Atrapada al mirall, de Gemma Lienas

He de confessar que la feina m'impedeix confegir ara mateix una ressenya exhaustiva i com cal, amb el rigor que a mi m'agrada. Tanmateix, l'estrany sentit de la responsabilitat que em domina no em permet passar de llarg sense dir quelcom de la darrera novel·la que he llegit, Atrapada al mirall, de Gemma Lienas.

No es tracta d'una obra recent, ja que aparegué l'any 2007, però la vaig trobar en tercera edició no recordo on (Alibri, Bertrand, Abacus, tant se val) i em va fer patxoca. No em vaig equivocar.

A partir d'un argument bàsic (una arquitecta morta en un accident de trànsit no del tot clar) i amb una trama propera al thriller psicològic (he dubtat fins el darrer moment si penjar la ressenya aquí o al bloc negrot), la millor amiga de la morta, arribada de l'estranger, s'ocuparà de descabdellar la troca de la seva complicada i secreta existència.

Utilitzant la metàfora del mirall, Gemma Lienas construeix una novel·la d'aparença senzilla. En realitat, però,  és un drama que va encaixant com un trencaclosques,  profund i seriós, que poua en les pregoneses de la vida de parella, del maltractament psicològic i de la condició humana. Estableix una correlació entre els mecanismes de tortura en conflictes bèl·lics i allò que hom pot viure en el més pur anonimat del món "civilitzat", dins de la intimitat de la llar.  

M'ha agradat molt la utilització del mirall com a correlat objectiu. A més, l'autora l'ha revestit d'històries, d'extensa informació, de la diversitat de plasmacions artístiques que la pintura o la literatura li han atorgat al llarg dels segles. Així, aconsegueix convertir el mirall en un personatge més, carregat de matisos i de personalitat.
Evidentment, no em refereixo només al mirall japonès, concret i determinat, que forma part de la trama, sinó al mirall com a concepte, com a reflex de la vida. Com a misteriosa superficie plana, còncava o convexa que ens deforma, ens representa o ens esvaeix.

Gemma Lienas deixa clar que la violència  és omnipresent a la societat, a totes les societats. Pot adoptar les més variades i sofisticades formes, però sempre acaba anihilant, destruint. 
Amb tot, que ningú no es pensi que estem parlant  d'una novel·la torturada i feixuga. Tot el contrari. 
Atrapada al mirall  és un text senzill, honest i ben travat, amb un llenguatge àgil i fresc, que m'ha semblat molt digne. 

Sóc conscient que podria dir moltes més coses, lletraferits, sobretot aprofundir seriosament en la qüestió del mirall, però el temps i la feina no m'ho permeten. Perdoneu la simplicitat de la ressenya, però espero que sigui prou per engrescar-vos en la lectura. 

Fins ben aviat.