Com s'esbrava la mala llet, d'Antònia Carré-Pons

Com s'esbrava la mala llet és el darrer llibre de l'egarenca Antònia Carré-Pons, un deliciós recull de vuit relats que he devorat en un parell d'estones i que he gaudit profundament, amb un plaer creixent i sense matisos. Fins i tot una de les històries la vam treballar dijous passat a la meva classe de Coetanis a la Universitat de Barcelona. Em va semblar que s'esqueia a la perfecció amb tot allò que jo estava explicant al voltant de la llibertat del creador actual, de l'eclecticisme literari i de la postmodernitat.   

El fil conductor del volum rau en l'edat dels protagonistes dels diferents relats: tots ells són persones grans, jubilats, ancians. Vells, per dir-ho ben clar. Vells. Vells i velles de diversos pelatges que no s'estan de fer tota mena de coses.

Carré-Pons s'hi aproxima de manera intel·ligent i respectuosa, però gens condescendent. La naturalitat més absoluta amara un conjunt de textos, alguns més breus que els altres, que des del primer minut ens obren una porta a la reflexió. Vivim envoltats de gent gran. Són els nostres veïns, els nostres pares i avis, però també són uns enormes desconeguts. Què pensen? Com se senten per dins? L'edat és només un llast físic que té poc a veure amb el seu interior? Quin és el pes del passat en el seu present quan ja sembla que els queda poc temps i no hi tenen gaire (o res) a perdre?

Antònia Carré-Pons ens fa pensar en tot això, però sense caure en posicions d'excessiu i inadequat sentimentalisme. Des de la tendresa, l'humor i la franca desimboltura, amb un estil planer i amable que defuig l'artifici, Com s'esbrava la mala llet esdevé un llibre amb regust de bona literatura. Un volum que diu coses serioses, fresc i entranyable. L’àmplia varietat de relacions humanes i familiars hi juguen un paper fonamental i el conjunt aconsegueix sovint tocar-nos ben endins. 

Al cap i a la fi, hem de ser realistes. Tots portem un vell al damunt. Per això aquest fantàstic recull d'històries no fa altra cosa, ens agradi o no, que parlar de nosaltres. 

No us el perdeu, lletraferits. Altament recomanable. 

       

Tot llegint Manuel de Pedrolo: La terra prohibida (volum I)

L'Any Pedrolo, com he tingut l'oportunitat de comentar en diversos mitjans, serà un any farcit de publicacions. Tindrem noves edicions de més de vint de les seves novel·les (a mans de diverses editorials), així com una biografia, alguns estudis i assaigs (nous i reeditats), i un text inèdit, del qual ja en parlarem quan sigui possible (de moment volem guardar un mínim secret).  

Una de les novetats més significatives és l'aparició de la tetralogia de La terra prohibida, recollida en dos volums. El primer, la presentació del qual va servir de marc per a anunciar l'Any Pedrolo i el meu nomenament com a Comissària, conté els dos primers títols: Les portes del passat i La paraula dels botxins. 

La terra prohibida fou escrita l'any 1957. És un al·legat tan directe, una descripció tan descarnada de la cruesa de la postguerra franquista, que el mateix Pedrolo va tenir clar que, en aquell moment, resultaria absolutament impublicable. No hauria passat de cap manera el filtre de la fèrria censura. De fet, li hauria complicat molt la vida. Per això va amagar l'obra en un lloc secret de la casa de Tàrrega, a l'espera de temps millors. Finalment l'any 1977, un cop mort el dictador, va poder ser publicada. Vint anys de retard per a una obra cabdal dins del conjunt de la producció pedroliana, una recepció anòmala que va fer que aleshores no obtingués el ressò que es mereixia.     

Adelais de Pedrolo, la filla de l'escriptor, va lluitar durant anys per recuperar de nou La terra prohibida. Ha estat un dels seus propòsits més ferms. I finalment, amb l'avinentesa del centenari, se n'ha sortit. Ja tenim de nou el text: una edició de l'Editorial Comanegra, curosa i extraordinàriament treballada, que inclou un pròleg magnífic de la malaguanyada Patrícia Gabancho. Molt probablement, el darrer que va escriure.  

Les dues novel·les que conformen el primer volum de la tetralogia són diferents entre si, però estan lligades pel fil del pas del temps i de l'esdevenir en la vida d'uns personatges que van compartir passat. Em costa no semblar massa implicada a l'hora de parlar-hi, perquè m'han deixat una empremta molt fonda. Sobretot La paraula dels botxins, la segona del conjunt, m'ha contorbat profundament i ha fet que em reafirmi, una vegada més, en la grandesa de l'escriptura de Manuel de Pedrolo. 

Disposo de poc temps, tampoc no vull revelar res dels textos, però considero que la capacitat que té Pedrolo de parlar-nos a la cara, d'enfrontar-nos a l'horror de tu a tu, de descriure el pensament i el sofriment humà des de la naturalitat i la versemblança més absolutes, només és possible si ets un escriptor compromès, de raça, de primera categoria. 

Crec que fareu molt bé de llegir la ressenya que sobre La terra prohibida (I) va escriure Xavier Serrahima unes setmanes enrere. La trobareu AQUÍ. Si ell ho va explicar tan perfectament, penso que no fa sentit que jo ho repeteixi. 

Visca Pedrolo, lletraferits. 

  

Amb Laura Borràs i Adelais de Pedrolo el dia de la presentació a la seu de l'Editorial Comanegra.  

       

Manuel de Pedrolo, manual de supervivència, de Sebastià Bennasar

Manuel de Pedrolo, manual de supervivència posseeix un títol molt adequat. Es tracta d'un breu volum divulgatiu, més aviat una guia, on Sebastià Bennasar en acosta agradablement a la figura de Manuel de Pedrolo i a la seva immensa producció. L'anima la voluntat d'aconseguir que no ens perdem -o no ens perdem massa- enmig de l'enorme llegat pedrolià. Qualsevol neòfit amb curiositat, qualsevol antic lector que vulgui recordar Pedrolo, trobarà en aquest llibre un bon punt de partida.

El volum consta de 8 capítols on Bennasar ens explica la seva relació, des de ben jovenet, amb la literatura de Pedrolo i on analitza les diferents facetes de la seva producció, tant des del punt de vista ideològic i polític (insubornable independentista d'esquerres lluitador per la llibertat) com des del punt de vista estrictament literari (conreador de tots els gèneres, transgressor, innovador, dinàmic, original i rupturista). Fa un repàs a la seva trajectòria, al paper que va jugar en el panorama literari del seu temps i reivindica allò que Pedrolo representa en realitat i sens cap mena de dubte. Enguany, quan es compleix el centenari del seu naixement, la celebració oficial de l'Any Pedrolo haurà de ser el moment per rescabalar-lo de manera definitiva.

El volum es completa amb fotografies, un final alternatiu que Bennasar proposa per a Mecanoscrit del segon origen, entrevistes a alguns personatges relacionats d'una manera o d'una altra amb l'escriptor segarrenc (Àlex Broch, Àlex Martín Escribà, Margarida Aritzeta i d'altres) i un apèndix amb la seva bibliografia.    

Publicat per l'Editorial Meteora, és d'agrair l'edició d'aquest llibre: manejable, clara i pulcra i amb un format de lletra molt fàcil de llegir.