Lletraferides felicitacions

El fil d'Ariadna vol ser ambiciós en el nou any. Exigeix igualtat per a la llengua catalana i ajuda per als escriptors. Que els nens aprenguin a gaudir de les lletres i de les paraules. 

Que ens visitin les muses de la poesia, la narrativa i el teatre.

Però, sobretot, que no manqui mai l'esperit de companyonia i el plaer de la lectura. Que tots plegats poguem endinsar-nos ara i sempre en el món màgic dels nostres millors amics, els llibres. 

En totes les circumstàncies de la vida, un llibre i tu sereu la combinació perfecta. 

Feliç 2011, lletraferits.   

A propòsit del "Diccitionari"

Ahir vaig encetar, com ja sabeu, un humil projecte de citacions dins d'aquest bloc. I, lògicament, se'm va acudir de fer-li saber a l'amic Víctor Pàmies.
D'entrada, no vaig sospitar res, ingènua jo. Tanmateix, ja ho avisava l'Eclesiastès fa força segles: Nihil novum sub sole. I així és, sens dubte.

Total, que en Víctor, fent gala de la proverbial amabilitat que el caracteritza, va i em contesta: 

"Anna Maria, amb uns amics fa temps que recopilo citacions d'autor: http://diccitionari.blogspot.com/. Tria i remena!"  

I jo, bonament, allà que hi vaig. I em trobo amb un lloc magnífic, acurat i interessantíssim, on ja han superat les 2.000 citacions. El bloc s'anomena DICCITIONARI. 

Total, que ara, amb la cua entre cames, em pregunto què haig de fer. De moment, he decidit no triar ni remenar. No acabaria mai. Per tant, més val visitar el Diccitionari en directe. I aquí, en aquest senzill i casolà "lloc de les frases", ja farem el que podrem.

M'ha semblat, lletraferits, que no podíem deixar passar aquesta meravella d'en Víctor Pàmies i dels seus amics Marc Cortès, David Gàlvez i Joan Puigmalet. Que en gaudiu moltíssim. Jo, per part meva, ho penso fer.  
Està enllaçat més amunt. Us aconsello que hi passegeu amb calma, amb la garantia que us agradarà.

Una forta abraçada per a tots plegats. I, sobretot, visca la llengua i la literatura! 

El lloc de les frases

Bona tarda, lletraferits

Avui us demano la vostra inestimable col·laboració. Acabo d'obrir un apartat aquí, en el nostre Fil literari, destinat a recollir frases interessants i inspiradores al voltant dels llibres, la lectura, la literatura, la poesia, les paraules.

No importa la llengua en la qual estiguin escrites, perquè "El lloc de les frases" també vol ser un racó filològic que demostri el nostre amor incondicional per totes les llengües del món. 

Només fan falta un parell de requisits. Estimar la literatura i tenir ganes de compartir. I, sobretot, conèixer l'autor de les citacions. Quan me les envieu, jo en faré una selecció i penjaré les que trobi adequades. En el moment que la llista ja sigui massa llarga, ubicaré les frases en una entrada convencional i tornarem a emplenar-la.  

Què us en sembla? 

Cada vegada que passi les frases a una entrada, podem votar a veure quina és la que més ens ha agradat.

Així doncs, comença el joc. Animeu-vos, lletraferits.   

Nota al peu:
Els autors han de ser coneguts. 
Més endavant, podem fer una selecció de frases de collita pròpia, tot i que fer-ne una tria entre vosaltres pot esdevenir una tasca gens desitjable, estimats. Gràcies.

Ràbia, ira, còlera: lluitem per la nostra llengua

Benvolguts lletraferits,

Estic cansada. No és habitual en mi, una persona tan vital, començar un article amb aquest tarannà. Però no puc fer-hi més. M'hagués agradat concloure l'any amb una entrada divertida de les meves, fent broma al voltant de la compulsió lectora o quelcom similar. 

En canvi, les circumstàncies m'obliguen a referir-me al trist i preocupant moment que, un cop més, està passant la nostra llengua. Per això em sento cansada. Per la sensació esgotadora de no sortir d'un cercle viciós que es perpetua durant segles i segles. 

Estic explicant als meus alumnes de Filologia Catalana el Barroc i la Il·lustració i em veig obligada a reflectir a les classes una realitat que, després de més 300 anys, tots constatem que no ha variat gairebé gens. L'altre dia en parlàvem, amb gravetat.

"Anna -em preguntava una noia-  vols dir que els nostres estudis tenen futur?"

I jo els vaig dir que sí, que per descomptat. Vaig silenciar una frase que em voltava pel cap: "no vull ser filòloga d'una llengua morta".  

Ahir, el Tribunal Supremo del país opresor es va carregar com si res els minsos avenços en matèria lingüística aconseguits durant la Transició. Un bonic regal de Nadal per a tots nosaltres.

Diria tantes coses, com a professora de literatura catalana i com a ciutadana d'aquest nostre dissortat país, que no sé per on començar. L'article seria inacabable i no us descobriria res. Avui, segurament, només seria capaç de mostrar el meu desànim, la meva decepció, la meva pena. 

Però no estic instaurant cap tipus de precedent, no vull que patiu. Us garanteixo que demà serà un altre dia i treuré la ràbia, l'ira i la còlera que el greuge que cometen amb nosaltres i amb la nostra llengua es mereix.

Mentrestant, hem de fer una crida a la unió i a la unanimitat. No hi ha cap altre camí viable.

Estimats lletraferits: Visca Catalunya i visca el català! 

Assaig de poema

Assaig de poema

Tomba la nit, tota reina i senyora.

Tan sols perviu el silenci, que crida.

Blanca, la lluna quasi sembla que enyora

brogits de gent i germanor de dia.  

Fora, la nit és inhòspita i freda.

No hi ha recer. No hi ha escalfor, ni casa.

Només la pols que el seu peu arrossega

i un ulls cansats, d’haver contemplat massa.  

Diu que és Nadal: els carrers tenen llums!  

I arbres guarnits! I colors! I bombetes!

Però ell sobreviu amarat sota els fums

de jorns perduts i amargues siluetes.

Un sol consol li depara la història.

La seva història pobra i bruta. I cansada.

Petit consol, que per a ell és la glòria.

La companya fidel, la seva gata.



El Fil d'Ariadna desitja a tothom, lletraferits o no, molt Bon Nadal.  

Poesia Viva, un indret màgic

No sense estupor, acabo d'adonar-me'n que encara no he parlat mai de Poesia Viva, l'associació de lletraferits a la qual pertanyo des de fa uns mesos. Ens reunim cada dimecres a la Sala Vivaldi de Barcelona i allà, enmig d'un ambient càlid i entranyable, llegim i escoltem poemes, contes, reflexions... Som un grup de gent que estimem les lletres i el català. Des que els conec, ja fa més d'un any, no puc passar sense anar-hi. I sempre que he faltat ha estat per motius de força major.  

Hi vaig entrar en contacte inopinadament, gràcies un cop més a les noves tecnologies. El vicepresident de Poesia Viva, Juli Nevot, és amic del facebook i cercava gent per renovar el grup. Ens va reclutar a la Lurdes i a mi, i apa, cap allà que hi vam fer cap. Durant aquest temps, s'hi han afegit altres persones i ara formem el nou sector enmig d'un conjunt de gent meravellosa que ens ha rebut amb els braços oberts.

Jo m'hi sento absolutament integrada. La majoria de membres són molt grans, perquè Poesia Viva fa ja 33 anys que existeix (poca broma!). Abans havia estat un grup molt dinàmic i actiu. Es reunien a La Cova del drac i  hi actuava la flor i nata de la cultura catalana (cantautors, poetes, etc.). 

Els anys, però, no passen debades. Molts dels antics membres ja no hi són i, com he dit, els que resten són molt grans. No vull esmentar ningú perquè no voldria cometre l'error d'oblidar-ne cap, però us puc garantir que veure cada setmana uns homes i dones de 80 i 90 anys capaços de venir, a desgrat del fred i de la calor, amb el seu poema entre els dits tremolosos, és una aventura absolutament emocionant.  
I ens ensenyen cada dia tantes coses! Són rapsodes magnífics, poetes esplèndids, amb una riquesa d'idees i de lèxic que deixa bocabadat. Somriuen, canten, celebren, comparteixen, lluiten, ofereixen amistat. I, sobretot, viuen.

Ara m'han fet l'honor de fer-me vocal de l'Associació, la qual cosa representa ajudar una mica a trobar col·laboradors a tots els nivells.  Perquè les nostres trobades són ambicioses. De 6 a 7 hi ha "la roda de poetes" i cada un de nosaltres llegeix la seva contribució. A partir de les 7 i fins un quart de 9, cada setmana esdevé una aventura (cançons, presentacions de llibres, lectures, conferències, música, petites mostres de teatre). La creativitat no para a la Sala Vivaldi.

Abans no he dit tota la veritat, però. Recordo que, fa un temps, els hi vaig dedicar un humil sonet. Com que no em puc comparar amb ells a l'hora de fer poesia, el vaig intitular "Sonet maldestre". Perquè això és el que és. Un sonet maldestre, però escrit amb molt d'amor. Us l'enllaço damunt del títol, perquè està publicat a l'antic Fil. 

Vull dedicar aquesta entrada, amb molta emoció, a tots els amics de Poesia Viva. I a vosaltres, lletraferits, convidar-vos a venir a dir-hi la vostra. Qui en tingui ganes, que es posi en contacte amb mi.

Com més serem, més recitarem.     

           

Lletraferidura geomètrica

Potser pensareu que estic boja, però tant me fa. En realitat, després de llegir les meves entrades als blocs, segurament alguns de vosaltres ja no en teniu cap dubte. Tanmateix, no vull renunciar a ser jo mateixa, de manera que avui he decidit parlar breument d'un tema (purament estètic) que em treu de polleguera. Em refereixo a la presentació dels textos escrits amb l'ordinador, tant en paper com (sobretot) en format electrònic.

Estic observant darrerament una cosa que abans no passava (o que, com a mínim, no passava tant). Em pregunto si es tracta d'una moda, d'un costum o, simplement, d'una mena de deixadesa generalitzada. Però m'adono que, cada vegada amb més freqüència, ningú no respecta la justificació del marge dret dels articles, escrits, textos, entrades a blocs, etc. etc. Així que em vaig trobant constantment, arreu de la xarxa, amb un munt de pàgines amb aquestes característiques.

Us convido a fer l'exercici de fixar-vos-hi i veureu que tinc raó.

Els diaris digitals en són un bon exemple. Jo que hi col·laboro, me n'he adonat. La immensa majoria de gent, en consonància amb aquesta actual tendència, escriu sense preocupar-se de qüestions d'aquest tipus, que segurament consideren irrellevants.

En canvi, per a mi no ho són gens. Digueu-me friqui.

Llegir en pantalla resulta cansat. Tots ho sabem. Per això sempre preconitzo que les entrades dels blocs no poden ser exageradament llargues. Si allò que ens ofereix Internet té un aspecte pulcre i polit, ho llegirem amb més interès i amb més ganes. D'altra banda, és una qüestió de disciplina interna i de gust estètic. Tenim al nostre abast una sèrie de mitjans de capacitat insòlita que ens permeten fer les coses ben fetes amb un mínim esforç. Doncs aprofitem-los. Que només hem de tocar una tecla, per l'amor de Déu! No podem anar endarrere, sinó endavant.

Què dirien els copistes medievals, tan curosos ells, si veiessin que ens hi mirem tan poc?

Vergonya!

Personalment, mai no publico res sense els marges ben justificats, els títols dels llibres o els mots estrangers en cursiva, etc. etc. Deformació professional filològica? Mania compulsiva? No ho sé ni m'importa. Però que la presentació és important, em sembla una premissa bàsica. Fer-ho bé no costa gens. Com diuen alguns anuncis de moda, "la feina ben feta no té fronteres, ni té rival".

Bon diumenge, lletraferits.

"Garbuix de contes", garbuix de lletraferits

La meva amiga Shaudin Melgar-Foraster, que com sabeu viu a Toronto, em va demanar fa uns dies si podia anar en nom seu a la presentació del llibre Garbuix de contes, publicat per l'Editorial Meteora. El volum és una iniciativa de l'Associació de Relataires en Català (ARC) i inclou 35 històries de diversos autors, petits i grans. Podeu anar al Bloc de la Shaudin, que us enllaço aquí, on ho explica molt bé. El cas és que ella era una dels "diversos autors", amb el conte intitulat "L'amanida".

L'acte ha tingut lloc aquest aquest matí a la Biblioteca Tecla Sala de l'Hospitalet de Llobregat. No cal dir que anar en missió especial a una trobada de literatura em feia molta il·lusió, de manera que de seguida vaig acceptar, sentint-me molt honorada per la confiança que em demostrava la bona Shaudin.

Per obrir boca, un trio musical ens ha delectat amb una estona de delicats ressons, que anaven de les danses barroques a peces més actuals però igualment selectes. Tot seguit, s'ha lliurat el premi a la guanyadora de la Gimcana Virtual Literària 2010 i, ràpidament, hem passat al plat fort, la presentació del llibre.

L'ambient que s'ha generat a la sala ha estat càlid i entranyable. A la taula, quatre dels 35 autors ens han fet paleses les seves experiències amb la lectura i amb l'escriptura.

Dos d'ells, com podeu veure a la fotografia, formaven part del grup dels petits, l'Arnau Soler (de 8 anys) i l'Il·lia Sàlvia. Us garanteixo que sentir-los confessar el seu amor pels llibres ha estat una delícia. Quan l'Arnau ha dit que per a ell "aprendre a llegir va ser un plaer" o l'Il·lia ha afirmat que ni recorda quan en va aprendre, però que mai no ha pogut deixar de fer-ho i que no pensa parar; que sempre té un llibre a les mans i que allò que més li agrada és llegir a totes hores, me n'he adonat que tal vegada aquest món no està perdut del tot.

Abans del comiat final, m'he permès el luxe, enmig de l'emoció, d'agafar el micròfon i saludar tothom en nom de la Shaudin. Els he transmès el seu impossible desig de compartir el moment, tot i que jo tenia molt clar que d'alguna manera ella era amb nosaltres. La gent, molt contenta, li ha dedicat un aplaudiment molt emotiu.

Jo també n'estava, de contenta. A més, he aprofitat per apuntar-me a l'Associació, que només coneixia de nom, però que m'ha semblat molt interessant. Espero col·laborar amb ells amb l'aportació de les meves històries i encetar una nova manera de lluitar per la llengua i la literatura en català.

Ja trobaré el moment de parlar-vos més a bastament de l'Associació. Ara tan sols vull compartir amb vosaltres, lletraferits, la crònica d'un matí inoblidable. La il·lusió d'haver representat la Shaudin i l'alegria inesperada d'haver conegut en carn i ossos algunes persones que fins avui només eren un "nick" a la xarxa. Fins i tot he trobat seguidors dels blocs que sabien el meu nom, cosa que m'ha deixat ben parada.

Festa de la cultura, de la literatura, de la llengua catalana. Festa de grans i petits, units per la companyonia i l'amor pels llibres.

Naturalment, he adquirit el volum, que us recomano. I us prometo que, a mesura que vagi avançant en les històries, us en faré cinc cèntims.

Mentrestant, benvolguts lletraferits, una forta encaixada curulla de lletres i de paraules.

Quan el talent i la bonhomia no es donen la mà

No volia fer-ho. M'hi resistia. Em molestava la sola idea que aquest personatge aparagués al meu bloc, ple de figures i d'articles entranyables. Però després d'haver sentit una part del discurs que ha pronunciat en l'acte de recollida del Premi Nobel de Literatura, no m'hi he pogut estar.

No és que jo vulgui fer palès, a aquestes alçades, cap descobriment. Ni en un sentit ni en un altre. Que Vargas Llosa és un autor de gran talent, resulta innegable. Que tal vegada es mereixia el guardó, no hi entraré, atès que tot això dels grans premis està tan escandalosament polititzat.

Ara bé, que es tracta d'un neoliberal militant disfressat amb la pàtina de la intel·lectualitat, que ha aprofitat el discurs del Nobel per fer perverses declaracions sobre el nacionalisme (tots menys l'espanyol, és clar, l'únic nacionalisme legitimat del món mundial) i que, per acabar-ho d'adobar, és un defensor de la tauromàquia amb la penosa excusa de l'art i de la cultura (és a dir, que recolza l'assassinat gratuït i cruel dels animals per simple diversió), tot això resulta del domini públic.

Per aquest motiu em desmarco totalment de l'admiració envers algú com ell, per més bé que escrigui.

Em fa realment vergonya que hagi recollit el guardó més important del planeta pel que fa a la creació literària.

Tanmateix, mirem el cantó positiu. Per si algú no ho sabia, serveix de magnífic exemple. Ara ja teniu molt clar que el talent i la bonhomia no sempre es donen la mà.

No té una mirada prou significativa?

Shakespeare and Co., Antiquarian books

Ja us vaig avisar, lletraferits, que tenia pensats alguns articles que feien referència al tema de les llibreries. Avui, en aquest plujós dilluns festiu de desembre, em complau parlar de Shakespeare & Co., la famosa llibreria de vell ubicada a la riba esquerra del riu Sena.

Shakespeare and Co. és un lloc espectacular. El vaig trepitjar per primer cop durant el meu primer viatge a París, l’estiu de 2000. Un indret vell i brut, sense un espai lliure, on el visitant s’hi passeja, entre muntanyes de volums, amb una gran dificultat. En alguns moments, mentre temptes la sort en trepar per la seva estretíssima escala vertical, sembla que els llibres t’hagin de caure al damunt. I no seria estrany, ja que aquell és el seu regne. L’embadalit intrús no pot fer altra cosa que acceptar un poc llustrós paper d’invasor.

La llibreria està especialitzada en literatura anglosaxona. És a dir, es tracta d’un establiment –diguem-ne anglès– ubicat a París. Fou la primera impremta, en els temps pretèrits en què els termes llibreria i impremta eren gairebé sinònims, a atrevir-se a publicar l’Ulisses de Joyce. Aquest únic fet ja li atorga un lloc singular dins de la història literària del segle XX. Però la Shakespeare té moltes més històries a explicar. Durant anys (i encara dura) el primer pis (on el visitant hi descobreix alguns llits llardosos) ha servit com a refugi de viatgers. Anomenats “tumbleweeds”, no són pocs els passavolants que s’hostatgen a la llibreria a canvi d’algunes hores de feina.

Asseguda en un banc davant de la Shakespeare, he assistit llargues estones a l’entrada i la sortida d’aquests hostes. Solen ser gent jove, anglosaxona, que gràcies a la llibreria poden romandre un temps a París per un preu irrisori. Semblen rodamóns. La higiene no és el punt fort del lloc, com tampoc no fa gaire goig l’engrut estranyíssim que acaben menjant. Això per no parlar de les atencions un pèl sospitoses que les noies suporten estoicament de l’amo actual, un vell de nas esmolat que sembla extret d’un relat de Dickens. Tanmateix, tot plegat està revestit d’un aire tan singular, tan inhabitual, que resulta absolutament fascinant.

No puc imaginar-me un viatge a París sense passar per la Shakespeare. De fet, hi he anat molts dies durant les meves dues estades a la capital francesa. A la llibreria tenen un costum, unes prestigioses senyes d'identitat. Quan compres un llibre, el marquen amb un tampó que conté el nom de la seva propietària més famosa, Sylvia Beach Whitman. Hi apareix també: Shakespeare and Co. Kilometer Zero Paris. Tothom que visita la llibreria, s'emporta feliç el seu exemplar.

Tinc damunt l’escriptori el darrer llibre que hi vaig adquirir. Tot i que la majoria de volums són en llengua anglesa, també existeixen seccions de les diferents literatures del món. Així que em vaig agenciar una novel·leta d’Alejo Carpentier, El reino de este mundo, publicada per Seix Barral, en novena edició, el novembre de 1981. El tampó de la llibreria és clar i ben definit. Kilometer Zero Paris.

En els seus millors temps, Shakespeare and Co. fou un lloc de gran efervescència literària. Allà hi feien cap, en els anys de Sylvia Beach –que la regentà entre 1919 i 1941– els membres de la “Generació Perduda”: Ernest Hemingway, F. Scott Fitzgerald, Gertrude Stein, Ezra Pound, James Joyce. El seu fons era considerat de gran qualitat. La Shakespeare representava el punt de trobada de la cultura anglosaxona a París. Els clients, a més, podien comprar o fins i tot agafar en préstec algunes obres que havien estat prohibides als EUA o a Anglaterra, com la controvertida novel·la L’amant de Lady Chatterley de D.H. Lawrence.

Evidentment, els temps han canviat. Res no és el mateix i aquella prestigiosa solera literària s’ha esfumat per sempre. Tanmateix, la llibreria continua mantenint el regust immarcescible dels racons amb història, la pàtina daurada de la llum del passat. Per a mi representa una evocació agredolça, carregada de nostàlgia. La nostàlgia envers una ciutat increïble que no sé si mai no tornaré a trepitjar.

En qualsevol cas, si hi viatgeu, si aneu a París, no deixeu de perdre-us per la rive gauche. Des de la porta de la llibreria, podreu divisar el reflex platejat de les aigües del Sena. Un marc excepcional per compartir, un cop més, l’encant incomparable dels nostres eterns amics, els llibres.