L’escriptora canadenca Alice
Munro és la dona número 13.
O dit d’una altra manera, el
Premi Nobel de Literatura d’enguany l’ha obtingut, per tretzena vegada en la
seva història, una dona.
Qui em coneix bé sap que no
combrego amb supòsits feministes exagerats, no considero els homes els meus
enemics ni acabo de confiar en paritats imposades. Sempre he intentat ser
racional i aplicar un criteri just en tots els àmbits de la vida.
Malgrat tot, no puc negar que em
fa feliç conèixer la receptora del darrer Premi Nobel de Literatura (deixant de
banda qüestions polítiques i estratègiques entorn de qualsevol premi important
que s’atorgui actualment, que haberlas, haylas).
Em fa feliç per dues raons, que
entendreu ràpidament.
La primera: la condició femenina
de la premiada. Atès que existeixen tantes dones que escriuen, tantíssimes, em
sembla que n’hi ha més d’una que es mereix el guardó. Per tant, la majoria
masculina ha deixat de tenir sentit (si Virginia Woolf, pobreta, aixequés el
cap!) i hem de premiar qui s’ho mereixi des d’un punt de vista purament
artístic, independentment de consideracions de gènere, de nacionalitat o de
pensament. Si el comitè del Nobel comença a adonar-se’n, doncs perfecte.
Esperem que, a partir d’ara, sempre sigui així.
La segona: que la premiada sigui
una autora de narrativa breu. Quan les editorials rarament aposten per publicar
relats, quan continua semblant que les històries curtes són el germà pobre de
la novel·la, quan costa tant d’argumentar i demostrar que es tracta d’un gènere
de ple dret, amb característiques i codis propis, que pot assolir un nivell
excels... quan tot això passa des de fa molt i sembla durar eternament, que el premi
literari més important del planeta sigui per a una contista és una notícia per
celebrar.
A veure si tothom obre els ulls
d’una vegada i deixem de banda definitivament prejudicis absurds i obsolets.
Com a editors, com a escriptors i també com a lectors. O cal recordar els noms
de Borges, Cortázar, Poe, Bradbury i un inacabable etcètera per reiterar allò
de para muestra un botón? Doncs apa,
a canviar alguns criteris, que és una pràctica que sempre ens renova i resulta
gratificant.
Enhorabona a Alice Munro i al
poble canadenc en general. Sé de molt bona tinta que estan molt contents.
Aquest article ha estat publicat originàriament el Diari Digital CatalunyaPress
Jo, ignoranta que sóc, no la coneixia però també me n'he alegrat, és clar, perquè és una dona, una de les poques amb Nobel. I ara a llegir-la!
ResponEliminaTampoc jo la coneixia. Enhorabona, doncs, a Alice Munro. Una lectura més a l’abast de l’encuriosiment.
ResponEliminaUna tercera ignorant. He mirat una mica i vull començar llegint "Massa felicitat". No m'explico aquestes reticències amb els relats curts. N'hi ha tants que m'ho han fet passar tan bé...
ResponEliminaÀngels
Efectivament, al Canadà estem molt contents. I l'Alice Munro es molt estimada aquí, com a escriptora i també com a persona.
ResponEliminaFa molts anys Munro tenia una certa angoixa perquè només escrivia relats i s'adonava que si vols que et prenguin seriosament com a escriptora has d'escriure noveŀles. A la fi va decidir tirar endavant amb els relats que era amb el que se sentia feliç, i si no era reconeguda què hi farem. I ja veus el resultat.
Espero que en pugui gaudir perquè la pobra dona està molt malament de salut i no se sap ni si podrà viatjar a Estocolm. Li desitjo el millor!
Espero que sí. Jo també li ho desitjo! I penso llegir-la. Quin llibre em recomanes primer?
ResponEliminaDoncs no sé ben bé que dir-te perquè la majoria de relats de la Munro els vaig llegir fa molts anys de llibres que treia de la biblioteca, i ara no recordo quin relat era a quin llibre. Però tinc un llibre de relats d'ella a casa que m'agrada molt: "The Progress of Love". Faràs bé de llegir-la. Has de tenir en compte, però, que els seus són relats molt canadencs, d'un ambient molt canadenc, que reflexa esplendidament; si els llegeix algú que no coneix aquest ambient es deu perdre moltes coses. Ja em diràs quelcom quan la llegeixis.
ResponElimina