L'Any Pedrolo, com he tingut l'oportunitat de comentar en diversos mitjans, serà un any farcit de publicacions. Tindrem noves edicions de més de vint de les seves novel·les (a mans de diverses editorials), així com una biografia, alguns estudis i assaigs (nous i reeditats), i un text inèdit, del qual ja en parlarem quan sigui possible (de moment volem guardar un mínim secret).
Una de les novetats més significatives és l'aparició de la tetralogia de La terra prohibida, recollida en dos volums. El primer, la presentació del qual va servir de marc per a anunciar l'Any Pedrolo i el meu nomenament com a Comissària, conté els dos primers títols: Les portes del passat i La paraula dels botxins.
La terra prohibida fou escrita l'any 1957. És un al·legat tan directe, una descripció tan descarnada de la cruesa de la postguerra franquista, que el mateix Pedrolo va tenir clar que, en aquell moment, resultaria absolutament impublicable. No hauria passat de cap manera el filtre de la fèrria censura. De fet, li hauria complicat molt la vida. Per això va amagar l'obra en un lloc secret de la casa de Tàrrega, a l'espera de temps millors. Finalment l'any 1977, un cop mort el dictador, va poder ser publicada. Vint anys de retard per a una obra cabdal dins del conjunt de la producció pedroliana, una recepció anòmala que va fer que aleshores no obtingués el ressò que es mereixia.
Adelais de Pedrolo, la filla de l'escriptor, va lluitar durant anys per recuperar de nou La terra prohibida. Ha estat un dels seus propòsits més ferms. I finalment, amb l'avinentesa del centenari, se n'ha sortit. Ja tenim de nou el text: una edició de l'Editorial Comanegra, curosa i extraordinàriament treballada, que inclou un pròleg magnífic de la malaguanyada Patrícia Gabancho. Molt probablement, el darrer que va escriure.
Les dues novel·les que conformen el primer volum de la tetralogia són diferents entre si, però estan lligades pel fil del pas del temps i de l'esdevenir en la vida d'uns personatges que van compartir passat. Em costa no semblar massa implicada a l'hora de parlar-hi, perquè m'han deixat una empremta molt fonda. Sobretot La paraula dels botxins, la segona del conjunt, m'ha contorbat profundament i ha fet que em reafirmi, una vegada més, en la grandesa de l'escriptura de Manuel de Pedrolo.
Disposo de poc temps, tampoc no vull revelar res dels textos, però considero que la capacitat que té Pedrolo de parlar-nos a la cara, d'enfrontar-nos a l'horror de tu a tu, de descriure el pensament i el sofriment humà des de la naturalitat i la versemblança més absolutes, només és possible si ets un escriptor compromès, de raça, de primera categoria.
Crec que fareu molt bé de llegir la ressenya que sobre La terra prohibida (I) va escriure Xavier Serrahima unes setmanes enrere. La trobareu AQUÍ. Si ell ho va explicar tan perfectament, penso que no fa sentit que jo ho repeteixi.
Visca Pedrolo, lletraferits.
Adelais de Pedrolo, la filla de l'escriptor, va lluitar durant anys per recuperar de nou La terra prohibida. Ha estat un dels seus propòsits més ferms. I finalment, amb l'avinentesa del centenari, se n'ha sortit. Ja tenim de nou el text: una edició de l'Editorial Comanegra, curosa i extraordinàriament treballada, que inclou un pròleg magnífic de la malaguanyada Patrícia Gabancho. Molt probablement, el darrer que va escriure.
Les dues novel·les que conformen el primer volum de la tetralogia són diferents entre si, però estan lligades pel fil del pas del temps i de l'esdevenir en la vida d'uns personatges que van compartir passat. Em costa no semblar massa implicada a l'hora de parlar-hi, perquè m'han deixat una empremta molt fonda. Sobretot La paraula dels botxins, la segona del conjunt, m'ha contorbat profundament i ha fet que em reafirmi, una vegada més, en la grandesa de l'escriptura de Manuel de Pedrolo.
Disposo de poc temps, tampoc no vull revelar res dels textos, però considero que la capacitat que té Pedrolo de parlar-nos a la cara, d'enfrontar-nos a l'horror de tu a tu, de descriure el pensament i el sofriment humà des de la naturalitat i la versemblança més absolutes, només és possible si ets un escriptor compromès, de raça, de primera categoria.
Crec que fareu molt bé de llegir la ressenya que sobre La terra prohibida (I) va escriure Xavier Serrahima unes setmanes enrere. La trobareu AQUÍ. Si ell ho va explicar tan perfectament, penso que no fa sentit que jo ho repeteixi.
Visca Pedrolo, lletraferits.
Amb Laura Borràs i Adelais de Pedrolo el dia de la presentació a la seu de l'Editorial Comanegra.
Fantàstic! Fa iŀlusió veure tota aquesta reivindicació de Pedrolo. He llegit alguns dels seus llibres i sempre m’havia estranyat que no se li fes més cas. Aquest any Pedrolo era absolutament necessari. I tu, Potato, estàs fent una tasca exceŀlent!
ResponElimina