La buena letra, de Rafael Chirbes

Encara que sembli mentida, fins ara no havia llegit res de Rafael Chirbes. Coneixia la seva qualitat literària i també sabia que alguns el consideren un autor imprescindible, però suposo que he d'assumir, com tothom, que tinc tantes mancances lectores que fa feredat.

 

Per sort, aquesta setmana he pogut posar-hi una mica de remei. Durant la meva estança al "Congreso de novela y cine negro de Salamanca" he comprat un llibre de Chirbes, La buena letra. És un costum que he adquirit. Cada cop que vaig al congrés, torno amb un nou exemplar, que compro en una bonica llibreria situada a la mateixa plaça de la Universitat. És una mena de ritual, que prové del plaer de vagarejar sense rumb ni pressa i de la meva compulsió llibresca, àmpliament coneguda. Una de les premisses del ritual és que el llibre em triï a mi, no jo a ell. Intento anar sense idees preconcebudes, sense la intenció de fer-me amb cap novetat que puc trobar a tot arreu, sinó amb la improvisació feliç que atorga mirar i remirar per tots els racons fins que un llibre, sigui de l'any que sigui i de l'autor que sigui, em pica l'ullet. 

 

Així, la primera vegada vaig comprar un Muñoz Molina, la segona un Bolaño i enguany, un Chirbes.

 

L'he devorat durant el viatge de tornada. M'enviava senyals massa intensos com per poder resistir-m'hi. A més, es tracta d'una novel·la breu (134 pàgines). Per tant, amb la mesura justa.    

 

La novel·la és esplèndida. Una mare que explica al seu fill -ja adult- tota la seva vida. El passat, el terrible passat. Les entreteles del món familiar. No hi sobra res, tampoc no hi manca. L'aprofundiment en l'univers clos d'una senzilla família d'un poble de València, des d'una mica abans de la Guerra Civil, ens demostra magistralment com podem passar del particular al general, com podem extrapolar a un espai social més ampli  tot allò que s'esdevé en el petit nucli privat de la vida familiar. A La buena letra hi trobem amor i sacrifici, però també  incomprensió, injustícies i mesquinesa, molta mesquinesa. La trama és dolorosa, dolorosíssima. Per a mi ho ha estat molt, perquè hi he reconegut pautes de comportament de gent que existeix i que m'ha fet mal. La condició humana exposada amb cruesa, amb alçada filosòfica, amb un realisme que, malgrat tot, no es complau en cap detall descarnat.

 

Com passa en tota novel·la breu, La buena letra exigeix un lector actiu. Insinua més que explica, suggereix més que descriu. Però n'hi ha prou i de sobres. Un cop més, la distància curta demostra que no cal esmerçar 700 pàgines per arribar al lector. Gairebé al contrari, diria jo.

 

No vull revelar més. És una novel·la que flueix amb naturalitat, amb pocs artificis. Senzilla i humil, construïda a partir de capítols curts, en primera persona. Magnífica.

 

Una joia literària que em va venir a cercar enmig de la boirosa tarda salmantina. Un autèntic plaer, lletraferits.