Dia 31 de maig de 2013. Ens
trobem amb Mònica Batet a la Llibreria Laie de Barcelona. Són les 18:15 d’una
tarda de divendres. Volem xerrar de literatura, de llibres, de la seva
novel·la. Volem, en definitiva, conèixer-nos una mica més, després que un
parell de setmanes enrere vam protagonitzar un màgic encontre casual en aquest
mateix lloc. En aquell moment, jo tot just havia iniciat la lectura de No et miris el Riu. Ara, no només l’he
conclòs, sinó que també n’he confegit una ressenya que podeu llegir aquí. El
llibre és fantàstic i opta al Premi Crexells. Molt merescudament.
Quan vam decidir quedar, li vaig
comentar que aprofitaria per entrevistar-la. I això vaig fer, amb el benentès
que no es tractava d’una entrevista típica, sinó d’una conversa sobre la nostra
passió comuna, la literatura. He espigolat de la xerrada allò que m’ha semblat
més rellevant, intentant també no repetir-me excessivament amb les entrevistes
que ja li han fet en altres mitjans els darrers dies. En qualsevol cas, aquest és el resultat.
Espero que us sembli tan interessant com a mi, lletraferits.
Tu has publicat No et miris el Riu amb l’editorial
Meteora. Una editorial petita però
que té molta cura dels autors, de les publicacions...
Exactament. Jo he après moltes
coses gràcies als editors. És d’agrair. Un autor no es pot mirar el text només
des dels seus ulls, perquè el té tan interioritzat que és important que des de
fora algú li digui coses. És necessari que l’editor faci aquesta feina.
És la tasca de l’editor de tota
la vida, una tasca molt qualificada que avui gairebé ha desaparegut.
Sí, sí, és així. L’editor no només
ha de seleccionar el text, sinó que ha d’ajudar a millorar-lo. Qualsevol text
sempre es pot millorar. Però suposo que les grans editorials avui en dia
publiquen tant que no tenen temps per fer-ho. Quan torni a escriure, m’ajudarà
molt tot el que l’editor m’ha fet notar del meu text. Ho tindré molt en compte.
Com van ser els inicis de la teva
escriptura?
No ho sé, he escrit des de sempre. A l’institut
ja escrivia coses. Llegia molt i escrivia.
Ets una gran lectora, suposo...
Sí, sí. He llegit molt tota la vida.
Quan ets joveneta llegeixes unes coses i, a mesura que avances en la lectura, en
vols més. Sempre he intentat llegir coses noves i aprendre. Ara mateix m’interessa
gent de la qual crec que puc aprendre. Com s’expressen, com construeixen
la història, com construeixen la frase. Autors que m’agraden i que per a mi
són referents. Sempre ens identifiquem més amb uns autors que amb uns altres i
m’agradaria poder arribar a escriure com ells.
I a qui em pots citar, d’aquests
referents?
Els gustos literaris van variant
al llarg dels anys, lògicament. Vas descobrint nous autors... però a mi m’agraden
molt els escriptors hispanoamericans: Cortázar, Borges, García Márquez. M’agrada
la seva imaginació, la màgia que desprenen les seves històries. D’uns anys
ençà, també la literatura centreeuropea. Sándor Marai, Stefan Zweig, Agota
Kristof, Magda Szabó. La manera que tenen d’explicar la història, la
introspecció dels personatges, el llenguatge. Lamento molt no poder llegir en hongarès
o en alemany. En la traducció es perden moltes coses.
També hi ha autors italians que m’agraden
força. Per exemple, Dino Buzzatti. I un que aquí no és gaire conegut. No sé si
tu el coneixes. Em refereixo a Massimo Bontempelli.
Oh, i tant. Era un dels referents
de Pere Calders.
Sí! Ho sé. Com que tinc la sort
de poder llegir en italià, amb aquests escriptors no em perdo res.
Bontempelli té uns relats fascinants.
Sí. M’encanta. Tot aquell
surrealisme, que també apareix en Buzzatti. La novel·la de Buzzatti que per a mi
és cabdal és El desert dels tàrtars. La
concepció màgica d’un món que no existeix, amb una anàlisi magnífica dels
personatges. Em va fer una certa gràcia llegir en el pròleg que li van publicar
El desert dels tàrtars a la mateixa
edat que a mi m’han publicat No et miris
el Riu. De la literatura catalana, també són referents importants per a mi la
Rodoreda, en Moncada...
Quan vaig llegir No et miris el Riu vaig pensar en Casa tomada de Cortázar i, després, no
vaig pensar a fer-ho constar a la ressenya.
Sí, sí. En mi Cortázar hi és, hi
és. Té un relat de referència que vaig descobrir a la facultat i que sempre m’ha
semblat molt significatiu: Continuidad de
los parques.
Home! I tant. Penso igual. Fascinant.
Un model. Fins i tot el vaig publicar, tot parlant de Cortázar, en el meu bloc
de novel·la negra, A l’ombra del crim
(llegir aquí).
I no parlem de Borges, que per a
mi té una virtut increïble. I és que tu llegeixes Borges i et diuen que és un
escriptor del segle XXI i t’ho creus perfectament.
Això és la gran literatura.
Els grans autors i obres no només són universals, sinó també atemporals.
Sí, sí. Exacte. Jo havia llegit Ficciones i El Aleph fa anys. Però recentment els he rellegit i pensava això. És
completament actual. I difícil de llegir.
Sí, és clar. És dens i amb un
important rerefons filosòfic.
Sí. Mira, jo dic que hi ha
escriptors que es poden llegir “amb música” i d’altres “sense música”. I Borges
és “sense música”, clarament.
M’encanta aquesta manera de
dir-ho. La faré servir. Parlem de No et miris el Riu. Com gestes la idea? Com se t’acut?
Complicat. A veure, jo abans de
posar-me a escriure vull saber què passa i com s’acaba la història. En aquest cas,
tenia clar que volia escriure sobre un riu. No sabia quin riu, però en el
moment estava llegint molta literatura centreeuropea. Havia estat a Budapest, a
Praga. Encara no havia estat a Viena, però havia vist el Danubi. Havia llegit
també El Danubi de Claudio Magris,
que és un llibre complicat, és un llibre “sense música” també.
Per tant, volia un riu, però no
sabia què passaria dins la història. En aquell període vaig anar a Estocolm i
vaig visitar el Museu Vasa, el museu d’aquell vaixell del segle XVII que s’havia
enfonsat. Quan entres, et posen un documental i t’expliquen la feina de rescat
del vaixell. De vegades, als documentals hi diuen frases molt poètiques. I
el narrador va dir: “les aigües d’Estocolm
estan plenes d’ofegats”. Allò em va quedar dintre i, després, tot contemplant
les aigües que envolten les illes d’Estocolm, vaig pensar: ja està, he de
parlar d’un riu on hi hagi ofegats.
Posteriorment, vaig llegir el
conte de García Márquez, El ahogado más
hermoso del mundo, que em va
influir en la segona part. D’altra banda, hi ha un text que també em va influir,
en la primera part. Una novel·la molt curta que es titula El silenci del mar. D’un autor francès, Jean Bruller. Té només unes
80 pàgines. Tracta d’una família francesa que, durant la Segona Guerra Mundial,
ha d’acollir un soldat nazi. I no es parlen. El soldat els parla a ells, però
la família no li diu res. I això em va suggerir la primera part. A més, tinc
una amiga que m’havia explicat un cas real d’un tiet seu que no es parlava amb
la persona amb qui vivia i només es comunicaven amb notes.
D’altra banda, jo també volia que
hi hagués un personatge que fos més positiu amb el riu. I, com que m’agrada la
natació i havia llegit coses de Marc Spitz, que em va fascinar perquè va
guanyar set medalles d’or als Jocs Olímpics del 72, vaig pensar que estaria bé parlar d’un nedador.
A més, vaig veure una entrevista amb Erika Villaécija, aquesta noia que neda
tan bé, i em va enganxar el tema de la disciplina i l’esforç que feia essent
tan joveneta. Tot això va ser decisiu per a la tercera part.
Com veus, no hi ha una sola influència.
Al cap del dia rebem tants inputs... En
qualsevol cas, l’interès que sento per la literatura centreeuropea va fer que
jo volgués escriure una novel·la que tingués aquest mateix tarannà.
La novel·la està amarada d’ambigüitat...
personatges, lloc, fets... per què?
Penso que el lector ha de
contribuir a la construcció de la història. A mi, com a lectora, m’agrada.
Com a mi.
Fixa’t que jo no faig cap
descripció dels personatges. M’és igual el seu aspecte. Com a lectora, vull
participar en la seva construcció i, com a escriptora, he fet el mateix. Només
explico el que considero necessari per a l’acció. D’altra banda, tancar molt
una història tampoc no m’agrada. Prefereixo deixar espai al lector...
Jo també sóc d’aquest parer, però
no tots els lectors estan preparats per a això.
No, ja ho sé. Tens raó. Però... a
mi m’agrada.
Depèn molt de l’experiència
lectora.
Sí, sí. És això. L'autor ha de donar pistes, però el lector ha de poder ser actiu.
Els teus personatges són poc
convencionals. Tenen alguns punts en comú, però. Volen ser sempre els millors,
són molt autoexigents. I també comparteixen el fet de ser solitaris en extrem,
gairebé misantrops.
Ja, sí. Però... si tu tens una
ambició, poc et pots relacionar, no? Mira, el professor és com jo veia molts professors
de la Universitat. Sempre tancats en el seu món... Hi ha molta gent d’aquesta. La
nedadora no pot estar per res més, com qualsevol esportista d’elit. Jo penso
que molta gent apassionada de la seva feina està tan centrada en allò que fa
que es despreocupa del món. I l’Indexador té una gran passió. Una passió estranya...
Portada a l’extrem.
Sí, però hi ha col·leccionistes
de segells que també estan tot el dia...
Sí, jo no et dic que no sigui
versemblant, sinó que és un tret comú als personatges. Potser està vinculat
també a aquest tarannà centreeuropeu?
Sí, sí. Personatges molt
tancats. A més, un personatge pla no és interessant...
No. Però no necessàriament un
personatge rodó ha de ser tan tancat.
No, és veritat. És cert que els meus personatges tenen
aquella mena d’introspecció centreeuropea. I també estan afectats per totes aquestes
coses terribles que els passen.
Sí, perquè tenim un Riu,
protagonista de la novel·la, que és dur, omnipresent, inexorable... És una mena
d’al·legoria de la vida humana? T’ho vas plantejar així? Volies parlar del
nostre destí ineluctable?
No. Jo només volia que el Riu fos
un personatge al voltant del qual girés tot i que ell decidís. Que el Riu fos
el personatge més fort de la novel·la.
Però al final esdevé una gran
metàfora de la vida, no?
Doncs sí. Sí. Tristament tens
raó. És així.
El riu flueix, com la vida, i ens
porta a un final inexorable. Tots sabem on acabarem i és l’única certesa que
tenim. El Riu es converteix en un típic personatge al·legòric, no?
Doncs mira, és cert. No era la
meva intenció, però crec que tens raó. De fet, jo volia mostrar com el riu incideix
en la vida de la gent.
Parlem del premi Crexells. Estàs
contenta?
Sí, és clar. Jo vaig escriure la
novel·la sense esperança. Des del desconsol absolut, pensant que no la voldria publicar ningú. Entre
la difícil situació actual, el fet que jo no sóc coneguda i que no és un text
fàcil de vendre... Jo vaig escriure el llibre que tenia dins, convençuda de la
meva història, però sense creure que el podria publicar. Quan Meteora em va dir
que estaven interessats, jo molt contenta. I això del Crexells, doncs imagina’t.
Una cosa que mai no se m’hauria acudit.
Doncs que tinguis molta sort. Ho
desitjo de tot cor. Tot i que penso que ja l’has tingut, perquè el més
important era publicar i tenir ressò. I això ja ho has aconseguit.
Gràcies!
Bé, per acabar. Parla’m dels teus
plans de futur.
Estic pensant. Ara no escric
perquè estic pensant. També he de trobar el moment, perquè s‘ha de treballar i
és clar, no tinc tot el temps que vull. Necessito molta concentració.
Però vols continuar escrivint,
no?
Sí, sí. I tant. Aquest és el meu
desig.
Doncs endavant! Hem de marxar corrents perquè la Mònica viu a Tarragona i ha d'agafar un tren. Tot i això, quedem que hi tornarem un altre dia. La tarda s'ha escolat de pressa, envoltades de l'aurèola màgica dels grans noms de la literatura, que ens han abrigat amb el seu caliu inigualable.
Mònica Batet Boada, una bona escriptora i per si algú en tenia dubtes l’Anna Maria Villalonga en una conversa/entrevista ens ha pogut mostrar-nos que, per l’autora de No et miris el Riu, la literatura és fascinant però que si arriba amb molta constància .
ResponEliminaOstres, molt sincera, la Mònica; ha relatat, fil per randa, de quina manera ha fet la trama de la novel·la; molt interessant tot el que ha explicat i boníssima la teva entrevista, Anna. Compraré No et miris el riu!
ResponEliminaBon dissabte per tothom!
Tura
Bona tarda.
ResponEliminaDespres de la teva ressenya, ja tenia intenció de comprar "No et miris el riu", ara despres de llegir l'entrevista, el vull comprar.
Moltes gràcies. petonets.
Ester C.
Moltíssimes gràcies Anna per l'entrevista. Que rápida en transcriure-la!
ResponEliminaMònica Batet,
No la coneixia, peró m'ha agradat molt l'entrevista. M'anoto la novela.
ResponEliminaPetons!
Gràcies a tots. Sí, Mönica. M'hi vaig posar ahir i apa!
ResponEliminaQuè bé m'ho he passat llegint l'entrevista! Hauria volgut llegir més i més. Mònica Batet, a qui fins ara gairebé no coneixia (només per la teva ressenya), m'ha resultat encisadora. I ja et pots imaginar com m'han agradat les seves referències a Cortázar i Borges, em sentia a casa. Molt encertat quan diu que Borges és "sense música", hahaha, boníssim, hi estic totalment d'acord. En fi, que amb tota l'entrevista he sentit l'autora molt propera; m'agradaria conèixer-la (des del Canadà difícil, però) i llegir-la (també complicadet des d'aquí, però més fàcil). Gràcies, Potato!
ResponEliminaQue interessant!
ResponEliminaCom totes les entrevistes, Anna, aconsegueixes endinsar-te subtilment en el món i el cor del personatge... Et felicito, tant a tu com a la Mònica!
Una abraçada!
Gràcies, Teresa i Potato de Toronto.
ResponEliminaSabia que t'agradaria, Potato, perquè tenim gustos clònics i amb la Mònica també en compartim molts. Sé que la novel·la t'agradaria molt.
No hi com tenirte en a tu Anna per pensar en un altre llibre... jo ahorè de decansar un temps de les resenyes..
ResponEliminaDoncs tot el que descrius m'agrada
El llibre de la Monica.. ummmmmmmmmmm te un regust de bo...
Felicitats a les dues.
Bon dissabte 16 de Juny.
Mercè