Ja us vaig avisar, lletraferits, que tenia pensats alguns articles que feien referència al tema de les llibreries. Avui, en aquest plujós dilluns festiu de desembre, em complau parlar de Shakespeare & Co., la famosa llibreria de vell ubicada a la riba esquerra del riu Sena.
Shakespeare and Co. és un lloc espectacular. El vaig trepitjar per primer cop durant el meu primer viatge a París, l’estiu de 2000. Un indret vell i brut, sense un espai lliure, on el visitant s’hi passeja, entre muntanyes de volums, amb una gran dificultat. En alguns moments, mentre temptes la sort en trepar per la seva estretíssima escala vertical, sembla que els llibres t’hagin de caure al damunt. I no seria estrany, ja que aquell és el seu regne. L’embadalit intrús no pot fer altra cosa que acceptar un poc llustrós paper d’invasor.
La llibreria està especialitzada en literatura anglosaxona. És a dir, es tracta d’un establiment –diguem-ne anglès– ubicat a París. Fou la primera impremta, en els temps pretèrits en què els termes llibreria i impremta eren gairebé sinònims, a atrevir-se a publicar l’Ulisses de Joyce. Aquest únic fet ja li atorga un lloc singular dins de la història literària del segle XX. Però la Shakespeare té moltes més històries a explicar. Durant anys (i encara dura) el primer pis (on el visitant hi descobreix alguns llits llardosos) ha servit com a refugi de viatgers. Anomenats “tumbleweeds”, no són pocs els passavolants que s’hostatgen a la llibreria a canvi d’algunes hores de feina.
Asseguda en un banc davant de la Shakespeare, he assistit llargues estones a l’entrada i la sortida d’aquests hostes. Solen ser gent jove, anglosaxona, que gràcies a la llibreria poden romandre un temps a París per un preu irrisori. Semblen rodamóns. La higiene no és el punt fort del lloc, com tampoc no fa gaire goig l’engrut estranyíssim que acaben menjant. Això per no parlar de les atencions un pèl sospitoses que les noies suporten estoicament de l’amo actual, un vell de nas esmolat que sembla extret d’un relat de Dickens. Tanmateix, tot plegat està revestit d’un aire tan singular, tan inhabitual, que resulta absolutament fascinant.
No puc imaginar-me un viatge a París sense passar per la Shakespeare. De fet, hi he anat molts dies durant les meves dues estades a la capital francesa. A la llibreria tenen un costum, unes prestigioses senyes d'identitat. Quan compres un llibre, el marquen amb un tampó que conté el nom de la seva propietària més famosa, Sylvia Beach Whitman. Hi apareix també: Shakespeare and Co. Kilometer Zero Paris. Tothom que visita la llibreria, s'emporta feliç el seu exemplar.
Tinc damunt l’escriptori el darrer llibre que hi vaig adquirir. Tot i que la majoria de volums són en llengua anglesa, també existeixen seccions de les diferents literatures del món. Així que em vaig agenciar una novel·leta d’Alejo Carpentier, El reino de este mundo, publicada per Seix Barral, en novena edició, el novembre de 1981. El tampó de la llibreria és clar i ben definit. Kilometer Zero Paris.
En els seus millors temps, Shakespeare and Co. fou un lloc de gran efervescència literària. Allà hi feien cap, en els anys de Sylvia Beach –que la regentà entre 1919 i 1941– els membres de la “Generació Perduda”: Ernest Hemingway, F. Scott Fitzgerald, Gertrude Stein, Ezra Pound, James Joyce. El seu fons era considerat de gran qualitat. La Shakespeare representava el punt de trobada de la cultura anglosaxona a París. Els clients, a més, podien comprar o fins i tot agafar en préstec algunes obres que havien estat prohibides als EUA o a Anglaterra, com la controvertida novel·la L’amant de Lady Chatterley de D.H. Lawrence.
Evidentment, els temps han canviat. Res no és el mateix i aquella prestigiosa solera literària s’ha esfumat per sempre. Tanmateix, la llibreria continua mantenint el regust immarcescible dels racons amb història, la pàtina daurada de la llum del passat. Per a mi representa una evocació agredolça, carregada de nostàlgia. La nostàlgia envers una ciutat increïble que no sé si mai no tornaré a trepitjar.
En qualsevol cas, si hi viatgeu, si aneu a París, no deixeu de perdre-us per la rive gauche. Des de la porta de la llibreria, podreu divisar el reflex platejat de les aigües del Sena. Un marc excepcional per compartir, un cop més, l’encant incomparable dels nostres eterns amics, els llibres.
Curiosa llibreria. No la conaixia, malgrat aixó i partin de les fotos i les tebes explicacións; gairebé he sentit les olors i aquesta sensació de "misteri" que hi ha entre els visitans,els compradors, l'amo, els que hi pasen uns dies, el menjar...... Gràcies un cop més
ResponEliminaDesconeixia l’existència d’aquesta llibreria, si torno a Paris no deixaré d’anar-hi. Un dels meus fills hi és ara a Paris, li enviaré un correu per recomanar-li la visita. Gràcies per la teva interessant i detallada explicació.
ResponEliminaAh, doncs sí, Jordi, i q et porti un llibre de record, amb el segell. És veritablement un lloc ben curiós.
ResponEliminaJo també hi he estat i és ben bé així com la descrius. De fet me la vas recomanar tu.
ResponEliminaGràcies per fer-me conèixer aquesta llibreria, Anna!
ResponEliminaNo he estat mai a Paris, però pots estar segura que si algun dia hi vaig -espero que sí- visitaré aquest establiment tan especial.
Petons!
Havia sentit parlar d’aquesta llibreria, però com que mai no he estat a París me la imaginava diferent, no tan llardosa. La buscaré si algun dia vaig a París; no deixa de ser un lloc historic.
ResponEliminai jo que he estat a París diverses vegades i no hi he estat!!!!
ResponEliminaFa una pintaaaa!!!
Encara que sigui llardosa, fa molta patxoca. S'hi ha d'anar, amics.
ResponEliminaGràcies per la recomanació! La pròxima vegada que anem a París... anirem!
ResponEliminaAnna!
ResponEliminaPoc abans d'anar a París, una amiga i jo vam planejar el viatge. Totes les guies que havíem consultat parlaven de la Shakespeare & Company.
Quan hi vam entrar, com que anàvem amb les motxilles, quasi no ens podíem moure.
Quina llibreria... recordo com la Gemma em va dir: Laura seria fantàstic que escrivissis el teu llibre aquí.
Fantàstica! Amb moltes ganes de tornar-la a veure!
D'aquests llocs emblemàtics que el temps no toca si no és per deixar-hi aquesta polsina llefiscosa i llardosa que comentes...
ResponEliminaFa més de 30 anys que vaig entrar-hi per primera vegada i pel que sembla continua com si res s'hagués mogut en el món...