Si em veus en blanc i negre, com un ninot ombrívol, que trepitja carrers amb la passa sense esma, no em vinguis a buscar.
No et pensis que és possible seguir-me. O atrapar-me. Per més que t’hi encaparris, no tornarà una vida com aquella d’abans, quan el riure sabia que era banda sonora i les dents, mirallets imperfectes i clars, sortien a les fotos sense patir recança.
No tornarà el color. Ni el morat de les figues, ni el verd del bosc, ni el blau... ni les roges cireres.
Si sols resta l’absència i l’absència es fa pols... com un so de campana que s’ha mort amb el dia, jo fugiré volant, petita ombra perduda que s’enfila amb la brisa. Llavors potser voldré fondre’m amb la miríada
de partícules lleus, bombolles invisibles que l’espai, i aquell altre a qui anomenen temps, em tenen reservades...
És molt fàcil ser una ombra quan no hi ha llum de dia.
Si em veus en blanc i negre, no em vinguis a buscar.
Saps que els ocells no vénen als dits dels qui no riuen.
Molt bonic, molt trist, deixa que tornin els colors...
ResponEliminaMARTA VALLS
de vegades sí!
ResponEliminasi et veig en blanc i negre, absent,
o etèria,
et vindré a buscar i que em contis,
en viu
o en el delit del record,
el que et passa.
(petonet: m'encanta!)
Demà obre bé la finestra i deixa que entri la vida altre cop. És dificil, és dur, és gris..... però també hi ha molt color. :)
ResponEliminaNo et fondràs mai amb la miríada (quina paraula tan bonica) ni ningú et veurà en blanc i negre perquè tu rius i estimes en color, estimes tot dotat de vida i les petites coses; la lírica és en tu. M’ha agradat força!
ResponEliminaEndavant, sempre endavant!
ResponEliminaÉs molt bonic, Anna!
ResponEliminaPerò potser com diu la Lu, en moments en blanc i negre és bo que algú et segueixi, et doni la mà i et torni a un món de colors.
Cuida't reina!
Petonets!
Que trist, pero que bonic al mateix temps, m'agrada molt, no se si és, perque m'hi sento identificada, en alguns moments de la meva vida, les paraules que dius, m'han entrat al cor.
ResponEliminaUna Abraçade.
Ostres, Anna Maria! És magnific! És trist, sí, però, uau, m’ha impressionat la seva qualitat literària. I com comunica! M’agrada moltíssim, tot i que no m’agrada pensar que estàs trista.
ResponEliminaUna abraçada ben forta.
Gràcies a tots, amics. Sí, em sento en blanc i negre.
ResponEliminaAra marxo a dormir. Demà serà un altre dia.
Una abraçada, sempre.
EliminaJa que res no és del tot si no queda gravat com sang d'amunt del paper.
ResponEliminaJo fà temps que en blanc i negre visc, potser sense saber escriure si manifesto el meu fosc de l'anima amb paraules dures, i com dius tu punyents,perque he perdut part de la meva vida fà 32 anys i la que em quedaba ara , amor passiò i bogeria, acaba de fondrès en en el negre de la nit.. i tant que visc en negre.. el blanc sempre haig de fer l'esforç de posar.lo jo, si vull conviure amb tots els que tinc al voltant i no vull amargar.lis la vida.
Un petò Anna.. com podria emportarme el teu escrit?
Mai no torna la vida com era abans, però altres colors vindran, altres ocells i altres riures.
ResponEliminaUna abraçada!
Toni
molt potent. m'agraden les dents a les fotos sense recança i el so de campana que mor amb el dia. molt bo el blanc i negre! i "no tornarà el color". i que el blau no acompanyi a res està molt bé, que només sigui blau. no cel blau ni mar blau ni... només blau.
ResponEliminael "no tornarà la vida com aquella d'abans" sona estrany. i si dius només "no tornarà la vida d'abans"? o no tornarà a ser com la d'abans.
és l'única cosa que veig. la resta perfecte!
felicitats!! gran poema! "si em veus en blanc i negre, no em vinguis a buscar..."
A veure si trobo la fórmula que no em destrossi el ritme i no repeteixi el verb "ser", que torna a sortir a la frase següent.
ResponEliminaSempre ho retoco tot, o sigui que segur que no és la versió definitiva.
Petonets i milers de gràcies, reina.
"Si em veus en blanc i negre, no em vinguis a buscar."
ResponEliminaFantàstic!
Però, és un fals crit, no? Demanes que no et vinguem a buscar, q el teu sentiment desitja soledat per uns instants, però aquesta soledat és falsa, perquè coexisteix amb la realitat literària que crees, tan maca, i amb tots nosaltres. No?
:-)
Els moments amb els sentiments més a flor de pell, siguin positius o negatius, acostumen a traslladar-se al món creatiu de manera magnífica. I el teu escrit ho palesa.
ResponEliminaCrec que el blanc i negre, però, està ple també de tonalitats i de riquesa, com per exemple passa amb la pintura, la fotografia, el cinema...
Un dia fosc i gris també pot ser bell...
Un petó molt fort. Estic molt orgullós de tot el que fas.
IO
Gràcies, Jordi, ho sé. M'has emocionat.
ResponEliminaYves, és un crit retòric i alhora real. Sé que hi sou, però moltes vegades estic en blanc i negre.
Petons a tots.
Crec que en moments de blanc i negre necessitem companyia per donar una pinzellada de color. Veure el blanc i negre en la mirada dels qui estimes, fa patir molt.
ResponEliminaFelicitats, m'ha agradat molt.
Moltes gràcies, Montse. I felicitats, que avui és el teu sant.
ResponEliminaBenvolguda Anna Maria,
ResponEliminaAquesta nit, per casualitat, he descobert el teu bloc. He vist que hi havia la crònica de la presentació del llibre "La Princesa de Jade" de Coia Valls, feta per la Teresa Ugas. L'he llegida, i he continuat llegint la resta. He arribat a "En blanc i negre" i n'he quedat fascinada.
No crec que calgui que et comenti cada un dels poemes, pots molt bé imaginar-t'ho: fantàstic!, però "En blanc i negre" m'ha robat el cor.
Felicitats, Anna Maria! És un bloc molt atractiu, però sobretot ric en continguts. Perdona'm si m'he fet pesada o atrevida.
Tornaré a visitar el bloc!
Una abraçada.
De cap manera, el bloc és per a tothom que s'hi senti còmode i li agradi. Sóc jo qui t'agraeix les teves paraules. Una abraçada fortíssima, amiga.
ResponEliminaPreciós! Crec, però, que tots ens sentim en blanc i negre en algun moment de les nostres vides. El pitjor, sota el meu punt de vista, és sentir-se gria.
ResponEliminaNo ho dubtis, el millor per viure bé és la llum del dia.
ResponElimina