El pequeño Arquímedes, d'Aldous Huxley

Benvolguts lletraferits,

Em plau avui, enmig de la insuportable canícula, parlar-vos d’una altra de les delicades meravelles que l’Editorial Navona ha decidit publicar recentment, qui sap si amb la lloable intenció de fer-nos comprendre que tenim encara moltes joies per descobrir i que els bons llibres viuen per sempre.

Aquest cop tenim entre mans un esplèndid i colpidor relat del mestre Aldous Huxley, sovint recordat bàsicament per la seva distopia Un món feliç. Un món feliç va representar per a mi un punt d’inflexió, me’l vaig empassar amb delit ja fa molts anys i  s’ha mantingut per sempre com una de les meves obres de referència. La magnitud d’aquesta novel·la, però, potser ha emboirat o minimitzat ˗de cara al gran públic˗ la resta de la producció del gran escriptor anglès. El cas és que la lectura d’aquests desconeguts textos, ara que Navona ens els acosta, em sembla imprescindible. No només per aprofundir en la coneixença de la literatura de Huxley, sinó també per egoisme pur. Llegir les seves delicadeses significa créixer, aprendre, reflexionar i, per damunt de tot, gaudir.

 

 

 

Abans de parlar d’El pequeño Arquímedes, vull referir-me a La sonrisa de la Gioconda, un altra obra de Huxley publicada per Navona que vaig llegir amb plaer fa uns mesos. En contra del meu costum, no la vaig ressenyar. El motiu, l’excés de feina. Van anar passant els dies, enmig d’una quantitat espectacular d’obligacions i tasques, i la pobra Gioconda no va sortir a la llum. Així que avui aprofito per recomanar la seva lectura. Una novel·la breu i rodona, deliciosa, que ens mostra un Huxley absolutament diferent del visionari distòpic (i quin visionari més encertat!) de la seva obra magna.

 

 

El mateix passa amb El pequeño Arquímedes, un petit llibret de 83 pàgines que et deixa sense alè, amb el cor encongit, quan t’adones que l’has acabat i que t’ha aportat tant. Des del vessant humà, des de la excel·lència de l’estil (absolutament proper, poètic, amanyagador) i, especialment, des de les possibilitats de reflexió.

El text de la contraportada diu: De vacaciones en Italia, el narrador y su mujer conocen al pequeño Guido, un chaval de pueblo. No sabe leer ni escribir, pero está increíblemente dotado para la música y las matemáticas. A los seis años es capaz de demostrar el teorema de Pitágoras más fácilmente que Euclides...

A partir d’aquesta trama, d’aquest plantejament, Huxley confegeix una història singular però alhora terriblement creïble (em pregunto si conté algun fonament de tipus autobiogràfic), que aprofundeix en les diferències de classe, la fragilitat de la infantesa, les relacions matrimonials i de família i, per damunt de tot, assaja una reflexió al voltant de l’autèntica intel·ligència humana, del veritable talent.

Pensé en las vastas diferencias que se dan entre los seres humanos. Clasificamos a los hombres por el color de sus ojos y del pelo, por la forma de sus cráneos. ¿No sería más sensato dividirlos por especies intelectuales? (...) Tal vez los hombres dotados de ingenio sean los únicos hombres verdaderos. En toda la historia de la raza solo ha habido unos pocos miles de hombres verdaderos. Y los demás... ¿Qué somos? Animales capaces de aprender. Sin la ayuda de los hombres verdaderos prácticamente no habríamos descubierto nada (pàg. 63).

No podem trobar en aquest fragment l’embrió d’Un món feliç? El pequeño Arquímedes data de 1924 i Un món feliç fou publicada per primer cop el 1932. Tot i que la breu novel·leta que avui ressenyem no té res a veure amb la famosa distopia, em sembla molt interessant trobar-hi ressons. Això dota les obres dels grans autors d’una significació de conjunt, d’un valor de corpus que les col·loca, sens dubte, en un lloc preeminent.

Lletraferits, no us perdeu El pequeño Arquímedes. Tampoc La sonrisa de la Gioconda. Feu-vos personalment aquest favor.          

Ah, per cert, Aldous Huxley era un enamorat dels gats. Mireu el seu rostre en aquesta fotografia. No fa falta dir res més.