L'home que llegia Miquel Strogoff, de Jaume Benavente

Després d'anys i anys, quan hom porta molta experiència lectora a les espatlles, cada cop costa més trobar un llibre que t'emocioni de veritat. N'hi ha molts que t'agraden, alguns que no t'agraden tant però que valores per motius diversos i també n'hi ha un bon nombre que penses que no s'haurien d'haver publicat. Però trobar-ne un d'aquells que et fan canviar per sempre, d'aquells que saps que t'han fet millor persona, resulta molt complex, per no dir dificilíssim. És per això que quan te n'arriba un, tímidament i sense pretensions, et sents pletòric i renovat. 

Així m'he sentit jo, pletòrica i renovada, amb la darrera novel·la de Jaume Benavente, L'home que llegia Miquel Strogoff. 

La literatura de Jaume Benavente sempre m'ha agradat. Tot el que li he llegit, que s'emmarca dins d'un univers personal i únic molt característic, demostra la seva alçada literària i la seva capacitat narrativa. Tanmateix, amb aquest home que llegia una de les novel·les més conegudes de Jules Verne -molt present a la meva infantesa- m'ha arribat més endins que mai.   

El relat és senzill, no espereu grans aventures ni una acció desfermada. Tot el contrari. L'home que llegia Miquel Strogoff és un text de maduresa, pausat i atmosfèric, que furga en el més pregon de la naturalesa humana. Benavente, amb habilitat i sense renunciar en cap moment al seu univers propi, desgrana una història de sofriment i emocions profundes que vehicula a través de la contemplació del paisatge, de la idea del viatge (sempre present en el seu imaginari) i de la capacitat de tirar endavant sense témer la solitud. 

El protagonista de la novel·la, Abel Lamartí, arrossega un dolor terrible, la mort de l'Ignasi, el seu únic fill. Aquesta circumstància l'ha convertit en allò que és quan comença la novel·la, gairebé un ermità enmig de la natura, que es guanya la vida fent d'agent rural prop del pantà de Riba-roja d'Ebre. Es relaciona amb poca gent, alguns amics de les poblacions veïnes. Viu molt isolat, però continua vinculat a la mare del seu fill, amb qui no ha pogut mantenir la relació després de la pèrdua, i amb el seu pare, cada dia més envellit, que viu a Barcelona. 

A partir d'aquest plantejament tan poc novel·lesc, Benavente construeix un món que ens abdueix. Des de la calma, des de la descripció de la naturalesa, des de l'atenta i aguda intel·ligència amb què sap enfrontar-se a la vida, el text ens captiva extraordinàriament. Desperta la tendresa, la curiositat, les ganes de no parar de llegir i evidencia l'elegància natural de la prosa de l'autor, que sense focs d'artifici ni ostentacions absurdes construeix atmosferes com ningú. Benavente apel·la a l'amistat, a l'amor entre pares i fills, a la necessitat de compartir, a la bellesa de fer realitat els somnis. És un escriptor essencialment honest, que s'obre en canal en cada pàgina. Perquè Abel Lamartí és el seu alter ego. Això ningú no ho pot dubtar. 

No puc explicar més sense fer spoilers i tampoc no ho vull. Però us confessaré un secret. Quan vaig acabar la lectura, profundament commoguda, vaig marcar un número de telèfon. No sabia si el destinatari estaria disponible, però sí que ho estava. Jaume Benavente va despenjar l'auricular al cap d'un minut i jo, amb la veu que no em sortia, em vaig posar a plorar.  

Suposo que no cal dir res més. Bona tarda, lletraferits.