Relat propi: A LA FINESTRA

Noia a la finestra, Salvador Dalí

 



Mai no m’ha molestat fer el torn de nit. Les visites que ja han marxat, els passadissos amb la llum baixa, les llargues estones de silenci. L’ambient es relaxa i es transforma, lluny de l’esgotador tràfec del dia. Les busques del rellotge de paret que presideix el vestíbul ressonen lentament a cada moviment, amb la cadència inharmònica de la seva maquinaria antiga i rovellada. Les parets verd poma, repintades de fa poc per enèsima vegada, reflecteixen a penes la claror esmorteïda de les bombetes del sostre. En la distància, desvarieja el murmuri somort d’un televisor insomne.  

Tothom detesta aquest torn. Pensen que les nits són fredes, desagraïdes. Però s’equivoquen. En ocasions, els avis criden i s’esvaloten. S’aixequen, gemeguen, no volen prendre la medicació. O, simplement, es moren. Tanmateix, la majoria de cops només regnen la quietud i la calma. El temps s’escola inadvertidament, com si el rellotge es bellugués més a poc a poc tot exercint també el seu dret al descans.

Cada hora faig la ronda pels passadissos. Amb les sabatilles d’infermera, les meves passes són inaudibles. Obro amb cura algunes portes i observo l’interior. Quasi tots dormen. A voltes me’n trobo alguns amb els ulls ben oberts, mirant fixament el buit. Si no em demanen res, els deixo tranquils amb les seves reflexions. Al cap i a la fi, ja no hi tenen res a perdre. No cal que dormin. Poden passar la nit en vetlla, si volen.

M’agrada mantenir-me alerta asseguda darrere del taulell de la recepció. Just a la meva esquena, al costat del panell dels timbres d’emergència, hi ha una finestra. Quan he fet tota la feina, en les llargues estones entre ronda i ronda, de vegades m’entretinc contemplant la ciutat. Des de la desena planta, com si fos una talaia aixecada enmig del no-res, sóc una espectadora privilegiada de la gran urbs aparentment dormida.  

Veig els terrats dels edificis més baixos, sovint guarnits de roba estesa, les antenes de televisió i de telefonia mòbil, els rètols lluminosos que anuncien begudes o cotxes de luxe. El brogit del trànsit quasi no m’arriba. Els taxistes condueixen d’esma i els autobusos passen de llarg davant de les parades solitàries. De tant en tant, una moto embogida trenca el silenci. Els carrers estan buits, però la ciutat no dorm. Milers de llums que trenquen la fosca delaten la presència d’activitat humana. 

Aquesta certesa sempre em sorprèn. No sóc només jo qui roman desperta en la nit que badalla. Hi ha altres cors desvetllats que bateguen rere els llums indiscrets que la finestra em mostra. Em pregunto quantes parelles estan fent l’amor, quants homes preocupats escolten la ràdio per foragitar els fantasmes, quantes sofertes mares gronxen tendrament els infants que ploren. Ara mateix, algú que ja no pot suportar la vida obre el seu darrer pot de pastilles. Algú riu, somnia despert, parla per telèfon, es pren un cafè. Potser no sóc jo sola qui intenta, a través d’una finestra, descobrir el misteri palpitant de la gran ciutat. Un organisme viu, independent, lliure, format per milers de cèl·lules que es nodreixen i es mouen. Enorme, imprevisible.

Un avió solca el cel en silenci. Vola molt alt i sembla impossible no sentir cap so. Només les seves bombetes arrenglerades aclareixen l’obscur, testimonis que avancen enmig de centenars d’estrelles que són un miratge, perquè fa molt de temps que van extingir-se. On va aquell avió? A quin lloc, llunyà i diferent? Hi haurà llums en aquell lloc, hi haurà avis que mantenen els ulls oberts per recordar el passat en un present a punt de fondre’s? Hi haurà infermeres solitàries que s’aboquen a les finestres?

L’avió s’esborra lentament de la vista. Diria que va a poc a poc, però en realitat la seva velocitat és vertiginosa. Semblava fàcil estirar el braç i tocar-li les ales amb els dits tremolosos, però no és possible. La seva estela escombra el rastre de les estrelles mortes. El cel s’apaga.     

De l’habitació 101, al fons del corredor, m’arriba el ressò del timbre, peremptori. El senyal vermell s’encén intermitentment, sense parar, amb obstinada insistència. Algú em reclama.  

El misteri de la ciutat també és aquí, entre aquestes parets on la mort fa guàrdia a tothora, indolent, amb la dalla recolzada a l’espera en un racó del passadís en ombres. Veig el seu esguard que em ressegueix amb indiferència mentre m’aixeco de pressa i arrenco a córrer.

 

 

Anna Maria Villalonga

Gener 2009

Nota: Tenia aquest relat inèdit, com molts d'altres, en un calaix. Avui m'ha vingut de gust compartir-lo amb vosaltres. Espero que us hagi agradat.