dijous, 1 de juny del 2017

Hipermatrònic, l’hiperbreu que va sorgir de l’espai profund, de Sergi G. Oset






El darrer llibre de microrelats de Sergi G. Oset, Hipermatrònic, l’hiperbreu que va sorgir de l’espai profund, va acompanyat d’un subtítol: 111 minificcions per a freaks malalts del fantàstic. I aquest subtítol no pot tenir més correspondència amb la veritat. Jo, que sóc clarament freak però que no tinc prou bagatge en el gènere fantàstic, en puc donar fer. Perquè aquest és l’únic problema del llibre. Que el receptor no estigui prou preparat per entendre la totalitat de les històries. Això no és culpa de l’autor, de fet no és culpa de ningú. I tanmateix té un avantatge: t’obliga a visitar el senyor Google i a aprendre coses.
Ja em disculpareu que comenci la ressenya d’una manera tan poc canònica, parlant suposadament d’un problema del llibre. Però és que la resta que diré només són lloances. Ho he comentat altres vegades. Per exemple, podeu revisitar la meva ressenya d’El último vuelo del microraptor i entendreu què vull dir. Tot el que allà vaig remarcar ho subscric ara amb escreix. Sergi G. Oset continua essent capaç de sorprendre’m en cada ocurrència, en cada pensada, en cada nova idea que li passa pel cap. El conec de fa anys i encara em pregunto quants Paràsits mentals li recorren les neurones cada minut. 
El llibre és divertidíssim, intel·ligent, enginyós, mostra d’un profús bagatge cultural i d’una gratificant manca de reticències elitistes. La interacció entre gèneres (fantàstic, ciència-ficció, terror, negre), el diàleg entre llenguatges (literari, cinematogràfic, musical, televisiu), la barreja amb la realitat, l’humor, el vessant crític i social... Hi ha de tot una mica en aquest desafiament valent i personal. M’imagino en Sergi gaudint tant mentre escriu! S’ho deu passar tan bé ideant les picades d’ullet a personatges vius i morts i les seves generoses  dedicatòries!
Quan el llegeixes, has d’estar preparat per a sentir una emoció especial, que adquireix tints molt intensos i recurrents a causa de la brevetat dels relats. Perquè cada vegada que t’identifiques amb una història, cada vegada que hi reconeixes el referent de l’imaginari compartit, cada vegada que combregues amb allò que escriu Oset i et preguntes per què dimonis no se t’ha acudit a tu, tan fàcil com sembla un cop imprès, et sents embargat per un estat d’eufòria que et transporta. I llavors t’agafen ganes d’anar llegint els relats a tort i a dret a tothom que et vulgui escoltar. Anit em va passar això. Quin neguit sense aturador! Sort en vaig tenir de poder esbravar-me la fal·lera penjant alguns dels micros del volum a les xarxes socials.


Avui no puc acomiadar-me sense compartir-ne algun amb vosaltres. N’hi ha un que en Sergi ha tingut el detall de dedicar-me i que m’escau molt bé. M’agrada molt. També us en deixo un parell més, només per obrir boca.  

Servitud del cicle lunar de l’home llop (Per a Anna Maria Villalonga)

En aquelles nits en què esdevenia la transformació, ella, comprensiva, sempre l’acompanyava al pipicà.  

Visites que són segones parts

Segons els rumors, el fantasma de George Orwell es veu sovint passejant cavil·lós amb la llibreta d’apunts a les mans per les instal·lacions del CIE de Zona Franca. Es diu que s’està documentant sobre les conductes actuals més repressives per escriure la continuació del Gran Germà. 

Elucubracions adverbials (Per a Mercè Bagaria Mellado)

Els fantasmes de Peter Pan i del corb de Poe filosofen, a estones mortes, sobre conceptes com ara «mai més» i «res més».  

És la guerra! (Z)

‒Porteu Fusta! Més fusta! ‒udola, desencaixat, Groucho, mentre intenta apuntalar la porta que separa la cabina de passatges histèrics del vagó de zombis famolencs.



Visca la literatura breu! Que us ho passeu molt bé!

4 comentaris:

  1. No coneixia l'autor. Em sembla molt interessant. Moltes gràcies, Anna Maria!

    ResponElimina
  2. De res. L'activisme és això! Fer córrer la veu de les coses que paguen la pena!

    ResponElimina
  3. Vaig llegir El último vuelo del microraptor, i el vaig trobar tan divertit i enginyós que vaig fer servir alguns dels microrelats per a una classe de castellà, amb molt d'èxit. No tots servien, i no perquè no siguin bons, sinó perquè els joves no poden copsar certes referències. El problema que tu deies, però que no és un problema del llibre. De tota manera això passa poc o molt amb altres llibres, atesa la varietat de lectors. No he llegit Hipermatrònic..., però sembla ser tan bo com l'altre; pel que fa al "problema", suposo que també els joves es deuen perdre coses, no crec que entenguin, per exemple, això de "És la guerra!" o "Més fusta!" perquè ni saben qui eren els Germans Marx (els meus estudiants no en tenen ni idea, comprovat).
    Visca la literatura breu! Enhorabona, Sergi!

    ResponElimina
  4. Anna: moltes gràcies per la ressenya d’aquest petit artefacte freak de microficcions ^_^
    Shaudin: em sento molt orgullós que algunes de les microficcions de “El último vuelo del Microraptor” s’hagin treballat amb els teus alumnes, tot un honor.
    Respecte als referents: sóc conscient que no tothom pot copsar tots els referents dels meus microrelats, la meva voluntat no és ser críptic en excés però m’ho plantejo com una juguesca, una invitació que faig al lector: ell és qui té l’opció d’entrar o no a investigar aquests referents i qui té l’oportunitat de trobar coses que potser desconeixia.
    Abraçades,
    sergi

    ResponElimina