Final del Concurs ARC de Rapsodes 2012

Ahir dissabte va tenir lloc l’acte final i el lliurament de premis del Concurs ARC de Rapsodes 2012, una de les més noves iniciatives que l’Associació de Relataires en Català ha organitzat amb el propòsit de prestigiar la nostra llengua i la nostra literatura.

L’esdeveniment s’inicià a les 12 del migdia al Centre Cívic Cotxeres Borrell, al carrer Viladomat de Barcelona. Ens hi vam aplegar una bona quantitat de gent malalta de català, de poesia, de cultura. I vam compartir, com d’habitud en les trobades dels relataires, un matí distès, amical i alegre, curull de companyonia.   

La nostra incombustible presidenta, Sílvia Romero, va presentar l’acte amb el bon humor i la simpatia que la caracteritzen. Els membres del Jurat eren l'actor Carles Martínez, l’artista ceramista Elisenda Sala, el crític d'art escèniques Eduard Jener, l'actor Jaume Pla i l'actriu Míriam Alemany.

Deu eren els rapsodes seleccionats per a la final, que van pujar a l’escenari en l’ordre que va decidir l’atzar d’un sorteig: Joana Llordella, Ferran Planell, Gabriel Salvans, Pau-Marc Riera, Joan Opi, Cristina Canudas, Anna Antoñico, Empar Sáez, Núria López i Elies Villalonga. En la primera fase eliminatòria els rapsodes podien triar entre dos poemes: Vida, de Carles Duarte, o No és morir el que ens fa mal, d'Emily Dickinson. Les recitacions anaven acompanyades de dues  peces musicals (absolutament magnífiques i ben avingudes amb els textos) escrites especialment per la pianista i compositora Núria Claverol i Català.

I aquí m’aturo un moment en la crònica, si m’ho permeteu. Haureu vist que un dels finalistes era el meu germà petit, Elies Villalonga. I no me’n puc estar de dir que va recitar esplèndidament bé. Com que jo faig de rapsoda sovint en actes diversos (i, a més, pertanyo al grup Poesia Viva, on recito habitualment) puc assegurar que tinc elements de judici. Sóc imparcial quan dic que l’Elies va excel·lir en la recitació. No em podia creure una cosa que em va passar. Mai no em poso nerviosa quan sóc jo qui presenta llibres, recita, condueix actes, llegeix en públic, actua, etc. etc. En canvi, veient el meu germà damunt de l’escenari, vaig estar tota l’estona amb un nus a l’estómac i nerviosa com un flam. Ai, que quan ens toquen la gent que estimem tot canvia! A més, és del domini públic que els meus germans són una de les meves més marcades debilitats.    

Digressions fraternals a banda, tornem a la crònica. Després de la primera fase, el jurat es va retirar a deliberar. Mentrestant, Núria Claverol ens brindà uns moments absolutament màgics. L’entreacte musical va posar la pell de gallina a tota la concurrència. Moltes gràcies, estimada i admirada Núria.

La sorpresa va arribar amb la primera decisió del jurat. Atès l’alt nivell dels participants i la dificultat de decidir, el jurat va triar quatre finalistes ex aequo en lloc dels tres estipulats: Elies Villalonga, Cristina Canudes, Ferran Planell i Núria López. O sigui, que el meu germà continuava viu i tornava a sortir a la palestra! Més nervis. En aquest segon torn, el poema a recitar era el mateix per a tots els participants. Una composició que em va subjugar: Cançó per a ningú, de Felícia Fuster, poetessa malauradament desapareguda el passat mes de març.

Mentre em mossegava les ungles (metafòricament), van actuar tots quatre i, després, nova retirada del jurat i nou interludi musical.

El punt culminant del matí es produí lògicament amb la lectura del veredicte final, que fou aquest:   

1r Premi:
Núria López

2n Premi:
Ferran Planell

3r Premi:
Cristina Canudas

Menció d'Honor:
Elies Villalonga

L’Elies va quedar quart, cosa que ens va fer a tots molt feliços. Al cap i a la fi, per a ell és una nova experiència, perquè no havia recitat mai en públic. Enhorabona, germà! A veure si l’any vinent no estic afònica com enguany (no vaig poder participar perquè vaig perdre la veu el dia que tocava enregistrar) i podem compartir encara més intensament aquesta experiència. També felicito, evidentment, la resta de rapsodes, que ho van fer molt bé. Reconec que, particularment, destacaria l’expressivitat de Cristina Canudas.  

Per acabar, i a banda de lloar l’ambient agradabilíssim de la trobada, vull destacar un aspecte: la capacitat de cada un dels 10 rapsodes per fer una interpretació pròpia i personal dels textos. El poema de Felícia Fuster, sense anar més lluny, va estar ple de vida en boca de la Cristina, melangiós en la veu de l’Elies, enèrgic per a en Ferran i lúdic per a la Núria. Tot plegat només és un indicatiu d’allò que jo tinc tan clar: estem en un país ple de talent.

Bon diumenge, lletraferits.

Us enllaço aquí l'article de Toni Arencón a “Lo càntich”, on hi trobareu una bona crònica i moltes més fotos.