Tertúlia literària del Rave Ajagut amb en Jordi de Manuel

Divendres, 3 de maig de 2013, 20:30 h.

Lloc: Casal Cultural de Mollet del Vallès.

Esdeveniment: XIII Tertúlia Literària del Rave Ajagut  

De vegades ens trobem amb petits miracles, confluències en l’espai i en el temps que ens regalen estones càlides, familiars, entranyables, gairebé màgiques. No passa sempre, ni tan sols passa sovint. Per això aquests moments s’han d’atresorar com una joia. Així va ser ahir la Tertúlia literària del Rave Ajagut, a Mollet del Vallès. De convidat, un gran amic, un escriptor a qui, com he dit en nombroses ocasions, admiro profundament: Jordi de Manuel. 

Les tertúlies del Rave Ajagut ja tenen un temps d’història i per elles han passat escriptors de gran renom. Les condueix la meva exalumna Mònica Boixader. La Mònica és una persona especialíssima. Ens uneix una història insòlita i preciosa, d’aquelles que només es produeixen un cop a la vida i que són tan importants que es mantenen vives per sempre. No puc amagar que m’estimo molt la Mònica. És un encant, un ésser diferent. Una fada. 

Entre els presents, hi havia en Toni Miret, un altre exalumne (per partida doble: vull dir, de dues assignatures) que ha assistit diversos cops als actes en què jo he intervingut. En Toni és un assidu del Rave Ajagut. Un amic amb qui tinc una anècdota divertidíssima, relacionada amb la seva faceta de cantaire. 

D’altra banda, em va fer molta il·lusió que hi vingués la Sara Mortreux, que també viu a Mollet. La Sara és una molt bona alumna actual, del meu grup d’Anàlisi de Textos Catalans. Una de les sardines (ella ja m’entén). El seu somriure i els seus ulls brillants il·luminen les meves classes cada dimarts i cada dijous.  

Com us podeu imaginar, en aquest context tot havia d’anar molt bé. En Jordi de Manuel, encantador, didàctic i planer com sempre, ens va parlar de les seves obres, dels seus personatges, del seu concepte de literatura. La Mònica tenia entre les mans L’olor de la pluja i, com era d’esperar, hi estava totalment enganxada. Em va agradar molt que manifestés la seva sorpresa davant del fet que una novel·la com aquella no fos coneguda i lloada com es mereix. Vam parlar del tema recurrent de la situació de les publicacions en català, de les traduccions, de la distribució. És a dir, dels problemes endèmics del nostre món literari. També va sorgir el debat sobre la sempiterna dicotomia entre alta literatura i literatura de gènere, sobre el cànon acadèmic, sobre la dificultat de superar certs prejudicis. 

En realitat, vam encetar moltes qüestions diferents, totes interessantíssimes. La gent va fer preguntes, va interrogar en Jordi sobre el seu procés creatiu, la seva trajectòria, la seva condició de científic. Vam parlar d'un tret professional que el caracteritza, la circumstància de ser professor i escriptor alhora. Crec que va resultar una tertúlia molt enriquidora per a tothom i es va fer curta malgrat que, quan vam marxar, ja era molt tard. Els lletraferits som així. Quan parlem d’allò que ens apassiona, el temps ens passa en un sospir. 

Personalment, em vaig sentir molt feliç. Vaig tenir també l’oportunitat de desvirtualitzar la mare de la Mònica, a qui només havia tractat per Internet, i de tornar a veure i petonejar el seu petit fillet, l’Eudald (que es va portar la mar de bé, com un campió). 

Si mireu les fotos que acompanyen aquesta senzilla crònica i us fixeu en les nostres cares, crec que ja queda tot dit. Estic contenta per en Jordi, perquè estic segura que va guanyar nous lectors. Estic contenta per haver compartit aquests instants amb en Toni, la Sara, la Mònica. Estic contenta per l’interès que els temes tractats van suscitar en la resta d’assistents. 

En fi, ja em coneixeu. No cal dir res més. Una festa de les lletres, íntima i plena de caliu. Felís como una perdís.