És l’amor que mou el cel i les estrelles, d’Antònia Carré-Pons

Ja sabeu que jo no sóc gaire afeccionada a les històries d’amor, sobretot si acaben bé. I tampoc a les novel·les històriques o de contingut històric, encara que algunes d’aquesta guisa m’hagin agradat molt al llarg de la meva vida (Jo, Claudi de Robert Graves, per exemple, o El nom de la rosa, d’Umberto Eco, diguin el que diguin alguns). Les primeres, les d’amor, no m’interessen ni me les crec (ja em podeu dir cínica). Les segones, les històriques, sovint em grinyolen en algun punt. Els hi descobreixo les costures. Com que els autors es veuen obligats a lligar els fets reals amb la ficció per tal de situar correctament els lectors, molts cops el fil que uneix aquests dos aspectes acaba resultant massa evident. No llisca amb suavitat ni versemblança i entorpeix la narració. Dit d’una altra manera, que no acostuma a passar desapercebut, com hauria de ser.  

Tampoc no passa desapercebut a És l’amor que mou el cel i les estrelles d’Antònia Carré-Pons, novel·la històrica i d’amor! que acabo de concloure. Però és que l’autora no ho pretén pas. Medievalista reputada, coneix molt bé els estratagemes narratius de la literatura medieval i renaixentista, de manera que munta una ficció a l’estil de l’època que ningú no pot refutar des del punt de vista de les costures i la credibilitat. Antònia Carré-Pons no s’està de res. Parteix de la base de la reproducció d’un còdex antic i, a més, hi afegeix recursos com el del somni, el del viatge o fins i tot assaja l’escriptura d’un diàleg al més pur estil del Renaixement per tal d’explicar-nos tot allò que li abelleix.  Així, podríem perfectament definir aquest agradable text com un conte de contes, un recull d’històries amb un fil conductor que les relaciona, un exercici d’aproximació al lector profà de la literatura catalana de l’època, etc. etc.       

La novel·la resulta de lectura molt plaent. En el meu cas, després d’impartir a la UB durant uns quants anys els cursos de Literatura Catalana del Renaixement o d’escriure algun article d’investigació sobre la misogínia, no podia ser d’una altra manera. Veure els meus autors convertits en personatges, des de Joan Roís de Corella a Jaume Roig o des de Bernat Fenollar a Jaume Gassull, resulta terriblement atractiu. També ho és per a l’autora, evidentment. Per això ens delecta amb un text lúdic i feliç, que tanca el cercle d’allò que ha estudiat tota la vida: L’Espill de Jaume Roig, obra de la qual n’ha fet una edició crítica i una edició divulgativa.

L’ambientació de les tres ciutats que configuren l’univers geogràfic de la ficció ˗ València, Nàpols i Roma˗ m’ha semblat molt encertada, de la mateixa manera que l’estil i el llenguatge resulten perfectament coherents amb el moment històric del manuscrit que reprodueixen. També la ingenuïtat de les històries d’amor m’ha semblat lògica, tot i que les trobo tan blanques que m’han arrencat, inevitablement, un somriure.

Per a mi, el millor de la novel·la és la lloança dels llibres i de les biblioteques que amara tot el text. L’amor, l’amor en majúscules per la literatura. Aquest sí que no em fa somriure. I aquest sí que me’l crec.   

        

   Targetó de la presentació a la Llibreria Documenta, a la qual vaig tenir el plaer d'assistir.

 

Recomano la novel·la: un altre encert de l'Editorial Meteora. Un llibre que es titula com el darrer vers de la Comèdia de Dante, amics lletraferits, s'ha de llegir.