dissabte, 30 d’abril del 2011

L'adéu a Ernesto Sábato: sempre al cor


Massa vegades en aquest bloc ens hem de fer ressò dels escriptors que desapareixen, que ens deixen per sempre. Avui ha estat el torn d'Ernesto Sábato, autor argentí nascut el 1911 que ha marxat amb quasi 100 anys. Ha viscut una llarga vida, però el trobarem a faltar. Evidentment, no és el meu estil escriure una necrològica a l'ús, que no ens condueix a res perquè la xarxa en va plena.
En canvi, em complau recordar dues qüestions personals relacionades amb  la seva figura. La primera, la vegada que vaig estar a punt de visitar-lo a Buenos Aires, en un viatge literari  organitzat a l'entorn de l'Escola d'Escriptura de l'Ateneu Barcelonès i que finalment, per motius diversos, no va arribar a bon port. Per a mi, va ser un petit disgust, una petita frustració. Una d'aquelles qüestions  que et fan il·lusió i que queden penjades. Què hi farem. La vida ja les té, aquestes coses.  
La segona, la tarda inigualable que vaig passar devorant El túnel, al meu entendre una de les millors novel·les que he llegit mai. Recordo com si fos ahir que era un diumenge plujós, feia fresqueta. Jo, amb una manta a les cames, tancada a casa, sense recordar gairebé quan tocava menjar o quan tocava anar al bany, vaig introduir-me en l'univers de la ficció i m'hi vaig quedar atrapada, absorta, febril. A partir d'aleshores, he recomanat El túnel a tort i a dret. Quan algú em pregunta sobre una bona novel·la que pot llegir, no en tinc cap dubte. Sempre dic El túnel.
Per tant, això faré avui, recomanar-vos vivament que, si no ho heu fet, la llegiu sense perdre temps. D'una tirada, com jo. No us en penedireu.
Estic segura que, des del cel dels bons escriptors, Sábato ens contemplarà content. Segurament és el millor homenatge que podem retre-li.
Dencansi en pau.    

dimarts, 26 d’abril del 2011

Petit món


De vegades el món es fa petit, petit
i es redueix a:
uns ulls rodons, tornasols de maragda;
la cadència d'un ronc que bressola, narcòtic,
i un miol aviciat que et reconforta l'ànima.
...

(improvisació amorosa envers la Colette)



diumenge, 24 d’abril del 2011

En blanc i negre


Si em veus en blanc i negre, com un ninot ombrívol, que trepitja carrers amb la passa sense esma, no em vinguis a buscar.
No et pensis que és possible seguir-me. O atrapar-me. Per més que t’hi encaparris, no tornarà una vida com aquella d’abans, quan el riure sabia que era banda sonora i les dents, mirallets imperfectes i clars, sortien a les fotos sense patir recança.
No tornarà el color. Ni el morat de les figues, ni el verd del bosc, ni el blau... ni les roges cireres.
Si sols resta l’absència i l’absència es fa pols... com un so de campana que s’ha mort amb el dia, jo fugiré volant, petita ombra perduda que s’enfila amb la brisa. Llavors potser voldré fondre’m amb la miríada 
de partícules lleus, bombolles invisibles que l’espai, i aquell altre a qui anomenen temps, em tenen reservades...         
És molt fàcil ser una ombra quan no hi ha llum de dia.

Si em veus en blanc i negre, no em vinguis a buscar. 
Saps que els ocells no vénen als dits dels qui no riuen.



dissabte, 23 d’abril del 2011

Crònica d'un petit Sant Jordi


Com fa el simpàtic drac que encapçala la crònica, ara sóc davant de l'ordinador per, fidel a la diada, fer-vos cinc cèntims del meu Sant Jordi. Enguany no ha estat tan lluït com altres cops. I no perquè el temps, finalment i en contra de tot pronòstic, no hagi acompanyat, sinó perquè no he baixat al centre de Barcelona com acostumo a fer i, per tant, no he viscut l'ambient amb la mateixa intensitat. 
D'altra banda, tinc tants llibres a la lleixa d'espera i en compro tants i tan sovint, que sorprenentment no he dut a terme una de les meves més radicals compulsions. Ha estat només una compulsió petita, que ara us explicaré.
Abans, però, vull manifestar que, en no marxar, he tingut l'oportunitat de passejar pel meu barri (ho faig moltes vegades, però no per Sant Jordi) i he "patejat" botigues, m'he comprat una bossa "estupenda" i m'he trobat amics molt agradables amb qui petar la xerrada. 
Però, sobretot, he comprovat que la vitalitat de Sants mai no decau. Hi havia paradetes múltiples de llibres i flors i un bon nombre de gent caminant amunt i avall. Prou quantitat de gent, diria jo, per ser dissabte (dissabte sant per a més detall) i  bastant d'hora al matí.  El fet que Sant Jordi hagi patit  aquesta confluència cronològico-festiva no ha incidit en l'entusiasme veïnal. I encara menys al centre, a jutjar per les multitudinàries imatges visionades més tard a través de TV3.
En qualsevol cas, perquè veieu amb els ulls l'aspecte del meu barri, incloc a continuació un parell de testimonis gràfics, exactament de la Plaça de Sants.  



Com veieu, feia un agradable solet matiner. M'he acostat al taulell i he començat a resseguir el material. Mirant i remirant, m'he adonat que l'oferta editorial mediàtica és cada cop més insondable (llibres de periodistes de la tele, llibres de tertulians de la tele, llibres de presentadors de la tele, llibres d'humoristes de la tele). Per tant, he decidit prudentment tirar cap a un altre cantó de la parada. I aleshores m'he trobat amb l'extensió (també insondable) de best-sellers (best-sellers anglesos, italians, suecs, castellans, fins i tot d'aquí: la gran festa del best-seller). Aclaparada, he avançat encara uns metres més enllà.
Però no he trobat allò que buscava, amb la qual cosa m'he hagut de dirigir a la dependenta. "Ehem, ehem. Tindria vostè...?" (no us desvetllaré de quin llibre parlo  per quan l'adquireixi de veritat i us el comenti).  La noia, amb boca de peix, m'ha fet repetir una vegada el títol i  dues  el nom de l'autor. Després, ha consultat atentament (amb la mateixa boca de peix) una llarga llista. Finalment, ha preguntat en veu baixa a algú que en sabia més. Ha estat debades.  Malauradament, no ens n'hem sortit. "Veuràs, aquest títol no el tenim aquí... hauries d'anar a la llibreria. Saps on és?". I és clar que sé on és, tanoca, en sóc clienta preferencial!
Decebuda perquè els escriptors menys famosos continuen quedant-se tancats dins la llibreria el dia de Sant Jordi -ocasió daurada per a fer-los promoció-, he furgat entre l'oferta de la parada una estoneta més. Ja era a punt de girar cua quan un llibre que jo no coneixia, amb una portada prou vistosa, m'ha vingut als ulls. De seguida entendreu això de la portada, perquè us la poso tot seguit.



Ahà! M'heu descobert! Una portada com aquesta, amb un gos que té damunt del cap un gat i un gat que té damunt del cap un ratolí, evidentment m'estava cridant.  És el meu karma, no sé si maleït. El cas és que he comprat aquest llibre, sense cap tipus de referència ni coneixement. Segur que hi ha gent que el coneix, però jo no. Quan el llegeixi, ja us en faré cinc cèntims. De moment, el tinc al meu costat, damunt de l'escriptori, i em continua enviant raigs molt positius.
Per acabar, he adquirit també la darrera novel·la de Maruja Torres, negra que és ella (no la Maruja, sinó la novel·la). L'última obra que li vaig llegir, la del premi Planeta, em va semblar penosa (també vaig pensar que tenia quelcom a veure amb un negre, ja m'enteneu). Però he decidit atorgar-li una nova (i si em falla, última) oportunitat. Fácil de matar, es diu el llibre. Ja veurem. 
En fi, lletraferits, aquest ha estat el meu dia. Senzill i sense la proximitat dels escriptors ni de les Rambles. Amb una compulsió mini i un passeig pel barri. Cada any és diferent. Ara toca esperar el vinent, a veure quin pa s'hi dóna. Mentrestant, desitjo que el vostre Sant Jordi hagi resultat excel·lent.


      

divendres, 22 d’abril del 2011

Toquen a vespres: demà, diada de Sant Jordi


Benvolguts lletraferits,
Demà és Sant Jordi, la diada més genuïna per als malalts de lletres. La festa de la literatura, que s'uneix amb la meravellosa plasticitat de la rosa i de la primavera per donar lloc a una celebració única. Enguany, tinc la sospita que farà un dia plujós. O, si més no, no gaire asolellat. Tant se val. La primavera ja ho té, això d'ésser inestable. I nosaltres no consentirem que la meteorologia ens espatlli la jornada. 
Per a mi, crec que serà un Sant Jordi una mica estrany. Ara mateix, per motius que no cal explicar, ignoro si  podré acostar-me a les Rambles o tan sols quedar-me a les paradetes i llibreries del meu barri. Però, en qualsevol cas, penso gaudir del dia.
Com a prèvia, us vull enllaçar el meu article al diari digital CatalunyaPress (ja sabeu que hi tinc una columna setmanal). Aquesta vegada, lògicament, hi parlo  de Sant Jordi. Evidentment, m'agradarà que el llegiu i, si podeu, que hi deixeu un comentari. 
També em fa il·lusió recordar-vos el llibre publicat recentment per l'Associació de Relataires en Català i l'editorial Meteora. Ja sabeu, em refereixo a Barcelona, t'estimo, on hi ha un relat meu, "El llaç vermell", que remembra precisament la festa de Sant Jordi. Us l'enllaço a la pàgina de "Relats en Català", on, si en teniu ganes, el podreu llegir.    
Però sobretot, el motiu d'aquest article és presentar-vos el meu abillament especial per a una diada tan important. M'havia de mudar. No em negareu que la figureta de l'Anna activista ben endiumenjada està guapíssima.
Com l'emblema d'activista literària que ja coneixeu, l'ha dibuixat el meu cosí Ramon Esterri. Gràcies, Ramon.
I a vosaltres, lletraferits, desitjar-vos un Sant Jordi molt feliç. A passejar, a remenar llibres i a comprar, curosament, aquells que us facin més patxoca.
Fins aviat.

                                                         Dibuix: Ramon Esterri
                                                         Lema: Jordi de Manuel

dimarts, 12 d’abril del 2011

Avui poesia: Llàgrimes d'un tret, de Guillem Villalonga


El meu nebot Guillem té 13 anys. Viu en aquest món i mira les notícies. Encara és un nen, però aviat no ho serà.
Ha escrit un poema que es mereix veure la llum. I per això el penjo. Espero que us arribi tan endins com a mi.

Un tret que va i un tret que torna. La terrible realitat de la guerra, de la injustícia. L'inevitable dolor de la venjança. 




Llàgrimes d’un tret

Dins la solitud de l’hivern
Un raig de llum i dolor
Trenca les vagues esperances de sobreviure
Només li donà temps d’escopir l’últim alè de vida
Crit esgarrifós al mig del carrer obscur
Dues llàgrimes saltant,
Llàgrimes d’un tret.
Vides per terra,
Desitjos llençats,
Llàgrimes d’un tret.
Un raig de llum i justícia
Assalta de nou l’obscur carrer
Un d’ells caigué a terra.
Emprenent la fugida dels covards
Un segon tret el fa encongir de dolor
L’atacant implora pietat
sent el canó a la templa
Llàgrimes de justícia,
Llàgrimes d’un tret.

Gràcies, Guillem, per deixar-me compartir les teves boniques paraules.

divendres, 8 d’abril del 2011

Atrapada al mirall, de Gemma Lienas


He de confessar que la feina m'impedeix confegir ara mateix una ressenya exhaustiva i com cal, amb el rigor que a mi m'agrada. Tanmateix, l'estrany sentit de la responsabilitat que em domina no em permet passar de llarg sense dir quelcom de la darrera novel·la que he llegit, Atrapada al mirall, de Gemma Lienas.
No es tracta d'una obra recent, ja que aparegué l'any 2007, però la vaig trobar en tercera edició no recordo on (Alibri, Bertrand, Abacus, tant se val) i em va fer patxoca. No em vaig equivocar.
A partir d'un argument bàsic (una arquitecta morta en un accident de trànsit no del tot clar) i amb una trama propera al thriller psicològic (he dubtat fins el darrer moment si penjar la ressenya aquí o al bloc negrot), la millor amiga de la morta, arribada de l'estranger, s'ocuparà de descabdellar la troca de la seva complicada i secreta existència.
Utilitzant la metàfora del mirall, Gemma Lienas construeix una novel·la d'aparença senzilla. En realitat, però,  és un drama que va encaixant com un trencaclosques,  profund i seriós, que poua en les pregoneses de la vida de parella, del maltractament psicològic i de la condició humana. Estableix una correlació entre els mecanismes de tortura en conflictes bèl·lics i allò que hom pot viure en el més pur anonimat del món "civilitzat", dins de la intimitat de la llar.  


M'ha agradat molt la utilització del mirall com a correlat objectiu. A més, l'autora l'ha revestit d'històries, d'extensa informació, de la diversitat de plasmacions artístiques que la pintura o la literatura li han atorgat al llarg dels segles. Així, aconsegueix convertir el mirall en un personatge més, carregat de matisos i de personalitat.
Evidentment, no em refereixo només al mirall japonès, concret i determinat, que forma part de la trama, sinó al mirall com a concepte, com a reflex de la vida. Com a misteriosa superficie plana, còncava o convexa que ens deforma, ens representa o ens esvaeix.


Gemma Lienas deixa clar que la violència  és omnipresent a la societat, a totes les societats. Pot adoptar les més variades i sofisticades formes, però sempre acaba anihilant, destruint. 
Amb tot, que ningú no es pensi que estem parlant  d'una novel·la torturada i feixuga. Tot el contrari. 
Atrapada al mirall  és un text senzill, honest i ben travat, amb un llenguatge àgil i fresc, que m'ha semblat molt digne. 
Sóc conscient que podria dir moltes més coses, lletraferits, sobretot aprofundir seriosament en la qüestió del mirall, però el temps i la feina no m'ho permeten. Perdoneu la simplicitat de la ressenya, però espero que sigui prou per engrescar-vos en la lectura. 
Fins ben aviat.

dijous, 7 d’abril del 2011

Lliurament de premis a la Universitat de Barcelona (V Certamen literari Antoni Vilanova)


Avui ha tingut lloc a la Capella de l'Edifici Històric de la Universitat de Barcelona el lliurament de premis del V Certamen Literari Antoni Vilanova. Enguany, l'acte ha comptat amb la presència del professor i poeta Luis Izquierdo i de l'escriptor Quim Monzó, que han entregat els premis de poesia i de narrativa breu respectivament.
El concurs, fundat fa uns anys per l'Agrupació d'Estudiants Cronopios i adreçat a tot l'alumnat de la UB, és una bona manera d'incentivar la creació i de mantenir encesa la flama de les lletres entre els estudiants universitaris. 


Ha estat un acte agradable, amb discursos, música i una certa nostàlgia (com quan el Degà Adolfo Sotelo ha recordat el catedràtic Antoni Vilanova, el prestigi del qual s'honora amb el nom del concurs). A mi m'ha tocat fer una petita intervenció com a presidenta del jurat (integrat per 5 membres de l'alumnat i 5 del professorat) i els premiats, contentíssims, han llegit un breu fragment de les seves obres. Quim Monzó, en la línia habitual, ha tornat a bastir la seva típica no-intervenció, a través de la qual ha volgut "dissuadir" la gent de continuar escrivint (espero que de broma), mostrant com sempre una guspira d'àcid humor. Luis Izquierdo, que havia estat professor meu quan vaig estudiar Hispàniques, ha animat la gent a llegir. Especialment a llegir amb "calma", prenent-se el seu temps "intern". Estic convençuda que és la clau per aprendre a escriure bé.     

Crec que en moments com l'actual, en què les paraules "crisi" i "retallada" sonen a tot hora, està molt bé trobar un oasi on encara sigui possible festejar la cultura i la creació literària.
Felicito de tot cor als guanyadors i desitjo que aquestes iniciatives perdurin molts anys.      

diumenge, 3 d’abril del 2011

Presentació de "Barcelona, t'estimo", de diversos autors (Relataires en català)


Ahir va ser un dia molt especial. El dia de la presentació a la Sala Verdaguer de l’Ateneu Barcelonès del llibre Barcelona, t’estimo, un recull de 29 relats dedicats a la nostra ciutat publicat per l’Associació de Relataires en Català i l’editorial Meteora. En un concurs promogut per l’ARC tot recuperant una antiga iniciativa amb el mateix propòsit, són els textos que finalment van quedar seleccionats per integrar el volum. Se’m fa difícil parlar-ne perquè, com la majoria ja sabeu, el recull inclou un conte meu, El llaç vermell. Però, deixant això de banda, puc afirmar sense exagerar que les històries que porto llegides –encara me’n falten algunes– m’han semblat d’una boníssima qualitat.



La ciutat, com si volgués agrair l’homenatge, s’abillà amb el seu vestit de festa, ben abrigada amb el lluminós mantell de la primavera mediterrània. Acollidora, tendra, cosmopolita, a voltes duríssima (com totes les grans urbs), ahir Barcelona es va fer estimar sota un sol refulgent i un cel d’un blau impecable. 
D’altra banda, el marc incomparable de l’Ateneu Barcelonès, indret carregat d’història i de cultura, fou com la cirereta de luxe que culminà el pastís.
L’acte va començar a les 11. La sala era plena de gom a gom, amb un munt de gent que no va poder seure i una escandalosa xerrera que de segur va indignar els usuaris de la històrica biblioteca, situada justament al damunt. Tal era l’entusiasme dels relataires, tots units per la il·lusió de la publicació i de la concorreguda trobada. Petons, abraçades, exclamacions, crits de reconeixement, presentacions apressades.
Tothom es volia saludar, tothom volia tenir el llibre entre els dits.


En el meu cas, com que sóc una relataire molt recent, s’afegeix el problema de no conèixer la majoria de les cares. Posar noms als nicks, posar rostres als noms, reconèixer els relataires que alhora són amics de facebook: una empresa divertida i emocionant, però complicada. A més, a mi em coneixia gairebé tothom gràcies a la meva intervenció en la presentació del primer volum de l’ARC, Garbuix de contes, on vaig gosar parlar en públic en nom de l’amiga Shaudin. A l’inrevés, però, no era així. Jo en coneixia molt pocs. El resultat: també un garbuix, però en aquest cas de descobriments  meravellosos.   
L’acte s’inicià amb el parlament de la presidenta, Sílvia Romero (crec que ben contenta) que ens va explicar el processos de gestació del premi, de funcionament del jurat i de confecció del volum. Tot seguit, vam sentir tres autores, Alícia Gili, Glòria Calafell i Maria Teresa Saborit, la més jove, que ens va delectar amb una intervenció digna del millor orador clàssic.


Aplaudiments, felicitacions i signatures, moltes signatures intercanviades van cloure un esdeveniment d’allò més entranyable. I després va arribar el torn de les fotografies. Aquesta és una altra història. Els que no hi éreu, no us podeu imaginar l’enrenou que es va organitzar. De tant en tant, ens cridaven l’atenció en nom de les pobres víctimes que intentaven treballar a la biblioteca. Tot plegat va resultar esplèndid. Com us podeu imaginar, no vull esmentar ningú per no deixar-me ningú. No vull dir noms de tanta i tanta gent magnífica que ahir vaig conèixer.     
Alguns vam anar a dinar i també aquesta activitat va resultar absolutament plaent, divertidíssima, distesa i engrescadora. Jo m’ho vaig passar pipa. Literalment. I vaig constatar l’empenta de tot un grup de gent que s’estima la llengua, la literatura, que frueix escrivint i compartint escriptura. Gent que es respecta i que és capaç de continuar aprenent amb il·lusió. Aprenent els uns dels altres, amb enorme companyonia. Al bell mig de la ciutat, aixoplugats pel seu confortable caliu, vam compartir un àpat i una sobretaula increïbles.



No vull acabar aquesta crònica tan poc canònica (no és fàcil escriure una crònica imparcial si t’hi sents tan implicat) sense dir quatre coses (no tres ni cinc, quatre).
En primer lloc, agrair a la meva gent que m’acompanyés amb tanta il·lusió. El meu marit Manel, malgrat que tenia un acte propi molt important. La meva filla Mireia, que en tenia un altre. El meu germà Elies, que també es relataire, però la dona del qual estava circumstancialment malalta. I la meva amiga Gemma, entusiasta, amb la que sempre hi puc comptar.
En segon, demanar disculpes perquè no puc penjar aquí totes les fotos. S’allargaria excessivament l’espai de la crònica. De manera que he fet una tria de les fotos que han quedat més bé des del punt de vista tècnic (no estan mogudes) i artístic (on hi sortim més guapos).
En tercer, si algú vol adquirir el volum que m’ho digui i us en faré cinc cèntims de la manera (l’haig de preguntar, ara mateix no la tinc clara).
I en quart (ho veieu com eren quatre?) vull picar l’ullet a la Shaudin Melgar-Foraster, allà perduda enmig del fred del Canadà. Com mai, vaig sentir en la pell que el seu esperit de relataire i amiga m’acompanyava al llarg de la jornada.

Una abraçada ben forta per a tots, amics. Estic orgullosa d’haver-vos conegut i tingueu per cert (ho sento per vosaltres) que ara ja no em podreu perdre de vista.  

Enllaç de l'article publicat a CatalunyaPress el dia 6 d'abril: