dijous, 2 de febrer del 2012

Això no es fa, poetessa: ha mort Wislawa Szymborska


Avui ha mort la poetessa Wislawa Szymborska (Polònia, 1923), Premi Nobel de Literatura l'any 1996.  He de reconèixer (i no em fa vergonya, perquè sóc plenament conscient de tot allò que no sé) que conec poc la seva obra. Va ser el meu amic i també poeta Oriol Prat qui, sense avisar-me de res, me la va fer avinent una tarda qualsevol, amb un dels seus gestos habituals: passar-me des de l'altre cantó de la taula un poema imprès en un full de paper. El poema era Un gato en un piso vacío. Em coneix bé, l'Oriol. Vaig llegir, encuriosida, els versos que em brindava i les paraules de Szymborska m'arribaren tan endins que, per sempre més, va deixar de ser una estranya.  


I no és això la poesia? La comunió perfecta? No ens cal conèixer la vida i miracles del poeta. Ni tan sols no necessitem saber el seu nom. Es tracta simplement de deixar-nos arrossegar per la bellesa. Si un poeta és bo, n'hem de tenir prou amb les seves paraules.
Avui ha marxat, per sempre. I m'ha sabut molt greu. Sé que la seva poesia completa està traduïda al castellà i m'hi sento compromesa. La buscaré. Vull endinsar-m'hi. Ella i jo ens ho mereixem.

Descansa en pau, màgica Szymborska. Ens has deixat orfes. Pobres gats solitaris en un pis buit.



Un gato en un piso vacío

Morir, eso no se le hace a un gato.
Porque qué puede hacer un gato
en un piso vacío.
Trepar por las paredes.
Restregarse entre los muebles.
Parece que nada ha cambiado
y, sin embargo, ha cambiado.
Que nada se ha movido,
pero está descolocado.
Y por la noche la lámpara ya no se enciende.
Se oyen pasos en la escalera,
pero no son ésos.
La mano que pone el pescado en el plato
tampoco es aquella que lo ponía.
Hay algo aquí que no empieza
a la hora de siempre.
Hay algo que no ocurre
como debería.
Aquí había alguien que estaba y estaba,
que de repente se fue
e insistentemente no está.
Se ha buscado en todos los armarios.
Se ha recorrido la estantería.
Se ha husmeado debajo de la alfombra y se ha mirado.
Incluso se ha roto la prohibición
y se han desparramado los papeles.
Qué más se puede hacer.
Dormir y esperar.
Ya verá cuando regrese,
ya verá cuando aparezca.
Se va a enterar
de que eso no se le puede hacer a un gato.
Irá hacia él
como si no quisiera,
despacito,
con las patas muy ofendidas.
Y nada de saltos ni maullidos al principio.



12 comentaris:

  1. Jo tampoc la conaixia, com tants i tans autors, però sempra sap greu quan algú marxa i més persones així. El poema és una delicia, ple de sentiments. Que tinguis un bon viatge
    Wislawa.

    ResponElimina
  2. Precios, arriba a l'ànima... La rutina del gat es trenca... ell espera, que tot torni a ser com sempre... Trenca el cor!


    MARTA VALLS

    ResponElimina
  3. Noia, no coneixia aquesta poetessa, i m'he quedat ben admirada d'aquest poema. I he vist a la Reina, la gata jove i joganera de la meva germana però que viu amb la meva mare, i que quan la meva mare se'n vagi d'aquest món també pensarà que això no se li fa, a una gateta.

    Gràcies per la descoberta :-)

    ResponElimina
  4. Jo no la coneixia, peró al llegir aquesta poesia, he vist la gran sensibilitat que tenía, és preciosa, com ens fa posa a la pell del gat, que espera i escolta, ja res és el mateix.

    Sento molt la seva mort.Només amb aquest poema, m'ha arribat a l'anima.

    Moltes Gràcies

    Carme Luis

    ResponElimina
  5. Molt bonic, entranyable !! no conec rés d'aquesta poetessa però, amb la poesia que publiqués, ja n'hi ha prou..quedaràn els seus escrits per sempre...no morirà mai !! Gràcies i bona nit Anna, Tura.

    ResponElimina
  6. oooooh! quin poema més preciós. És tan cert, tot el que diu. Gràcies a la Claire, l'entenc perfectament... i gràcies per posar la foto d'ella al teu bloc.

    Una abraçada,

    Marta

    ResponElimina
  7. Bajo una pequeña estrella.....
    Que me disculpe la coincidencia por llamarla necesidad....

    Jo si tinc la sort de tindre molta de la seva poesìa me la meva regalar la meva filla.. haig de reconeixer (i em sap greu).. però ja saps Anna que a mi el castellá potser em va millor..
    en tè tants d'escrits tal com a mi m'agraden!.. que passen de la poesia, son sentiments.. jo també he tingut una bona amiga que m'ho va dir.. i ara ja he rebuscat per les estanteríes de casa i el tinc per tornar a repassar.. es magnìfica... ja veuràs quan comencis a llegir.
    Bon dia a tots!!!!
    Mercè
    ** no mès puc deixar la nota si poso anòmim no sé el perqué...

    ResponElimina
  8. He sentit el seu nom, i em sembla que fins i tot vaig llegir quelcom sobre ella, però el que compta són els seus poemes i no els coneixia gens.
    M’ha encantat aquest poema, absolutament! I molt bo el títol del teu article; després de llegir el poema l’he entès.
    Gràcies!!!

    ResponElimina
  9. M'he quedat impressionada, tampoc no sabia res d'ella, la buscaré i començaré a lleguir-la. Gràcies per la descoberta.

    ResponElimina
  10. Amb el que a tu t'agraden els gats!
    Molt bonica la capçalera.

    ResponElimina
  11. És preciós !! Jo d'ella coneixia aquest, que és sublim !!

    Vietnam
    Mujer, ¿cómo te llamas? -No sé.
    ¿Cuándo naciste, de dónde eres? -No sé.
    ¿Por qué cavaste esta madriguera? -No sé.
    ¿Desde cuándo te escondes? -No sé.
    ¿Por qué me mordiste el dedo cordial? -No sé.
    ¿Sabes que no te vamos a hacer nada? -No sé.
    ¿A favor de quién estás? -No sé.
    Estamos en guerra, tienes que elegir. -No sé.
    ¿Existe todavía tu aldea? -No sé.
    ¿Éstos son tus hijos? -Sí.

    ResponElimina