Finalista als Premis Ictineu: gràcies, amics

 

Avui és un dia especial. 11 de setembre de 2012. Una jornada històrica per a Catalunya. Una Diada  única que sempre recordarem haver viscut i compartit. No cal dir que em sento molt emocionada.

I, com si això fos poc, em llevo amb la notícia que els meus dos relats, Isabel i Excés de feina, han quedat finalistes per als Premis Ictineu 2012 al millor relat fantàstic escrit en català. N'hi ha 5 de nominats, entre els quals també Els Tumbarú, de la meva estimada amiga Shaudin Melgar-Foraster.

 

Estic molt contenta. No per qüestions d'ego, o no del tot (hehehe). Per a mi escriure és com respirar i, per tant, ja comporta directament tota la satisfacció del món. Però sí que estic contenta perquè treballo moltes hores en solitud. La feina d'investigar, de crear i de fer activisme literari és, per definició, una feina callada i ingent. Hores i hores davant de l'ordinador sense parlar amb ningú. Només amb la meva gata Colette, companya indestructible. 

 

No és que em queixi. Sóc una privilegiada. Em sento immensament afortunada de poder fer allò que m'agrada. Però a voltes són massa estones de silenci (mode scriptorium medieval) per a algú tan xerraire i expansiu com jo. Internet, des d'aquest punt de vista, ha estat la meva salvació. Una finestra oberta a l'exterior.

 

Això del premi representa com una altra finestra, com una retroalimentació amb l'univers que hi ha més enllà de la pantalla. Tampoc no us vull enganyar. Com que em passo la vida promovent les obres d'altri, de tant en tant també em fa molta il·lusió poder parlar de les meves.

 

Tota aquesta retòrica bàsicament per dir-vos gràcies. GRÀCIES per la vostra fidelitat, per la vostra confiança i per ser-hi sempre. Amb amics així, no fa falta res més.

 

Feliç diada, lletraferits. I visca la nostra llengua i la nostra literatura!