La reina del punk, de Susana Hernández

La prova que Susana Hernández és una escriptora fantàstica, cosa que jo ja sabia, l'he pogut constatar amb la lectura d'aquesta novel·la, La reina del punk. Ho dic perquè ha estat capaç d'interessar-me i enganxar-me amb un tema que, a priori, no m'importava gaire. 

L'obra recrea la història de la breu existència de Nancy Spungen, "musa" dels Sex Pistols i companya de Sid Vicious (baixista del grup), que va morir en estranyes circumstàncies a l'Hotel Chelsea de Nova York només amb 20 anys. Una vida terrible, amb una esquizofrènia no diagnosticada, sense recolzament familiar ni caliu de cap mena des de ben petita. Una vida que fou una cursa envers l'autodestrucció més absoluta. Alcohol, drogues, prostitució. El món de la música de finals del setanta, amb el punk com a moviment contracultural, va suposar un revulsiu de classe, però també va carregar-se tota una generació de joves enmig d'una sordidesa i d'una degradació molt difícils d'entendre.  

Sobta molt descobrir, a través de les ben documentades pàgines de la novel·la, fins a quin punt l'ésser humà és capaç de caure conscientment en la pròpia destrucció, sense amor propi, sense dignitat, sense pal·liatius. Sobta molt. I resulta molt trist. 

Susana Hernández construeix la ficció amb un estil sobri i creïble, sense estridències sensacionalistes, a través de dues trames paral·leles i ambdues narrades en primera persona. D'una banda, la vida de Nancy. D'una altra, la peripècia actual d'una periodista que ha d'escriure sobre ella. Aquest recurs li permet dotar el text d'un aire novel·lesc contingut i evitar que es converteixi en una simple "biografia". Crec que l'ha encertat de ple i n'ha reeixit sobradament. 

Que passeu un bon dilluns, lletraferits. 

       Nancy Spungen