Crònica d’un vespre màgic: presentació d’Entre el desert i el cactus, d’Anna Cortils

Ahir al vespre, a la Casa del Llibre de la Rambla de Catalunya de Barcelona, hom visqué uns instants molt valuosos, veritablement emotius. Anna Cortils presentà el seu poemari Entre el desert i el cactus, guanyador del VII Premi de Poesia Joan Perucho Vila d’Ascó 2012.

El llibre, publicat per l’Editorial Meteora, és un recull de poemes, entre el dol i l’amor, que l’autora ha dedicat al seu amic Salvador Iborra, poeta assassinat de manera brutal –com tots nosaltres recordem amb tristesa– el 29 de setembre de 2011. 

La sala era plena, la qual cosa reconforta l’ànima si recordem que parlàvem de poesia. L’acte, conduït amb mestria per Jordi Cervera, va comptar amb la intervenció de l’alcalde d’Ascó. La presentació pròpiament literària fou a càrrec de dos poetes joves, del grup d’amics de l’Anna i d’en Salvador, que ens van deixar absolutament enlluernats. Emocionats, feliços, entendrits, van aconseguir que tota la sala se sentís transportada pel batec de les paraules pronunciades des del cor.

Orland Verdú i Andreu Galan bressolaren l’Anna, poetessa somniadora d’uns versos que li fessin suportable l’absurditat de la mort, amb la carícia de l’autèntica amistat. Estic segura que l’autora es va sentir molt ben acompanyada. Ella, pel seu cantó, ens llegí un magnífic text, amb la sinceritat a flor de pell, que va confirmar el seu talent i la seva extrema sensibilitat.

Evidentment, no parlaré dels poemes. Això ho faré quan els llegeixi a fons i en confegeixi la pertinent ressenya. Tanmateix, puc avançar que he fullejat el llibre i que m’ha transmès unes electritzants vibracions.

Amb un preciós quartet de saxos que va posar música a la presentació –oh, la música, sempre la música!– la tarda s’escolà quasi sense adonar-nos-en, entre lectures de poemes, calidesa de mots, records d’amistats eternes i –per què no admetre-ho– alguna llagrimeta que va voler ser lliure.

Jordi Fernando, el lletraferit editor de Meteora, també es va emocionar. I avui ha escrit unes boniques paraules que vull reproduir tot seguit. Amb elles i amb les fotos de l’acte tanco aquesta crònica.

Us recomano el llibre, amics. I que visqui la poesia!  

Al bell mig de la nit de Barcelona
una dona ben jove ens explica un llarg dolor
a través de paraules fetes de cactus i deserts.
No hi ha mort més punyent que la mort incompresa.

Té l'ajut d'unes veus que han vingut de València:
... Surt un conte sufí de la gola d'Orland
mentre Iborra reviu en la força d'Andreu.
Al racó quatre saxos omplen la nit de carícia.

Una noia de Gràcia, avui Comtessa de Dia,
frena el plor i fa uns poemes que acompanyen l'amic:
«Quina bestiesa, això d'anar-se'n tan lluny.»

Al bell mig de la nit de Barcelona,
nit asconenca, també.
Perquè també és poeta qui possibilita el somni.
I com sempre, la paraula ens Salva.

Jordi Fernando