La princesa de jade, de Coia Valls

Teodora (501-548), emperadriu bizantina, esposa de Justinià I. 

Mosaic de Sant Vitale, Ràvena

Després d’uns dies de molta feina, per fi trobo el moment per confegir la ressenya de La princesa de jade de Coia Valls, l’obra guanyadora del darrer Premi Nèstor Luján de novel·la històrica.

Vagi per endavant que posseeixo una fèrria voluntat d’honestedat, que guia sempre els meus actes. Una voluntat que, a aquestes alçades de la meva vida, no vull trair. Ésser fidel a un mateix és molt important per poder respectar-se i ésser respectat. Per tant, no amagaré que no sóc gaire entusiasta del gènere de ficció històrica. Això no vol dir, evidentment, que no reconegui les bones obres. Recordo nítidament haver gaudit com una boja d’un clàssic com Sinuhé l’egipci, de Mika Waltari, o de la trilogia de Jo, Claudi de Robert Graves. Tanmateix, tal vegada per deformació professional, el rigor i la versemblança que exigeixo a un text d’inspiració històrica em menen a no trobar sovint unes mostres que m’interessin.

Per si això no fos suficient, tampoc no m’agrada la narrativa de viatges. No m’entengueu malament, venero L’Odissea, de la qual me’n sé fragments sencers, però exemples més contemporanis (com pot ser L’alquimista de Coelho), m’han generat més aviat  fred que calor.

Finalment, i per acabar-ho d’adobar, no sento per la famosa Seda, de Baricco, la fascinació tan generalitzada de la majoria del públic. És una bonica novel·la, molt passadora, però no em fa vergonya reconèixer que no em va impressionar  especialment.      

Amb tots aquests antecedents, arriba a les meves mans la novel·la de la Coia. I el primer que faig és plantejar-me què pot portar a una persona com ella, enmig de la difícil aventura d’escriure una òpera prima, a endinsar-se en un món tan complicat com el de la cort de l’Emperador Justinià, quinze segles enrere.

Sincerament, per a mi és un misteri. Però vaig i començo a llegir. I em començo a familiaritzar amb els personatges i amb el canviant espai. I penso que la Coia ha creat un univers sorprenent, curull de lirisme i construït amb un llenguatge tan delicat com un sospir. Estructurat en capítols breus que són com petits retalls del gran teixit de la història, l’autora ens fa resseguir un camí increïble, ens fa viure les peripècies i els trasbalsos d’un heterogeni grup de personatges a la recerca del ben guardat secret de la seda.

No explicaré l’argument. Per dos motius. Un, perquè mai no ho faig. Sempre remeto, evidentment, a la lectura. Dos, perquè s’ha explicat en moltes altres ressenyes (fins i tot amb massa detall) que es poden llegir amb gran facilitat a la premsa i a Internet. 

En canvi, sí que diré la impressió que a mi m’ha causat la novel·la. Perquè, a banda de tots els fets objectius que hi puguem trobar, per a mi és sobretot una obra de sensacions i de pensaments. Un text amarat de contingut filosòfic i de reflexions ben humanes (i, en el fons, ben actuals) al voltant de tot allò que és important a la vida.

Ja vaig confegir en aquest bloc la crònica de la presentació del  llibre, quan vaig tenir l’ocasió de conèixer finalment la Coia en persona (després de tanta relació virtual). També recordareu que vaig manifestar la magnífica impressió que ella em causà: una dona vital, intel·ligent, comunicadora, brillant.

Tot això i molt més (el seu esperit delicat, la seva rica vida interior, la seva magnífica prosa poètica) queda absolutament palès a La princesa de jade. Per més que jo no sigui amant de la novel·la històrica, per més que no m’agradin els llibres de viatges.

La princesa de jade ve a ser, lletraferits, com el ressò harmoniós d’una ànima, l'ànima inquieta i subjugadora de la seva autora, que s'endinsa en el passat remot per indagar al voltant de la  naturalesa humana. No us la perdeu.    

Enhorabona, Coia.