Bandoler, de Margarida Aritzeta

 

 

El passat dia 8 vaig tenir l’honor de presentar a la Llibreria Alibri de Barcelona la novel·la Bandoler, de Margarida Aritzeta. Per a mi, Aritzeta és una autora admirada i de referència, companya endemés de fatigues acadèmiques, ja que exerceix de professora de Teoria de la Literatura a la Universitat Rovira i Virgili. D’altra banda, i com tots ja sabeu, ha estat una de les participants en l’antologia d’històries negres Elles també maten, que he tingut la sort de coordinar i on també hi ha un relat meu.
 

La presentació va anar molt bé. Càlida, distesa i carregada de complicitat. Ens compenetrem, amb la Margarida. Ambdues riem molt, gesticulem sense parar, parlem pels descosits i, de tant en tant, ens trepitgem en les nostres intervencions. Trobo que això és fantàstic, perquè indica confiança i comoditat. També indica que tenim moltes coses en comú, malgrat que no fa gaire que ens coneixem. En resum, un enorme plaer. En nom de totes aquestes circumstàncies, he decidit aprofitar l’espai d’aquesta ressenya per adjuntar un petit reportatge gràfic de la presentació. Així podreu mirar (i admirar!) les carotes que fem.  

 

 

 

 

Però parlem ara de Bandoler, que d’això es tracta. Quan fa poc vaig ressenyar La maleta sarda, vaig comentar la sensació que aquesta novel·la m’havia generat: com si l’autora hagués compost el text expressament per a mi, de tant que quadrava amb els meus interessos i les meves preferències. Doncs bé, un fenomen similar s’ha produït amb Bandoler. I aquest fet no ha deixat de sorprendre’m. Són percepcions insòlites i poc freqüents, però, tanmateix, molt reals. I amb Aritzeta ja m’ha passat dos cops!   

 

Però... com podria ser d’una altra manera si jo, que m’he dedicat de  manera especialitzada a la literatura catalana del segle xviii i principis del xix, em trobo a la novel·la la recreació precisament d’aquesta època, amb tots els seus detalls i totes les seves característiques? Si recupero en la ficció els esdeveniments històrics i culturals que tant conec? Si apareix com a personatge el famós i sui generis Rafael d’Amat i Cortada, ínclit Baró de Maldà, que tant he estudiat, explicat i citat? Era de calaix (Calaix de sastre, òbviament) que, deambulant entre les pàgines de Bandoler, m’hi havia de sentir com a casa. I, per acabar-ho d’adobar, l’autora també ens remet a un dels invents que més van proliferar durant aquest període: els autòmats. En una societat europea que començava a experimentar un considerable augment demogràfic, en la qual la cultura de l’oci iniciava un camí sense retorn i el progrés i els avenços tècnics adquirien cada dia més importància, els autòmats i altres fineses similars (n’hi ha moltes, però no podem detallar-les ara i aquí) representaven una enorme novetat, que subjugava la massa i que jo, com és natural, he hagut de tenir molt en compte en els meus estudis sobre teatre, escenografia i representacions.   

Com podeu veure, l’empatia amb la novel·la s’esdevenia, ja d’antuvi, absolutament inevitable.  

 

 

 

Baró de Maldà

 

 

 

Però tornem al text. Què és Bandoler? Jo diria que podem parlar de novel·la de caràcter històric, atès que no s’escau exactament dins del concepte de novel·la històrica, molt difícil de definir. Les seves fronteres, al meu entendre, sempre han estat especialment difuses. Ja des d’Aristòtil, arrosseguem uns certs problemes a l’hora de distingir entre historiografia i èpica. En principi, la historiografia només recull els fets reals, documentats, a la manera d’una crònica, d’un assaig. L’èpica, en canvi, pot (o no) recrear esdeveniments autèntics, però sempre amanits amb elements de ficció: mitologia, rondalles, llegendes, qüestions sobrenaturals. Tot allò que a l’autor li servís per ornamentar el relat. I és que (en teoria) la historiografia no és literatura, però l’èpica, que sol transmetre els orígens i esdeveniments mítics d’un poble, sí.  

Evidentment, Bandoler és una obra moderna, escrita en l’actualitat, i no s’ajusta del tot ni a una cosa ni a l’altra. Recull passatges de la nostra història i els acosta al lector, però també (i principalment) conté una preciosa trama en la qual Joan Serra (el personatge real que dóna títol al llibre) no és el protagonista, però hi té un paper decisiu.

Aritzeta construeix un text que, des del punt de vista històric, intenta dues coses:

1.    Recuperar una figura real, que arrossega una mitificació negativa carregada d’errors i anacronismes, per plasmar-la des d’òptiques més realistes i autèntiques.

2.    Confegir un relat de ficció amb personatges de ficció, però amb la pretensió, alhora, de mostrar-nos ˗amb rigor documentat˗ el tipus de vida de la població catalana del moment, l’efervescència il·lustrada, el canvi de la societat, esdeveniments com la Guerra del Francès, etc. etc.

 

 

 

Dit això, Margarida Aritzeta és una novel·lista, una escriptora. I allò que més destaca de la novel·la, evidentment, és el vessant literari, el seu caràcter de narradora, de recreadora. Aritzeta dóna vida a uns personatges entranyables, versemblants, que creixen i evolucionen, que ens sorprenen i ens commouen, que ens fan compartir el seu dolor i les seves sensacions, que ens atrapen brutalment. La novel·la és breu i això va al seu favor. La fa més intensa. No és un secret que, personalment,  m’agrada molt la narrativa breu, on no hi ha coses supèrflues, on res no hi manca ni hi sobra.  

Evidentment, no explicaré res de la trama. Només diré que la vida del bandoler Joan Serra, que tots coneixem gràcies a la cançó de Lluís Llach, és el fil conductor d’un text impecable, d’una història esplèndidament teixida que ens atrapa des de la primera a l’última pàgina. Sí que remarcaré, en canvi, dos aspectes vinculats a la forma, a l’estil. D’una banda, l’ús magistral i absolutament adequat del registre lingüístic, amb un català que, sense resultar feixuc ni anacrònic, s‘ajusta com un guant al context històric que descriu. D’una altra, la tria dels recursos narratius i estructurals, que ens mantenen en tensió constant, esperant saber. Aritzeta construeix un joc complex d’analepsis i prolepsis que, curiosament, es troben perfectament integrades dins del decurs de la narració. No hi ha talls ni ruptures. A través de la veu i la mirada interna dels personatges, carregats d’intensitat psicològica, viatgem endavant i endarrere en el temps, submergits en un munt de girs i de sorpreses que no s’acaben d’aclarir fins a la darrera línia. Tanmateix, ni ho notem. Res no ens confon, res no trontolla.

Aquests recursos, tal i com els utilitza l’autora, són extremadament complexos. És molt difícil posar-los en joc sense malmetre la comprensió del text ni comprometre’n la credibilitat, la versemblança, el decòrum. Han d’estar perfectament dosificats, estratègicament situats, fent avançar l’acció en tot moment, però sense desvetllar res d’allò que encara convé mantenir en l’ombra. Sens dubte, el treball d’una escriptora d’alt nivell que ha arribat al cim de la seva maduresa creativa.

La meva enhorabona.