diumenge, 28 de novembre del 2010

El mot "emprenedor": de perverses substantivacions

Vagi per endavant que, com a filòloga, conec perfectament una de les principals característiques inherents a la llengua: el “canvi lingüístic”. La llengua és un ens viu que, per un conjunt de mecanismes interns i externs (que ara seria massa llarg d'enumerar), està sotmesa a una constant evolució. Això passa en tots els idiomes del món i, lògicament, el català no n’està exempt. Dit això, espero que em perdoneu aquesta petita introducció (d’una indissimulada obvietat i amb aires de captatio benevolentiae) que només pretén deixar clar a altres filòlegs –més o menys picallosos– el meu punt de partida, totalment ortodox des del vessant científic.

Un cop situats, convé definir un dels fenòmens lingüístics que poden intervenir en la materialització concreta d’un canvi. M’estic referint a la “substantivació”, procés mitjançant el qual, de manera transitòria o permanent, hom empra amb valor de substantiu un mot d’una altra categoria lèxica. Les raons d’aquest nou ús, val a dir que força freqüent, poden ser molt variades. Des de les retòriques i estètiques a les purament pràctiques. Alhora que, també sovint, l’acció de “substantivar” es produeix per motius molt més profunds, que posseeixen serioses implicacions ideològiques. Motius externs a la llengua, que en realitat pouen en qüestions de tipus econòmic, polític i social.
Un d’aquests casos és el que vull ara mateix posar en evidència, ja que, darrerament, me’l trobo amb una assiduïtat preocupant i insòlita. Comença a estar ben arrelat en el discurs dels polítics, dels economistes i dels mitjans de comunicació. Es tracta del nou ús del mot EMPRENEDOR.
Les primeres vegades que el vaig detectar, em va produir estupor. La mateixa ràbia filològica de quan em trobo qui utilitza el col·lectiu “gent” per referir-se a una sola “persona”: La Maria és bona gent; o de quan algú, per dir que està nerviós, fa servir l’horrible expressió: estic dels nervis, estranya frase amb algun tipus d’el·lipsi que, si ens hi fixem bé, no vol dir res.
Tanmateix, de seguida vaig comprendre que el cas d’EMPRENEDOR anava més enllà de la meva fal·lera professional. Les seves vinculacions amb el canvi social resultaven evidents. De manera que, a mesura que he constatat la seva ràpida propagació, no he pogut evitar un progressiu i intens sentiment de rebuig que a hores d’ara s’ha convertit en una franca aversió. Ras i curt, em molesta sobiranament.



El terme "emprenedor" pertany a la categoria gramatical dels adjectius i, per tant, la seva funció consisteix en acompanyar un substantiu per qualificar-lo o modificar-lo. L’adjectiu concorda amb el substantiu en gènere i nombre i ens n’ofereix una informació més o menys significativa (paisatge verd, vintena cursa, cançó melòdica). Tant en català com en castellà i francès, el mot està categoritzat únicament com a adjectiu i apareix als diccionaris amb la següent definició:

DIEC 2: emprenedor -a adj. Que no vacil·la a posar en execució els seus designis, que no tem d’emprendre les coses, que posa una gran activitat en les seves empreses. Un projecte per a gent emprenedora.
DCVB: emprenedor, -ora adj. Dotat d'iniciativa i coratge per a emprendre accions difícils.
DRAE: emprendedor-a
adj. Que emprende con resolución acciones dificultosas o azarosas.
Dictionnaire français-espagnol Ramon Sopena: entreprenant: adj. emprendedor.

Però vés per on que, d’un temps ençà, estem assistint a un fenomen de canvi que sembla imparable. El terme està assolint, a marxes forçades, una nova categoria. S’està substantivant. I, malauradament, això s’està produint per raons que em semblen absolutament perverses.
La nostra societat té tendència a amagar, darrere d’eufemismes sovint hipòcrites i interessats, tot allò que li molesta o que, de cop i volta, esdevé “políticament incorrecte”. Diem “home de color” en lloc de dir “home negre”, però no ens fa res parlar de l’“home blanc”. Diem “ens ha deixat per sempre” en lloc de dir “s’ha mort”. O utilitzem la paraula “invident” per no pronunciar el mot autènticament genuí. És a dir, “cec”.
Actualment, en un món globalitzat i en crisi on s’ha de potenciar la iniciativa privada, on s’ha de convèncer la joventut per tal que s’arrisqui i prengui decisions (atès que el seu futur no està gens clar), s’ha impulsat la descategorització del terme “emprenedor”. Els “empresaris” estan mal vistos, perquè s’associen a les classes dominants que han motivat la crisi. Els treballadors són uns pobres desgraciats que no pinten res. I els funcionaris (una altra mena de treballadors), han estat estigmatitzats fins a límits que fan feredat. Per això ha sorgit una nova espècie humana dins la societat occidental. La digníssima i qualificadíssima nissaga dels “emprenedors”.
Els emprenedors, aquella gent autònoma, amb idees i sense por dels riscos, sovint vinculats a les noves tecnologies, que creen treball des de posicions socials diverses i que tiren endavant tota classe de projectes.

Ja no són un adjectiu, ja no són una qualitat. Han esdevingut un substantiu, quelcom que no acompanya, sinó que té vida i moviment propis. Entrar dins la categoria d’”emprenedor” significa posseir un valor afegit que ningú més no té.


Us n’adoneu de la perversió de tot plegat? Veieu la desqualificació silent dels valors de la nostra societat i el decidit camí cap a un nou tipus d’elitisme? La tasca soterrada però incansable de les classes dominants, que malmeten fins i tot les arrels de la llengua?
Perquè no ens enganyem, nosaltres ja tenim un mot per definir els “emprenedors”. Se’n diuen “empresaris” (empresarios, entrepreneurs) i pertanyen a la categoria dels substantius. Els empresaris són ni més ni menys que això: gent que posa en marxa un projecte o un negoci; algú que treballa per compte propi, sigui regentant una empresa de 2.000 empleats o una petita botiga amb una sola persona.


Diu el DIEC2: Empresari-a 1 m.i f. Persona que dirigeix o que té part en una empresa. 2 m. i f. Persona que té al seu càrrec d’executar certs treballs, de subministrar quelcom, de dirigir certs serveis.


Ahà. Emprenedors! La nova categoria del terme apareix a la premsa, a la xarxa, es troba en boca de tothom amb total naturalitat. És com cridar:


No vulgueu ser obrers, no vulgueu ser treballadors. No sigueu tampoc d’aquests empresaris megalòmans que ens amarguen la vida. Heu d’estar en una altra onda, una onda moderna i dinàmica on sereu els únics impulsors del vostre destí. Per això teniu un nom d’allò més engrescador. Per això vosaltres sou els EMPRENEDORS.


Doncs per aquí no hi passo. Un emprenedor és tot una altra cosa. Emprenedor és el professor d’institut que cada dia s’enfronta amb una classe plena d’adolescents; emprenedor és el paleta que es lleva a les quatre de la matinada per jugar-se la vida a la bastida; emprenedor és l’immigrant que abandona el país i la família per buscar un nou futur; emprenedora és la meva filla, que estudia i treballa alhora; emprenedora sóc jo que, a la meva edat, estic escrivint una tesi doctoral i tinc un munt de projectes en marxa. Emprenedor és el meu marit, que lluita incansable per millorar el món tot i la seva delicada salut.
No ens podem deixar enredar pels canvis lingüístics quan són tendenciosos, perquè menystenen i desqualifiquen el conjunt de la societat. La societat consta d'obrers, de funcionaris, d'empresaris petits, mitjans i grans. La societat posseeix artistes i professionals liberals, mestresses de casa, malats i jubilats. Tothom és necessari i tothom ha de gaudir del mateix estatus de prestigi. Dins de totes les categories humanes hi ha gent apàtica i gent emprenedora, aquella que surt de casa cada matí disposta a tirar endavant un projecte de vida.
M’indignen la falta de respecte i les campanyes orquestrades d’una manera tan poc sibil·lina. Ara no toca parlar d’empresaris (són els dolents) ni tampoc no toca parlar d’autònoms (personatges estressats en situació precària). Ara toca l’aurèola glamourosa d’esdevenir un EMPRENEDOR.
Doncs m'hi rebel·lo. Decididament. M’agradaria que el meu text despertés la vostra reflexió. Proposo desterrar el terme i, sobretot, no oblidar mai que aquells megalòmans que citàvem, aixoplugats còmodament a l’ombra de les bambolines, són els qui pretenen, com si tinguessin entre mans un teatre de titelles, manejar els fils de la nostra vida.


Gràcies per la vostra paciència proverbial, lletraferits.

dissabte, 27 de novembre del 2010

Col·laboració: Crònica de l`Acte de presentació de "La Lluna en un cove", per Jordi Villalonga

No m'ha semblat oportú, atès que hi estava implicada, confegir personalment la crònica de la presentació d'ahir de l'Editorial El Toll, la revista La Lluna en un cove i el llibre de Bram Stoker Històries de Terror.
En canvi, em complau compartir amb vosaltres el comentari de Jordi Villalonga, llicenciat en Història Contemporània, que també va assistir a la trobada i que s'erigeix avui en el nostre cronista col·laborador. Permeteu-me una observació: fixeu-vos en la seva percepció, una mirada diferent i prou allunyada de l'ambient filològic. És per això que la trobo especialment interessant.
Amb ell us deixo, lletraferits.


Crònica d'una presentació emocionant, de Jordi Villalonga


Ahir al vespre, al Casal Independentista (on si no?) de Sants, vaig tenir la sort d’assistir a un modest acte, aparentment de caire literari, on es presentava l’edició en català d’un petit llibre amb 3 relats curts, “Històries de Terror”, escrits per Bram Stoker, autor d’origen irlandès conegut sobretot per la seva novel·la “Dràcula”.
A banda del llibre de Bram Stoker, també es presentava l’editorial El Toll i el projecte de la publicació La lluna en un cove, revista que s’ocupa de donar a conèixer contes, articles, crítiques de cinema, il·lustracions, etc. d’autors desconeguts i, per descomptat, de caràcter inèdit.
Des del punt de vista literari va ser una trobada entranyable, discreta, propera, on hi van participar tots els implicats. Un bonic debat sobre contes, estètica i llengua. Però jo vaig tenir la percepció que tot allò anava més lluny, que ultrapassava el fet objectiu de la lletra impresa. L’acte va representar l’expressió de la voluntat d’una gent d’un territori -el País Valencià- que, lluny de doblegar-se davant l’aclaparadora pressió de l’administració “pepera”, lluita, gairebé sense mitjans, sense suports institucionals ni privats, per defensar un dels nostres signes d’identitat més preuats, la llengua comuna. És una batalla desigual, on persones compromeses, amb una actitud democràtica, pacífica, intel·lectual i popular, treballen sense descans per intentar “normalitzar” la situació del català.
Aquesta tasca de Titans, com es va dir des de la taula d’oradors, es encomiable. Gairebé sembla impossible l'aposta per editar en català, al sud del País Valencià i en paper, els relats curts d’uns autors desconeguts. Un propòsit que cal lloar. Són aquestes iniciatives les que demostren que estem encara vius, que encara som irreductibles.

Emili Gil, traductor de Bram Stoker i titular de la secció "L'altra cara de la lluna" de La lluna en un cove. Anna Maria Villalonga, titular de la secció "Fora de cartellera" de La lluna en un cove, on ha publicat també relats. Lluís Miquel Pérez, editor responsable de l'Editorial El Toll i de la revista La lluna en un cove. Daniel Sánchez Limón, il·lustrador de la revista i del llibre de Bram Stoker.

I convé dir allò que no es va acabar de dir durant la presentació, allò que sembla que molta gent dels Països Catalans no vol veure o no es vol creure:

que existeix una voluntat clara i inequívoca per part de l’Estat espanyol, governi qui governi, de no permetre la vertebració dels territoris de parla catalana, d’enfrontar-los entre ells, d’espoliar-los econòmicament, de suplantar la nostra cultura amb la castellana. D’assimilar-nos.

Això és un fet, però la tasca de les persones com les que ahir vam tenir la possibilitat d’escoltar, els posa molts entrebancs perquè puguin reeixir. El que semblen petits gestos, coses menudes sense ressò mediàtic són, en realitat, la base de la resistència i de la pervivència de la cultura catalana.
Els valencians, els balears, els catalans no necessitem salvadors de la pàtria ni oportunistes, no necessitem polítics covards i mediocres. Necessitem compromís, esforç col·lectiu i tasca individual diària. Ningú no ens regalarà res. La llibertat com a poble s’ha de guanyar i s’ha de construir.
L’acte d’ahir al vespre va ser un exemple per a tothom. Un exemple de valentia, de treball, de rigor professional, d’amor a la llengua i a la nostra cultura. Un petit oasi d’enteniment i germanor per a tots plegats.
No penseu que potser algú n’hauria d’aprendre?


divendres, 26 de novembre del 2010

La saviesa dels clàssics


No tinc cap intenció de parlar de parèmies. Ho he fet recentment a CatalunyaPress i aquí mateix, en la primera versió d'El Fil d’Ariadna. Endemés, no fa cap falta. Ja tenim qui se n’ocupa a la perfecció: l’amic Víctor Pàmies, a qui, a aquestes alçades, tots coneixeu.

Tanmateix, quan m’ha vingut al cap que demà ens trobarem en la jornada de reflexió de les pròximes eleccions al Parlament de Catalunya, m’ha assaltat la necessitat imperiosa de retornar als clàssics. Aquestes eleccions són molt importants i, segons tots els pronòstics, canviaran el signe del govern català. Atès que no he vist cap modificació significativa en el comportament dels nostres polítics, que s’entesten a desqualificar-se entre ells tot criticant el passat, el present i –fins i tot!!!!– el futur; que treuen la roba bruta dels altres i són incapaços de fer autocrítica; que confegeixen discursos buits de contingut, purament anecdòtics, on mai no acaben de presentar de manera clara i ferma el seu programa electoral, no he pogut evitar l'intens i vívid record de la meva àvia.

La iaia Elisa no era una dona amb gaire formació, però posseïa un instint, una memòria i una intel·ligència innats. Li agradava aprendre coses, llegir, estar informada. Adorava Catalunya i el català. Li interessava moltíssim la nostra literatura. La podríem definir com una dona inquieta per saber, malgrat les circumstàncies d’una difícil vida que, a la seva època, no li van permetre aspirar a una millor educació.

En qualsevol cas, jo penso en ella a diari. De fet, tinc molt clar que sempre és amb mi. Em va ensenyar moltíssim, i cada dia que passa en sóc més conscient. Tot allò que afirmava solia estar carregat de seny i de raó. Amb un indiscutible sentit pràctic, atresorava la saviesa ancestral que és comuna a totes les àvies del planeta. Sensata, modesta, senzilla. Però contundent.

La meva àvia Elisa coneixia moltes parèmies. Refranys, dites populars, frases fetes. Davant dels diferents esdeveniments de la vida –quotidiana o no– sempre tenia a punt la més encertada i adient expressió. Aquest recurs arribava a tal extrem, que tota la família ja sabíem què diria en cada ocasió. Però no per això deixava de ser idoni. Per tant, davant d'un tal bagatge, a casa meva vam decidir que la paraula de l’àvia s’avenia, sens dubte, amb el concepte de “clàssic”. A partir del particular, la iaia aconseguia definir l’universal. A veure si això no és la definició de ”clàssic”!

Ara, enfront de fets concrets, a casa ni tan sols no ens molestem a repetir la dita de la iaia. Simplement murmurem, mirant-nos amb complicitat: “els clàssics” i això significa que ja sabem de sobres quina frase utilitzaria ella en aquella ocasió.
Doncs bé, no sense certa ironia sarcàstica, encara que sigui amarada de nostàlgia, em permetreu recórrer avui als clàssics i a la riquesa de la nostra llengua. Així podré definir, amb només tres expressions, el sentiment que m’embarga davant de la jornada de diumenge:

- No n'hi ha un pam de net.
- N’hi ha més fora que dins.
- Per això no es volia morir mai aquella vella, perquè sempre en veia de noves.

A bon entenedor...
Que dineu de gust, lletraferits.


dijous, 25 de novembre del 2010

Set anys sense tu, amic


Els micos són massa bons per a que l'home en provingui

(Friedrich Wilhem Nietzsche)


Ahir va fer set anys que l’amic Floquet de Neu va deixar-nos per sempre.
He decidit que, si en aquest bloc commemorem la desaparició d’una pila de catalans insignes, què ens impedeix recordar i homenatjar també un ésser tan entranyable?
Els qui em coneixeu bé ja sabeu que tinc una bonica història personal amb ell. Alguns ho haureu llegit en aquest mateix bloc (versió antiga) en forma de dues narracions que es complementen,
A l’altra banda i Davant del vidre. Us les enllaço per si algú no les coneix i hi vol anar. I penseu que convé llegir-les en aquest ordre.
Amb agredolça nostàlgia, no he volgut deixar passar l’ocasió de parlar-ne.
Benvolguts lletraferits, la meva remembrança és avui per a en Floquet, trista imatge solitària de la incomprensió humana i de la tendresa.

dimecres, 24 de novembre del 2010

Presentació-xerrada de "La Lluna en un cove"



Bon dia, lletraferits

Com ja vaig anunciar a l'espai negrot, que molts de vosaltres coneixeu, vull convidar-vos a una presentació-xerrada que tindrà lloc el pròxim divendres dia 26 de novembre a les 7 del vespre. Es tracta d'un acte amable i càlid en defensa de la llengua i la literatura catalanes.

El lloc: Barcelona, Casal Independentista de Sants Jaume Compte, carrer Muntades, 24.
Ja sabeu que parlarem del projecte de l'Editorial El Toll, de la publicació mensual La Lluna en un cove i del llibre, que recentment ha vist la llum, Històries de Terror, de Bram Stoker.


Hi assistiran Lluís Miquel Pérez, editor responsable de l'Editorial; Emili Gil, traductor d'Stoker i titular de la Secció fixa de La Lluna intitulada "L'altra cara de la lluna"; Daniel Sánchez Limón, il·lustrador del llibre i de la revista; i jo mateixa, que he publicat a La Lluna alguns contes i que hi tinc la secció de cinema "Fora de cartellera".
A tots plegats ens fa molta il·lusió. És un preciós projecte que ens arriba del País Valencià i que s'ha entestat, malgrat les dificultats, a lluitar per la llengua comuna, el nostre bé més preuat. Ah, i per descomptat, que aposta pels autors desconeguts, pels relats inèdits, per tota creació artística que sigui capaç d'engrescar-nos com a lletraferits i com a poble.
Per tant, us proposo deixar volar la imaginació i les paraules. Us espero el dia 26. Tots junts farem que la literatura es passegi lliurement pel barri de Sants.

diumenge, 21 de novembre del 2010

Parlant clar, d'Agustí Benedito

Suposo que us resultarà una mica estrany que ressenyi un llibre d’aquestes característiques en el meu bloc lletraferit, però ja coneixeu el meu compromís (val a dir que intern i personal) de comentar tot allò que llegeixo. D’altra banda, després de passar la vida en una família d’apassionats culers i d’haver assistit, com a espectadora d’excepció, al desenvolupament de les darreres eleccions a la Presidència del Barça, em feia molta il·lusió escriure sobre Parlant clar, el llibre recentment publicat per Agustí Benedito.
Per tal d’esvair suposats apriorismes, vull començar dient que, en contra d’allò que hom pugui pensar, la redacció del llibre pertany a la seva ploma. Evidentment, ha rebut ajuda i assessorament, però l’exercici de l’escriptura és propi. Us ho puc garantir perquè, coneixent mínimament l’autor, és inevitable sentir la seva veu (amb la inflexió pertinent en cada moment) al llarg de tota la lectura. Expressions, exclamacions, sentències: Agustí Benedito en persona. Encara diria més, Agustí Benedito en una valenta primera persona.

El llibre resulta molt entretingut, distret i engrescador. Lògicament, allò que interessa en un text com aquest és el contingut. Hom no pot esperar una gran ostentació retòrica. Tanmateix, ja des de l’inici de la lectura, m’he sentit gratament sorpresa. Parlant clar, a desgrat del gènere divulgatiu i d’actualitat en el qual el podem encabir, demostra un grau d’elaboració significatiu. Amb un incisiu i trepidant inici in medias res, Benedito confegeix un joc d’analepsis que es perllonga fins a la darrera pàgina. Així aconsegueix captar l’atenció del lector (que no es vol perdre en els salts temporals) i generar una sèrie d’expectatives que sempre es resolen més endavant.
Amb tot, no és per aquest motiu que esmento la meva sorpresa. La raó és una altra. Perquè no m’esperava que el text estigués esquitxat d’un tal nombre de referències literàries i filosòfiques, des de Sòcrates a Sant Agustí passant per exemples de la mitologia i acabant amb la transcripció completa d’un emotiu poema de W.E. Henley que tradueix el mateix Benedito i que té relació amb la figura del gran Nelson Mandela: No importa que la porta sigui estreta/ no importa la sentència / Sóc l’amo del meu destí: / sóc el capità de la meva ànima.
Vet aquí que el llibre de Benedito és ple d’imatges i metàfores (algunes ben evocadores) que, si més no per a mi, han resultat força inesperades. Però, sobretot, posseeix un inaudit rerefons filosòfic que palesa el seu ideari, la seva escala de valors, les seves reflexions sobre allò que importa realment a la vida. Benedito se’ns revela com algú d’idees molt clares, intel·ligent, bon conversador, amic dels seus amics, enamorat de Barcelona, de Catalunya, de la seva família i, òbviament, boig pel Barça.


El títol del llibre no enganya. Benedito parla i parla. Dels mitjans de comunicació; de les capelletes i maniobres polítiques; del classisme i l’elitisme de la cúpula del Barça; de la corrupció, els enganys, les mentides i els tripijocs; dels intents de pactes; de l’immens poder del Club blaugrana. De l’aventura trepidant i esgotadora, però meravellosa, de presentar-se a la Presidència del F.C. Barcelona. Posa damunt la taula, amb una preclara visió interna, la seva extensa relació amb el club, des dels seus inicis amb l’Elefant Blau fins a l’últim dia després de les eleccions 2010. No té pèls a la llengua per manifestar la seva opinió sobre Joan Laporta, Marc Ingla, Jaume Ferrer i... una quantitat quasi inacabable de noms de tots els sectors socials.
Per a descobrir tot això, però, us recomano llegir Parlant clar. No és la meva pretensió reproduir aquí la llista de denúncies, tafaneries i greuges. Benedito, d'altra banda, sempre intenta ser just, de manera que crítica allò que és criticable i reconeix allò que és lloable. Naturalment, fa del llibre una plataforma del seu pensament, basat per damunt de tot en defensar el canvi, la transparència, la innovació, la seriositat, l’honestedat, la independència i la democratització. La idea principal rau en considerar, sense cap restricció, que el Barça “és més que un club” pel fet de no pertànyer a ningú en exclusiva. El Barça no és d'un grup, no és d'una família. Bé, sí. El Barça té un amo: els seus socis, tots els seus socis, sense diferència de gènere, edat, procedència o classe social. Els socis, l’actiu més valuós d’un F.C. Barcelona que significa, també, la representació vivíssima de la catalanitat.
Benedito clou el text amb l’anunci -a hores d’ara ja del domini públic- que es pensa presentar a les pròximes eleccions, l’any 2016. Per això comença a treballar pausadament, però sense treva, amb el seu estil personal i dinàmic, envoltat d’un equip que ell sap valorar afectuosament, i amb un conjunt d’idees molt clares.
Només el temps posseeix la clau del futur. Jo vull tancar aquesta ressenya amb algunes de les sentències que l’autor desgrana al llarg de les pàgines i que, si se segueixen al peu de la lletra, em semblen magnífiques per dur a bon port qualsevol projecte:

La paraula donada és el nostre gran tresor. Quan algú la traeix, s’està traint a si mateix (p. 29).

No val la corrupció. No val l’abús de poder. No val enganyar el soci. No val aprofitar-se del càrrec. No val posar en evidència la institució. (p. 175)

Tot queda dit. Una abraçada ben forta. I molt bona tarda, lletraferits.

dissabte, 20 de novembre del 2010

Onírica? invasió

Anit em vaig ficar al llit amb una preocupació que em va assaltar de sobte (inoportuna preocupació nocturna, d’aquelles que no se sap ben bé d’on surten, però que toquen els nassos) relacionada amb la quantitat de llibres que compro i que tinc i que ja no sé on posar. En un pis petit de Barcelona, amb només tres habitacions, dues ja estan força plenes de llibres, sense comptar el moble del menjador i l’armari de portes de vidre del passadís.
Total, que em vaig adormir amb aquesta idea voltant pel cap. Suposo que aquest ha estat el motiu del somni recurrent (tipus malson, sense ser tràgic) en el qual els llibres eren com una mena d’invasió que em superava. La idea de la realitat es traslladava a la visió onírica i, adormida però alhora conscient, la situació esdevenia un veritable problema.
M’he despertat neguitosa i he pensat que, essent sincera, no puc negar que hi ha una part de veritat en tot plegat. On posaré els llibres al final, déus de l’Olimp? Em nego a treure’ls de casa, a deixar-los sols o en mans de desconeguts, pobrets meus. Ai, quin patiment, quan sobretot no em veig capaç de superar totalment la compulsió; en tot cas, només d’apaivagar-la tirant més de biblioteca.



Us asseguro que he estat dubtant sobre si publicar aquest raonament en el bloc. No m’agrada posar-vos nerviosos, lletraferits. No obstant això, ara us necessito. Em sembla que comprendreu, ja que sempre compartiu les meves engrescadores entrades sobre el plaer de la lectura, que avui també us vulgui fer partícips dels maldecaps que tot plegat em comporta.
Com ho arreglaré si no em toca la loteria i no puc canviar de casa? No en tinc ni idea.
Mentrestant, us demano un favor. Necessito suport. Em podeu ajudar a asserenar la meva atribolada ànima, benvolguts lletraferits?

divendres, 12 de novembre del 2010

Vell record de llibreria

Als lectors dels meus blocs no cal que us repeteixi per enèsima vegada el significatiu paper que les llibreries han jugat i juguen en la meva vida. Són, com tots sabeu, el principal indret de manifestació –normalment incontrolada– de les meves compulsions (lectores, remenadores, compradores i ensumadores de llibres).
Anit, per una d’aquelles associacions d’idees que sovint travessen inesperadament la ment humana, em va retornar amb vivesa un bonic record del passat. De seguida vaig pensar que havia de compartir-lo amb vosaltres. Aquest espai lletraferit, com veureu, li escau molt bé.
Perquè vet aquí que jo vaig treballar en una llibreria. Ja en fa un munt d’anys, d’això. Jo només en tenia disset, però el recordo com un dels períodes més feliços i engrescadors de la meva vida.
La llibreria era de barri, però ben assortida. La millor de l’entorn, la més coneguda, la que tenia una oferta més extensa i variada. Es trobava a prop de casa meva, justament a la cantonada de l’escola de la meva infantesa. Necessitaven una persona per ajudar durant el període nadalenc, només uns quants dies. A través de la meva mare, que lògicament n’era clienta, em van contractar. M’hi vaig quedar un mes i mig (fins el febrer) i, si hagués estat pels amos (en Jordi i la Nati, un matrimoni absolutament encantador), encara hi seria.
En aquesta llibreria també hi havia diaris, tebeos, cromos, col·leccions en fascicles, joguines, objectes d’escriptori (era llibreria-quiosc-papereria) i llaminadures per als nens. Es tractava del típic establiment proper a una escola, a les portes del qual s’hi amuntegaven atropelladament alumnes de totes les edats en sortir de classe. Val a dir que, en tractar-se del període de vacances de Nadal, aquesta realitat jo no la vaig viure gaire. En canvi, vaig enfrontar-me plaentment amb les vendes de contes i llibres per regalar de cara als Reis (aleshores l’home vestit de vermell que diu “hou hou hou” encara no havia arribat a les nostres contrades).
No és immodèstia, però vendre llibres se’m dóna de meravella. No us podeu imaginar com xalava fent recomanacions, aclarint arguments, explicant experiències lectores, fins i tot embolicant amb delicadesa la venda aconseguida (paper de regal: ninots per als contes infantils, arbres guarnits i boles brillants per als llibres d’adults). Jo només tenia disset anys, però recordo que no me n’estava (saberuda jo) d’opinar i pontificar. El cas és que, segons en Jordi i la Nati, les vendes van pujar de valent. Ningú no marxava sense el seu llibre (i de vegades més d’un i més de dos). Suposo que els costava resistir l’entusiasme apassionat d’aquella joveneta, venedora circumstancial, que recomanava cada volum com si fos l’última cosa que anés a fer a la vida.
M’ho vaig passar tan bé...
L’olor de la botiga, la catalogació dels fascicles, els paquets dels diaris per retornar, les plomes, els bolígrafs, les llibretes (quadriculades o mil·limetrades?). Un univers magnífic, generador per a mi d’un cúmul de sensacions impossibles d’oblidar.
La senyora Nati va morir fa un quants anys i del seu marit, el senyor Jordi, fa molt que no en sé res. És trist que l’esdevenir de la vida ens allunyi d’aquesta manera de llocs i persones que han significat tant per a nosaltres...
M'haureu de perdonar, lletraferits. Repasso aquestes ratlles i m’adono que no m’he acostat ni de bon tros a la descripció d’allò que realment sentia. Aquesta vegada em resulta molt difícil reflectir unes sensacions de joventut que són tan velles i, alhora, tan noves.
Per això us demano comprensió. No és senzill retornar al lloc on hem estat feliços, encara que sigui a través de les paraules. De tota manera, estic segura que tots compartiu amb mi la idea que no existeix un indret tan encisador com una petita llibreria.


dijous, 4 de novembre del 2010

Rosa Leveroni, 100 anys

Aquest any es compleix el centenari del naixement de la poetessa catalana Rosa Leveroni.
Massa vegades les dones de la nostra literatura han estat oblidades.
Leveroni va néixer a Barcelona l’any 1910, on també va morir l’any 1985. La seva poesia, inspirada i profunda, defuig, en la línia de poetes com Carles Riba, la superficialitat i l'excés d'artifici retòric.
Us enllaço una pàgina molt interessant on hi trobareu moltíssima informació.
Tanmateix, El fil d’Ariadna li vol retre homenatge. I no hi ha millor manera de fer-ho, benvolguts lletraferits, que deixar-vos amb les seves paraules.

Jo porto dintre meu

per fer-me companyia

la solitud només.

La solitud immensa

de l'estimar infinit

que voldria ésser terra,

aire i sol, mar i estrella,

perquè fossis més meu,

perquè jo fos més teva.

(Epigrames i cançons, 1938)