Tot llegint Manuel de Pedrolo. Avui: Infant dels grans

Manuel de Pedrolo compliria enguany 100 anys. Com sabeu, va néixer el dia 1 d’abril de 1918 a L’Aranyó (Segarra). Per aquest motiu, estem celebrant l’efemèride del centenari ‒l’Any Pedrolo, que tinc l’honor i la responsabilitat de comissariar‒, oficialment designat pel Govern de la Generalitat i coordinat per la Institució de les Lletres Catalanes, amb el suport de la Fundació Manuel de Pedrolo que presideix l’única filla de l’autor, Adelais. 

Precisament sobre ella versa el llibre que comento avui, per força succintament perquè les meves nombroses activitats pedrolianes no em permeten dedicar-hi el temps que m’agradaria.

Em refereixo, evidentment, a l’únic text inèdit escrit per Pedrolo que encara existia, guardat gelosament per la seva filla al llarg dels anys. I no m’estranya que el guardés, perquè es tracta d’una veritable joia que l’escriptor li dedicà a ella, només a ella, amb un amor immens. Es titula Infant dels grans i l’acaba de publicar l’Editorial Comanegra. 

Introduïda per un excel·lent pròleg d’Anna Moreno-Bedmar, una de les màximes enteses en Manuel de Pedrolo i membre de la Fundació, Infant dels grans és una autoficció breu (145 pàgines) que descriu un dia de la vida de la petita Adelais.  Durant les vacances d’estiu, quan tenia exactament vuit mesos i onze dies. El pare li regalà quan era una adolescent i li va dir que aquell text era exclusivament per a ella, que en podia fer el que li semblés més oportú. Ara, Adelais ha estat prou generosa per compartir-lo amb nosaltres, aprofitant l’avinentesa de la commemoració del centenari. Els pedrolians de soca-rel, i el públic en general, no li agrairem mai prou.

Les pàgines d’Infant dels grans mostren un registre insòlit dins la narrativa pedroliana, un to familiar, íntim i tendre, que tanmateix no cau en cap moment en sentimentalismes carrinclons i que manté la distància suficient per esdevenir autèntica literatura. De fet, posseeix un preciós matís poètic i bucòlic, d’observació i comunicació amb la natura, que palesa una percepció atenta i penetrant. 

L’apertura a la vida de la petita Adelais, les seves descobertes diàries, les seves consecucions, els seus esclats de plor o de joia, són també descobertes i consecucions del pare de la nena, que ha decidit reflectir en un text tot allò que va succeint. L’humor i la ironia de la seva mirada ens regalen fragments absolutament fantàstics, com quan la família descobreix que a la menuda li ha sortit la primera dent. Però també hi ha comunions bellíssimes amb allò que val la mena del món, la naturalesa muda i superba que, davant d’un infant encara pur, pot esdevenir un inigualable company i còmplice. Un arbre jovenet, una mosca que vola, les potes d’una mula fent tic-toc.  Pedrolo basteix el text a partir d’un gran nombre de personificacions. Objectes, espais, vegetals, animals... tot esdevé una gran prosopopeia que ens xucla des de la primera pàgina i ens fa entrar sense pal·liatius dins la narració.       

Tot i això, Infant dels grans no pot escapar-se del to dialèctic, filosòfic i analític del seu autor. Pedrolo reflexiona sobre la vida i la mort, expressa les preocupacions d’un pare envers el futur de la seva filla, el futur del món i el seu propi futur, de la mateixa manera que, mitjançant dues analepsis, ens acosta al passat gris i trist de la mare de la nena i al seu propi passat: dues infanteses sense alegria. Tal vegada ens vol dir que l’Adelais sí que és i serà feliç, que ell i la seva esposa se n'ocuparan, que procuraran que ho sigui.

M’ha entendrit molt aquest fragment que reprodueixo tot seguit, quan el pare es planteja si fa bé escrivint tot allò de la nena. I amb això acabo, perquè el que heu de fer és llegir el llibre. Però no me’n puc estar:  

[...] Què en pensarà la menuda quan sigui gran? Als quinze anys, probablement li sabrà greu aquest retrat perquè, encara no dona del tot, voldrà ser-ho ja; als vint anys, potser en somriurà. Quan tingui un infant, el seu judici serà just. Descobrirà tot d’una que el pare deia la veritat. 

Si Pedrolo pogués contemplar ara mateix la seva filla Adelais, seria molt feliç. Seria ell qui faria la descoberta que ella ha dedicat la vida a la seva memòria. 

Que tingueu un bon dia, lletraferits.