Crònica d’un vespre màgic: presentació d’Entre el desert i el cactus, d’Anna Cortils

Ahir al vespre, a la Casa del Llibre de la Rambla de Catalunya de Barcelona, hom visqué uns instants molt valuosos, veritablement emotius. Anna Cortils presentà el seu poemari Entre el desert i el cactus, guanyador del VII Premi de Poesia Joan Perucho Vila d’Ascó 2012.

El llibre, publicat per l’Editorial Meteora, és un recull de poemes, entre el dol i l’amor, que l’autora ha dedicat al seu amic Salvador Iborra, poeta assassinat de manera brutal –com tots nosaltres recordem amb tristesa– el 29 de setembre de 2011. 

La sala era plena, la qual cosa reconforta l’ànima si recordem que parlàvem de poesia. L’acte, conduït amb mestria per Jordi Cervera, va comptar amb la intervenció de l’alcalde d’Ascó. La presentació pròpiament literària fou a càrrec de dos poetes joves, del grup d’amics de l’Anna i d’en Salvador, que ens van deixar absolutament enlluernats. Emocionats, feliços, entendrits, van aconseguir que tota la sala se sentís transportada pel batec de les paraules pronunciades des del cor.

Orland Verdú i Andreu Galan bressolaren l’Anna, poetessa somniadora d’uns versos que li fessin suportable l’absurditat de la mort, amb la carícia de l’autèntica amistat. Estic segura que l’autora es va sentir molt ben acompanyada. Ella, pel seu cantó, ens llegí un magnífic text, amb la sinceritat a flor de pell, que va confirmar el seu talent i la seva extrema sensibilitat.

Evidentment, no parlaré dels poemes. Això ho faré quan els llegeixi a fons i en confegeixi la pertinent ressenya. Tanmateix, puc avançar que he fullejat el llibre i que m’ha transmès unes electritzants vibracions.

Amb un preciós quartet de saxos que va posar música a la presentació –oh, la música, sempre la música!– la tarda s’escolà quasi sense adonar-nos-en, entre lectures de poemes, calidesa de mots, records d’amistats eternes i –per què no admetre-ho– alguna llagrimeta que va voler ser lliure.

Jordi Fernando, el lletraferit editor de Meteora, també es va emocionar. I avui ha escrit unes boniques paraules que vull reproduir tot seguit. Amb elles i amb les fotos de l’acte tanco aquesta crònica.

Us recomano el llibre, amics. I que visqui la poesia!  

Al bell mig de la nit de Barcelona
una dona ben jove ens explica un llarg dolor
a través de paraules fetes de cactus i deserts.
No hi ha mort més punyent que la mort incompresa.

Té l'ajut d'unes veus que han vingut de València:
... Surt un conte sufí de la gola d'Orland
mentre Iborra reviu en la força d'Andreu.
Al racó quatre saxos omplen la nit de carícia.

Una noia de Gràcia, avui Comtessa de Dia,
frena el plor i fa uns poemes que acompanyen l'amic:
«Quina bestiesa, això d'anar-se'n tan lluny.»

Al bell mig de la nit de Barcelona,
nit asconenca, també.
Perquè també és poeta qui possibilita el somni.
I com sempre, la paraula ens Salva.

Jordi Fernando

 

 

 

 

 

Microhistòries nocturnes (III)

 

Apa, lletraferits, ja hi tornem a ser.
Aquí teniu algunes historietes
d'aquelles que escric

mig grogui a la nit,
quan ja no sé què m'empesco.
Per començar l'any!

 

 

 

A l'altra banda del carrer, una ombra darrere una finestra. I jo amb els dits al teclat, per decidir el seu destí.

 

Encara deixaré obertes una estona les persianes dels ulls. Així s'hi podran escolar algunes lletres més. 

 

Em pregunto quants éssers inconeguts esperen amb paciència que marxi a dormir per prendre possessió de casa meva.

O hauria de dir 'nostra'?

 

Dietari de Porto, de Jaume Benavente

Tot just ahir vaig concloure la lectura de Dietari de Porto, de Jaume Benavente (Barcelona, 1958). L’obra, que obtingué l’any 2011 el Premi Benvingut Oliver de Narrativa atorgat per l’Ajuntament de Catarroja, m’ha deixat a la pell un cúmul de suggeridores sensacions.

Jaume Benavente és un escriptor atípic, singular. Molt afeccionat a la literatura de viatges, amb Dietari de Porto afegeix una nova baula al seu cicle portuguès i atlàntic, dins del qual destaquen les novel·les Camps de lava (2000), Masurca de Praia (2001) i Llums a la costa (2007), així com un altre dietari, Viatge d’hivern a Madeira, de 2004.

El llibre està dividit en dues parts ben diferenciades. A la primera, sota l’epígraf “Els dies de Porto”, Benavente descriu en primera persona el seu serè deambular pels barris, carrers i places de la ciutat portuguesa. A la segona, “Ficcions”, ens regala cinc precioses narracions inspirades en aquest periple. En l’entrevista personal que em concedí l’octubre de 2011, l’autor manifestava: “Quan et documentes per a un llibre, ha d’existir una percepció olfactiva, i de tacte, i del fred, i de com dorms en un llit d’allà”. Aquest és l’esperit que el mena a Porto, una ciutat per la qual confessa sentir-se, des de fa molts anys, profundament atret.

Benavente fa el viatge amb una finalitat declarada: buscar els avantpassats –jueus portuguesos– de Marja Batelaar, protagonista de la novel·la negra d’ambientació holandesa El quadern de Nicolaas Kleen i personatge sobre el qual esperem llegir moltes més històries. Personalment, em subjuga la idea. Un escriptor callat i introvertit, que passeja solitari tot observant el paisatge únic d’una ciutat estranya i decadent, amb l’esperança de trobar la biografia passada d’uns éssers de ficció que, tanmateix, semblaran reals un cop filtrats per la seva ploma. Perquè val a dir que Benavente se’n surt. I això encara em subjuga amb més força. És capaç de fer màgia a partir de la casualitat. Excel·leix en la construcció d’un fascinant univers emmirallant-se en una mirada, un somriure o un gest absolutament contingents, captats a l’atzar. La seva figura –alta, prima, malenconiosa– em sembla l’encarnació humana de la més pura intertextualitat, com si ell mateix no pogués evitar esdevenir un dels seus personatges.

Mentre llegia la primera part del llibre, he de confessar que m’he sentit també una mica viatgera. Com si transités de pas per la interioritat de l’escriptor, un pèl sorpresa de la capacitat de despullar-se d’un dels autors més reservats que conec. M’ha agradat conèixer Porto i els paisatges que l’envolten, però els he sentit sempre llunyans, com si no tingués dret a participar del sentiment d’un altre, com si m’hagués d’amagar.  Aquesta meva percepció, que pot ser molt personal, no és negativa. Redunda en la capacitat de Benavente a l’hora de crear atmosferes denses, particulars, de profund regust reflexiu. En la seva literatura no existeix cap concessió a la superficialitat. La indagació al voltant de la naturalesa humana, la nostàlgia i la melangia com a companyes de viatge, la innata curiositat, la capacitat d’observació, la constatació del pas del temps, l’intent –honest, constant– de judicar les coses des de l’equanimitat i l’equilibri. Tot en Benavente reflecteix una gran honradesa literària. I això, l’honora. 

Durant el periple per Porto –ell legitimat, jo infiltrada sense que em veiés– he estat esperant allò que sabia que havia d’arribar. Així, mentre l’escriptor descobria escenaris i persones, jo em preguntava com els dibuixaria. Un taxista, una jove que demana diners als vianants, un home a penes entrevist darrere un vidre que respira mitjançant una bombona d’oxigen, un noi molt nerviós que puja i baixa dels tramvies, una senyora japonesa amb un quadern... Benavente mira, observa, pren nota i després teixeix una delicada trama amb precisió d’orfebre, convertint la seva experiència en cinc històries interrelacionades que tallen la respiració.

Evidentment, no puc desvetllar res. Seria imperdonable. Però acabo l’aventura amb una sensació diferent, poc habitual. El seguiment de les passes de l’escriptor a través de la ciutat, en un exercici gairebé monacal, allunyat de cap tipus de diversió convencional, esclata lluminosament en la prosa dels relats de ficció. I no perquè siguin relats alegres, però contenen tanta delicadesa, tanta sensibilitat, tanta comprensió envers la naturalesa humana, que em trec el barret.

Ara sé segur que Benavente ha trobat les vides que cercava. Que podrà construir el passat de Marja Batelaar.
Per la meva part, encara no sé si he d’acabar de pair el Dietari de Porto. Tanmateix, tinc clares dues coses.
La primera: existeix un univers benaventià que s'entén com un conjunt. Una mirada única, pròpia, personal. La segona, que aquest dietari m’ha enriquit profundament.

Moltes gràcies, Jaume.  

Aquesta ressenya també ha estat publicada al Portal de Cultura Núvol

Un relat per començar l'any: "Reestructuració laboral"

 

 

Reestructuració laboral

Estava tip de tanta maldat. Per això vaig demanar voluntàriament un canvi de col·lectiu d'usuaris. No resultava habitual. Fins i tot alguns pensaven que era baixar de categoria. Però jo ho tenia ben clar.
Quan li vaig presentar la petició, el cap em va mirar amb commiseració i amb cara de pomes agres, però no es va estranyar. Ja estava acostumat a les meves sortides de to.

Es va limitar a encongir-se d'espatlles i a canviar-me el model de les ales, com pertocava.
Des d'aquell dia, ja no guardo humans, sinó gats i gossos. M'ho passo molt més bé. Són divertits, juganers i simpàtics. Ah, i per descomptat, ja no he tornat a trobar-me
 mai més ni una espurna de maldat.