Històries de l'oest plenes d'amor

Fa força temps que tinc ganes de parlar d’un tema que ja havia esmentat de passada fa uns mesos, però que crec que mereix una entrada especial. Correspon a un record de la meva infantesa que em retrotrau a una curiosa (i passada de moda) interacció llibresca i que, alhora, m’evoca la figura intangible però encara present del meu avi Elies, una de les persones que més m’he estimat en tota la vida.  

El meu avi, que nasqué l’any 1903, no va anar gaire a l’escola. Era un home molt mesurat i introvertit, amb uns preciosos ulls grisos de gat (que ningú de la família no hem heretat fins ara) i uns hàbits molt marcats, als quals sempre es mantingué  irrevocablement  fidel. Fumador impenitent (fins que una malaltia el va obligar a deixar-ho), li agradaven molt algunes coses. I aquestes coses resultaven irrenunciables, perquè el meu avi difícilment canviava d’opinió. Per exemple, era un absolut “forofo” del Barça, la passió amb majúscules, i del cinema. El seu actor preferit sempre fou Cary Grant perquè les seves comèdies el feien riure (i a qui no?), però, per damunt de tot, sentia absoluta predilecció per les pel·lícules de “l’oeste”. Perdoneu que ho escrigui en castellà, però no ho puc fer d’una altra manera. En aquell temps hom no parlava de westerns ni de pel·lícules de l’oest. En dèiem pel·lícules de “l’oeste” i ens quedàvem tan amples.   

Totalment autodidacta, l’avi de “tonto” no en tenia un pèl, de manera que aviat va aprendre a llegir tot sol gràcies als diaris i, sobretot, gràcies a una altra de les seves passions: les novel·les que, com les seves pelis favorites, passaven al llunyà oest, allà, en ple “Far West”.    

Les devorava com a xurros, una darrere l’altra. Sempre en tenia una entre les mans o un parell damunt la taula, al seu costat. Jo, la seva néta gran, assistia a la lectura mentre feia els deures a prop d’ell o mirava la tele o llegia també els meus contes infantils. Més endavant, els meus contes esdevingueren novel·les juvenils i després simplement novel·les, però ell, fins a la seva mort, va continuar, inveteradament, amb les seves obretes de sheriffs, cuatreros, indios, pistoleros, saloons i cavalcades enmig del desert.

En aquell temps, existia un costum que, sincerament, no sé si encara es manté en els mercats de vell, però que de segur no de manera tan generalitzada. Perquè aleshores qualsevol quiosc o llibreria de barri tenia una secció de canvi de novel·les. L’oferta solia afectar dos tipus d’obres: les novel·letes roses, “d’amor”, tipus Corin Tellado, i les novel·letes de l’oest que encantaven al meu avi. El cas és que el iaio patia una silicosi molt greu (malaltia professional agreujada pel tabac) que progressivament li va anar reduint les sortides al carrer. I si bé en un principi era ell qui, personalment, anava a canviar la seva lectura, aviat va delegar en mi una tasca tan important.

Jo mai no em vaig queixar. I això que em queixava d’altres encàrrecs que em feien. Però no d’aquest. El motiu era doble. Primer, no em podia molestar ajudar l’avi, al qual adorava. I segon, mai no m’hauria resultat feixuc (òbviament) haver de bellugar-me dins d’una llibreria, malgrat l’aparentment prosaica tasca de remenar les velles i sovint atrotinades novel·les de l’oest.       

Per tant, l’avi em donava els diners (una o dues pessetes, crec recordar) i jo marxava ben contenta a la llibreria del Sr. Jordi. Les petites novel·letes les tenien en una caixa de fusta, col·locades de manera que es veiessin els títols. Amb paciència, una Anna Maria de gruixudes trenes i cames seques com un pal, es passava l’estona tocant i retocant amb cura, intentant trobar un exemplar que l’avi (després de tant de temps) no hagués llegit ja. Estic convençuda que en incomptables ocasions vaig repetir novel·la (entre d’altres coses, l’originalitat dels títols brillava per la seva absència), però el meu avi no es va queixar mai. Agraïa amb un somriure als llavis i una llum als ulls la meva dedicació i, de retruc, alimentava setmanalment la meva ànsia de tebeos. Moltes primeres coses a la meva vida foren regals de l’avi (la primera màquina d’escriure, el primer tocadiscos). No tinc paraules per evocar la nostra callada i poc expansiva demostració d’afecte. El meu avi no era un home de grans escarafalls, però t’atorgava sempre la confiança i la seguretat que necessitaves.

No sé si aquesta primera relació amb les llibreries té quelcom a veure amb la persona que sóc ara. Però, si més no, per a mi és un tresor de valor incalculable que guardaré sempre, amb veneració, dins de la meva ànima.