dilluns, 23 de juliol del 2012

El cedre blau (dedicat al meu Empordà, que crema i agonitza)



Aquest text el vaig escriure ja fa anys. És inèdit i me'l va inspirar, directament, el meu jardí empordanès. No havia tingut la necessitat ni el desig de fer-lo públic, tot i que algun cop l'he llegit en veu alta a Poesia Viva. Avui que tot l'Empordà crema i agonitza, que sento que la tristor, la ràbia i la impotència em remouen les vísceres, vull compartir-lo amb vosaltres.

A l'Empordà, una terra que m'estimo fins el moll de l'os.     


Huguito, el meu cedre blau

El cedre blau
          


El cel de la tardor és net i clar després de la pluja. L’aroma de l’herba humida emergeix de la terra amb intensos efluvis que sorprenen l’olfacte. La gespa té un verd rabiós, de ciència ficció. Algunes fulles de l’heura graviten l’atmosfera amb vol d’astronauta. La parella de tórtores que viu al jardí xerra sense parar, en una conversa inacabable. Fa temps que estan juntes, però tenen moltes coses a dir-se.  

Un ocell diminut i agosarat ha descobert la caseta de fusta que penja de l’arbre i s’ha decidit a construir-hi el niu. Fa viatges, incansable. El bec amb petits bastonets i agulles de pi. La caseta protegirà les cries quan arribi l’hivern, quan bufi la tramuntana amb sa prepotència de reina.

El crit metàl·lic de les gavines s’acosta amb el vent de llevant i trenca el silenci. Tot l’aire tremola de vida. El xuclamel està pansit, replegat en ell mateix, hivernant. Però els arbres de fulla perenne, els pins, les mèlies, les acàcies, somriuen indiferents al pas de les estacions. Alguna garsa valenta s’aventura a prop meu, fa saltirons acostant-se, però acaba aixecant el vol amb un batre d’ales sorollós i ferm.

Un gat blanc de cua llarga transita entre els xiprers. Passeja vaguejant sense rumb, sense amo. Els ulls mig tancats en la claror del matí. Lliure.               

El cedre blau, que fa poc temps era un minúscul arbret escanyolit i tendre, ara creix fort, amb les arrels ben plantades a la terra fosca. Creix sense soroll. No fa soroll l’esplendor de la vida. Les seves branques es projecten arreu, el blau insòlit desafiant la gamma immensa dels verds que l’envolten. Una comunitat de formigues ha fet casa al seu costat, un laberint de túnels que omplen de menjar per quan arribi el fred.

Una pinya seca es desprèn d’una branca i cau a terra pesadament. Després, resta immòbil damunt la gespa. S’aixeca una brisa fresca que ve del mar i que transporta de nou la remor de les gavines. L’estridència dels seus crits, que l’eco fa vibrar en un instant etern, s’esvaeix lentament en ones concèntriques. S’allunya. 

Ha tornat el silenci. És molt fàcil fondre’s en la quietud inaudita del temps inexistent. Sóc en el no-res, perduda en la immensitat sense límits de la natura. Un país petit d’esborrades fronteres. Un jardí colgat sota el cel encegador, rentat de pluja.

Solitud, la solitud com a plaer infinit. Res. Res ni ningú. Silenci. 



                                                                              Anna Maria Villalonga
                                                                                             Novembre de 2008