Jordi Villalonga, que ja ha col·laborat en alguna altra ocasió amb "El fil d'Ariadna", ha estat tan amable de confegir aquesta crònica. Gràcies, lletraferit.
Presentació de L’home del sac, de Màrius Serra.
El passat dijous 16 de juny va tenir lloc al Casal Independentista de Sants la presentació de la novel·la de Màrius Serra L’home del sac. Val a dir que tots els qui, per sort, hi vam assistir, ens ho vam passar d’allò més bé.
La història té un inici. Manel Mora, l’organitzador de l’acte, es trasllada en una cadira de rodes, arran d’una malaltia, des de fa uns quants anys. El 2009, va contactar amb Màrius Serra per demanar-li suport en un acte de caire reivindicatiu que estava preparant, a favor de la igualtat de les persones amb mobilitat reduïda en l’entorn de l’esport. En Màrius, que, com sabeu, coneix de ben a prop la problemàtica dels “quiets”, hi va participar de manera solidària i desinteressada. D’ençà d’aquell moment, en Manel i en Màrius han mantingut el contacte. I també amb l’Anna, la companya d’en Manel, activista literària en qui en Màrius ha trobat una còmplice infatigable en el món de les lletres.
Aquesta tríada ens van presentar, als afortunats que hi érem presents, L’home del sac, l’òpera prima d’en Màrius, escrita fa més de dues dècades, quan l’autor només tenia 24 anys. Ara l’ha revisada, bàsicament des del punt de vista de l’estil, no de l’argument ni dels continguts. El detonant per a la revisió i la nova publicació fou el comentari d’un lector entusiasta, que va motivar en Màrius a fer una mirada retrospectiva envers ell mateix i les seves vivències d’aquells anys. Sorprenentment, ha trobat en aquelles pàgines, redactades fa tant de temps, essent un noi tan jove, tot un seguit de fets que, premonitòriament, han esdevingut reals en la seva vida posterior, fins i tot cabdals.
L’Anna Maria Villalonga, professora de Literatura Catalana a la Universitat de Barcelona, podia haver confegit una presentació de l’obra i de l’autor de tipus més acadèmic. En canvi, amb bon criteri, va preferir expressar les seves opinions no sense rigor, però a partir del bon humor i de la proximitat. Res més senzill per a ella, energia abocada en allò que estima i que viu amb passió i vehemència.
La idea fou encertada si tenim en compte la personalitat (àmpliament coneguda, no cal dir-ho) del personatge en qüestió i dels seus trets públics més definits: enginy i intel·ligència al servei del gaudi amb les paraules, del joc amb els mots... Una manera lúdica d’entendre la llengua, una manera oberta, comunicadora, engrescadora. Probablement, una manera d’entendre la vida.
Per tot això, l’acte de dijous va esdevenir una reunió càlida, simpàtica, distesa, on la simbiosi entre l’Anna i en Màrius, propera al bandolerisme?, es va fer palesa en un munt de referències comunes dins del món de les lletres, dels inicis amb els “crucigramas” en castellà, de professors o persones conegudes per ambdós, d’anècdotes que ens van fer riure a cor què vols. Un bon divertimento.
Encara no he llegit la novel·la, però vaig tenir la sensació que m’ho passaré d’allò més bé; i que, tot i haver estat escrita per una persona molt jove, probablement em mostrarà, com en un joc de miralls, la personalitat polièdrica d’en Màrius Serra.
No voldria, però, acabar sense remarcar la bonhomia i l’alegria de viure que transmet aquesta persona, que sempre apareix en un moment o altre:
En Màrius ha escrit un text, anomenat Beceroles, pel concert Cantània d’enguany. És una obra musical que canten més de 25.000 nens d’arreu del nostre país, en diferents poblacions i dies, i que aprenen per separat a cada escola. Com no podia ser d’una altra manera, el text ens parla de la llengua, de les llengües del món, en un viatge a través dels diferents mars del planeta. El meu fill Pol ha participat en aquesta activitat. En el torn de preguntes i comentaris, vaig voler expressar a l’autor el plaer que, com a pare, havia experimentat en veure com el “nanos” fruïen amb l’aprenentatge de l’obra, de text “dificilíssim” (tot sigui dit), i amb la seva representació.
La resposta d’en Màrius em va colpir. Va fer esment d’una persona amb Alzheimer que havia estat capaç de memoritzar i cantar l’obra, així com d’uns nens amb discapacitats psíquiques que també havien aconseguit aprendre’n una part ben complicada i cantar-la perfectament. Això, per a ell, era l’important.
Aquest home d’Horta (com bé ens va mostrar amb la samarreta que duia) va venir a Sants a fer-nos gaudir. Amb el joc, amb la paraula, amb el gest, amb l’alegria. I us garanteixo que ho va ben aconseguir (Jordi Villalonga per a "El fil d'Ariadna", Barcelona).
En Marius Serra, no el conec , peró el veig una persona tan sencilla i propera.Estic mol contenta que hagi publicat aquest llibre, el contingut sembla molt interesant, tots aquests 25.000 nens cantant ho trovo preciós, i el mèrit desl Sr del Alzehimer, fantàstic. La cronica del llibre pel Jordi Villalonga, molt ben expresade.
ResponEliminaMoltes gràcies Anna,
Per molt anys al Marius
Bé, Carme, el llibre és una cosa i la cantata dels nens, una altra. El llibre ja el ressenyaré jo en breu, però estic acabant una feina urgent i no m'hi puc posar. Quan l'acabi ho faré de seguida.
ResponEliminaMolt bona crònica, Jordi Villalonga. N’he gaudit molt.
ResponEliminaQuina llàstima viure tan lluny perquè m’hauria agradat moltíssim haver assistit, ja veig que tot plegat va estar d’allò més bé.
Tard o d’hora llegiré “L’home del sac” i, de moment, espero la ressenya de l’Anna per saber-ne més coses.
Bona nit!
ResponEliminaGràcies, Jordi, per fer-nos reviure l'experiència del dijous!.
He de dir que aquestes trobades són per a mi un espai on m'hi sento com en família. Em sento acollida i sé que sempre tobaré bons amics a qui saludar i abraçar. I si a més a més tinc l'oportunitat de conèixer gent com en Màrius l'estona esdevé perfecte. Del Màrius ja en coneixia la seva sensibilitat pel tema dels quiets, de la seva facilitat pels jocs de paraules i altres habilitats lingüístiques. Ara també tinc el convenciment d'haver conegut una gran persona.
Dóno gràcies a l'Anna i al Manel per ser l'ànima d'aquestes trobades; per a mi significa molt haver-los conegut, ells ja ho saben, i espero compartir molts més moments com aquests.
Felicitats a tots plegats!!
Gràcies, guapes meves.
ResponEliminaShaudin, estic més que segura que n'hauries gaudit i hauries rigut com una boja, com ho van fer tots els assistents. Nosaltres sempre sempre parlem de tu. Hi ets en ànima, t'ho asseguro.
Teresa, què et puc dir que no sàpigues? Sincerament, la teva presència il·lumina la sala. Ets un àngel.
Carai, Anna! Ara m'has emocionat! Però estar amb gent com vosaltres fa que surti el millor de cadascú! Milers de gràcies!!
ResponEliminaGràcies per la crònica, encara que, com que no vaig poser assistir a l'acte, cosa que volia fer, en sap més greu haber-me-la perdut. Felicitats per tots.
ResponEliminaJo no vaig poguer asistir al acte.. coses d'avia.. de "no temps" però si vaig gaudir de la CANTANIA de l'escola del meu net, una de las participants, va esser un espectàcle magnìfic..
ResponEliminaPerò com ja os podeu imaginar el meu ànim estaba amb vossaltres.. i una mica "d'envejeta" tambè. Però amb aquesta crònica del Jordi.. ja he disfrutat. Bona nit amics!!!
Vaig poder assistir a l'acte i, efectivament, va ser molt interessant i em vaig fer un bon tip de riure.
ResponEliminaMoltes gràcies Manel, Màrius, Anna Maria, Jordi...
Mercès pels vostres comentaris. Vull agraïr a l'Anna l'oportunitat que m'ha donat de compartir la bona estona que vam passar. D'altra banda, veig que ningú no ha dit res del matusser enigma que figura en el text... (amb llicència de pal·latal doblada en la resposta).
ResponEliminaJordi Villalonga
Gràcies per l'estona tan entranyable que vaig gaudir l'altre dia.
ResponEliminaEn Màrius va ser molt proper i sensible, així com els organitzadors, Anna i Manel.
Mercès, Jordi per la teva crònica.
Una abraçada a tots plegats.
Què passa??? Ningú no respon l'enigma???? M'obligareu a fer-ho a mi? Fins ara he callat. Si aqyest vespre ningú no ha respost, ho faré jo! Serà possible!
ResponEliminaJa està. Ja és demà i ningú no ha respost. Per tant, ho faig jo.
ResponEliminaEn Jordi ha proposat, en parlar de la complicitat entre en Màrius i jo, el següent enigma:
propera al bandolerisme?
Jo crec que ha fet un joc entre els nombres cognoms: Serra + llonga (prenent-se la llicència de la inicial palatal).
I el resultat és: Serrallonga, conegut bandoler català.
És així, Jordi?
Bona nit a tothom.
Si, és correcte. Era una mica barroer i de nivell infantil però em va semblar que, lligant amb el que fa habitualment en Màrius, és podia jugar també amb la crònica.
ResponEliminaAdéu,
Jordi.
Degué haver estat molt interessant i amable! Em sap greu no haver pogut venir-hi.
ResponEliminaSobre el teu ull, veig que va tirant (i em fa tot l'efecte que a fi de bé!). I una anècdota mariusserriana: la meva filla (que s'ha tornat una noctàmbula total, D...) em va dir que se l'havien trobat en les festes d'Horta (crec), que li n'havien demanat per l'adréça, que ella el va reconèixer, i que ell va estar tan i tan amable amb elles.
Petonets!
No vaig poder assistir, em sap greu... bona ocasió per conèixer en Marius Serra no televisiu.
ResponEliminaSens dubte esteu fent una feina que us lloa, Anna i Manel, sou uns activistes de collons.
Sobre l'article; només faré un C&P del que ha posat al Jordi:
"En canvi, amb bon criteri, va preferir expressar les seves opinions no sense rigor, però a partir del bon humor i de la proximitat. Res més senzill per a ella, energia abocada en allò que estima i que viu amb passió i vehemència".
Estic segur va ser així.
Salutacions!