Centenari de Miguel Hernández, el meu poeta

Mai no he amagat que Miguel Hernández (Oriola 1910 - Alacant 1942) és el meu poeta preferit. Sempre m'ha arribat ben endins la seva paraula pura i tendra, tan directa i clara i, atès el drama que li va tocar viure, alhora tan desesperançada i dura.
Demà, 30 d'octubre, es compleixen 100 anys del seu neixement. Evidentment, no podia deixar passar l'efemèride sense compartir-ho plena d'emoció, lletraferits, amb tots vosaltres.
Ja suposareu que no m'interessa en absolut ni escriure un apunt biogràfic ni confegir un inventari de l'obra de Miguel Hernández. Ambdues dades les podeu trobar àmpliament documentades en un gran nombre de llibres i de pàgines web. Sí que em fa il·lusió, en canvi, evocar el meu viatge a Oriola l'any 1998, quan, de camí cap a Granada amb motiu d'un altre centenari (el de García Lorca), vaig fer nit a Oriola només per visitar la seva casa-museu.
El lloc, com ho fou ell mateix, és senzill i auster. La casa d'un pastor. La casa d'un pastor pobre. L'Ajuntament la té molt ben arregladeta, però em temo que no rep gernacions de turistes. La meva família i jo vam tenir la sort, en aquell dia lluminós de primavera, de ser-ne els únics visitants. Ens hi vam poder demorar tant com vam voler, vam xerrar amicalment amb la noieta que en tenia cura, vam comprar alguns llibres. I vam seure amb mal dissimulada emoció en el petit hort centenari, darrere de la casa. Net i polit, havia estat l'escenari de la seva inspiració, de la seva vida.
A la meva filla, que era una adolescent, li vam regalar un llibre preciós que recollia les composicions del poeta considerades més entenedores, un petit volum de butxaca adreçat als nens. Si no vaig errada, s'intitulava Miguel Hernández para niños.
En aquest llibret hi apareix un humil poema que ha esdevingut per sempre més el meu poema de capçalera. Tant me fa que no estigui amarat de figures retòriques, tant me fa que no excel·leixi en unes imatges i un artifici de la més alta volada (qüestió que, d'altra banda, és ben discutible). Per a mi, simplement, té màgia. La màgia que, al cap i a la fi, hauria de constituir l'element essencial de la poesia.

No afegeixo res més, amics lletraferits. Jutgeu vosaltres.

Las desiertas abarcas

Por el cinco de enero,
cada enero ponía
mi calzado cabrero
a la ventana fría.

Y encontraba los días
que derriban las puertas,
mis abarcas vacías,
mis abarcas desiertas.

Nunca tuve zapatos,
ni trajes, ni palabras:
siempre tuve regatos,
siempre penas y cabras.

Me vistió la pobreza,
me lamió el cuerpo el río
y del pie a la cabeza
pasto fui del rocío.

Por el cinco de enero,
para el seis, yo quería
que fuera el mundo entero
una juguetería.

Y al andar la alborada
removiendo las huertas,
mis abarcas sin nada,
mis abarcas desiertas.

Ningún rey coronado
tuvo pie, tuvo gana
para ver el calzado
de mi pobre ventana.

Toda gente de trono,
toda gente de botas
se rió con encono
de mis abarcas rotas.

Rabié de llanto, hasta
cubrir de sal mi piel,
por un mundo de pasta
y unos hombres de miel.

Por el cinco de enero
de la majada mía
mi calzado cabrero
a la escarcha salía.

Y hacia el seis, mis miradas
hallaban en sus puertas
mis abarcas heladas,
mis abarcas desiertas.

Poema publicat per primer cop al Diario Ayuda, el 2 de gener de 1937.

Per acabar, una delicadesa, un regal: El poema i la música.