Onírica? invasió

Anit em vaig ficar al llit amb una preocupació que em va assaltar de sobte (inoportuna preocupació nocturna, d’aquelles que no se sap ben bé d’on surten, però que toquen els nassos) relacionada amb la quantitat de llibres que compro i que tinc i que ja no sé on posar. En un pis petit de Barcelona, amb només tres habitacions, dues ja estan força plenes de llibres, sense comptar el moble del menjador i l’armari de portes de vidre del passadís.
Total, que em vaig adormir amb aquesta idea voltant pel cap. Suposo que aquest ha estat el motiu del somni recurrent (tipus malson, sense ser tràgic) en el qual els llibres eren com una mena d’invasió que em superava. La idea de la realitat es traslladava a la visió onírica i, adormida però alhora conscient, la situació esdevenia un veritable problema.
M’he despertat neguitosa i he pensat que, essent sincera, no puc negar que hi ha una part de veritat en tot plegat. On posaré els llibres al final, déus de l’Olimp? Em nego a treure’ls de casa, a deixar-los sols o en mans de desconeguts, pobrets meus. Ai, quin patiment, quan sobretot no em veig capaç de superar totalment la compulsió; en tot cas, només d’apaivagar-la tirant més de biblioteca.

Us asseguro que he estat dubtant sobre si publicar aquest raonament en el bloc. No m’agrada posar-vos nerviosos, lletraferits. No obstant això, ara us necessito. Em sembla que comprendreu, ja que sempre compartiu les meves engrescadores entrades sobre el plaer de la lectura, que avui també us vulgui fer partícips dels maldecaps que tot plegat em comporta.
Com ho arreglaré si no em toca la loteria i no puc canviar de casa? No en tinc ni idea.
Mentrestant, us demano un favor. Necessito suport. Em podeu ajudar a asserenar la meva atribolada ànima, benvolguts lletraferits?