Exercici gatuno-anafòric

Ja em perdonareu, lletraferits. Però tancada a casa fent milers de feines i amb la sola companyia de la meva gata, en un rampell d'amor i agraïment he gargotejat en un paper aquests versos infumables. Com que he pensat portar-los dimecres a Poesia Viva (tampoc no tinc res més per llegir, atès que els meus escrits sovint són excessivament llargs per a les característiques del lloc), he volgut sotmetre'ls abans a la vostra clement mirada. Apa, sigueu misericordiosos amb una pobra dona excessivament ocupada.

Gràcies, lletraferits.

A la meva millor amiga, la Colette

Quan hom té un gat a casa, hi té un polsim d'estels

i un raig de rastre còsmic de galàxies immenses.

Un glop de tendre llum i un retall d’altres cels

i un eteri fum clar de blanques innocències.  

Quan hom té un gat a casa, té el color i la sorpresa  

del sol de mitjanit damunt el terra urbà.  

I un sentiment pregon d’amor i d’infantesa

que desborda dels límits i fa florir el replà.

Quan hom té un gat a casa, té l’olor i l’alegria

del jorn d’un estiu ple d’aromes i delits.

Tot l’espai s’aclareix de festa i companyia

i milers de carícies broten dels nostres dits.

Se’n diu que són esquers, indiferents i aspres.

Se’n diu que són geniüts i molt poc agraïts.

Se’n diu que t’esgarrapen, fins i tot que fan nafres,

que t’espatllen els mobles, que trepitgen els llits.

Però jo us garanteixo, amb tota ma consciència,

que mai no trobareu un aliat millor.

Ells són pou de bellesa, d’elegància i de ciència.

Qui no té un gat a casa, no sap allò que és bo.  

Anna Maria Villalonga, 22 de gener de 2011