Els dits em tremolen damunt del teclat i sento un terrible buit al pit i a l’estómac. No encerto a trobar les paraules i per això espero que em perdonareu que aquesta elegia no sigui un panegíric a l’ús, ben documentat i detallat, on aparegui l’inventari dels mèrits, premis, obres, projectes i altres fets objectius i objectivables de la fecunda vida de Joan Solà.
Lingüista insigne, professor carismàtic, home de lletres, defensor incisiu de la llengua catalana, erudit d’erudits, divulgador planer i intel·ligent, membre de l’Institut d’Estudis Catalans, innovador, transgressor, lluitador. Les consideracions al voltant de la seva figura i d’allò que ha representat –que dur haver-ne de parlar en passat a partir d’avui!– són inacabables. Resulta indubtable que, després de Pompeu Fabra i del seu admirat Joan Coromines, el país no ens ha brindat cap altre lingüista de la seva alçada.
Tanmateix, repeteixo, no és d’això que vull parlar, ni tan sols del fet que ara érem companys del Departament de Filologia Catalana a la Universitat de Barcelona o que vaig tenir la sort d'assitir quasi per casualitat a l’acte del lliurament l’any passat del seu Premi d’Honor de les Lletres Catalanes.
Només vull recordar el meu mestre, que entrava a classe rient i revolucionava la sintaxi damunt de la tarima. De l’home amb el qual vaig compartir algunes anècdotes personals, petites i entranyables. De l’home brillant i directe, que et premia les mans amb calidesa per saludar-te o per dir-te adéu. Que et trobaves a les Rambles, signant llibres per Sant Jordi, i que t’obligava a seure al seu costat, al cantó de la taula on hi havia els escriptors. I deia amb orgull als responsables de l’editorial: És una amiga meva. Ella seu aquí amb mi!
No és la primera vegada que parlo d’ell, com ja sabeu, en aquest bloc per a lletraferits, però no em pensava que tan aviat arribés el moment del comiat definitiu. Tots sabíem que estava malalt, però teníem esperances. El llibre que els companys de Departament li van dedicar amb motiu de la seva jubilació, i que ja vaig comentar, es presentà el dia 20. Ell ja estava molt acabadet, a les portes del final.
Perdoneu, amics, si no tinc molt clar com finir aquesta entrada. Em ve al cap ara mateix la seva darrera classe aquest estiu, amb motiu de la finalització del màster que impartia i de la seva jubilació. L’Aula Magna de l’Edifici Històric de la Universitat de Barcelona estava plena de gom a gom. Ell encara ens va repartir una de les seves memorables fotocòpies amb exemples dels usos de la gramàtica (per i per a, pronoms febles, el “de que”) i va fer una vegada més ostentació manifesta de la seva vàlua, la seva ment preclara i la seva valentia.
Avui ha mort una figura insigne de la nostra llengua, que el temps s’ocuparà, de ben segur, de col·locar en el pedestal que li pertany. Els pilars de la renovació del català, de la seva configuració, modernització i estudi profund passen per tres figures cabdals: Pompeu Fabra, Joan Coromines i Joan Solà.
Lingüista insigne, professor carismàtic, home de lletres, defensor incisiu de la llengua catalana, erudit d’erudits, divulgador planer i intel·ligent, membre de l’Institut d’Estudis Catalans, innovador, transgressor, lluitador. Les consideracions al voltant de la seva figura i d’allò que ha representat –que dur haver-ne de parlar en passat a partir d’avui!– són inacabables. Resulta indubtable que, després de Pompeu Fabra i del seu admirat Joan Coromines, el país no ens ha brindat cap altre lingüista de la seva alçada.
Tanmateix, repeteixo, no és d’això que vull parlar, ni tan sols del fet que ara érem companys del Departament de Filologia Catalana a la Universitat de Barcelona o que vaig tenir la sort d'assitir quasi per casualitat a l’acte del lliurament l’any passat del seu Premi d’Honor de les Lletres Catalanes.
Només vull recordar el meu mestre, que entrava a classe rient i revolucionava la sintaxi damunt de la tarima. De l’home amb el qual vaig compartir algunes anècdotes personals, petites i entranyables. De l’home brillant i directe, que et premia les mans amb calidesa per saludar-te o per dir-te adéu. Que et trobaves a les Rambles, signant llibres per Sant Jordi, i que t’obligava a seure al seu costat, al cantó de la taula on hi havia els escriptors. I deia amb orgull als responsables de l’editorial: És una amiga meva. Ella seu aquí amb mi!
No és la primera vegada que parlo d’ell, com ja sabeu, en aquest bloc per a lletraferits, però no em pensava que tan aviat arribés el moment del comiat definitiu. Tots sabíem que estava malalt, però teníem esperances. El llibre que els companys de Departament li van dedicar amb motiu de la seva jubilació, i que ja vaig comentar, es presentà el dia 20. Ell ja estava molt acabadet, a les portes del final.
Perdoneu, amics, si no tinc molt clar com finir aquesta entrada. Em ve al cap ara mateix la seva darrera classe aquest estiu, amb motiu de la finalització del màster que impartia i de la seva jubilació. L’Aula Magna de l’Edifici Històric de la Universitat de Barcelona estava plena de gom a gom. Ell encara ens va repartir una de les seves memorables fotocòpies amb exemples dels usos de la gramàtica (per i per a, pronoms febles, el “de que”) i va fer una vegada més ostentació manifesta de la seva vàlua, la seva ment preclara i la seva valentia.
Avui ha mort una figura insigne de la nostra llengua, que el temps s’ocuparà, de ben segur, de col·locar en el pedestal que li pertany. Els pilars de la renovació del català, de la seva configuració, modernització i estudi profund passen per tres figures cabdals: Pompeu Fabra, Joan Coromines i Joan Solà.
Descansa em pau, mestre. Descansa en pau.
Jo encara estic corprès, també.
ResponEliminaNo feia gaire que l'havia anat a veure al seu despatx, a la Universitat, per saludar-lo abans no es jubilés i per parlar amb ell d'unes consultes que li volia fer sobre el meu àmbit d'estudi, la paremiologia.
L'exalumne que retorna al mestre. I avui ja no el tenim.
VInc de l'Institut d'Estudis Catalans i a recepció no en sabien res. De fet els ho he dit jo, que s'havia mort el vicepresident de l'Institut.
Quina gran pèrdua per al país!
No el tinc present, però sempre és una pena que persones així ens deixin. Bon viatge Joan.
ResponEliminaSí, Víctor, estic molt trista. M'he quedat feta pols. Ara el recordo quan vam assitir fa un parell d'anys a la darrera classe de Josep Moran i vam sortir junts i vam anar fins al metro. Vam riure amb carinyo dels acudits d'en Moran i ell va fer generosament, com sempre, una defensa de la Gramàtica Històrica. Petits moments que ningú no em pot prendre. Avui no és un bon dia.
ResponElimina"[que el català sigui llengua preferent crea unes grandíssimes possibilitats. el que em temo és que no es duran a terme]", va dir. quanta raó que tenia!
ResponEliminaera un gran lingüista, i no pas encasellat en cap capella, sinó obert de bat a bat a l'ús social que se'n feia, del català. i un gran professor, en dono fe.
Les constants referències que feies cap a ell en les nostres converses i la devoció amb que en parlaves ja ho diuen tot.
ResponEliminaTinc, com a profà en la lingüistica però sempre interessat en la cultura, la sensació que, quan traspassen persones com el mestre Solà, és perd irremeiablement un estil, una època, una manera de fer i de viure, i, perd descomptat, una figura probablement irrepetible en el món actual i en l'esdevenidor.
Descansi en pau.
IO
Sí, estic feta caldo. A més, li restaven encara moltes coses per fer. Ara mateix estava encapçalant el projecte de la nova Gramàtica Normativa del Català, molt ambiciós i, per descomptat, innovador. Ens en va parlar en la seva darrera classe.
ResponEliminaS'ha perdut un ésser irrepetible.
Sembla ahir que el vaig veure a la televisió recollint el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Fou un home amb un gran sentit de la llengua i rigor investigador, per a molts el millor lingüista català després de Coromines. Una gran pèrdua. Descansi en pau.
ResponEliminaBon viatge Joan, descansa en pau.
ResponEliminafa molt de mal saber-ho. ens n0hem assabentat a la facultat, a classe i no hem estat capaços de fer res. el que més mal em fa és no haver pogut gaudir de les seves classes.
ResponEliminaM'ho imagino, Carlota. Per a tots els seus alumnes, que en som una legió, tenir-lo de professor va ser una privilegi sense precedents. Em sap greu que ho hagis tingut a tocar i no hagi estat possible.
ResponEliminaAvui la comunitat universitària i el poble català està de dol.
Una gran pèrdua. Descansi en pau.
ResponEliminaEm sap molt de greu... Ens fan molta falta els homes com ell...
ResponEliminaEls seus llibres sempre els tinc a prop, formen part dels meus estris habituals de treball.
La major part del català que sé - que tampoc no és tant!- el sé gràcies a ell.
Segur que allà on sigui seguirà sent un gran home.
Una gran pèrdua, per tots nosaltres i pel país.
Jo estic colpida per la notícia.
ResponEliminaVaig aprendre dues coses d'ell: el generativisme de la llengua catalana, i a estimar la llengua des de la ciència.
Gràcies, Dr. Solà.
Era un científic.
ResponEliminaJo no acabo de reaccionar, la veritat.
No hi havia una classe de gramàtica o sintaxis que no sentís citar a Joan Solà... És tot un símbol de la lingüística. No sé com ens ho farem sense ell! Però suposo que després de treballar tant i de tot el que ha fet pel català mereix un descans. Que descansi en pau.
ResponEliminaTenia encara moltes coses a fer, moltes coses a dir. La mort és injusta i sempre se'n porta els millors abans d'hora. Jo tampoc no ho sé, Olga, com ens ho farem sense una ment tan avançada i preclara.
ResponEliminaAnna Maria, gràcies per enviar-m'ho.
ResponEliminaM'ha sapigut molt de greu, jo no el coneixia però he llegit molts articles seus al diari Avui i era una persona que parlava de manera molt clara i entenedora.
Quan es va despedir, fa pocs dies, vaig pensar que es retirava per l'edat, però no per la malatia... Es a dir, que va treballar fins l'últim moment.
Ho sento de debò. Una abraçada, anna Maria. MARTA VALLS I TOMÀS
Gràcies a tu, Marta. I em fa molt contenta veure que era llegit i que significava quelcom per a tanta gent.
ResponEliminaHola Anna,
ResponEliminaQuan, aquest matí, m'ho ha dit una companya a classe, no m'ho acabava de creure. Em fa molta ràbia no haver-lo tingut de professor; em fa molta enveja els que vàreu aprendre amb ell i d'ell; i em sap molt de greu que el país hagi perdut una persona com ell, que estimava la llengua catalana, que se'n preocupava, i que, n'estic convençuda, sabia transmetre al altres el seu amor per la llengua. Com sempre, se'ns moren els que no toquen... què hi farem!
Una abraçada. Marta
Hola, Marta, estimada. El món de la nostra Universitat està de dol. Demà serà un dia molt trist. La veritat és que no ho estic portant gaire bé. Un petó ben fort.
ResponEliminaTrobo una paradoxa que avui que hi ha tant de soroll amb el desplegament del català a les admiinistracions i les restriccions que ens remeten a temps que jo creia que mai retornarien.....hagi desaparegut un home que va fer de l'ensenyament i la preservació de la llengua catalana, la seva vida.
ResponEliminaQui escriu es una nena dels cinquanta que ha aprés a escriure català de gran. Es trist, molt trist. La seva mort i el que passa a Catalunya avui.
Descansi en pau el mestre i visca el català.
Encara no he pogut reaccionar. Hi ha persones que, per la seva vàlua, quan se'n van sembla que s'enduguin alguna cosa de tu. Com oblidar aquelles classes a l'aula 203? Molt poques vegades els tòpics deixen de ser-ho, però aquesta n'és una: "buit irreemplaçable", i tant! El meu homenatge avui serà continuar treballant en la meva tesi, seguir molt modestament el camí que ens assenyalava el mestre amb la seva passió: el català, pàtria compartida. Bon viatge! Eugènia
ResponEliminaEra, és i serà sempre, un gran referent de la llengua catalana. La notícia de la seva mort m'ha produit molta tristesa, perquè a més de ser un gran lingüista era també un gran defensor de la identitat catalana. Quan la vida d'un ésser humà esdevé tan fecunda, la notícia de la seva desparició ve a ser com una fuetada al vent... L'esgarrifança ve precedida de tristesa i buidor. Jo no el coneixia personalment, Anna Maria, però puc entendre molt bé el vostre sentiment. Descansi en pau. Carme Poblet
ResponEliminaAnna Maria, estic tris, al assabentar-me per el correu d’una Amiga, nomes se me acudit sortir a la Via Augusta de Tarragona i fotografiar Natura i Llum la del Mestre per tota la gen que estimem la Nostra Llengua, estic censa paraula per acompanyar el muntatge musical he amprat les teves brillants i sentides paraules per el meu humil homenatge.
ResponEliminaRamon Francisco Sabaté Ferrús
Gràcies a tots per passar per aquí. Tots compartim la tristesa.
ResponEliminaUna abraçada.
No he tingut la sort d’assistir a les classes de Joan Solà, ni l’he conegut personalment, però li tenia una gran estimació i un gran respecte. La notícia de la seva mort, que he sabut per aquest bloc, m’ha deixat molt afligida.
ResponEliminaTot i que ja vas assistir a la seva darrera classe, Anna Maria, potser t’agradarà veure aquest vídeo que l’Humbert Roma ha afegit en un article del seu bloc:
http://dietarihumbert.wordpress.com/2010/10/27/joan-sola-tantes-coses-fetes-i-tant-que-queda-per-fer/
Shaudin
És trist quan algú ens deixa.
ResponEliminaEns costa acceptar-ho.
Crec que el mestre Solà ens ha deixat prou elements per a tenir-lo sempre entre nosaltres.
El seu treball, la seva empenta ens dóna molts elements per a continuar en aquest camí de recuperació de la llengua. Ens dóna ànims i ens empeny a continuar treballant i avançant.
Dolors
Avui ha estat un dia estrany, ple de buidor. La capella ardent i l'acte laic de comiat. Al Departament estem molt tristos. Orfes
ResponEliminaEm sap greu, molt greu, la mort del Mestre Joan Solà.
ResponEliminaLa setmana passada em van regalar JOAN SOLÀ 10 TEXTOS D´HOMENATGE, i per mi va ser una alegria.
El primer llibre sobre JOAN SOLÀ, ell que n´havia escrits tants.
Ha fet tanta feina, i la que li quedava per fer!
Sàpigues que compartim la teva pena.
Gràcies
Imma C.
Moltes gràcies, Imma.
ResponElimina