dissabte, 26 de maig del 2018

L'Etern retorn, d'Asmaa Aouattah



L'Etern retorn, de l'escriptora amaziga Asmaa Aouattah, és un llibre molt bonic, una petita delicadesa -publicada per Voliana Edicions- que he llegit amb delectança, però sense parar. 

Es tracta d'un recull de 18 contes que ens transporten a noves realitats, a noves maneres d'enfrontar l'entorn i la vida. 18 contes que ens fan baixar del tren d'occidentals melic-del-món i ens mostren la relativitat de tot allò que tenim tan clar. 

Bàsicament, Asmaa Aouattah reflexiona sobre el passat deixat enrere, sobre la situació d'un poble i d'una cultura vistes des d'un present que se situa en un espai diferent a l'espai d'origen. Com es mouen a casa nostra les persones de fora? Com perceben la nostra manera d'enfrontar l'existència? Com s'adapten als nostres costums? I encara més... Fins a quin punt trenquen els lligams, per més dolorosos que siguin? 

El recull és divers i els relats caminen en direccions de vegades oposades. Van des de la nostàlgia a la renúncia, passant per el reconeixement del patiment i la injustícia de certes qüestions inherents al lloc de procedència. Tanmateix, L'Etern retorn no és un llibre trist ni malenconiós, no és un llibre condescendent ni de queixa. Al contrari, Asmaa Aouattah se sap situar, des de la distància que li permet l'exercici d'un humor i una ironia finíssims, en un just terme mitjà, amb la capacitat de valorar cada qüestió des de la posició que li pertany. 

Hi ha un fil conductor que sobrevola el volum: el paper de la dona. Com hi diu a la contraportada:

Relats, majoritàriament, de dones valentes i desacomplexades que necessiten tallar les cordes que les lliguen a l'opressió o que ja han tallat aquestes cadenes. Sempre amb el desig de mostrar olors i realitats difícils d'una banda i l'altra de la riba. 

Impagable el relat intitulat La forquilla, el ganivet i la dignitat per terra. No hi ha res cert ni inqüestionable, tot és relatiu. Llegir-lo hauria de ser un exercici obligatori per a tothom.            




dijous, 24 de maig del 2018

Quimera, de Margarida Aritzeta







Quimera és la darrera novel·la publicada per Margarida Aritzeta, una història juvenil (però perfecta per a totes les edats) que em vaig empassar en dos o tres dies. Suposo que trio bé les lectures, o que tinc la sort de viure envoltada de grans autors, però el cert és que tot el que he llegit últimament (mireu les ressenyes anteriors a aquesta) ha estat de gent que estimo i d'allò de devorar. 

Quimera és una indagació vibrant i àgil, en clau de ciència-ficció distòpica, al voltant dels límits entre la realitat i la ficció. L'autora ens planteja un enigma que ens enganxa irremissiblement i que ens obliga a continuar llegint. Malgrat emparar-se en tot un imaginari que hem visitat en altres ocasions, aconsegueix que sembli la primera. I no deixem de preguntar-nos: Què està passant? A quina mena de món paral·lel ha anat a parar en Yubley, el protagonista, un noi negre cubà que ha vingut a passar uns dies de vacances?  Existeixen forats o indrets des dels quals escolar-nos a altres espais, a altres realitats? Ens engoleixen sense remei, aquests forats? Quin és el no-lloc on ens ha ficat l'autora? I la gran qüestió, per descomptat: Se'n sortirà aquest pobre noi cubà, perdut en la immensitat del desconegut? Podrà tornar al seu món? O, pel contrari, haurà de viure-hi lluny per sempre? 

En fi, que la cosa no pot pintar més bé, ja ho veieu. Incertesa, acció, ganes d'esbrinar el misteri, dubtes, girs... tot allò que a una novel·la d'aquestes característiques li podem demanar. Ah, i també l'amor.   

El gran encert de Quimera són els personatges, que Aritzeta modela i amanyaga curosament i amb els quals ens sentim de seguida solidaris i identificats. En Yubley (un homenatge al Dídac de Mecanoscrit del segon origen, de fet tota la novel·la és una enorme picada d'ullet a Pedrolo en l'Any del centenari), la Menuda (entranyable i generosa, petita de cos però gran de sentiments), en Jo-Sol (encantador, home de poques paraules que defuig l'enrenou i el caos), la Miruna i el seu cabell de foc (una Alba que no és bruna, però tant li fa), el Ciclop... Fins i tot hi trobem una endevinadora que no podia dir-se sinó Cassandra. Ah, i no hi manca algun animal mitològic, però no vull avançar res més. 

Ja he comentat que Aritzeta fa un homenatge a Pedrolo, a qui dedica la novel·la: En memòria de l'escriptor Manuel de Pedrolo, en el centenari del seu naixement. I també ens recorda Huxley i el seu Món feliç, així com la mitologia clàssica. Els personatges s'enfronten a una sèrie d'obstacles en una ciutat inconeguda, un no-lloc amb gent brillant i amb gent rebutjada, on no resulta fàcil continuar vivint.

Quimera és un text modern, amb un rerefons vinculat a la societat actual i amb un munt de qüestions importants que ens podem plantejar. Però també és un text per gaudir-lo com a criatures, construït al damunt d'un bagatge que compartim i que inclou tot allò que hem llegit o vist al cinema i a la televisió. Un enorme homenatge, curull de perspicàcia, que no us podeu perdre.

I ja no dic res més, que no sé si he parlat massa. A més, Pedrolo em reclama. I és molt exigent. 

Fins a la pròxima, lletraferits.




     

dissabte, 19 de maig del 2018

A banda i banda del límit, d'Antoni Munné-Jordà




A banda i banda del límit és el darrer recull de relats publicat pel mestre i savi Antoni Munné-Jordà. Li dic mestre i savi perquè és el que és, tothom que el coneix ho sap. Un mestre i savi humil i especial, amb una personalitat encisadora que el converteix (ho sento Antoni, potser un dia passarà, no et garanteixo que no) en un perfecte personatge de ficció. Se'm fa difícil d'explicar, però ho sento així. No sabeu com em tempta la idea d'incloure'l en alguna de les meves històries. 

A banda i banda del límit, publicat per la petita i selecta editorial El Cep i la Nansa, contravé totes les convencions dels reculls de relats. No té un fil conductor que el defineixi, cosa que tradicionalment sembla una exigència indefugible a l'hora de publicar, i aquesta heterogeneïtat a mi m'agrada molt. En el cas de A banda i banda del límit està plenament justificada, ja que les històries abracen un període d'escriptura molt extens, entre 1970 i 2017. Algunes eren inèdites i d'altres havien aparegut en espais de difusió reduïda.   

Quan hom coneix Munné-Jordà, no pot deixar de sorprendre's davant de la varietat de registres que el recull palesa. Exercicis literaris diversos, relats d'un erotisme o d'una escatologia que superen tots els límits (i que lliguen molt bé amb el títol, és clar), alguna incursió mig "negre", un parell de relats que emocionen molt, una constant indagació al voltant del fet creatiu... El mestre posa al servei del lector tota una vida de recerca literària. 

El llibre es llegeix en un tres i no res, obligant-nos a modificar els esquemes a cada nova proposta, però sempre travessat per l'excel·lent prosa de l'autor, que té el detall d'incloure unes postil·les finals que ens aclareixen moltes qüestions al voltant dels textos i que ens permeten respirar una mica (buf, tot té un sentit, el mestre savi continua amb el cap clar). 

Bromes a banda, us recomano molt que busqueu el llibre i us hi endinseu. Sempre resulta altament recomanable traspassar línies, creuar fronteres,  transgredir formalitats i col·locar-nos a ambdues bandes dels límits. Antoni Munné-Jordà ho fa sense embuts, perspicaçment, amb l'agudesa i la intel·ligència que el caracteritzen.  
Que en gaudiu molt i feliç cap de setmana, lletraferits. 


       


dimarts, 15 de maig del 2018

La biblioteca fantasma, de Jordi Masó Rahola





Com molts ja sabeu, a causa de l'enorme activitat que em comporta el comissariat de l'Any Pedrolo, em veig obligada a rebaixar la cadència de les entrades als blogs, que se'n ressenten força. És una circumstància que no puc evitar, tot i que em sap greu. Tanmateix, el que no vull és deixar de consignar les lectures que vaig fent, encara que sigui a base de petites ressenyes, que poc tenen a veure amb les que redacto (o redactava) quan tenia més disponibilitat. Amb aquest ànim, doncs, avui us faré cinc cèntims (cinc cèntims i prou) del darrer llibre que ha publicat el nostre ja conegut amic Jordi Masó Rahola: La biblioteca fantasma.        

La biblioteca fantasma és un recull de 41 relats de diverses llargàries (alguns són microrelats, però no la majoria) publicat per l'Editorial Males Herbes. Un conjunt de textos hilarants, sorprenents i carregats d'ironia que culminen en un índex onomàstic i una bibliografia tan apòcrifa (o això sembla) com la majoria de les històries que ens explica. Jordi Masó, que a hores d'ara posseeix sens dubte una veu pròpia i clarament identificable en l'univers de la nostra literatura, torna a explorar els límits entre la realitat i la ficció, enredant el lector sempre que pot, descol·locant-lo cada dos per tres i revestint els contes d'un aire de crònica o de reportatge que palesen un enginy admirable.

Tal com ja vaig indicar a la ressenya de Polpa, la seva publicació anterior, Jordi Masó es complau en la dualitat, la provocació i la desmitificació. Sense arribar a extrems de ruptura, li agrada bellugar-se en la tènue línia que separa la literatura culta de la literatura popular (entenent ambdós adjectius en el bon sentit). Així, amara les històries de referències als seus autors de capçalera (Borges, Nabòkov, Asimov, Bolaño, Calvino -fantàstica la picada d'ullet explícita a Si una nit d'hivern un viatger), sense que aquesta circumstància impedeixi el gaudi dels receptors aliens a la coneixença i reconeixença d'aquests referents. 

La crítica a les aparences que dominen la nostra societat representen el rerefons de la majoria d'històries, en alguns casos fins a límits que ens arrenquen una riallada inevitable. Res no és el que sembla, lletraferits. Res no ho és. I Masó ens ho demostra a cada pàgina. No s'està d'usar l'escatologia, la burla i l'estrip, tot i que, com ja he dit, no acaba donant un pas irreparable, perquè sempre manté una contenció distanciada marca de la casa. La música (Masó és un pianista prou reputat, professor de música a l'ESMUC) també hi és molt present, com d'habitud. La música, la literatura, l'art. Però res no és sagrat en l'univers Masó, o potser sí. Potser tot ho és. 

No sé si ell n'és conscient, però La biblioteca fantasma m'ha recordat un relat esplèndid de Jaume Cabré, intitulat Pols, que forma part del llibre cabrerià Viatge d'hivern. En aquest relat, el protagonista es dedica a compilar -en una biblioteca que sembla no tenir final- tots els llibres mediocres que ha escrit la humanitat. O, com a mínim, tots els llibres que no han passat a la posteritat, que han deambulat pel món sense pena ni glòria. És una mica el que fa Jordi Masó amb els seus textos d'obres o personatges fantasmes, que no se sap (ni ho sabrem mai) si han existit o no.  

Auguro que riureu i auguro que molts caureu en la temptació de consultar el senyor Google per veure fins on és capaç Jordi Masó de prendre-us el pèl. Garanteixo que més d'un de vosaltres, lletraferits, se sorprendrà. 


   

Feliç lectura. I a tu, Jordi (per a mi sempre Vladimir) m'agradaria demanar-te un canvi de terç. Sense que em tiris la cavalleria per sobre... Per a quan, una novel·la?