El primer cop

L’altre dia, canviant impressions amb l’amiga Shaudin a propòsit de la seva novel·la Més enllà del somni, em va assaltar un pensament que ja he tingut moltes vegades. I me’n vaig adonar que encara no l’havia compartit aquí, en aquest espai lletraferit que li és propi. De manera que se’m va acudir que havia de trobar el moment per fer-ho. Avui, primer diumenge de 2011, he decidit plantejar-vos la reflexió.

El tema ve a tomb de les nostres lectures i, sobretot, de l’acte concret de “rellegir”. No cal dir que l’exercici de la relectura, saníssim i necessari, l’hauríem de dur a terme de manera natural. No vull entrar en la disquisició (absolutament justificada) del poc temps que habitualment tenim i que ens aboca a la inevitable necessitat de decidir si encetem noves lectures o en renovem d’antigues. Aquest és un dilema de difícil solució que, si voleu, podem tractar un altre dia.

La meva idea d’avui és fer referència, més aviat, al ventall de sensacions que ens pot generar una obra literària i, més endavant, la seva relectura.

Quedi clar que no vull impartir una classe. El tema ha estat àmpliament estudiat des de la “Teoria de la recepció” i jo l’he explicat als alumnes detalladament. La “Teoria de la recepció”, que s’ocupa de l’estudi del fet literari des del punt de vista del lector (receptor), recull, entre d’altres, el concepte d’allò que anomenem “horitzó d’expectatives”. Un lector, per motius d’època, edat, formació, gènere o d’altres contingències, espera trobar quelcom concret en una obra artística o literària. Que l’obra en qüestió acomplexi aquestes expectatives no dependrà en realitat d’ella mateixa, sinó de la posició del receptor.

De fet, de l’anàlisi del procés de lectura podem deduir tres conclusions:

a) Que en un text literari el sentit no ens és donat, sinó que depèn del lector.

b) Que el mateix text genera unes esperes que poden ser satisfetes o modificades.

c) (I aquí és on jo volia arribar): Que en una relectura realitzada per un mateix lector sempre hi  apareixen innovacions.

Com molt bé deia Borges: Cada vez que un libro es leído, algo ocurre con ese libro. Sufre una modificación y se convierte en una nueva experiencia. 

Victoria Cirlot a L’Estètica de la recepció (dins “Teoria de la literatura”, Barcelona: Columna, 1996), manifestava: “[...] la vida d’una obra no conclou en la seva època, sinó que s’adverteix que un text pot contenir possibilitats de sentit ni tan sols sospitades pel seu propi creador ni pels lectors coetanis. No es tracta tant de l’eternitat del sentit, sinó de la virtualitat potencial que té. Aquesta premissa de la teoria de la recepció troba la millor expressió en el conte de Borges Pierre Menard, autor del Quijote, ja que són les mateixes frases de Cervantes que, escrites per Menard, adquireixen significats diferents”.

Us ho puc ben garantir. Qui no hagi llegit aquest conte de Borges no ha llegit.

Tanmateix, jo anava per un camí tal vegada més íntim, menys explicable i més “experimentable” (si és que em permeteu usar aquest mot tan poc adient). Perquè em volia referir a aquelles obres que, per un motiu o per un altre, han marcat una fita en la nostra vida; ens han influenciat especialment, ens han emocionat, ens han fet gaudir com a bojos de la lectura, ens han, efectivament, “modificat”. Aquelles obres que hem integrat per sempre en el nostre imaginari, els personatges de les quals han adquirit vida i han esdevingut de la nostra família. No és un fet que succeeixi cada dos per tres, però de tant en tant els déus de l’Olimp ens el regalen (com a premi en la perseverança lectora, segurament). Tampoc no sempre estarem parlant d’obres mestres. Simplement em refereixo a aquelles obres que ens han “arribat ben endins” personalment.  

Aleshores és quan plantejo el pensament que em va assaltar mentre parlava amb na Shaudin. Us passa a vosaltres que lamenteu haver llegit allò que més us ha agradat perquè penseu que una segona lectura mai no serà igual? Que us agradaria no haver-ho llegit per poder tornar-ho a fer i experimentar el mateix? Que penseu que el descobriment primer, la primera trobada, la primera borratxera de lectura, serà impossible de repetir? Que serà impossible, per més que us enriquiu amb milers de nous matisos i noves apreciacions i descobertes (com diu Borges), renovar l’emoció única i irrepetible del primer cop?    

Com a professional del tema, hauria de dir que aquest patiment no està justificat. Si ens basem precisament en els estudis dels especialistes, hauríem de pensar que aquella primera vegada va passar en un altre moment de les nostres vides. Per tant, ara hem canviat. Som uns altres. Tenim més edat, coneixem coses noves, estem més formats. Res no ens garanteix que, amb el pas del temps, la nostra reacció seria igual. Allò que vam gaudir tan extraordinàriament, no sabem del cert si es tornaria a repetir. Es tractaria, doncs, d’un instant únic. Per tant, no tenen cap sentit ni la nostàlgia ni les lamentacions.  

Tanmateix, què voleu que us digui...? El meu cantó emocional em diu que sí, que no puc deixar de sentir una pena indefinible -però real- pel fet de no poder tornar a llegir per primer cop...

Buf. Per on començo???????

Gairebé millor que parleu vosaltres. Què me’n dieu, lletraferits? Aquí us espero!

                                                           Fragment d'un conte d'Emilia Pardo Bazán.
                                          A que defineix molt bé la bogeria lectora?