El nadador en el mar secreto, de William Kotzwinkle

L'editorial Navona és una rara avis en els temps que corren. Publiquen obres d'autors clàssics, textos poc difosos o mig oblidats, novel·les breus, nouvel·les, títols de fa uns anys. Tot allò que paga la pena i que hauríem de conèixer. Tot allò que no caduca mai. El seu editor, Pere Sureda, és una persona sorprenent. Culte i savi, amant dels gats (com no ho havia de ser!) i lletraferit fins al moll de l'os, no es deixa seduir per modes ni estereotips. Sap molt bé com reconèixer els bons textos i es complau en posar-los a l'abast del lector. 

A més, per acabar-ho d'adobar, els seus llibres són una meravella.

Ben cuidats, ben treballats, amb edicions delicades i pulcres.

Realment, un sorprenent oasi.

 

Avui tinc entre les mans una d'aquestes petites/grans joies. Una breu novel·la (90 pàgines) intitulada El nadador en el mar secreto. El seu autor és el nord-americà William Kotzwinkle, a qui jo només havia sentit anomenar. 

 

 

 

 

Quan et disposes a obrir el llibre, no hi ha res que et pugui preparar per a allò que hi trobaràs.  I menys que res el seu títol, que ens evoca aigua, secrets i nadadors, i que només després de l'emocionant lectura podrem celebrar
com a extremadament bell.

 

No puc dir gran cosa (o res) de l'argument de l'obra. Seria estripar-la tota, així que no ho faré. Tanmateix, és un text que esquinça l'ànima, que ens transforma per sempre. Una esplèndida introspecció sobre la vida i la mort. Un tresor després del qual mai més no tornarem a ser els mateixos. No és aquesta la finalitat de la bona literatura? Que cada lectura ens modifiqui, faci créixer el nostre bagatge i ens converteixi en algú diferent, en algú amb la ment més clara, el cor més net i la curiositat més desperta? 

 

El nadador en el mar secreto és una preciosa perla, una prosa poètica sense embalums ficticis, sense sentimentalisme innecessari, sense complaença en el dolor. Ens aboca a uns esdeveniments descarnats, que fins i tot ens desassosseguen, però ho fa des de la senzillesa i l'honestedat més estrictes, des de l'acceptació i el fatalisme més ben entès, des de la beatitud i la bellesa més profundes. 

 

La presència pausada de la metàfora, de la sinestèsia, de les personificacions, l'exaltació de la natura, la idea que sobrevola el text, d'un alè vital i d'un tot orgànic al qual tots pertanyem, m'ha fet pensar en teories organicistes, en la noció del cosmos com un ens superior, en Spinoza o fins i tot en la contenció extrema del primer i més pur protestantisme. Una proposta atemporal, que sobrepassa el temps i l'espai, que durarà sempre. 

 

Com diu Lea Vélez a la contraportada:

 

Quizá el major libro que he leído. Es metàfora del universo y de mí misma. Un libro perfecto. Una guía interior. Un resumen. Un milagro. Pura brujería.  

   

Gràcies, Navona, per fer aquestes coses. I gràcies per acostar-nos a la narrativa americana contemporània, desgraciadament massa desconeguda.