“Manual del Lunfardo”, una delicatessen a les meves mans

No sé si coneixeu la meva debilitat pels diccionaris i les enciclopèdies. Però si no és així, us ho dic ara. En sóc una gran partidària i una gran usuària. Sempre ho recomano als estudiants i no puc evitar quedar-me’n penjada, estona i estona, quan hi entro per consultar qualsevol cosa. Sempre descobreixo algun tresor, algun mot que, sigui pel que sigui, em crida l’atenció. Mai no deixo d’aprendre alguna cosa nova, quelcom que ignorava.

A banda de totes les edicions digitals que actualment ofereix la xarxa, tinc tres lleixes a casa plenes de diccionaris (de diverses llengües, de sinònims i antònims, fonètics i de pronúncia,  traductors, visuals, mitològics, d’errors). Per no parlar dels mateixos diccionaris en diverses edicions (antigues i més noves i més noves, etc. etc.). En fi, una fal·lera com una altra, clarament derivada de la passió filològica més genuïna, i potenciada pel temps que vaig col·laborar en la segona edició del Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans.  

Doncs bé, avui tota aquesta afecció ha sortit a la llum. I és que sento una gran satisfacció i no me'n puc estar d’expressar-la en aquest bloc lletraferit, un espai ben adient.

La meva amiga Mónica –una argentina amable, generosa, de fermes conviccions i esperit molt sensible, que gairebé forma part de la meva família– ha passat un mes gaudint de l’estiu austral de la seva terra de naixement. Per les fotos sé que ha tornat morena (no l’he vist en persona) i molt feliç, malgrat que tenia ganes de recuperar la vida quotidiana i de veure els seus gats, als quals, evidentment, enyorava.

Tot i que no ens hem trobat encara, unes terceres mans m’han fet arribar un obsequi que –sé que amb molt d’amor– m’ha portat d’Argentina. Com que a hores d’ara ja em coneix força bé, la Mónica m’ha regalat un magnífic Manual del Lunfardo, interessantíssim i rigorós, que m’ha deixat amb la boca oberta.

La Mónica pensa que, aprofundint en aquesta manifestació lingüística sense precedents, ella i jo estarem més a prop. Que seré capaç d’entendre millor el seu autor preferit (i un dels meus, sens dubte): l’admirat Julio Cortázar. Jo no sé si entendré millor Cortázar (que penso que comprenc bé), però en tot cas em comprometo a esbrinar-ho. El que sí puc garantir és que el llibre m’ha semblat absolutament fascinant, insòlit, increïble. I que (això segur) pot ajudar a qualsevol de nosaltres a entendre millor totes les pel·lícules procedents de l’Argentina, el llenguatge de les quals no tothom copsa en la seva totalitat (penseu en “Nueve reinas”, “Luna de avellaneda” o “El hijo de la novia” i tots m’entendreu: la gent gran, per exemple, té sovint problemes de comprensió, ho sé pel meu pare).    

Per si algú no ho sap, us copiaré l’accepció que el DRAE recull del mot “lunfardo”:

Lunfardo: Habla que originariamente empleaba, en la ciudad de Buenos Aires y sus alrededores, la gente de clase baja. Parte de sus vocablos y locuciones se introdujeron posteriormente en la lengua popular y se difundieron en el español de la Argentina y el Uruguay.

I la de Wikipèdia:

El lunfardo es una jerga originada y desarrollada en la Ciudad de Buenos Aires (y de aquí se extendió en no muchos años a otras ciudades cercanas como Rosario y Montevideo, que vivían una situación socio-cultural muy similar), debido en gran medida a la numerosa inmigración europea (principalmente italiana y española) ocurrida principalmente entre los años 1870 y 1960. Originariamente, esta jerga era empleada por los delincuentes, pero pronto lo fue por la gente de las clases baja y media-baja. Parte de sus vocablos y locuciones se introdujeron posteriormente en la lengua popular y se difundieron en el castellano de la Argentina y Uruguay. Sin embargo, ya a inicios del siglo xx el lunfardo comenzó a difundirse entre todos los estratos y clases sociales ya sea por la habitualidad de su uso ya sea porque era común en las letras del tango.

El cas és que el llibre, signat per Eudardo Pérsico, conté un estudi assagístic sobre l’origen i l’evolució del lunfardo, así com “1200 voces del tango y la poesia”.

L’he fullejat amb força deteniment i us asseguro que m’ha enganxat. És tot un món, curull de força i lirisme, torturat, punyent i tendre, que poua en les pregoneses d'una societat plena de vida i demostra la capacitat comunicativa i creativa de l’home. Com que encara no l’he llegit en el sentit estricte de la paraula, no puc confegir una ressenya canònica, però prometo donar més informació així que m’hi vegi amb cor.

Com a primera providència, us deixo amb una manifestació de l’autor  reproduïda a la contraportada:  “El lunfardo de los argentinos es, junto al tango, los dos perfiles más relevantes de nuestra identidad, no los únicos però sí los más visibles. Es un fenomeno jergal irrepetible en otros grupos sociales, en cuanto este duende col·loquial y divertido mantenga intacto su caràcter de código entre dos para que no se entere un tercero”.

I per acabar, lletraferits, a veure qui és el guapo que em tradueix això:

Cuando rajés los tamangos, buscando ese mango que te haga morfar (Enrique Santos Discépolo).

Estic molt contenta, com haureu notat. El llibre m'encanta, recent arribat d'un altre continent, d'un altre hemisferi. 

Gracias, muchas gracias, Mónica.  

Històries de l'oest plenes d'amor

Fa força temps que tinc ganes de parlar d’un tema que ja havia esmentat de passada fa uns mesos, però que crec que mereix una entrada especial. Correspon a un record de la meva infantesa que em retrotrau a una curiosa (i passada de moda) interacció llibresca i que, alhora, m’evoca la figura intangible però encara present del meu avi Elies, una de les persones que més m’he estimat en tota la vida.  

El meu avi, que nasqué l’any 1903, no va anar gaire a l’escola. Era un home molt mesurat i introvertit, amb uns preciosos ulls grisos de gat (que ningú de la família no hem heretat fins ara) i uns hàbits molt marcats, als quals sempre es mantingué  irrevocablement  fidel. Fumador impenitent (fins que una malaltia el va obligar a deixar-ho), li agradaven molt algunes coses. I aquestes coses resultaven irrenunciables, perquè el meu avi difícilment canviava d’opinió. Per exemple, era un absolut “forofo” del Barça, la passió amb majúscules, i del cinema. El seu actor preferit sempre fou Cary Grant perquè les seves comèdies el feien riure (i a qui no?), però, per damunt de tot, sentia absoluta predilecció per les pel·lícules de “l’oeste”. Perdoneu que ho escrigui en castellà, però no ho puc fer d’una altra manera. En aquell temps hom no parlava de westerns ni de pel·lícules de l’oest. En dèiem pel·lícules de “l’oeste” i ens quedàvem tan amples.   

Totalment autodidacta, l’avi de “tonto” no en tenia un pèl, de manera que aviat va aprendre a llegir tot sol gràcies als diaris i, sobretot, gràcies a una altra de les seves passions: les novel·les que, com les seves pelis favorites, passaven al llunyà oest, allà, en ple “Far West”.    

Les devorava com a xurros, una darrere l’altra. Sempre en tenia una entre les mans o un parell damunt la taula, al seu costat. Jo, la seva néta gran, assistia a la lectura mentre feia els deures a prop d’ell o mirava la tele o llegia també els meus contes infantils. Més endavant, els meus contes esdevingueren novel·les juvenils i després simplement novel·les, però ell, fins a la seva mort, va continuar, inveteradament, amb les seves obretes de sheriffs, cuatreros, indios, pistoleros, saloons i cavalcades enmig del desert.

En aquell temps, existia un costum que, sincerament, no sé si encara es manté en els mercats de vell, però que de segur no de manera tan generalitzada. Perquè aleshores qualsevol quiosc o llibreria de barri tenia una secció de canvi de novel·les. L’oferta solia afectar dos tipus d’obres: les novel·letes roses, “d’amor”, tipus Corin Tellado, i les novel·letes de l’oest que encantaven al meu avi. El cas és que el iaio patia una silicosi molt greu (malaltia professional agreujada pel tabac) que progressivament li va anar reduint les sortides al carrer. I si bé en un principi era ell qui, personalment, anava a canviar la seva lectura, aviat va delegar en mi una tasca tan important.

Jo mai no em vaig queixar. I això que em queixava d’altres encàrrecs que em feien. Però no d’aquest. El motiu era doble. Primer, no em podia molestar ajudar l’avi, al qual adorava. I segon, mai no m’hauria resultat feixuc (òbviament) haver de bellugar-me dins d’una llibreria, malgrat l’aparentment prosaica tasca de remenar les velles i sovint atrotinades novel·les de l’oest.       

Per tant, l’avi em donava els diners (una o dues pessetes, crec recordar) i jo marxava ben contenta a la llibreria del Sr. Jordi. Les petites novel·letes les tenien en una caixa de fusta, col·locades de manera que es veiessin els títols. Amb paciència, una Anna Maria de gruixudes trenes i cames seques com un pal, es passava l’estona tocant i retocant amb cura, intentant trobar un exemplar que l’avi (després de tant de temps) no hagués llegit ja. Estic convençuda que en incomptables ocasions vaig repetir novel·la (entre d’altres coses, l’originalitat dels títols brillava per la seva absència), però el meu avi no es va queixar mai. Agraïa amb un somriure als llavis i una llum als ulls la meva dedicació i, de retruc, alimentava setmanalment la meva ànsia de tebeos. Moltes primeres coses a la meva vida foren regals de l’avi (la primera màquina d’escriure, el primer tocadiscos). No tinc paraules per evocar la nostra callada i poc expansiva demostració d’afecte. El meu avi no era un home de grans escarafalls, però t’atorgava sempre la confiança i la seguretat que necessitaves.

No sé si aquesta primera relació amb les llibreries té quelcom a veure amb la persona que sóc ara. Però, si més no, per a mi és un tresor de valor incalculable que guardaré sempre, amb veneració, dins de la meva ànima.      

Aquest no era Baudelaire: A propòsit del context.

Les més actuals tendències teòriques a l'hora de judicar una obra litèraria  i/o un autor defugen la tradicional idea de la importància cabdal del context. Això no és nou, ja fa dècades que corrents com l'estructuralisme o el formalisme van directes a extreure del text (sense tenir en compte allò extern que l'envolta i el mediatitza) tota la seva informació, vàlua i bellesa.  

És un tema llarg i complicat, díficil d'explicar en poques línies. De la mateixa manera, tampoc no és del tot adequat per a un espai bàsicament lúdic i divulgatiu com aquest. Tanmateix, no puc deixar de parlar-ne. Sovint em trobo  amb el fet generalitzat que la biografia  d'un autor o el seu context social  és allò que la gent  considera més important. Bé, no dic que sigui estrany.

Una persona molt sàvia m'ha comentat darrerament: "Anna, és que acumular informacions sobre un text literari és bastant més fàcil que entendre'l!". I, és clar, tenia tota la raó. 

En qualsevol cas, avui volia aportar una visió distinta.

No us espanteu. Tampoc no negaré la influència de l'entorn en l'obra de l'artista. No sé si pot existir tal nivell d'abstracció. Però es tracta de valorar realment el resultat, sense  atorgar al context un paper  superior al  del geni  creador, al del veritable acte de l'escriptura. 

Tal vegada només hem de tenir present, com a part externa a l'autor, el substrat general propi de l'àmbit i del període dins dels quals li ha tocat viure. És allò que defineix molt clarament el concepte d'episteme. Procedent  de Plató i  revalorat  per  Michel Foucault, equival a l'estructura de pensament pròpia de cada época, al conjunt de coneixements que condicionen, en cada moment, la manera d'entendre i d'interpretar el món. 

Tota aquesta digressió inicial, que espero em perdonareu, venia a tomb  per introduir un poema preciós de Pere Rovira. Parla de Baudelaire i d'allò que el gran poeta ens ha llegat, al marge de circumstàncies vitals i contingències biogràfiques. Per extensió, evidentment, la reflexió de Rovira va del particular al general i legitima el meu discurs. 

Llegiu amb deteniment els mots de Rovira, que s'expressa molt millor que jo, i segurament ho entendreu tot.

Ah, i gaudiu de la poesia, que per això existeix.

Gràcies, lletraferits. 

Charles Baudelaire i els savis   


Li regiren el cor, la cartera, les cases.
Els irriten els vicis i el dandisme,
la llista d'usurers, els insults a la mare
-tant d'amor miserable-, la sífilis, la negra
que va pintar Manet, amb un vestit de nina
i les mans de geganta -la infidel Jeanne que feia
tuf de quitrà calent quan s'escorria.


Parlen de Baudelaire com si no hagués escrit,
i no amaguen que el volen intractable, retrògrad,
malgastador, covard... L'autor d'un destí trist,
del pobre invàlid mut dels darrers anys,
el culpable, no l'home
que ha fet Les Fleurs du mal,
el llibre més perfecte del seu segle.


Ells no han perdut el temps
rastrejant els poemes pels carrers de París.
No han convertit l'escòria i la desgràcia
en bellesa abraçada
desesperadament a les paraules.
Perdurable bellesa, 
                                       més que cap capital.


Ignoren com es cremen
les hores per un vers -que aquestes són les hores
que salven el poeta, no la posteritat.


No saben què pensava Baudelaire
dels que guarden les cendres.   

Nota: el poema me l'ha donat a conèixer recentment el també poeta Oriol Prat, cosa que li agraeixo infinitament.

La princesa de jade, de Coia Valls

Teodora (501-548), emperadriu bizantina, esposa de Justinià I. 

Mosaic de Sant Vitale, Ràvena

Després d’uns dies de molta feina, per fi trobo el moment per confegir la ressenya de La princesa de jade de Coia Valls, l’obra guanyadora del darrer Premi Nèstor Luján de novel·la històrica.

Vagi per endavant que posseeixo una fèrria voluntat d’honestedat, que guia sempre els meus actes. Una voluntat que, a aquestes alçades de la meva vida, no vull trair. Ésser fidel a un mateix és molt important per poder respectar-se i ésser respectat. Per tant, no amagaré que no sóc gaire entusiasta del gènere de ficció històrica. Això no vol dir, evidentment, que no reconegui les bones obres. Recordo nítidament haver gaudit com una boja d’un clàssic com Sinuhé l’egipci, de Mika Waltari, o de la trilogia de Jo, Claudi de Robert Graves. Tanmateix, tal vegada per deformació professional, el rigor i la versemblança que exigeixo a un text d’inspiració històrica em menen a no trobar sovint unes mostres que m’interessin.

Per si això no fos suficient, tampoc no m’agrada la narrativa de viatges. No m’entengueu malament, venero L’Odissea, de la qual me’n sé fragments sencers, però exemples més contemporanis (com pot ser L’alquimista de Coelho), m’han generat més aviat  fred que calor.

Finalment, i per acabar-ho d’adobar, no sento per la famosa Seda, de Baricco, la fascinació tan generalitzada de la majoria del públic. És una bonica novel·la, molt passadora, però no em fa vergonya reconèixer que no em va impressionar  especialment.      

Amb tots aquests antecedents, arriba a les meves mans la novel·la de la Coia. I el primer que faig és plantejar-me què pot portar a una persona com ella, enmig de la difícil aventura d’escriure una òpera prima, a endinsar-se en un món tan complicat com el de la cort de l’Emperador Justinià, quinze segles enrere.

Sincerament, per a mi és un misteri. Però vaig i començo a llegir. I em començo a familiaritzar amb els personatges i amb el canviant espai. I penso que la Coia ha creat un univers sorprenent, curull de lirisme i construït amb un llenguatge tan delicat com un sospir. Estructurat en capítols breus que són com petits retalls del gran teixit de la història, l’autora ens fa resseguir un camí increïble, ens fa viure les peripècies i els trasbalsos d’un heterogeni grup de personatges a la recerca del ben guardat secret de la seda.

No explicaré l’argument. Per dos motius. Un, perquè mai no ho faig. Sempre remeto, evidentment, a la lectura. Dos, perquè s’ha explicat en moltes altres ressenyes (fins i tot amb massa detall) que es poden llegir amb gran facilitat a la premsa i a Internet. 

En canvi, sí que diré la impressió que a mi m’ha causat la novel·la. Perquè, a banda de tots els fets objectius que hi puguem trobar, per a mi és sobretot una obra de sensacions i de pensaments. Un text amarat de contingut filosòfic i de reflexions ben humanes (i, en el fons, ben actuals) al voltant de tot allò que és important a la vida.

Ja vaig confegir en aquest bloc la crònica de la presentació del  llibre, quan vaig tenir l’ocasió de conèixer finalment la Coia en persona (després de tanta relació virtual). També recordareu que vaig manifestar la magnífica impressió que ella em causà: una dona vital, intel·ligent, comunicadora, brillant.

Tot això i molt més (el seu esperit delicat, la seva rica vida interior, la seva magnífica prosa poètica) queda absolutament palès a La princesa de jade. Per més que jo no sigui amant de la novel·la històrica, per més que no m’agradin els llibres de viatges.

La princesa de jade ve a ser, lletraferits, com el ressò harmoniós d’una ànima, l'ànima inquieta i subjugadora de la seva autora, que s'endinsa en el passat remot per indagar al voltant de la  naturalesa humana. No us la perdeu.    

Enhorabona, Coia.

Una biblioteca esperançada: El Biblioburro, de Luis Soriano

En aquest espai lletraferit, avui em complau especialment fer-me ressò d'una notícia d'aquelles que semblen intranscendents, que no envaeixen les primeres pàgines dels diaris, que les grans agències no tenen cap interès a destacar. Però que, en canvi, a mi m’ha arribat a l’ànima.

En realitat, no fa falta que jo us expliqui gaire cosa. N’hi ha prou amb contemplar el vídeo amb atenció. La desinteressada iniciativa de Luís Soriano, un colombià amant de la lectura i dels llibres, que ha muntat una biblioteca ambulant. L’ha batejada amb el nom de Biblioburro, perquè és amb dos burros (Alfa i Beto) que es mou pels territoris de l’interior de Colòmbia portant a les petites escoles apartades la màgia de les paraules.  

Luis és molt conscient de la importància de la seva tasca. Vol que els nens aprenguin coses noves, vol dotar-los d’una mentalitat crítica i de la capacitat d’opinar. Vol que desenvolupin la imaginació. Però, sobretot, desitja arrancar-los un somriure. Es tracta de nens atemorits obligats a  presenciar, des de l’edat més tendre, esdeveniments terribles.  Nens muts, gairebé invisibles. Luis els ensenya, els llegeix contes, els fa dibuixar. Pretén que puguin emplenar la vida de color.

M’han impactat especialment dos moments.

Un, el rostre de satisfacció i orgull de la mare de Luis quan manifesta que el seu fill ha tret aquella idea de “la mente”.

Dos, el somriure obert i càlid d’una nena: “Espectacular. Ustedes no se lo imaginan”.

Luis sí que s’ho imaginava, perquè coneix molt bé el valor dels llibres i la situació dels infants del seu país. Per això camina per viaranys perduts amb els seus burrets carregats de lletres i de paraules...    

De vegades, només de vegades, descobrir històries com aquesta ens fan reconciliar-nos amb l’ésser humà. 

   

Prosa de pols

Quan una amiga ens deixa

De vegades fa fred i no somriu la terra i un munt d’ocellots negres emboiren l’astre groc.

El cel no riu rogenc, ni és un niu d’estrelles. Ni amollats núvols blancs envolten els turons.

De vegades la nit i el clar dia es confonen i hom no pot trobar ni un camí, ni un estel.

Només laberints foscos, que esguarden i empresonen, amb branques cargolades com dits d’àngel rebel.  

 

De vegades ens manquen les dreceres obertes, els viaranys del somni i les llums de l’anhel.

Tosques imatges volen i atrapen i maseguen, com incerts personatges en uns relats de fel.

Els colors s’esvaeixen i sols resta la pluja, que no renta ni escampa aquella olor de net.

No és gota que allibera i s’endú la malura. És aigua que obsessiona, que ens venç. I que ens marceix.

De vegades la vida és tisora que talla, falç que escapça projectes, ganivet ben ardent.

Impàvida i glaçada fa via davant nostre. O... és la mort que s’acosta i imposa el seu parer.

De vegades la vida és, com deia aquell Home, un calze amarg que crema en un llavi ressec.

Corona d’esmolades espines que ens penetren... Sols resta fer una crosta que ens anul·li el cervell.