dimarts, 17 de setembre del 2013

La decisió de Manperel, de Jordi de Manuel





La decisió de Manperel, del barceloní Jordi de Manuel, ha estat la novel·la guardonada l’any 2013 amb el Premi Pin i Soler Ciutat de Tarragona. Un premi important per a una novel·la molt personal, amb la qual l’autor s’allunya de la sèrie policíaca de l’inspector Marc Sergiot per oferir-nos una història valenta, a mig camí entre l’elegia humanista i la ciència-ficció.
Abans de res, que ningú no s’espanti amb aquestes paraules: ciència-ficció. Sovint m’he trobat un sector de públic que recula ràpidament quan algú les pronuncia. Renuncien a la lectura, tot suposant que la ciència-ficció implica trames complicades i inversemblants, plenes de marcians, de monstres o d’enigmes incomprensibles. Evidentment, s’equivoquen. La ciència-ficció és un gènere molt ampli i permeable, que explora un gran nombre de factors ˗la medicina, la tecnologia, la societat, etc. etc.˗ i que no necessàriament ha de situar-se en èpoques futures o en planetes llunyans. Aquest és el cas de La decisió de Manperel, que transcorre en una illa àrtica en el moment actual.
Per donar vida al seu personatge, Jordi de Manuel es va inspirar en un fet real: el cas del matemàtic rus Grigori Perelman, que l’any 2006 va trobar la solució a la Conjectura de Poincaré, considerada un dels Set Problemes del Mil·lenni i que ningú no havia aconseguit resoldre des de feia més d’un segle. A causa d’aquesta fita, Perelman va rebre la Medalla Fields, la distinció més important del món per a un matemàtic (equivalent al premi Nobel), dotada econòmicament amb un milió de dòlars. Perelman,  sorprenentment, la va rebutjar. Es va retirar amb la seva mare a un lloc solitari, sempre eludint la fama i el brogit del món.
Aquesta atípica circumstància va inspirar la novel·la (fixeu-vos que “Manperel” és un anagrama de “Perelman”), en la qual De Manuel construeix una ficció especulativa al voltant de l’origen i dels enigmes de l’univers. L’aventura és apassionant, però personalment m’han interessat molt més altres aspectes de l’obra.  

  
                                                  
L'autèntic Grigori Perelman
De Manuel ha escrit un text molt bell, de cadència lenta i compassada. Li suposo una feina intensa de documentació. La seva detallada descripció del territori, del clima, de la vegetació, de la fauna, la seva visió de la natura, la senzillesa dels personatges i la relació que s’estableix entre ells, m’han recordat inevitablement una de les meves pel·lícules preferides. Em refereixo a Dersu Uzala, del mestre Kurosawa. Com Dersu i el seu capità, el lector passeja per la tundra i es fon calmosament amb el paisatge. Acompanya el desassossegat Manperel, el seu gos Grisha i el carter de la petita illa, un personatge molt singular, en un magnífic viatge per les inhòspites terres més septentrionals del món.

La novel·la té un rerefons filosòfic molt ambiciós. Curiosament, la ciència-ficció (o potser hauríem de dir “la ciència” a seques) se situa al servei d’una visió humana i humanista de la vida. No puc revelar res sense desfer el misteri, però estic segura que cada lector hi trobarà coses diferents. Com acostuma a passar amb la literatura de De Manuel, La decisió de Manperel posseeix diversos nivells de lectura, diverses capes, com el mateix autor acostuma a dir. A mi, ho he de reconèixer, allò que m’ha enganxat més ha estat la construcció dels personatges i les descripcions, el cantó purament literari. Tanmateix, estic segura que no per a tothom serà així.

L’obra s’ha de pair amb calma, amb tranquil·litat. I no perquè sigui críptica o difícil d’entendre, que no ho és, sinó perquè resulta poc convencional. Des d’aquest punt de vista, felicito al jurat del Premi Pin i Soler. Atorgar-lo a una novel·la de gènere com La decisió de Manperel indica obertura d’idees i desigs d’innovar. Us encoratjo a llegir-la. Tinc moltes ganes de conèixer altres opinions.

Que passeu bon dia, lletraferits.     
Enllaço aquí l'entrevista que vaig fer a Jordi de Manuel a propòsit de l'entrega del Premi.




dilluns, 9 de setembre del 2013

Dotze llunes a Saskatchewan, d'August Bover





El meu exprofessor, col·lega i amic (i sempre mestre) August Bover ha publicat enguany un llibre molt especial. S’intitula Dotze llunes a Saskatchewan i du un subtítol: Impressions des de la Gran Praderia canadenca.
Tal com ell mateix indica en un petit apunt introductori,  
Aquest llibre parteix d’unes esparses notes de dietari, escrites durant la meva estada al Canadà ˗el llunyà curs de 1976/1977. La troballa de les cartes que setmanalment vaig enviar a la família durant aquell temps, que el meu pare havia guardat com un tresor ˗perfectament ordenades per ordre de recepció˗ m’ha permès recordar i resseguir els meus passos per aquelles terres, ampliar aquells primers escrits i donar-los la forma actual.
Com és fàcil deduir després de llegir aquestes paraules, no es tracta en absolut d’un text convencional. A mig camí entre el dietari i el gènere epistolar, Dotze llunes a Saskatchewan es converteix, així que hom inicia la seva lectura, en una delícia, una petita joia que ens arrossega al bell mig de les emocions, els descobriments i les esperances de futur d’un jove investigador català que tot just comença la seva singladura acadèmica.
August Bover ha mantingut la veu narrativa del passat i ha estructurat el llibre en dotze llunes, els dotze mesos que va passar treballant com a research assistant del prestigiós professor Curt Wittlin a la Universitat de Saskatoon, una de les ciutats més importants de Saskatchewan. Saskatchewan és una de les deu províncies que integren l’Estat federal del Canadà, un immens territori de la Gran Praderia que per a nosaltres es troba, gairebé, en el confí del món. Les dotze llunes són un homenatge al calendari lunar dels indis cree, nadius d’aquelles contrades.  
 



Les pàgines del llibre ens aboquen al cúmul de sensacions que van experimentar August Bover i la seva esposa al llarg d’aquell any d’aventures. Els viatges que van fer, els paisatges que van descobrir, les persones que van conèixer, la història que van aprendre. Dos joves catalans perduts enmig d’un enorme continent, amb la mirada extasiada i la curiositat intacta, oberta a tot. Relatades amb senzillesa i pulcritud, sense escarafalls ni extremismes, amb la mateixa serenitat i calma que caracteritzen l’autor en l’edat adulta, les experiències que comparteix ens enriqueixen com a lectors i com a persones.   
El llibre és molt distret. Només consta de 178 pàgines i es devora en un tres i no res. Bover conjumina a la perfecció les anècdotes personals, els seus retalls de vida, amb el profund bagatge de coneixements que atresora. Ens posa al dia de la història, la geografia i la cultura d’aquell gran país i, alhora, remembra les seves preocupacions per la situació del nostre ˗que vivia en aquells moments la incertesa de la Transició˗ des de la distància.
El llibre conté episodis divertits, un punt de melangia i, per damunt de tot, la visió d’una persona jove, carregada d’expectatives, que encara ho havia de viure tot. Una persona culta, curiosa i inquieta amb moltes ganes d’aprendre i de saber.

 


Una menció especial reclama la quantitat d'espai que Bover dedica a parlar-nos de la meteorologia, que marca fins a límits extrems l’existència dels habitants d’aquella part del planeta. El seu vívid relat de les nevades, les pluges, les insofribles temperatures i les conseqüències derivades de tot plegat m’han deixat ben astorada.
No puc explicar res més. Ho haureu de llegir. Només afegir que, com en el cas del bon vi, el pas del temps ha jugat a favor d’aquest fantàstic llibre. Ara, quan han transcorregut tantes llunes des d’aquelles experiències, quan el protagonista ja ha transitat una gran part del camí que en el text tot just s’apunta, els esdeveniments narrats adquireixen un sentit diferent, una pàtina de color sèpia que fa de testimoni d’un temps històric que no tornarà.   
Gràcies, August, per compartir tantes coses i tan generosament.