Relats d'un futur imperfecte, de Mariló Àlvarez Sanchis

De vegades ens cauen a les mans regals inesperats que, així sense més, ens alegren la vida. Això és el que m'ha succeït amb aquest magnífic recull de relats (9 en total) escrits per Mariló Àlvarez Sanchis i aplegats sota el títol, ben adequat i gens tranquil·litzador, de Relats d'un futur imperfecte. 

L'autora és valenciana, és periodista i és ben jove (va néixer l'any 1987) i vosaltres la coneixeu en aquest blog a través de la ressenya de la novel·la breu La primera onada, que vaig penjar no fa gaire. Si aquella novel·la ja em va agradar i em va resultar prou prometedora, les històries que ara tenim entre mans encara m'han semblat més rodones. Són inquietants ficcions futuristes, distòpiques, apocalíptiques, desesperançades i dures. Terribles distorsions que ens parlen críticament d'una humanitat deshumanitzada, d'un món anòmal i trencat, d'un avenir incert al qual semblem abocats sense remei. 

M'ha fascinat la imaginació de Mariló Àlvarez, capaç de fusionar-se intertextualment amb tot un conjunt de referents que jo també comparteixo. Des d'Edgar Allan Poe a Oscar Wilde (Wilde sempre, sempre Wilde!), de H. P. Lovecraft a Jules Verne. Els seus relats estan amarats d'aquell rerefons seriós i reflexiu que cal demanar a tota obra literària i que el fantàstic i la ciència-ficció, quan són de qualitat, ens ofereixen de manera inequívoca. Àlvarez es planteja qüestions bàsiques sobre la deriva de la nostra espècie i sap impregnar els textos d'un humanisme reconfortant, però sense permetre que perdin la frescor que cal exigir al gènere. Alguns finals són més esperats, d'altres no tant, però el millor acostuma a ser el desenvolupament de la història, la seva capacitat de captar la nostra atenció. 

El volum m'ha despertat diverses sensacions i em resultaria difícil decidir-me per un relat en concret. Tanmateix, la meva sorpresa va ser majúscula quan, només encetar el llibre, vaig topar amb Heavens Inc., un text que posseeix força punts en comú amb el meu relat Per sempre, recentment publicat a l'antologia de diversos autors intitulada Visions del Purgatori. Malgrat que la manera d'enfrontar el tema és absolutament diferent, el sentiment que anima ambdues narracions s'assembla força. 

La tria és possiblement la història que més m'ha impactat, que més mal m'ha fet. Em va deixar tocada, així de clar. Però no revelaré res, resultaria imperdonable. El volum s'ha de descobrir morosament, amb calma, i anar gaudint de cada una de les històries. 

Per acabar, vull agrair a Mariló Àlvarez el magnífic colofó de Relats d'un futur imperfecte, amb aquest homenatge preciós a Jules Verne que és Mobilis in mobili. El ressò de la veu del Capità Nemo i l'estela silenciosa del Nautilus travessen de cap a peus una història que m'ha encantat. 

Felicitats, Mariló. Lectura molt recomanable. 

          

El món fosc. Talps, de Jordi de Manuel

Avui us parlaré del darrer llibre d’un dels meus escriptors preferits, Jordi de Manuel. Es tracta d’una distopia original i ben travada intitulada El món fosc. Talps. Tot i que l’autor s’ha decidit per adreçar-la suposadament als joves i publicar-la en una col·lecció juvenil de l’Editorial Santillana, ja us avanço que és una lectura per a tots els públics, especialment per als amants del fantàstic i la ciència ficció. 

El món fosc. Talps s’inscriu en tota la tradició de novel·les que es desenvolupen a les profunditats de la Terra. Des de Viatge al centre de la Terra de Jules Verne a Retorn al Sol de Josep Maria Francès (autor pioner a casa nostra que va escriure la novel·la l’any 1936 i que Jordi de Manuel ha homenatjat com a precursor), la idea de la supervivència de l’espècie en les profunditats del planeta ha subjugat repetidament a lectors, cineastes i escriptors. És una de les vies de salvament quan la superfície esdevé mortífera: o marxem a l’espai o ens amaguem dins les entranyes. Aquesta segona possibilitat és la que explora Jordi de Manuel a El món fosc. Talps.  

Protagonitzada per 6 adolescents (3 noies i 3 nois), un gos (no podia faltar un gos entranyable en un llibre de De Manuel) i un robot (magnífica picada d’ullet a diversos referents que no revelaré per no ficar la pota), la ficció és entretinguda, llegidora, imaginativa i emocionant. El text porta el segell inequívoc del seu autor, que no pot deslliurar-se (ni vol, ni ho ha de fer), de la seva condició de biòleg, de científic. Així, les descripcions de l’interior de la Terra, amb tots els seus detalls geològics, geogràfics i zoològics, resulten acurades i exactes, però no deixen de banda tot el vessant d’invenció fantàstica exigit a una ficció d’aquestes característiques. La versemblança impera per fer creïble un món complex i sorprenent que ens atrapa des del principi. 

Com és marca de la casa, Jordi de Manuel dota la novel·la d’una dimensió ètica i profunda que sobrevola la primera capa de lectura. Mai no són banals les seves històries perquè ell no ho podria ser mai, un escriptor (ni un home) banal. La seva condició de professor i d’amant de la didàctica queda palesa a la novel·la, però sense interferir en el cantó purament lúdic i literari de la trama. La crítica directa i explícita a les guerres, al totalitarisme, a la superstició de les religions i a la crueltat humana col·loca un debat damunt la taula que resulta molt interessant, sobretot per als lectors joves, però també per als adults.    

No cal que repeteixi la meva flaca per la narrativa demanuelista, que conec molt bé. És difícil d’explicar, perquè és una sensació molt íntima, però m’entusiasma anar topant, durant la lectura, amb els repetits homenatges que fa (al·lusions, noms dels personatges i dels llocs, intertextualitats amb el conjunt del seu corpus literari, picades d’ullet de tota mena). És com pertànyer a una secta secreta, a la qual no tothom hi està convidat. 

La novel·la posseeix un final relativament obert, ja que es tracta de la primera entrega d’una trilogia. Les altres dues: La ciutat del cel. Porcs i La llum de Gaia. Rates encara no estan escrites, només es troben dins del cervell del seu creador. Aquest és el gran retret que li he de fer, perquè quan acabes amb els Talps tens moltes ganes de passar als Porcs i també a les Rates (per més fàstic que facin). Tanmateix, ens haurem d’esperar, amb el convenciment que no acabarem d’esbrinar totes les bambolines de la trama fins que no arribem al final definitiu. En qualsevol cas, El món fosc. Talps explica una història completa, no us espanteu. A més, ens permet un munt d’especulacions ben interessants. 

Podria escriure molt més sobre la novel·la, però el temps m’obliga a deixar-ho aquí. La recomano vivament tant per a grans com per a joves, i em sembla un molt bon regal de vacances d’estiu per als nostres fills, nebots o nets. Literatura d’entreteniment i diversió (amb amors adolescents, robots, perills, acció i dolents de manual) que, alhora, els forma i els obre els ulls, despertant el seu esperit crític. No podem demanar més a la literatura. 

Aquí sota, si cliqueu damunt del títol, també podreu sentir l’enregistrament de presentació de la novel·la que hem fet EnVeuAlta. La veu de Miquel Llobera us acabarà de convèncer de córrer ara mateix a la llibreria.     

EL MÓN FOSC. TALPS 

La primera onada, de Mariló Àlvarez Sanchis

La primera onada, de Mariló Àlvarez Sanchis, és una novel·la breu, ben estructurada i molt agradable de llegir. Una distopia de les moltes que estan passant per les meves mans en aquests dies, tal vegada perquè la deriva del nostre món, tan embolicada, ens suggereix un futur gens esperançador. Des de la literatura, l'especulació distòpica pot resultar una manera d'endreçar les idees, de denunciar la situació i d'obrir els ulls del lector. Fins i tot, una distopia pot servir de catarsi, no direm que no. 

La trama està ambientada en una data incerta, després de la Gran Guerra que ha assolat la Terra i ha posat en perill el futur de la humanitat. Cal buscar sistemes efectius de supervivència i intentar una nova vida a la Lluna en pot ser un. No explicaré res més. L'argument no és nou, és un clàssic de la ciència-ficció, però Mariló Àlvarez recrea el topoi en una versió pròpia. La novel·la és de tall juvenil, la qual cosa implica certes concessions directament adreçades als joves, però resulta perfectament llegidora i interessant per a un públic adult. 

Àlvarez repassa tot allò que és important: la diferència de classe, l'enveja, la tirania, l'individualisme, l'abús de poder. Però també eleva un cant a la solidaritat, l'amistat i la necessitat de comportar-se amb valentia i generositat. Ens parla del bé comú i de la lluita compartida. Em sembla molt adient per a un públic en formació assetjat pel mòbbing, la incertesa al voltant del futur i la pèrdua de valors de la societat actual.   

Amb imaginació i una bona coneixença del gènere, l'autora ens ofereix una novel·la que m'ha fet passat una boníssima estona. Molt adequada per regalar als vostres fills, nebots o nets. 

Feliç diumenge, lletraferits.