnes de la Il·lustració), ni tampoc en triomfalismes o catastrofismes patriòtics igualment repetits (són els dos extrems, ho sé, però admetreu que hi ha gent de tota mena i que, d'altra banda, és conegut que els extrems es toquen). Total, que de sobte m'ha vingut al cap un esdeveniment que em va com anell al dit. El vaig viure en primera persona dijous passat i us garanteixo que és estrictament cert. Endemés, resulta molt adequat per a "El fil d'Ariadna", ja que fa referència a qüestions lingüístiques. Per tant, he decidit compartir-lo amb tots vosaltres.

Enguany, els professors associats del Departament de Filologia Catalana de la UB estem fent classes a grups d'altres facultats abans no comenci el curs pròpiament dit. Són gent de primer, estudiants que inicien la carrera, grups 0 als quals, per tal d'instruir-los una mica en allò que s'hauran de trobar més endavant i atesa la dubtosa preparació que arrosseguen si arriben directament del batxillerat, se'ls imparteixen algunes nocions de matemàtiques, història i expressió oral i escrita. A mi m'ha tocat la facultat d'Economia i Empresa. I aquí comença la meva història. Allà va, lletraferits.

Una classe força nombrosa (al voltant de 100 estudiants). Jo, animosa i sempre motivada (com ha de ser), començo la meva introducció sobre la importància de la llengua i de l'expressió oral i escrita. La llengua com a targeta de presentació al llarg de la nostra vida, en tots els àmbits i en totes les situacions. La llengua, el vehicle principal de la comunicació humana, que ens ha d'ajudar a obrir portes si la tractem amb respecte i l'emprem correctament.
De sobte, em veig interpelada per una rossa natural, d'uns vint-i-pocs, que es queixa iradament que parlo en català. I jo que dic: la meva classe va d'això, reina: "Expressió oral i escrita" (per descomptat, en català, llengua del país). I ella, emprenyada com una mona, que insisteix: només li faltaria haver d'aprendre una cinquena llengua, diu. Em fa saber que en coneix quatre, una d'elles el castellà, la qual ha après expressament, ai las!, per venir a estudiar a Barcelona. I jo que me la miro amb posat de dir: "ai que em sembla que alguna cosa no rutlla".
La discusió continua una mica, sense que jo en tregui l'aigua clara de l'origen de la rondinaire, però té pinta d'alemanya. A la seva protesta s'hi afegeix una altra (també rossa natural, procedència similar), que diu el mateix.

Total, els del país m'han acabat aclarint -no del tot amablement- que pertanyen a un grup especial al qual s'han apuntat per fer-ho tot en ANGLÈS (I ALGUNA COSETA, ESCADUSSERA, EN CASTELLÀ).
Visca!!!! He canviat els plans i, en lloc d'explicar els recursos en xarxa, he parlat dues hores ininterrumpudament ("pa chula yo") de com han de fer un treball acadèmic, una exposició oral, etc. etc. Consells, trucs i altres idees que han brollat del meu cervell i dels escassos apunts que en aquest sentit portava (tot en català, evidentment).

Les walkiries han acabat dormint (ambdues) damunt la taula. Una manera com una altra d'afrontar el desacord i l'avorriment. Els altres m'han fet algunes preguntes i han anat tirant. Alguns, fins i tot han pres força apunts. No cal dir que les males cares abans de la migdiada han estat abundoses per part de les rosses naturals, especialment de la primera. Jo ja he intentat dir-li que aquests eren els riscos de voler estudiar en un país sense conèixer-ne la llengua pròpia. No l'he convençuda, però m'he sentit molt millor. És el que s'anomena (en castellà momentàniament usat, sense que serveixi de precedent) "el derecho al pataleo", que també estic exercint amb vosaltres, estimats lletraferits, ara mateix.
Resulta obvi que els alumnes es pensaven que rebrien un professor que els il·lustraria en els misteris de l'expressió oral i escrita en anglès.

Final de l'aventura. En qualsevol cas, em sento ben orgullosa d'haver mantingut el tipus. Sense exaltar-me i sense fer altra cosa que tirar endavant la feina. Si algú es pensava que canviaria de llengua, ho va tenir clar. Dues hores predicant en català, a desgrat de walkiries belles dorments i d'altres espècies.

Podem concloure que hi ha moltes maneres de fer país. I totes resulten, crec, imprescindibles.

Feliç diada a tothom, lletraferits.

Diada Estellés: un any més de lluita

2011-09-04T11:45:00.011+02:00

Tornem a ser-hi avui, com ara ja cada 4 de setembre, per retre homenatge a Vicent Andrés Estellés. El Fil d'Ariadna, lògicament, no hi podia faltar. No cal repetit un cop més la meva admiració pel poeta, ni tampoc el desig que sigui, per sempre, absolutament reconegut, com sens dubte es mereix.

Tanmateix, els anys passen i la nostra llengua continua essent atacada i discriminada. Res no canvia. Al contrari. La involució ens assetja en cada racó.

Per tant, res més adequat que aprofitar el record del poeta de Burjassot per dir que, com ell, hem de participar tots, des de tots els àmbits, en la lluita incansable pel català i per la nostra literatura.

Evidentement, les seves preclares paraules, belles, perfectes, en són el millor estímul. Que la immarcessible força de la poesia ens acompanyi sempre.

Propietats de la pena

Assumiràs la veu d'un poble,

i serà la veu del teu poble,

i seràs, per a sempre, poble,

i patiràs, i esperaràs,

i aniràs sempre entre la pols,

et seguirà una polseguera.

I tindràs fam i tindràs set,

no podràs escriure els poemes

i callaràs tota la nit

mentre dormen les teues gents,

i tu sols estaràs despert,

i tu estaràs despert per tots.

No t'han parit per a dormir:

et pariren per a vetllar

en la llarga nit del teu poble.

Tu seràs la paraula viva,

la paraula viva i amarga.

Ja no existiran les paraules,

sinó l'home assumint la pena

del seu poble, i és un silenci.

Deixaràs de comptar les síl.labes,

de fer-te el nus de la corbata:

seràs un poble, caminant

entre una amarga polseguera,

vida amunt i nacions amunt,

una enaltida condició.

No tot serà, però, silenci.

Car diràs la paraula justa,

la diràs en el moment just.

No diràs la teua paraula

amb voluntat d'antologia,

car la diràs honestament,

iradament, sense pensar

en ninguna posteritat,

com no siga la del teu poble.

Potser et maten o potser

se'n riguen, potser et delaten;

tot això són banalitats.

Allò que val és la consciència

de no ser res si no s'és poble.

I tu, greument, has escollit.

Després del teu silenci estricte,

camines decididament.

<><><>

Vicent Andrés Estellés (Burjassot 1924 - València 1993)

Habitacions tancades, de Care Santos

2011-09-03T11:54:00.004+02:00

La motivació que indueix una escriptora, en ple segle xxi, a donar vida a un “culebrot” del més pur estil noucentista és per a mi un misteri, tot i que sospito que es tracta d’un exercici de gust i plaer personal, ni més ni menys. Jo això ho admiro i ho aplaudeixo, vet aquí. Em sembla molt conseqüent ésser fidel a un mateix. I si, endemés, aconsegueixes construir quelcom que agrada els altres, la iniciativa pot esdevenir rodona.

Care Santos (quin nom deu ser Care?, em pregunto des que el vaig sentir) ha confegit, amb el títol d’Habitacions tancades (gens enganyós, val a dir), la història típica d’una família, d’una nissaga de la burgesia catalana amb tots els seus secrets, misèries, vicis i tristors. L’argument, que abraça diverses generacions, poua en l’àmplia tradició fulletonesca, una tradició que Santos reinventa sense allunyar-se, però, dels seus fonaments bàsics. És fàcil imaginar l’obra publicada per entregues en un dominical. I és fàcil, també, suposar que podia tenir èxit i que la gent, tot i viure a l’època del 2.0, l’aniria a adquirir, setmana rere setmana, ben fidelment.

I és que, no ens enganyem, lletraferits: canvien les formes, però no l’essència; i la morbositat que generen els embolics familiars (sobretot si són dels rics) continua funcionant a la perfecció.

L’acció d’Habitacions tancades s’estén des de finals del segle xix fins a l’actualitat, amb salts temporals endavant i enrere molt ben travats, que permeten al lector resseguir perfectament la trama sense perdre’s en cap moment. Santos intenta emmarcar i contextualitzar correctament la història, si bé m’ha semblat detectar algun anacronisme. Malgrat tot, no vull consignar-lo explícitament ni passar-me de llesta, ja que necessitaria documentar-me millor abans de fer-ho. En qualsevol cas, l’autora enumera al final del llibre algunes de les seves fonts, distingint entre els personatges històrics reals i els personatges de ficció. També deixa clar que la trama és absolutament fictícia i que ha hagut d’adaptar alguns fets per motius de versemblança cronològica. Sigui com sigui, penso que el vessant documental d’Habitacions tancades, encara que no ho sembli en primera instància, realment és secundari i que l’autora el que pretén bàsicament és confegir la seva gran història i punt.

En aquest sentit, jo li hauria agraït que, en el lloc on compila les fonts, la bibliografia i les influències, hagués estat prou generosa i valenta com per consignar-hi l’emmirallament indiscutible en l’obra de Mercè Rodoreda. No crec que sigui cap descrèdit admetre que t’hi has inspirat descaradament. Al cap i a la fi, la famosa citació de Saint-Réal que encapçala Mirall trencat no deixa de resultar una invitació franca i oberta: Un roman: c’est un miroir qu’on promène le long du chemin.

En efecte: un mirall, un espill, un reflex. Això és Habitacions tancades. Una recreació d’allò que ja existia, una nova imatge d’una literatura que tots coneixem. Les coincidències amb Mirall trencat són enormes i nombroses. Van des de l’anècdota (que també pot ser un homenatge) a qüestions bàsiques que generen, val a dir, simpatia en el lector. Com que resulten tan descarades, fins i tot fan gràcia. D’entrada, els dos personatges principals es diuen Teresa i Amadeu. Existeix la clara dicotomia entre els criats i els senyors, amb el fil conductor d’una dida-minyona-majordoma (recordeu l’Armanda?), de nom Conxita, que juga un paper amb força paral·lelismes amb el personatge rodoredià. La Bella Olympia recorda clarament la Pilar Segura. L’arribada de la Guerra Civil, l’espoli de la mansió, la degradació de la família, el crim, l’enfrontament dels infants, els amors prohibits. Ah, i sense oblidar els fantasmes que volten per la casa. Fins i tot la rosa de la safata de l’esmorzar de la Teresa en recorda una altra, la sempiterna rosa del despatx de l’Amadeu Riera.

L’estructura està ben pensada. Care Santos s’atreveix amb una fusió de tècniques que van des de la utilització de l’epístola (les notícies actuals les coneixem gairebé totes a través dels correus electrònics que creuen els personatges, i també apareixen algunes cartes antigues que desvetllen circumstàncies en moments clau) a la inclusió d’articles de diaris i fragments de llibres. Gran part del passat està explicat a partir de la veu d’un narrador omniscient que, malgrat tot, empra constantment un joc metaliterari, fent còmplice al lector d’allò que li explica. El lector assisteix amb ulls propis als esdeveniments, com una ombra fantasmagòrica i invisible que acompanya el narrador, també espectral, en la seva contemplació d’uns successos que, després, haurà de posar sobre el paper.

He de dir, lletraferits, que jo no vaig comprar aquesta novel·la. Me la va regalar una amiga a la qual li va entrar pels ulls, però que tampoc no en sabia gaire res. La vaig començar com a lectura lleugera d’estiu i de seguida em va enganxar. Innova sense innovar, sorprèn sense sorprendre, reinventa sense reinventar. No em fa cap recança reconèixer que m’ho he passat d’allò més bé i que he lamentat profundament que s’acabés. Un cas estrany, una iniciativa un pèl insòlita en els nostres temps. Un llibre de tall més que clàssic, fulletó de pro, que pot fer les delícies de tothom que sigui amant del gènere.

Cuba: una història d'amor (capítol III)

2011-08-30T00:19:00.004+02:00

Aquí dormo tranquil·lament dins el llitet que Ella em té sempre preparat.

Cuba: una història d'amor (capítol III)

ELLA

Ella és el meu món, el límit de la meva existència. Sense ella, res no té sentit i jo, tan poqueta cosa, estaria perduda, esvanida com un gra de pols enmig de l’univers. Ella em torna a la realitat, a la vida. I expeditivament té cura de mi, em porta amunt i avall, em renta, m’alimenta, m’escolta i m’entén. Les seves mans, actives com dues papallones que voleien felices, sempre hi són. Té un ulls somrients que em penetren la pell i m’emplenen d’una caloreta tendríssima. Quan em toca i em fa moixaines, quan refrega amb plaer el seu nas contra el meu coll peludet, em sento transportada a una altra dimensió, a una mena de cel on tot és perfecte.

Ho té tot apamat. Els meus llitets, les meves mantetes, les medicines. Mai no s’oblida de tenir ben preparades les coses que em fan falta. Ha apostat per mi des que em va veure, des que jo només era un esquitx informe i negrot. Ha apostat contra tot. Contra tothom. I res no l’afecta. Cap comentari, cap murmuri tendenciós, cap opinió dels altres. És ferma com una roca, com un sòlid penya-segat que es mira des de l’alçada, sense immutar-se, el mar embravit.

Té una veu dolça, serena. De vegades ens renya a tots. És comprensible: som set. Bé, he de dir que a mi no em renya gaire. Com que no em puc moure... però recordo que de petita, quan jo encara ho intentava amb aquestes potes que em pesen tant, em recollia d’on fos i rondinava: ai, aquesta Cuba! On vas, trapella?

Tinc una vida magnífica, inigualable. I avui, sense solta ni volta, m’ha agafat un rampell literari i m’han vingut moltes ganes de compartir-ho. Vull que sigui un homenatge per a tots: Ilde, Miquel, Compay, Khan, Bruna, Cabezón, Nokiki, Petit... però sobretot per a ella. La meva mare, el meu univers de sol i de lluna. El meu univers d’amor.

Òndia, que em sembla que tot plegat queda una mica ensucrat! I no ho voldria. Però no us estranyi. Tinc tant de temps per pensar que em temo que m’he convertit en una mala poetessa.

La preciosa Bruna

I en Khan, el més vellet i dolç de tots

Cuba: una història d'amor (capítol II)

2011-08-29T00:04:00.002+02:00

Aquesta també sóc jo, la Cuba.

Cuba: una història d'amor (capítol II)

LA VIDA

Visc en una casa molt bonica, amb dues plantes i jardí. El sol desborda les finestres i hi fa escalforeta a l’hivern i fresqueta a l’estiu. Les habitacions em semblen clares i netes i jo gaudeixo d’una sèrie de llocs privilegiats, ben ventilats i ben polits. Sovint sóc a la vora dels finestrals, per on m’arriba la fressa de la brisa entre els arbres, el repicar de la pluja o, quan hi ha tempesta forta, el ressò dels trons. Els altres s’espanten, són una mica babaus. Però jo no. Jo intento aixecar els ulls i mirar fora. M’encanten les tempestes que fan molt de soroll.

Heu de saber que a casa no tot són flors i violes. L’agradable llar que acabo de descriure sovint es veu trasbalsada per un caòtic enrenou. Us explicaré el motiu. El motiu són “els altres”. Sis més. Concretament tres individus de la meva espècie i tres gossos enormes que escandalitzen a tort i a dret. Sempre hi ha miols, lladrucs, crits, entrades i sortides, petjades de fang a la catifa, algun intent de baralla. Per a mi, com que em veig obligada tot el dia a contemplar què fan, no tenen cap secret.

Per exemple, en Cabezón, un gatot blanc i negre una mica pelut, és el que més mana. Tothom li té respecte, fins i tot una mica de por. I no sé perquè. En realitat, és molt simpàtic. Se sent feliç quan pot refregar-se amb les flors del jardí i, en general, no molesta a ningú. També hi ha el Petit, que mai no he entès el nom que té, perquè és més grandot que jo. I la Nokiki, una gata de tres colors i molt bon caràcter, que va venir de terra endins.

Els gossos són tot una altra cosa. Gegantins. Tenen una ombra allargada que em cobreix totalment quan s’aturen a mirar-me. No us penseu que em fan por. Què va. Els gossos, en general, són éssers un pèl simples, com criatures esvalotades que sempre tenen gana i només volen jeure al sofà o, encara que sembli contradictori, sortir al carrer. Coses primàries. De vegades no m’estranya que en Cabezón domini la quadrilla. És evident que els gats hem pujat un graó més en l’escala de l’evolució.

En Khan està una mica malaltó. No va tenir, en el passat, una vida gaire fàcil. Els seus ulls són tendres, de mirada líquida i sincera, i sempre em commouen. Jo crec que és vellet, el pobre Khan. El cert és que, si fos per ell, no hi hauria gaire embolics. Però ben diferents són en Compay i la Bruna, dos llebrers molt estilats, esprimatxats i de pota llarga, que quan entren al menjador semblen ben bé dos elefants de la jungla. Boten i salten, lladrant a cor què vols, excitats i nerviosos. Els agrada cridar l’atenció. La Bruna de vegades es fa la víctima i somica, perseguint els humans per arrancar-los una carícia o una llaminadura. En Compay, més assenyat, s’espatarra al sofà i s’entortolliga amb els coixins. El molt barrut es pensa que el sofà i els coixins són únicament seus.

He de dir que tots em tracten molt bé. Jo me’ls estimo. Comprenen perfectament la meva estranya situació i no em molesten gens. Al contrari. Sovint compartim la migdiada, fets un embolic de potes i musells, o a estones em visiten per petar la xerrada. A en Compay li agrada seure al meu costat i fer-me companyia. De vegades, em llepa. Hem passat moltes tardes d’hivern, ben arraulits l’un contra l’altre, veient arribar la foscor a través del finestral.

Som una gran família. Tenim les nostres diferències, però ens avenim. També amb els tres humans, que són boníssims. Gent com cal que es preocupa molt per nosaltres. Però no us vull enganyar. Per damunt de tot, destaca Ella.

(continuarà)

Cabezón, el "mandamás"

En Compay: es pot demanar més?

Cuba: una història d'amor (capítol I)

2011-08-28T14:03:00.002+02:00

Cuba: una història d'amor (capítol I): com que el conte és una mica llarg, el penjaré en tres capítols. Gràcies, lletraferits.

Relat dedicat a la Teresa i a la Cuba. Per a mi, dues inigualables històries d'amor.

Aquesta sóc jo: la Cuba

PRELIMINARS

Jo mai no havia sentit aquella estranya paraula, però tot i així vaig entendre que no volia dir res de bo. A ella, com a mínim, no li va agradar gens, perquè de seguida va saltar amb la veu enrabiada:

- Què vols dir? Que l’haig de sacrificar?

La senyora de la bata blanca va recolzar les mans damunt de la llitera i va fer un sospir profund.

- Dona, potser seria el millor. Pensa que et donarà molta feina.

- I què? Ho decidim i ja està? Així, sense més?

- No vull dir això, Teresa. Ja ho saps. Però és complicat a llarg termini. Ja ha perdut la possibilitat de tornar a caminar. Ella soleta no podrà resoldre cap de les seves necessitats vitals. Serà una total dependent. I la dependència pot resultar esgotadora.

Ella encara es va enfadar més. Va clavar els ulls en la senyora de la bata blanca. Li treien foc.

- Pateix? – va instar-li amb duresa.

- Dona, no ho sé...

- Pateix? – insistí sense donar-li treva – Digues, pateix?

La de la bata blanca va aixecar les mans, vençuda. Em sembla que no volia discutir. Jo me la mirava des de la llitera, una mica encuriosida i preguntant-me encara què dimonis volia dir aquella paraula impronunciable.

- No, Teresa, no pateix.

- Aleshores, no hi ha res més a dir. Me l’emporto i punt. I si no vols tornar-la a visitar, tranquil·la. Ja en trobaré una altra.

Vaig sentir que les seves mans m’agafaven a coll amb una certa pressa, mentre la senyora de la bata blanca –em sembla que es diu Anna– mormolava amb veu conciliadora:

- Però, dona, què dius? I tant que la visitaré! Qui vols que la conegui millor que jo?

- D’acord, doncs. Tornaré el mes que ve per a la revisió. Adéu.

No es va esperar a rebre resposta. Va empènyer la porta amb gest nerviós i vam sortir al carrer. Feia una tarda clara de primavera. L’airet suau es divertia amb els pèls de la meva cua, però jo només la mirava a ella. Estava segura que la ràbia encara li durava, perquè caminava amb pas ferm i jo sentia el meu cos sacsejat molt fort contra el seu pit. Sempre em porta en una mena de bossa de tela, adaptable, que es penja al davant, passant pel coll i les espatlles. D’aquesta manera podem anar a tot arreu i no li faig cap nosa, perquè li queden les mans totalment lliures. Estic segura que no li molesto. Jo no peso gaire. A més, em sembla que ja s’hi ha acostumat. Ella és així.

Mentre pujàvem al cotxe, li va sonar el telèfon mòbil.

- Sí?- va contestar de mal humor sense mirar qui era.

Com que anava ben enganxadeta a ella, la veu de la dona de la bata blanca em va arribar amb molta claredat.

- Teresa, sóc l’Anna. Estic molt feliç. Entendràs que t’havia d’insistir per assegurar-me que estaves disposada a tirar endavant. És un gran repte, però sé que ho faràs molt bé. Mentre era un cadellet i encara tenia una mica de mobilitat, semblava més fàcil. Però jo mai no he volgut l’eutanàsia per a la Cuba, dona! Com t’ho has pogut ni arribar a plantejar?

Eutanàsia! Aquella era l’estranya paraula!

Vaig notar com els seus músculs es relaxaven. Va sospirar profundament.

- Anna! Serà possible! Com si no em coneguessis. M’has fet patir.

- Ho sento. Va, disculpa’m. Vés cap a casa i descansa. I, sobretot, torna quan ho necessitis.

- D’acord. Et mantindré informada. Fins aviat!

Va sospirar de nou, però ara semblava contenta. De seguida va arrancar el cotxe. En aquell moment, m’hauria agradat parlar l’idioma humà. Volia preguntar-li el sentit d’aquella paraulota que l’havia posada tan nerviosa, però, naturalment, no vaig poder. Per desgràcia, jo només sé miolar, com tots els gats.

(continuarà)

La bona de la Nokiki

I el Petit (que de Petit no en té res)

"El secret de L'oreneta": ja tenim el vídeo!!!!

2011-08-24T17:17:00.002+02:00

Per fi, lletraferits, ha arribat el vídeo de la presentació d'El secret de L'oreneta, novel·la de Shaudin Melgar-Foraster.
La nostra amiga Patrícia Acevedo, que va venir a l'esdeveniment, va tenir la deferència de filmar-lo. Només són 4 minuts i escaig, tot just del començament, però a mi em fa igualment molta il·lusió. Estic contenta que Shaudin pugui contemplar alguna cosa del que va passar aquell dia i que també ho pugueu visionar tots aquells i aquelles que, per motius diversos, no vau poder assistir.

Moltes gràcies, Patrícia. I a la resta, espero que us agradi. Jo, en mirar-ho, he remembrat intensament l’emoció d’aquella jornada.

Una abraçada ben forta, lletraferits.

Enric Valor: homenatge centenari

2011-08-22T18:07:00.003+02:00

Avui la xarxa va plena d'un nom de luxe: Enric Valor, home de lletres, defensor de la llengua, boníssim escriptor, nascut a Castalla tal dia com avui fa exactament 100 anys. Us enllaço la seva pàgina a l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana per tal que pogueu visitar-la i esbrinar més coses.

Valor és un d'aquells autors que, tristament, han quedat emboirats amb el pas del temps, de manera que són poc coneguts entre el gran públic i només els iniciats en la llengua i la literatura del nostre país en saben alguna cosa més que el nom.

Com no podia ser d'una altra manera, aquest bloc lletraferit se suma emocionat a l'homenatge a Valor, tot destacant la seva tasca com a novel·lista i rondallista, que a mi, personalment, em fa una especial il·lusió. No debades la literatura popular té una gran relació amb el meu àmbit d'estudi principal, el teatre breu dels segles XVIII i XIX.

Valor va recopilar trenta-sis rondalles de la tradició oral valenciana i les va literaturitzar, contribuint a la important tasca de recuperació del folklore i d'allò que jo defenso sempre, les expressions i dites genuïnes de la nostra llengua que l'inexorable pas del temps fa caure en l'oblit.

Nosaltres no podem deixar que la seva figura també hi caigui, en l'oblit. Per això tots els blocaires catalans ens hem unit per a aquest homenatge. Personalment, i en honor a la seva faceta de rondallaire, he decidit enllaçar-vos un espai on directament hi trobareu uns fragments de rondalles absolutament deliciosos. Estic segura que, després, voldreu llegir molt més. Fins aviat, lletraferits.

Excés de feina: torna un relat meu a "La lluna en un cove"

2011-08-22T00:18:00.002+02:00

Evidentment, no és la primera vegada que parlem en aquest bloc de la publicació mensual en català La lluna en un cove. Ho vaig fer fa temps, com a presentació (pitjar aquí) i més endavant quan el seu director, Lluís Miquel Pérez, va venir a Barcelona amb l'objecte de fer-ne una presentació formal i promoure Històries de terror de Bram Stocker (una magnífica traducció d'Emili Gil).

També recordareu que a La lluna (com l'anomenem carinyosament els col·laboradors), a banda

de sortir diversos relats meus en diferents números, jo hi tenia la secció fixa de crítiques de cine "Fora de cartellera". Ara mateix està aturada perquè la feina m'aclapara, però no he perdut mai la voluntat de tornar-la a reprendre, si encara resulta interessant, en un futur.

Aquesta calorosa nit d'agost, mentre els pesats dels veïns em donen una llauna que no puc obviar, he decidit fer-vos partícips novament del projecte, aprofitant dues circumstàncies que m'afecten. La primera, que en el darrer número de la revista, el 31, hi apareix un conte meu, evidentment inèdit, intitulat: Excés de feina.

La segona, que dos dels meus relats publicats en altres números, han estat nominats al Premi Ictineu 2011 al millor conte fantàstic escrit en català. Es tracta de Qüestió d'olors i Llocs comuns. Aquí us deixo l'enllaç del Premi per si voleu consultar-lo i votar. Com veureu, resten 10 dies per a concloure la primera fase. Si em voteu, puc passar a la segona, on un jurat especialitzat decidirà el guanyador.

El més important, però, es tornar-vos a parlar del projecte, engrescador, boig, temerari, de La lluna en un cove. La lluita per una llengua minoritària és sempre duríssima, però si aquesta lluita parteix de les entranyes d'un territori que, per contingències polítiques, ara resulta terriblement advers, encara és pitjor. Si, a més a més, tenim en compte que els agosarats lletraferits responsables de La lluna aposten pel relat breu (gènere, fins fa poc, escassament valorat) d'autors poc o gens coneguts, la qüestió assoleix característiques d'autèntica follia. I en això estan, aquests valencians enamorats del català i de les bones històries. Us deixo aquí la presentació d'aquest número 31. Ningú millor que Lluís Miquel Pérez per parlar-vos de la seva criatura. Llegiu l'editorial, mireu de què va la cosa, contempleu les novetats i, si en teniu ganes, avanceu en la lectura d'un fragment del meu relat. Si tot plegat us enganxa, tal vegada podeu plantejar-vos participar en una bogeria tan bonica.

Bona nit, lletraferits.

Annex: No em quedaria tranquil·la si no us digués que el meu germà Elies Villalonga també té dos contes nominats al Premi Ictineu: Blanc sobre negre i Laia Deu. Si els llegiu, segur que us agradaran.
D'altra banda, l'amic Emili Gil està nominat en la categoria de traduccions al català, precisament pels relats terrorífics de Bram Stocker.

El vestit gris, d'Andrea Camilleri

2011-08-06T21:15:00.003+02:00

En una incursió estiuenca a la llibreria Gavina de Palamós, vaig ullar el darrer llibre d’Andrea Camilleri, El vestit gris. Evidentment, va tornar amb mi a casa.

No es tracta d’una de les novel·les negres protagonitzades pel comissari Montalbano, sinó d’un text seriós del Camilleri més profund, aquell que poua sense embuts en la condició humana.

La novel·la destaca per la sintètica capacitat de l’autor (163 pàgines en l’edició catalana, traducció de Pau Vidal) a l’hora d’explorar esplèndidament les pulsions de l’ànima. Pulsions pregones i difícils d’explicar, en ocasions gairebé inconscients, que sovint marquen la vida dels homes.

L’argument no el desvetllaré, però val a dir que el mateix Camilleri defineix el llibre com «una història conjugal, una història d’amor i mort en l’àmbit d’una parella». Hi afegeix algunes altres apreciacions per acabar concloent que és «en resum: una novel·la ben burgesa». És cert. Tenim entre mans una novel·la burgesa on les relacions matrimonials i la presència de l’amor, el desamor i la mort sustenten la trama.

Que Camilleri té un gran talent, no representa cap novetat. Que m’han agradat molt tots els seus llibres, tampoc. El vestit gris no ha estat una excepció. L’obra, amb un títol carregat de simbolisme on el “vestit gris” adquireix caràcter de correlat objectiu, no pot decebre ningú. Magistral tractament de la figura femenina, una mena de femme fatale de ressons clàssics, i, sobretot, magistral tractament de la figura del protagonista.

Les crítiques s’estenen en la valoració de l’encert del personatge femení, però jo no hi estic d’acord del tot. Per a mi, Camilleri basteix de manera més versemblant i acurada el personatge de Febo Germosino, el marit. No debades és a través dels seus ulls que el lector assisteix al desenvolupament de la història. Tot i no tractar-se d’un narrador en primera persona, el punt de vista és el seu en tot moment. Veiem allò que ell veu, pensem allò que ell pensa i sentim allò que ell sent. Magnífica objectivació dels fets a partir de la més estricta subjectivitat.

Em pregunto quant del Camilleri actual (l‘autor va fer vuitanta-sis anys el passat febrer) hi ha en el personatge de Germosino. No tant en relació amb la trama, sinó per les reflexions al voltant del pas del temps, de la vellesa, de la malaltia i de la mort. De l’acceptació inexorable d’allò que sabem que ha d’arribar. Tal vegada m’equivoco. Tal vegada és extreure’n una conclusió fàcil, però, al llarg de tota la lectura, ho he sentit així.

En qualsevol cas, una bona novel·la, en el llenguatge extremadament personal d’Andrea Camilleri. Us la recomano sens dubte. Una vegada més, a llegir s’ha dit, lletraferits.

Lectura a la fresca

2011-07-22T11:47:00.001+02:00

Benvolguts lletraferits,

L'article d'avui a la meva secció "Compulsió crònica" del Diari digital CatalunyaPress s'intitula Lectura a la fresca.

Com que hi recomano llibres ben distrets de cara a l'estiu, tant per a petits com per a grans, m'ha semblat oportú enllaçar-lo aquí, ja que ignoro si tots els seguidors del bloc llegeixen el diari. Per si de cas, crec que no està de més. Espero que us interessi.

Que passeu un estiu ben feliç i ben il·lustrat.

Aquí el trobareu: Lectura a la fresca

El secret de L'Oreneta, entre Toronto i Catalunya

2011-07-19T18:01:00.006+02:00

Lloc de la presentació: Llibreria Catalònia, Barcelona
Dia: 18 de juliol de 2011, 19 hores.
Autora: Shaudin Melgar-Foraster
Il·lustracions: Yotin Quibus-Melgar

Yves Gerbeau, que va assistir ahir a la presentació del llibre de Shaudin Melgar-Foraster El secret de L'oreneta, ha estat tan amable de confegir aquesta crònica. Moltes gràcies per la teva col·laboració, Yves.

La llibreria Catalònia de Barcelona va congregar ahir al voltant d’una trentena de persones per assistir a la presentació del llibre El secret de L’oreneta, de Shaudin Melgar-Foraster. L’autora actualment viu a Toronto, Canadà, exercint de professora del Glendon College de la Universitat de York. Però va néixer i créixer a Catalunya i va passar els estius a Castellterçol, població on succeeixen els fets de la novel·la, tot i que amb un nom fictici.

La presentació va estar a càrrec de l'editora Maria Lluïsa Pazos i de la professora de literatura de la UB Anna Maria Villalonga. No entraré a parlar de l’obra en si, ja que Villalonga, al seu bloc “A l’ombra del crim”, ja la va ressenyar. Per tant, ens centrarem bàsicament en la cita d’ahir, a la qual vam acudir encantats: un esdeveniment a les set de la tarda d’un xafogós 18 de juliol (desconec si el dia fou escollit a l’atzar, però com bé es va comentar, millor dia impossible per parlar d’una obra catalana amb un rerefons històric catalanista tan important).

Després de la benvinguda dels responsables de la llibreria, Pazos va començar la presentació exposant les seves valoracions de la lectura. Remarcà, en més d’una ocasió, el caràcter amè de l’obra, que ella mateixa va confessar haver llegit en una hora. I ho justificà parlant no tan sols de la facilitat de la prosa, sinó també del grau d’addicció que genera el misteri que ofereix. Durant el seu discurs introductori, esmentà l’autora anglesa Enid Blyton i les seves històries per a joves. Sens dubte, sembla molt encertat, ja que més tard Villalonga i Shaudin –via article/carta- també en van fer esment. L’editora expressà el seu agraïment a l’autora per parlar d’un tema tan complicat com el de la llengua i el sentiment de país que produeix en nosaltres, els catalans. I és que l’obra s’aprofita de les aventures dels seus personatges per fer referència a una situació tan delicada com la que es vivia l'any 1963.

Tot seguit va intervenir Villalonga, que ens va explicar l’amistat profunda que l’uneix amb Shaudin. I no ho va fer gratuïtament. Les seves paraules van tenir un valor tangible molt important: ella no ens va presentar el llibre per casualitat, sinó perquè –ens perdoni Shaudin- era com si la pròpia autora s'hagués ficat dins d’una altra persona per poder creuar els milers de quilòmetres que separen Toronto de Catalunya. I ho vam notar clarament tots els assistents, que vam veure en les paraules de Villalonga un coneixement profund de l’obra i de la vida de l’escriptora.

Si hem de destacar dos punts del seu discurs, caldria posar èmfasi en la singularització de l’ambientació aconseguida per l’autora; tant pel que fa al poble on passen les aventures com als personatges que hi apareixen –tots ells magistralment apropats al lector, en boca de Villalonga-. A més, en un altre terreny, va comentar un fet molt important: el públic a qui la novel·la va adreçat, que classificà entre els 10 i els 100 anys. Com va argumentar, títols cabdals de la literatura que estan avui en dia considerats obres juvenils, no foren creats per a aquesta franja d’edat –i d’exemples podem posar L’illa del tresor, Rosinson Crusoe, etc.-. Mostra del públic heterogeni era la diversitat d’edats que hi havia, des de noies adolescents –alguna de les quals tenen el privilegi de conèixer l’autora gràcies a les noves tecnologies-, a persones en edat de jubilació, però amb un esperit ben jove.

Abans de finalitzar la presentació, Villalonga ens va llegir un escrit on Shaudin ens explicava l’origen de l’obra. Una novel·la curta, una short history, un relat llarg; diguem-li com vulguem, però, tal com vam sentir a la sala del segon pis de la Llibreria Catalònia: "Lo bueno, si breve, dos veces bueno".

En acabar, la llibreria i l’editorial van oferir als assistents un petit piscolabis que va servir, sobretot, per poder xerrar amb les dues presentadores i comentar quins aspectes ens van seduir més. Perquè si una cosa ha quedat palesa en aquesta presentació és que El secret de L’Oreneta és un llibre que sedueix.

Yves Gerbeau (per a "El fil d'Ariadna", 19 de juliol de 2011)

L'home del sac, de Màrius Serra

2011-06-26T13:31:00.004+02:00

L’any 1990, als vint-i-quatre anys, Màrius Serra publicà L’home del sac, una novel·la extraordinàriament elaborada i completa, tan completa que en alguns moments la informació que conté aclapara i tot. I és que l’obra esdevé una mena de calaix de sastre amarat d’un bagatge lingüístic i humanístic ingent, absolutament sorprenent per a algú de tan tendra edat. Fa uns mesos, arran de la conversa amb un lector admirador del llibre, Serra es va plantejar recuperar-lo. Amb la relectura, se n’adonà que encara resultava vigent. Va dur a terme una revisió bàsicament estilística (va mantenir intactes la resta d’aspectes) i ara, com a resultat, els lectors tenim la sort de poder gaudir novament d’aquesta obra singular.

He cercat un epítet per definir-la (posats a indagar en les possibilitats de la llengua) i m’ha semblat que el més adequat era “fascinant”. Però, és clar, l’he trobat escàs, molt pobre. Per tal d’homenatjar (encara que sigui només de resquitllada) els trets característics de l’autor, he decidit que n’havia d’afegir uns quants més. No m’ha costat gaire, he de dir. I, finalment, la cosa ha quedat com segueix: fascinant, insòlita, inusitada, variada, histriònica, mudable, hiperbòlica, caricaturesca, divertida, sardònica i sorprenent. La fina ironia i la implacable mirada crítica envers la societat es conjuminen amb una ambientació costumista i quotidiana que permet diversos nivells de lectura. Des del lector més culte, d’àmplia formació literària i lingüística, al lector que s’acosta a l’obra sense tantes pretensions, tothom podrà gaudir-ne perfectament, encara que sigui a partir de supòsits diferents. De fet, en Màrius va explicar que, fa pocs dies, va conèixer un “nano” de setze anys que, tot i tenir exàmens finals, havia hagut de deixar d’estudiar perquè no havia pogut abandonar la novel·la.

El detonant de la trama és la desaparició d’en Tim, un estrany personatge que treballa d’enigmista i que deixa, com a única pista per a la seva recerca, una novel·la inacabada i tan estranya com ell mateix. Amb aquest plantejament gairebé policíac, Màrius Serra munta una espècie de treball d’orfebreria amb tres fils narratius diferents que, en un boníssim exercici de metaficció triple, s’acaben imbricant en el colofó. Serra no s’escarrassa i poua en un recurs prou conegut, però sempre rendible i reinventable. La metàfora del joc de miralls, capaç de reflectir una i mil realitats alhora. Miralls que s’entrecreuen en una història trepidant on hi cap absolutament de tot.

Personalment, m’ha agradat moltíssim la complicitat que he estat capaç d’establir amb l’escriptor, fruit possiblement de la nostra similar formació acadèmica i del fet de pertànyer a un mateix país i a una mateixa generació. L’home del sac m’ha ofert tantes picades d’ullet compartides que, si les volgués esmentar totes, aquesta ressenya no s’acabaria mai. Tanmateix, faré l’esforç de remarcar-ne tres. Per a mi són les més evidents i espero que en Màrius, si en té ganes, m’ho confirmi o m’ho negui algun dia. Hi apareix (de manera explícita, en Màrius no se n’amaga) la gran influència de Cortázar (fins i tot m’ha semblat trobar-hi l’intent de donar una volta de rosca al seu magnífic relat Continuidad de los parques) i, sens dubte, la presència constant de Fernando Pessoa i de tota la seva corrua d’heterònims. Tampoc no m'estranya la tria de l’un i de l’altre. Res millor que aquests dos grans fingidors –mestres en l’art de trasbalsar totalment la realitat– per construir una novel·la que pretén precisament això. Al mateix temps, i de manera no tan explícita, intueixo el rerefons de les teories estètiques d’Oscar Wilde entorn de la vida i de l’art. Qui imita qui? On comencen els límits de la realitat? On els de la ficció? Allò que interpretem quan contemplem el món extern és quelcom que tenim a la ment, fruit d’un bagatge concret, personal i intransferible, o una reproducció vertaderament mimètica de la realitat? És aquesta idea (només en part, perquè la novel·la, gens banal, va molt més lluny) allò que en Màrius ens vol fer arribar?

Orfeu

Val a dir que L’home del sac té moments autènticament divertits. Els fragments amb el grup d’estudiants de català becats, fills de tots els països del món, que comparteixen un viatge organitzat a Grècia, ratllen el surrealisme més extrem. La trama presenta diversos intants àlgids, però sens dubte el viatge n'és la culminació, amb un crescendo gens menyspreable que fa que el lector no pugui abandonar la novel·la. De la mateixa manera, l'exercici lingüístic i el joc d'enigmes resulta molt interessant. La indagació d’en Màrius ja apunta allò que actualment representa gran part de la seva activitat principal, per la qual és conegut a tort i a dret.

M'agradaria continuar, us ho ben juro, perquè tinc la sensació de deixar moltes coses per dir. Tanmateix, la ressenya s'allargaria de manera poc desitjable. No me'n puc estar d'afegir, però, que he gaudit molt amb la lectura de L'home del sac. És una mena de capsa de sorpreses que hom no sap realment què li pot deparar, però que, lluny del que seria imaginable a priori, conté una profunda reflexió al voltant de la vida i de la literatura. Dels límits de l’art, de la realitat, de la ficció. D’allò que percebem amb els sentits o d’allò que captem amb el cervell. De la veritat, la mentida, la sospita i la certesa. En resum, una curiosa història sobre l'existència i la naturalesa humana.

Espero que en gaudiu tant com jo, lletraferits. Ja m'ho explicareu.

Crònica de la presentació de L'home del sac, de Màrius Serra, per Jordi Villalonga

2011-06-18T17:37:00.007+02:00

Jordi Villalonga, que ja ha col·laborat en alguna altra ocasió amb "El fil d'Ariadna", ha estat tan amable de confegir aquesta crònica. Gràcies, lletraferit.

Presentació de L’home del sac, de Màrius Serra.

El passat dijous 16 de juny va tenir lloc al Casal Independentista de Sants la presentació de la novel·la de Màrius Serra L’home del sac. Val a dir que tots els qui, per sort, hi vam assistir, ens ho vam passar d’allò més bé.

La història té un inici. Manel Mora, l’organitzador de l’acte, es trasllada en una cadira de rodes, arran d’una malaltia, des de fa uns quants anys. El 2009, va contactar amb Màrius Serra per demanar-li suport en un acte de caire reivindicatiu que estava preparant, a favor de la igualtat de les persones amb mobilitat reduïda en l’entorn de l’esport. En Màrius, que, com sabeu, coneix de ben a prop la problemàtica dels “quiets”, hi va participar de manera solidària i desinteressada. D’ençà d’aquell moment, en Manel i en Màrius han mantingut el contacte. I també amb l’Anna, la companya d’en Manel, activista literària en qui en Màrius ha trobat una còmplice infatigable en el món de les lletres.

Aquesta tríada ens van presentar, als afortunats que hi érem presents, L’home del sac, l’òpera prima d’en Màrius, escrita fa més de dues dècades, quan l’autor només tenia 24 anys. Ara l’ha revisada, bàsicament des del punt de vista de l’estil, no de l’argument ni dels continguts. El detonant per a la revisió i la nova publicació fou el comentari d’un lector entusiasta, que va motivar en Màrius a fer una mirada retrospectiva envers ell mateix i les seves vivències d’aquells anys. Sorprenentment, ha trobat en aquelles pàgines, redactades fa tant de temps, essent un noi tan jove, tot un seguit de fets que, premonitòriament, han esdevingut reals en la seva vida posterior, fins i tot cabdals.

L’Anna Maria Villalonga, professora de Literatura Catalana a la Universitat de Barcelona, podia haver confegit una presentació de l’obra i de l’autor de tipus més acadèmic. En canvi, amb bon criteri, va preferir expressar les seves opinions no sense rigor, però a partir del bon humor i de la proximitat. Res més senzill per a ella, energia abocada en allò que estima i que viu amb passió i vehemència.

La idea fou encertada si tenim en compte la personalitat (àmpliament coneguda, no cal dir-ho) del personatge en qüestió i dels seus trets públics més definits: enginy i intel·ligència al servei del gaudi amb les paraules, del joc amb els mots... Una manera lúdica d’entendre la llengua, una manera oberta, comunicadora, engrescadora. Probablement, una manera d’entendre la vida.

Per tot això, l’acte de dijous va esdevenir una reunió càlida, simpàtica, distesa, on la simbiosi entre l’Anna i en Màrius, propera al bandolerisme?, es va fer palesa en un munt de referències comunes dins del món de les lletres, dels inicis amb els “crucigramas” en castellà, de professors o persones conegudes per ambdós, d’anècdotes que ens van fer riure a cor què vols. Un bon divertimento.

Encara no he llegit la novel·la, però vaig tenir la sensació que m’ho passaré d’allò més bé; i que, tot i haver estat escrita per una persona molt jove, probablement em mostrarà, com en un joc de miralls, la personalitat polièdrica d’en Màrius Serra.

No voldria, però, acabar sense remarcar la bonhomia i l’alegria de viure que transmet aquesta persona, que sempre apareix en un moment o altre:

En Màrius ha escrit un text, anomenat Beceroles, pel concert Cantània d’enguany. És una obra musical que canten més de 25.000 nens d’arreu del nostre país, en diferents poblacions i dies, i que aprenen per separat a cada escola. Com no podia ser d’una altra manera, el text ens parla de la llengua, de les llengües del món, en un viatge a través dels diferents mars del planeta. El meu fill Pol ha participat en aquesta activitat. En el torn de preguntes i comentaris, vaig voler expressar a l’autor el plaer que, com a pare, havia experimentat en veure com el “nanos” fruïen amb l’aprenentatge de l’obra, de text “dificilíssim” (tot sigui dit), i amb la seva representació.

La resposta d’en Màrius em va colpir. Va fer esment d’una persona amb Alzheimer que havia estat capaç de memoritzar i cantar l’obra, així com d’uns nens amb discapacitats psíquiques que també havien aconseguit aprendre’n una part ben complicada i cantar-la perfectament. Això, per a ell, era l’important.

Aquest home d’Horta (com bé ens va mostrar amb la samarreta que duia) va venir a Sants a fer-nos gaudir. Amb el joc, amb la paraula, amb el gest, amb l’alegria. I us garanteixo que ho va ben aconseguir (Jordi Villalonga per a "El fil d'Ariadna", Barcelona).

El lloc de la lectura: "les roques"

2011-06-13T13:28:00.006+02:00

Tant que hem parlat aquí de la literatura, dels llibres i d’altres qüestions col·laterals al voltant del tema i, en canvi, mai no ens hem referit als llocs on ens agrada gaudir de la lectura. Segurament podríem confegir una llista tan variada i diversa com nosaltres mateixos. Algun cop he esmentat en el bloc de novel·la negra, a propòsit del misteri i del terror, el plaer de llegir asseguda al sofà, en un dia plujós, amb les cames protegides per una manta (preferiblement de quadres escocesos) i la gata al damunt. Aquest seria el súmmum del súmmum, la situació “ideal” per antonomàsia. Però, ni de bon tros, l’única.

A una lectora impenitent com jo, a la qual des de ben petita els pares havien de perseguir perquè plegués de llegir per prendre l’aire o simplement per seure a taula a dinar, els llibres l’han acompanyat sempre. No recordo sortir al carrer sense un llibre, ni abans ni ara. De fet, quan això rarament passa, em sento desoladament òrfena i em miro les mans i la bossa amb cara de babaua, intentant esbrinar què és allò que no rutlla: porto les ulleres?, m’he canviat les sabatilles d’estar per casa?, he agafat les claus?, on coi és el llibre? A aquests nivells arriba la meva compulsió, estimats lletraferits.

Enmig d’aquesta situació, mai no ha estat estrany veurem llegir asseguda en el banc d’un parc, al metro, a l’autobús, al meu jardí empordanès o en qualsevol pedrís o espai que ho permeti. De fet, en els darrers anys m’he cruspit, per imperatius de la vida, no sé quantes pàgines i pàgines en hospitals i consultes mèdiques. I no exagero: parlo literalment. Novel·les, assaigs, articles, poemes. Tot el que us imagineu i més.

Fa dies que vull parlar d’un lloc de lectura del meu passat. Un dels records més bonics d’aquell poble del Maresme, anomenat Canyamars, on vaig passar totes les vacances dels meus anys infantils i juvenils. Un poblet minúscul, de gent esquerpa i poc acollidora gairebé calcada dels drames rurals de Caterina Albert, però del qual, malgrat tot, és impossible no guardar alguns ecos al cap.

En aquell temps, Canyamars posseïa molt pocs habitants. Allà s’acabava la carretera que procedia d’Argentona passant per Dosrius i la gent no avançava més endins si no hi anava expressament. Imagineu-vos si les circumstàncies eren diferents, que el meu germà Jordi s’estirava a prendre el sol enmig de la carretera que travessava el poble. I no us penseu, no li calia bellugar-se massa. Gairebé no hi havia trànsit, de manera que podia passar-s’hi hores, allà estirat.

Canyamars no era un indret amb gaire oferta turística (tret d’una piscina que estava molt bé), però, en contrapartida, la natura resultava exuberant, verda i frondosa. A pocs minuts de casa meva (una casa llogada que semblava un dibuix infantil, amb dues finestres de persianes verdes -els ulls- i una porta -la boca- amb cortina multicolor) hom ja es trobava en ple bosc. El silenci era esfereïdor, només trencat pel nyic-nyic impertinent de les cigales i el cant de milers d’ocells. Justament darrere de casa, s’iniciava el camí. Resseguint una drecera de terra, minada de pinyes i de pinyons que entretenien la marxa, el visitant arribava a un racó paradisíac, envoltat d’arbres enormes sota un cel net i blau. Amb el meu pare, l’havíem batejat com “les roques”, perquè, al bell mig del lloc, s’hi erigien unes grandíssimes roques planes a les quals no era gaire difícil accedir.

Avui en dia el lloc ha desaparegut, engolit despietadament per la més burda especulació immobiliària (és a dir, per urbanitzacions de mal gust que fereixen la vista), però aleshores era sens dubte encantador. Molts cops hi anava amb el meu pare i el meu germà. Carregàvem un llibre cadascun i plegats, en plena natura, muntàvem una mena de sessió de biblioteca. Però també m’hi escapava sola. Eren altres temps. Els nens sortíem de casa al matí i només hi tornàvem per menjar i dormir. No semblava haver-hi perill, en aquells anys.

Allà perduda, protegida per aquella quietud incomparable, m’hi hauríeu pogut trobar molt fàcilment. Sense barret, sense crema protectora. Sota el sol, prima com un pal i negra com una bantu, amb un llibre entre les mans. Llegint, de matí i de tarda, damunt d’aquelles pedres grises que, dit sigui de pas, al migdia cremaven de mala manera.

I, si algú es preguntava en algun moment concret: on deu ser l’Anna?, algú altre ràpidament i indefectiblement responia: On vols que sigui? Llegint, a les roques!

I ara, Jorge Semprún

2011-06-08T10:37:00.008+02:00

Ja he dit altres vegades, per desgràcia, que cada cop més sovint em veig abocada a consignar en aquest bloc la desaparició d'escriptors que han format part del decurs de la meva vida. És molt trist adonar-se'n, però en dos anys d'existència d'El Fil d'Ariadna, he hagut de recollir la mort de Benedetti, Saramago, Delibes, Porcel, Triadú, Solà, Sábato... i no sé si me'n deixo algun.

Avui li ha tocat el torn a Jorge Semprún (1923-2011), lluitador antifeixista, home ideològicament compromès, personatge amb una vida de novel·la. El recordo molt bé com a Ministre de Cultura de Felipe González, enfrontat a Alfonso Guerra. Haig de reconèixer, no sense vergonya, que no l'he llegit en profunditat. La meva memòria, més que no pas en la literatura de creació, el situa bàsicament en l'òrbita de la política i de l'assaig. Tanmateix, resulta destacable la seva aportació al món de les lletres, tant en llengua castellana com en francès, ja que va residir a França durant molt de temps.

Em sembla interessant enllaçar-vos aquí un article d'El País que porta associats altres articles i entrevistes. Així, tal vegada us podreu apropar a la seva figura i fer-vos-en més càrrec d'allò que va representar.

Semprún ha tingut una vida llarga, fructífera i intensa, però això no evita la nostra tristesa per un altre lluitador que ens deixa.
No podem evitar que marxin, però sí que podem desitjar que descansin en pau.

In memoriam, lletraferits.

Activisme lingüístic a totes hores i arreu

2011-06-02T13:41:00.000+02:00

BENVOLGUTS LLETRAFERITS,

AVUI TOCA L'ACTIVISME LINGÜÍSTIC A TORT I A DRET.

EN MOMENTS COM AQUEST, QUAN AL PAÍS VALÈNCIA I A LES ILLES ELS GOVERNS DEL PP VOLEN ERADICAR LA LÍNIA DE CATALÀ DE L'ENSENYAMENT PÚBLIC, TOTA MOBILITZACIÓ ÉS POCA.

L'AGRESSIÓ A LA LLENGUA CATALANA CREIX I CREIX I EL PITJOR ÉS TENIR L'ENEMIC DINS DE CASA, PERQUÈ ÉS MOLT MÉS DIFÍCIL DE COMBATRE I D'IDENTIFICAR. TANMATEIX, ELLS NO SE N'AMAGUEN. LA IMPUNITAT DE LES URNES (PER MÉS SORPRENENT QUE A ALGUNS ENS RESULTI) ELS PROTEGEIX

PER AIXÒ US ENCORATJO A LLUITAR I A DEFENSAR LA NOSTRA DISSORTADA LLENGUA. AMB TOTS ELS MITJANS POSSIBLES, EN CADA MOMENT, EN CADA RACÓ, FINS I TOT QUAN PUGUI SEMBLAR UNA CIRCUMSTÀNCIA BANAL I SUPÈRFLUA.

FEM-HO, COMPANYS, PERQUÈ NOMÉS NOSALTRES PODREM SALVAR-LA.

PER TANT, ESCRIVIM, ESTIMEM, PENSEM I, SOBRETOT, PARLEM EN CATALÀ.

DEDICO AQUESTA PETITA ENTRADA I ELS DOS VÍDEOS ALS MEUS AMICS VALENCIANS I MALLORQUINS QUE PATEIXEN TANT ASSETJAMENT LINGÜÍSTIC. NO ESTEU SOLS. CATALÀ, LLENGUA COMUNA!

Crònica de la presentació de "Com explicar aquest país als estrangers", per Emili Gil

2011-05-19T18:47:00.007+02:00

Ahir, dia 18 de maig, vam fer la presentació al Casal Independentista de Sants del llibre de Matthew Tree Com explicar aquest país als estrangers. L'Emili Gil, que va assistir a l'acte, ha estat tan amable d'escriure aquesta crònica.

Ahir, a les 19,35 de la vesprada, davant d’una trentena de persones aplegades al Casal Independentista de Sants (Barcelona), prengué la paraula Manel Mora, que va fer una breu introducció per iniciar l'acte de presentació del llibre Com explicar aquest país als estrangers, de Matthew Tree.

A continuació, Anna Maria Villalonga, professora de la Universitat de Barcelona, féu esment al paper de divulgador i comunicador de Matthew Tree, activitat que, al seu parer, no només dignifica l’obra pròpia publicada de Tree, sinó que n’augmenta la vitalitat. Valorà la feina de l’escriptor duta a terme des de 1984, quan s’instal·là a Catalunya, ja que aporta a la nostra realitat quotidiana una mirada singular des de la perspectiva d’una persona vinguda de l’estranger i educada sota el sistema britànic.
Durant la seva exposició, Villalonga es referí al vessant solidari i participatiu de l’escriptor, demostrat clarament per la seva implicació amb “Barcelona decideix” i altres iniciatives populars. Pel que fa a l’estil, en destacà l’humor àcid i la ironia fina, la crítica mordaç i, alhora, tendra.

Cap a tres quarts i cinc de vuit, Matthew Tree s’alçà de la cadira per llegir en veu alta i clara fragments del llibre presentat, bo i explicant algunes anècdotes. Una de les primeres coses que copsà, en ser i instal·lar-se a Catalunya, fou que molts dels seus compatriotes que visitaven el nostre país venien amb idees preconcebudes, farcides de tòpics. Veien, en les nostres terres, allò que els havia estat ensenyat des del sistema educatiu: l’imperi espanyol monolingüe. És a dir, no veien, o no volien veure, la realitat catalana. Preferien la fantasia, la versió oficial estesa pels imperis col·lonialistes. L’escriptor va parlar del documental Spain’s Secret Conflict, on es parla sense embuts que Catalunya és una nació diferenciada de la resta de l’estat. Tree explicà que els productors no han aconseguit vendre el documental enlloc. L’argument més repetit de les cadenes televisives per no adquirir-lo és que “d’aquest tema els espectadors potencials no en tenen cap idea”. És a dir: actualment encara hi ha molts europeus i europees que ignoren l’existència de Catalunya com a país amb identitat pròpia i les seves diferències amb Espanya, malgrat la difusió enorme del Barça. Tree es lamentà de la manca de cultura que continua vigent arreu del continent, així com la indiferència, ignorància (i fins a quin punt ocultació?) que existeix envers el fet català.

Pel que fa a la premsa internacional, esmentà que els corresponsals sempre són a Madrid i sovint es limiten a llegir “El mundo” i “El país” en, exclusivament, les edicions madrilenyes. Resulta, doncs, impossible que tinguin una visió àmplia dels successos. Per finalitzar la seva intervenció, contà l’anècdota d’un senyor de Fraga (la Franja) que, per poder vendre a Saragossa (Aragó) pomes procedents de terres catalanes, havia hagut de canviar les caixes on posava “fruites de Lleida” per d’altres on s’hi llegeix “plátanos de Canarias”.

Tot seguit, s’inicià una tertúlia molt enriquidora amb el públic assistent, durant la qual quedà palès que els intents de genocidi cultural continuen. Però, és clar, som en democràcia i aquí no passa res. Pau, flors i violes (Emili Gil per a "El fil d'Ariadna, Barcelona).

Maleït karma, de David Safier

2011-05-17T10:55:00.002+02:00

Una petita ressenya sobre la novel·la que acabo de llegir, Maleït karma, de l'autor alemany David Safier.

Una història lleugera, imaginativa, divertida i àcida que ha tingut força èxit arreu del món.

Com us vaig explicar el dia de Sant Jordi, jo no en sabia res, però la vaig descobrir en una paradeta de la plaça de Sants i la seva portada em va cridar l'atenció. Així de senzill.

En llegir la sinopsi de la contraportada, vaig pensar que ja m'aniria bé disposar d'una lectura sense complicacions en els moments de necessitat de desconnexió de la feina que m'aclapara. I la vaig comprar.

Maleït karma és, per damunt de tot, un llibre distret per passar una bona estona. No resulta tan hilarant com podria semblar a primera vista, tal vegada per la traducció al català, que no crec que es complagui en l'histrionisme desmesurat. És possible que en la llengua original o en altres traduccions aquest aspecte s'hagi desenvolupat amb més força. I jo trobo que seria desitjable, perquè un pèl més de "ganxo" (que aconseguís arrencar una riallada sonora i no només un somriure) li escauria a la història d'allò més bé.

Com de costum, no tinc intenció de reproduir l'argument. Només diré que una divertida cadena de reencarnacions per tal d'acumular bon karma és allò que pateix la protagonista, una exitosa presentadora de televisió, després de morir d'accident de manera traumàtica. La seva vida no ha estat exemplar i, per tant, ha de purgar les males accions passant per un cos de formiga obrera, de conillet d'Índies, de gos "beagle", etc. L'acompanya en tan estrany viatge un personatge històric de gran renom que no esmentaré.

La imaginació de David Safier queda fora de tot dubte. El llenguatge planer i col·loquial i les variades situacions que se succeeixen fan que el lector no s'avorreixi en cap moment i tingui ganes de saber què passa. Tanmateix, per damunt del revestiment jocós i lleuger, Maleït karma no és una obra banal. La ficció humorística li serveix a l'autor per posar de manifest els prejudicis, la hipocresia, les ànsies de poder o la promiscuïtat de la societat actual. Critica moltes coses, encara que sigui des de la més simpàtica tendresa.

L'experimentació amb animals, la crueltat i prepotència de l'espècie humana, el poc respecte envers la natura, la importància que atorguem a les aparences. En una paraula, la pèrdua dels valors. La contraportada de l'edició en català diu: "una faula entranyable que, entre riallades, ens ajuda a reflexionar sobre les prioritats de la nostra vida".

Doncs sí, quelcom com això, malgrat que jo no he deixat anar riallades, sinó simplement somriures. Però no importa. M'he distret i he reflexionat. N'hi ha prou i de sobres. Si algú l'ha llegit, espero que ens en doni l'opinió. I, si no, estic segura que pot agradar-vos, lletraferits.

Una abraçada ben forta.

Presentació de Cloc!: uns bonics moments

2011-05-14T10:23:00.006+02:00

Només un breu apunt, amics lletraferits, per fer-vos cinc cèntims de la presentació d'ahir, divendres 13 de maig, del poemari Cloc! d'August Bover a la Llibreria Bertrand de Barcelona. No m'estendré excessivament. Ja vaig ressenyar el llibre en el moment de la lectura i, més endavant, també us vaig informar de les llibreries on el podieu adquirir.

Tanmateix, no me'n puc estar d'escriure quatre ratlles, atesa l'agradable estona que l'acte em va deparar. En primer lloc, va ser una bonica trobada -enmig d'una encisadora tarda de primavera- al bell mig de la ciutat. Feia un clima càlid i lluminós, que convidava a passar-s'ho bé. I així va succeir, sens cap mena de dubte. Endemés, vaig trobar vells amics. Gent que no veig normalment, tot i no haver-los perdut totalment la pista. Aquest va ser un indubtable al·licient per sentir-me ben feliç.

Màrius Serra, prologuista del llibre, va actuar de mestre de cerimònies. Amb el seu tarannà habitual, histriònic i proper (tot i que un pèl contingut: un exprofessor no deixa mai de ser-ho i provoca respecte per sempre més), ens va introduir en els misteris de Cloc! i en la persona del seu autor. Curiosament, les vivències d'en Màrius (en el fons formem part de la mateixa generació, any més any menys), són molt similars a les meves, tant pel que fa a l'aprenentatge del català (que ningú no ens va ensenyar a l'escola) com a allò que la figura de l'August va representar per a nosaltres (el primer professor que ens va desvetllar els secrets de la literatura catalana de l'Edat Moderna).

Tot seguit, va prendre la paraula Pere Capella i Simó, l'il·lustrador del llibre. La seva intervenció em va subjugar.
Jove i intel·ligent, va saber expressar amb claredat què va significar per a ell la feina de posar dibuixos als poemes de Bover. La seva vivència d'artista en rebre un encàrrec d'aquestes característiques i com va influir en l'univers de la seva creació personal. Va pronunciar algunes frases que, de sobte, van fer que em plantegés d'una manera diferent l'enfocament de certes qüestions.

Per exemple, va dir: "Tots som il·lustradors dels llibres amb la nostra mirada". I no feia referència als llibres que inclouen dibuixos, sinó a quelcom més gran. A la literatura en general: quan llegim, tots generem en la ment una imatge suggerida per les lletres, per les paraules; i cada imatge, cada il·lustració, és personal i intransferible. Un concepte tan evident, expressat com ell ho va fer, em va semblar d'una claredat enlluernadorament nova. Reveladora.

Capella també afegí que Cloc! "era un regal d'images implacables". I vaig pensar que sí, que tenia raó, perquè la quantitat de suggeriments plàstics que un exercici poètic com Cloc! és capaç de generar pot resultar inacabable.

Finalment, va prendre la paraula August Bover. Tan afable i modest com sempre, ens va fer cinc cèntims de la gestació del llibre. Fa un temps, va sentir que algú opinava que el català no era una llengua divertida. I es va picar, lògicament. "Ja ho veureu si ho és", va pensar. I així començà l'aventura. Bover (i qui l'ha tingut de professor ja ho sap), de vegades deixa anar, com qui no vol la cosa i amb una rialleta gairebé tímida, algunes afirmacions que són per emmarcar. Ahir va manifestar, referint-se a l'individu que considerava que el català no tenia tantes possibilitats de divertir com altres llengües, que només podia ser algú que tenia "el cervell col·lonitzat, que és la pitjor col·lonització que es pot tenir". Poca broma amb la frase. Després d'això, què més voleu que jo afegeixi?

L'August no té el cervell col·lonitzat. És intel·ligent i tendre. I ha escrit un llibre que us recomano sens cap mena de recança. Els poemes, llegits ahir per ell mateix en veu alta, van resultar una autèntica delícia.

Apa, a comprar Cloc!, una aventura literària i lingüística que us encantarà.

Nota: Aquestes som la meva amiga Míriam Cendra i jo. Vam estudiar juntes, vam ser alumnes de l'August i ahir vam estar ben contentes de poder-nos retrobar personalment (sobrepassant els contactes virtuals que tots vosaltres ja us podeu imaginar).

El perquè d'un nom

2011-05-14T08:59:00.000+02:00

Retrat de Sidonie Gabrielle Colette (Shoshana Kertesz)

Mai no he explicat aquí, tot i que el motiu és ben literari, el perquè del nom de la meva gata Colette (que tots coneixeu). La meva Colette no és una gata qualsevol. Es tracta d’una felina esplèndida: peludeta, tricolor, amb una pota rossa i una negra i un aspecte molt charmant i chic. Ja va néixer així i, en descobrir-la, tothom comentava:

-oh, és preciosa. I quin posat més aristocràtic, si sembla francesa!

I era veritat. Ho semblava. Tenia tota la pinta d’una francesa típica: sofisticada, refinada, elegant. Un exemplar de luxe, amb glamour.

Per tant, resultava obvi que no podíem batejar-la de qualsevol manera. No es podia dir Mixeta, ni Peludeta ni cap altra cosa semblant. Aquell bé de déu de gat no es mereixia cap tipus de vulgaritat. Llavors va ser quan, com un llamp inspirador, pel cap del Manel va passar el nom de Colette. Evidentment, li anava com un guant.
Fins i tot els veterinaris sempre li han lloat el nom. Begoña, una de les auxiliars de la Clínica, acostuma a dir, tot mirant-la amb admiració:

"És que és Colette, Colette...!!!"
(la qual cosa indica que la considera una deessa gatuna amb un nom perfecte).

Per si algú no ho sap, Colette és el pseudònim literari de la famosa escriptora francesa Sidonie Gabrielle Colette (1873-1954), una de les figures més innovadores, transgressores i interessants de la Belle Époque. Va escandalitzar la societat del moment, però, malgrat tot, va rebre un gran reconeixement nacional. A mi sempre m’ha semblat una dona fascinant, avançada al seu temps, lliure, deshinibida, valenta. Representa tota la magnificència d’una de les èpoques daurades del París dels artistes, del gran París de començaments del segle XX.

La mà de Colette en plena creació

Però, és que, endemés, Sidonie Gabrielle Colette té una altra particularitat. L'endevineu? Doncs sí, era una boja enamorada dels gats. Tota la vida va viure envoltada d’aquests animals, als quals adorava. Va escriure contes preciosos, plens de tendresa, amb els gats com a protagonistes. I una de les seves millors novel·les (i de les més conegudes) s’intitula precisament així, La chatte.

Com veieu, tot ens conduïa a anomenar així la nostra petita felina.

Avui, el meu amic Emili Gil, escriptor i traductor, ha tornat d’un viatge d’investigació a França. El seu destí principal era Amiens (on ha descobert una catedral que li ha tret l’alè), ja que anava a fer recerca al voltant de Jules Verne, que visqué i morí en aquesta ciutat. Tanmateix, no ha pogut resistir la temptació de passar per París, cosa, d'altra banda, ben normal.

El cas és que, tot passejant per l’esplèndid cementiri de Père-la-Chaise (ja sabeu que a París és un plaer visitar els cementiris), ha topat amb la tomba de la famosa Colette. En veure-la, no ha pogut evitar pensar en mi i, sobretot, en la meva gata.

És curiós, però jo no recordo la tomba. Potser és que n’hi ha tantes d'interessants al Père-la-Chaise, que resulta difícil visitar-les totes (el recinte és immens). A banda, jo sempre hi he anat amb la idea fixa de passar una estona de recolliment davant de la tomba de meu admirat Oscar Wilde.

En qualsevol cas (i no és gens macabre), l'Emili ha fet dues fotos i me les ha enviat. Per descomptat, m'he sentit supercontenta.
I m’ha semblat que, finalment, era el moment oportú per explicar d’una vegada, en aquest bloc lletraferit, el perquè d’un nom: Colette, la chatte.

Moltes gràcies, Emili, per pensar en nosaltres.
Fins aviat, lletraferits.