Sant Jordi 2016: El basar dels llibres desconeguts

El Setmanari El Temps, amb motiu de la diada de Sant Jordi, ha posat en marxa enguany una bonica iniciativa. Ha demanat a unes quantes persones vinculades a la literatura que triéssim sis títols d'obres literàries (tres catalanes i tres en altres llengües) que consideréssim poc conegudes, o oblidades, o que es mereixien més visibilitat al marge de les novetats. Una de les persones he estat jo i he fet les meves recomanacions. Us les detallo tot seguit, però també us poso aquí l'enllaç d'El Temps per tal que pugueu consultar les recomanacions de tothom.

OBRES QUE RECOMANO:


Lucrècia o Roma libre, Joan Ramis i Ramis. És una obra de teatre del segle XVIII, l'única tragèdia neoclàssica que tenim en català. S'ha representat poquíssim i el gran públic no la coneix.

• La infanticida, Víctor Català. És una obra bastant coneguda, però ha gaudit de poca visibilitat. Es tracta d'un monòleg potent i dur, escrit per una Caterina Albert molt jove, que cal llegir.   

• El cant de les dunes, Jordi de Manuel. Una novel·la de ciència-ficció, de gran bellesa i originalitat, que reflexiona sobre la condició humana. Per reivindicar la literatura de tots els gèneres en català. 

• Cae la noche tropical, de l'argentí Manuel Puig. Tot i que sigui un autor conegut i algunes de les seves obres, com ara El beso de la mujer araña, tinguessin gran èxit, aquesta novel·la, que és del darrer que va escriure, no ho és tant. Una petita (o gran) delícia.    

• Gatos, de Darío Jaramillo Agudelo, escriptor i poeta colombià. En general recomano tota la seva obra, i en particular aquest poemari ple de sensibilitat i originalitat dedicat a uns animals tan preciosos com els gats. 

• Salvar a Mozart, de Raphaël Jerusalmy. L'autor va néixer a París, la novel·la és recent i magnífica. Es pot llegir en una edició de l'Editorial Navona, de l'any passat, en castellà.  

S'acosta Sant Jordi, lletraferits!

Stoner, de John Williams

Fa uns dies que vaig acabar la lectura d’Stoner, de l’autor americà John Williams. Un mica a destemps, val a dir, ja que es tracta d’una novel·la que Edicions 62 publicà el 2012 (i que fou escrita el 1965). Era una assignatura que jo tenia pendent, atès que n’havia sentit tantes coses bones, tants comentaris elogiosos. Però ja sabem que els lletraferits sempre tenim molta cua a la lleixa d’espera i que els llibres poden romandre a la banqueta durant mesos (o anys) fins el dia que els toca jugar de titulars.  

Tal vegada per les enormes expectatives que havia posat en la novel·la, no puc amagar un cert desencís. Efectivament, Stoner és un gran text, que enganxa des de la primera pàgina i amb el que hom gaudeix moltíssim. Tanmateix, a mi m’ha generat una mena de sensacions contradictòries. Per dir-ho de la manera més adient, m’ha fet passar d’un sentiment enormement positiu a un sentiment de desconcert estrany.

La història és magnífica en la seva senzillesa, la vida d’un professor e investigador universitari que es fa a ell mateix (treballant sempre com un boig) a partir d’un ambient familiar camperol i molt humil. Resseguim fil per randa, amb una veu narrativa focalitzada en la seva persona, tota la seva biografia (personal i professional) fins al moment exacte (ple de poesia, el millor del llibre) del seu traspàs. Els qui treballem a la Universitat hi podem reconèixer tots els tripijocs del món universitari. Les enveges, les dèries, els interessos creats, els pals a les rodes. D’altra banda, mentre acompanyem el protagonista en la seva peripècia vital, també vivim la història del seu país, en especial les dues guerres mundials i l’impacte que van causar en la societat americana.    

El personatge no és un home feliç. Amb una esposa mig boja, que li fa la vida impossible, la seva faceta matrimonial i familiar esdevindrà un desastre. Les coses amb la seva filla tampoc no aniran pels camins desitjables i ni tan sols no podrà tirar endavant l’única relació d’amor vertader que posseirà. L’asfixiant pressió social, en una ciutat no gaire gran i en l’ambient clos de la Universitat, li amargaran la vida a tots els nivells. Només la docència i la lectura, la investigació i l’escriptura, aconseguiran satisfer-lo i salvar-lo. Stoner, des d’aquest punt de vista, és un declarat i esplèndid exercici de metaliteratura.

La meva ambivalència respecte a la novel·la té relació amb el seu to enormement distanciat, fred, llunyà. Stoner narra tot el que he dit, però ho fa des d’una posició tan poc emotiva, que no m’ha commogut en absolut. La inconfusible pàtina puritana del ambient de la novel·la m’ha impedit implicar-m’hi plenament. És estrany, perquè, d’altra banda, no he pogut deixar de llegir. Però en tot moment he estat esperant quelcom que no s’ha produït: un esclat d’emoció, de llum, de tendresa. Alguna cosa que em proporcionés per fi la possibilitat d’identificar-me veritablement amb els sentiments dels personatges. No ha estat així. No he pogut entendre el seu hieratisme. No ploren, no s’expressen, no es comuniquen, només callen i es fan mal. I el pitjor és que el motiu no queda ben explicitat. Ho podríem entendre en el cas de l’esposa del protagonista, que des del primer moment se’ns revela com una persona inestable mentalment, però es fa més difícil d’acceptar pel que fa a la resta.

Jo només hi trobo una explicació, que ja he esbossat més amunt. La novel·la és una novel·la amb els peus ben plantats al bell mig de la societat americana més conservadora i puritana. John Williams té por de caure en el sentimentalisme excessiu i es passa a l’altra banda. La seva formació, la seva educació, el seu estatuts, no li ho permeten. Em sembla perfecte, però aquest excessiu distanciament, aquest sí però no, a mi m’ha impedit entrar del tot dins l’univers d’una novel·la que, pel que fa a la seva construcció, és tècnicament perfecta.

Un relat propi: El llaç vermell

Aquest relat va aparèixer publicat dins del recull de diversos autors dedicat a Barcelona i titulat Barcelona, t'estimo. Va ser el 2011. Han passat anys, per això el recupero ara. Potser hi ha alguns de vosaltres que no l'heu llegit. Em fa il·lusió. I ho faig aquesta setmana, la de Sant Jordi. Ja veureu per quin motiu. Espero que us agradi, lletraferits.  

EL LLAÇ VERMELL

Quatre núvols juganers fan cabrioles en un cel plàcid de primavera. El blau és encès, lluminós, encerclat per un requadre estret que ell ja no veu. Recolzat a la paret, la mirada perduda, encén una cigarreta amb parsimònia. Fet i fet, no té cap pressa. El temps és l’única cosa que li pertany. Amb un gest pausat, quasi mecànic, tanca els ulls.  

23 d’abril. Sant Jordi. Roses vermelles emplenarien els carrers curulls de gent i de cridòria. I les parades de llibres, i les botzines, i tothom bocabadat davant d’aquella explosió de naturalesa urbana i de sobtat oferiment de lectura.     

La diada de Sant Jordi sempre li havia semblat una festa única. La seva preferida. Barcelona es vestia de gala, com un valuós regal dins d’una capsa daurada lligada amb un enorme llaç vermell. La ciutat, endiumenjada i cofoia, esdevenia confortable i còmoda. Tothom volia formar part de la celebració. Tothom estenia els dits per desfer el llaç i obrir la capsa amb delit, amb avidesa. A l’interior, com un tresor de valor incalculable, la gran urbs es desplegava immensa i magnànima, vibrant.  

Enlloc del món podia existir una altra diada com aquella. L’ambient es transformava. L’aire semblava més pur i l’atmosfera més neta. Els homes transitaven amunt i avall, entraven o sortien de la feina, agafaven el metro. Sordejant davant d’un pudor que segurament no haurien suportat cap altre dia, duien les roses a les mans, ben altes, a l’espera de ser lliurades amb reverència a les destinatàries elegides. I elles, malgrat la certesa de l’arribada, sempre les rebien amb somriures còmplices. Cada rosa es convertia en un present inesperat i sublim.    

Obre els ulls bruscament. El record l’ha assaltat amb massa vivesa i, en el fons, el molesta. La cigarreta s’ha consumit i quasi el crema. Amb una revolada, la llença a terra. La cendra calenta s’escampa als seus peus. N’encén una altra amb una certa ràbia. Les coses no estan per malbaratar el tabac, pensa serrant les dents i fent una xuclada fonda. Quan torna a enlairar els ulls, res no ha canviat. El cel d’abril continua mostrant amb insolència un blau refulgent.     

Des de petit, Sant Jordi sempre fou a casa seva un dia especial. De bon matí, la mare i ell s’empolainaven i sortien al carrer. Ell anava molt repentinat. La mare, que el volia veure ben guapo, li posava colònia i li passava la pinta amb insistència. No se sentia  satisfeta fins que l’indomable serrell tenia tots els cabells perfectament col·locats. Secretament, ell sempre va pensar que en feia un gra massa. Notava una punxada de vergonya quan li semblava que tothom es parava a mirar-lo, de tan mudat com anava.  Però la mare insistia que no n’havia de tenir, de vergonya. Que si la gent el mirava, era simplement perquè no n’hi havia cap altre de tan ben plantat com ell.   

Sense adonar-se’n, esbossa un petit somriure. Pobra mare! Sempre tan preocupada, tan patidora. No li va fer la vida gens fàcil. Inconscientment, tal vegada per conjurar els fantasmes que pugnen per irrompre, sacseja el cap i torna a tancar els ulls. La tèbia escalfor del sol, que s’escola sense demanar permís per l’estret requadre, li acarona el rostre.

Vivien al barri de Sants, en una planta baixa de sostres altíssims amb un pati al darrere. El carrer no era gaire ample, però estava ombrejat per uns arbrets que, per Sant Jordi, sempre començaven a florir. A l’estiu, les veïnes treien una cadira a la porta. No havien perdut l’antic costum de quedar-se xerrant a la fresca fins tard, quan  afluixava la calor. Ben mirat, el cor de Sants encara conservava l’essència del poblet obrer dels afores que havia estat en el passat. Ell recordava molt bé que, durant la seva infantesa, la gent encara deia: vaig a Barcelona! per donar a entendre que es dirigia al centre de la ciutat.   

A ell li semblava que, el dia de Sant Jordi, el seu barri brillava com una perla. Al llarg de la famosa avinguda comercial, plena de botigues, les gitanes d’Hostafrancs hi instal·laven paradetes de roses. A primera hora, quan ell i la mare sortien de casa, les flors encara eren fresques i temptadores. Les gitanes, amb ampolles d’esprai manllevades d’usos menys nobles, ruixaven els pètals amb força aigua. De vegades, ell hi acostava un dit tímid. Semblaven de vellut, amb aquelles petites gotes tremoloses com llàgrimes. 

Els llibreters també s’hi posaven. Els volums multicolors, ben distribuïts. Els “best-sellers” ocupaven els llocs més visibles. I els contes infantils, amb dibuixos d’animals i de princeses. A ell li agradava aturar-se a mirar els llibres, però la mare sempre l’estirava i el duia fins el metro. I ell n’estava content, perquè no l’agafava sovint. El metro, amb els sotracs que l’impedien aguantar l’equilibri, li semblava una divertida aventura. De fet, tot és una aventura quan tens pocs anys i la vida et somriu.

Nota clarament que el mal humor el domina. És com un nus agre que li puja a la boca. Maleïts records, sempre assetjant, sempre esperant astutament dins dels ulls, darrere de les parpelles. Torna a llençar el cigarret i el trepitja. Es frega la cara amb les mans i, amb un gest nerviós, n’encén un altre. Estossega. La gola seca. Es pregunta quina hora deu ser. Aquell matí, de sobte, li sembla estúpidament llarg.      

Pujaven a Plaça de Sants –línia 1, de color vermell– i baixaven a Universitat. El trajecte no era gaire llarg, però suficient per riure. Se separava uns centímetres de la barra metàl·lica on la mare volia que s’agafés i deixava que l’oscil·lació del vagó dominés el seu cos. El joc consistia a intentar mantenir-se quiet, però gairebé sempre  el vaivé del metro guanyava la partida, sobretot quan arrancava i frenava, i ell acabava ensopegant amb els peus de la gent o trepitjant la mare. Sovint, ella el renyava una mica, però tot s’arreglava quan arribaven al centre i treien el cap al carrer Pelai.

El carrer Pelai era un lloc magnífic, una mena d’esclat exòtic de colors i formes. Gernacions de gent anaven i venien en un tràfec inacabable, entrant i sortint de desenes de botigues molt ben il·luminades. De la mà de la mare, ell ho escodrinyava tot sense perdre’s un detall: sabateries, restaurants, geladeries, botigues d’electrodomèstics i de roba. De vegades era difícil no topar amb la gent i calia esquivar-los com en una cursa d’obstacles. La mare sempre li insistia: mira on poses els peus! I li premia la mà ben fort, perquè no es perdés. 

Per Sant Jordi, l’embolic de Pelai es feia més gran. El so de les botzines dels cotxes resultava eixordador i les paradetes de llibres i de roses, que proliferaven arran de la vorada, complicaven més que d’habitud el trànsit de la gent. Normalment, ells caminaven de pressa. La seva destinació final era una altra. Però ell sempre lamentava que la mare no s’aturés més estona davant dels aparadors, tan plens de meravellosos tresors. Recordava molt bé la botiga de l’Scalextric, amb tots aquells cotxets que semblaven ben bé de veritat.

Aquest cop li resulta impossible evitar un sospir. Al final, no havia arribat a tenir un Scalextric. Hi havia jugat a casa d’altres nens, però no en va tenir mai un de propi, que pogués muntar i desmuntar quan li vingués de gust i decidir on anirien les corbes i els peralts i quin cotxe conduiria. Li piquen els ulls. Li couen. Mira més enllà del requadre i el maleït sol, cada cop més alt, sembla que se’n rigui. Se sent atrapat entre el disgust motivat pel descontrol dels records i l’atracció irremeiable de la veu del passat. Ell, que sempre intenta mantenir les portes ben tancades. I avui, la simple visió d’un cel blau, un fet tan absurdament insignificant, ha trencat per sorpresa el dic tan curosament construït.  

Les Rambles eren cada any el destí desitjat. Passejar-hi significava pels barcelonins un motiu indiscutible de plaer compartit. El cor d’una ciutat que bategava, borratxa de  sons, de colors, d’aromes. Per Sant Jordi s’amuntegava la gent, milers de caps en dues direccions, amunt i avall, incansables. Les parades de sempre –crits d’ocells, colors de postals, olors de flors– cedien una mica de terreny als taulells de fusta que vessaven de llibres. S’hi congregava tothom, gent de totes les classes, de tots els indrets. Escriptors signant llibres, oficinistes, estudiants, mestresses de casa. Qualsevol diria que, en aquella jornada, el món sencer era allà, sota uns plàtans enormes que florien despreocupadament, escampant volves de pol·len que feien plorar els ulls i enrogir les goles.       

Sempre hi havia turistes amb la mirada esbatanada, contempladors d’excepció del gran espectacle, del devessall de formigues humanes que circulaven carregades de tresors literaris, de roses turgents. Carregades de vida. Ell, mirant els estrangers encuriosit,  s’imaginava indrets fantàstics i desconeguts on ells arribarien i explicarien emocionats allò que havien viscut a Barcelona. Amb orgull, pensava que, per a tots aquells forasters, l’experiència del 23 d’abril esdevindria un record inoblidable, per sempre.

Es frega els ulls i torna a tossir. El seu sospir, repetit, sembla més aviat un esbufec. 

Hi havia una cosa que des de petit el subjugava. Les estàtues humanes. Aleshores no n’hi havia gaires i per això resultaven més celebrades. Rotllanes enormes es formaven al voltant dels immòbils personatges, increïblement quiets fins que algú, pietós, els llançava una moneda. Soldats romans, bruixes, espantaocells. Li encantava assistir al seu moviment calculat, suau, com a càmera lenta. La recomposició de la immobilitat, fins que un altre vianant compassiu rebuscava en la butxaca i trobava un duro, o una pesseta.  

El dia de Sant Jordi sempre se li feia molt curt. La mare i ell dinaven pels voltants de la Plaça de Catalunya i després tornaven a casa, exhausts, però feliços. Portaven llibres per a tots dos i la mare, una rosa. Amb els estalvis que reunia molt a poc a poc i que  s’amagava curosament a la butxaca abans de sortir, en el darrer moment li regalava la flor. No volia fer-ho al matí, perquè pensava que la rosa es marciria, tot el dia amunt i avall sota el sol. A més, així li semblava més emocionant. Potser la mare ja no s’ho esperava i tindria encara una sorpresa més gran.    

Gairebé no sopava, de cansat que estava. Però, un cop al llit, l’emoció no el deixava dormir. Tancava els ulls i evocava amb renovat plaer la jornada viscuda. I li semblava tornar a contemplar, vívidament, els antics edificis, vigies del temps alçats a banda i banda de les voreres. L’entrada escandalosa de La Boqueria, la façana majestuosa del Liceu. Els teatres, els hotels, els cafès. Tot una ciutat bategant d’activitat, d’energia. La seva. La seva ciutat. Barcelona.  

Una mena de lament en sordina se li escapa de dins. Ell mateix se’n sorprèn. Què coi estic fent, es pregunta. A aquestes alçades hauria de saber que el passat mai no torna. És només un miratge, un fotut miratge. No podem tirar enrere. Tot es va espatllar molt de pressa per culpa d’aquella pols blanca dominadora i cruel. I ara ja està. El present és aquest.

De sobte, el perllongat so d’un timbre el treu de les cavil·lacions. Per fi! Apaga la cigarreta contra la paret i, alleujat, es precipita amb rapidesa cap a l’exterior. El cel blau ja no és un petit requadre estret. El té al damunt, relluent i fal·laç. El pati s’omple de gent. Hi ha petits grups que xerren. Ell s’asseu a terra, en un racó, i mira al voltant. Els murs de La Model adquireixen una tonalitat indefinible sota aquell cel blau.  

A l’altra banda, Barcelona és un valuós regal. Una capsa daurada lligada amb un enorme llaç vermell que gairebé tothom vol desfer amb delit, amb avidesa.         

         

Neu, óssos blancs i alguns homes més valents que els altres, de Mònica Batet

Quan hom acaba la lectura d’una novel·la com Neu, óssos blancs i alguns homes més valents que els altres, de Mònica Batet, queda en un agradable estat de gràcia i beatitud. I no perquè el text sigui plaent i beatífic, no, que el llibre és dur i sense gaires concessions, sinó perquè hom torna a reconciliar-se amb la literatura, amb l’escriptura, amb la constatació (massa escassa actualment enmig de la voràgine de tanta gent que escriu -i publica!- sense tenir-ne ni idea) que el talent encara existeix. Que encara sorgeixen veus singulars i valentes que fan de la unió de les paraules un art amb majúscules.

Mònica Batet ja ens va deixar astorats amb la seva anterior novel·la, No et miris el Riu, una ficció ambigua i boirosa, que ratllava el fantàstic, i que personalment em va semblar lliure i agosarada. Ara, amb aquesta seva neu i els seus óssos blancs i els seus homes més valents que els altres ho ha tornat a fer. Ha tornat a deixar-nos astorats i a demostrar que tenim  una escriptora en llengua catalana d’altíssim nivell, una autora que de cap manera podem deixar de llegir.

No explicaré res de la trama, que també estem en uns temps d’indesitjables spoilers. Haureu de descobrir-la vosaltres mateixos. Però ja us avanço que funciona mitjançant un crescendo espectacular, des d’un inici suau i un pèl desconcertant a un colofó perfecte, en una estructura on tot acaba lligant de manera gairebé miraculosa. Batet ens ofereix de nou una novel·la incerta i bromosa, que traeix la influència dels grans autors centreeuropeus del segle XX. La mateixa autora agraeix en la darrera pàgina (i cito textualment): A Stefan Zweig per la descoberta, a Serguei Dovlàtov per l’estructura.   

La novel·la és un enorme exercici metaliterari, una exaltació sense pal·liatius de la lectura, l’escriptura, les biblioteques, la literatura. Aquesta és una obra per a lletraferits, sens cap mena de dubte. L’acció es desenvolupa en un lloc innominat, un país molt fred de l’est d’Europa, on hi ha instaurat un règim polític dictatorial. Els llibres, com sempre, es troben en el punt de mira dels tirans. Les paraules resulten terriblement perilloses. Batet eleva un cant decidit i ferm envers el valor de la imaginació, de la llibertat creativa, de l’originalitat,  de la ficció. En aquest sentit, la novel·la interactua amb tota la literatura que, anteriorment, ha tractat la censura, la crema de llibres, la destrucció de la lletra impresa. Tanmateix, Batet no es conforma amb llançar-nos aquest missatge i també s’atreveix, com qui no vol la cosa, a fer uns tempteigs de teoria literària:

En aquells moments estava parlant de les qualitats del conte. Era mentida que fos un gènere menor. Des del seu punt de vista, era molt més difícil escriure un bon conte que una bona novel·la. El conte exigia una concentració absoluta en el plantejament de la història. S’havien de mesurar les paraules i els personatges. S’havia d’aconseguir que el final revoltés la persona que se l’havia llegit i allò no era en cap cas una tasca fàcil. S’havia teoritzat molt sobre la novel·la i molt poc sobre el conte. De fet, fins que no havien arribat aquells nois semblava com si la narració curta només fos el joc al qual calia jugar per arribar al gènere important, que era la novel·la (pàg. 136).   

M’agrada moltíssim que els personatges de la novel·la no tinguin noms. Aquest fet contribueix a dotar-la de l’aire misteriós i ambigu que l’autora pretén. La veu narrativa, en primera persona, pertany a una nena a la qual veiem fer-se gran i que va descobrint, des d’una ingenuïtat brutal i feridora, la duresa del món. Una nena que només podrà sobreviure gràcies a la seva imaginació. La imaginació assumeix, per tant, el rol de salvadora, de lenitiu, de para-xocs davant d’una realitat extremadament dolorosa. La novel·la s’inscriu en el conjunt d’obres literàries, d’àmplia tradició, que utilitzen el motiu del viatge iniciàtic, en aquest cas un viatge interior, per explicar el pas de la infantesa a l’edat adulta. Una edat adulta que portarà de bracet la veritat, una veritat gairebé impossible de suportar.

La prosa de Mònica Batet és una prosa de tall clàssic, elegant i neta. Un estil entenedor,  brillant en la seva senzillesa, que fa refulgir la llengua catalana com una pedra preciosa.

No enganyo ningú amb aquesta ressenya. Al meu entendre, Mònica Batet és una de les autores més intel·ligents, perspicaces i valentes que conec. La felicito obertament, sense fissures. Gràcies per escriure, Mònica, moltes gràcies.     

Aquesta ressenya també ha aparegut publicada al Portal Digital Núvol